Àngel Guimerà

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) es dramaturgo y poeta.

Empieza su carrera literaria con la poesía; es proclamado maestro en Gai Saber (1877) y preside los Jocs Florals de Barcelona de 1889. Su primera tragedia en verso, Gal·la Placídia (1879), se sitúa en la tradición del romanticismo histórico. Con Mar i cel (1888) obtiene un éxito sin precedentes: es traducida a ocho idiomas y con ella inicia su proyección internacional. Esta obra inaugura la etapa de plenitud del autor, que se extiende hasta 1900, y durante la cual estrena sus obras más representativas: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) y La filla del mar (1900), llevadas al cine repetidamente y en las que muestra, con trazos realistas, la vida de la Catalunya coetánea. En 1889 es elegido presidente de la Lliga de Catalunya; los discursos políticos que pronuncia por todo el país son recogidos en el volumen Cants a la pàtria (1906). En 1909 recibe un multitudinario homenaje popular. Fue miembro numerario (1911) del Institut d’Estudis Catalans.

Bibliografía: Eva M. Villar.
Documentación: AELC.
Actualización: Heura Marçal.
Fotografías:© Casa Museu Àngel Guimerà.

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) was a playwright and poet.

He began his literary career as a poet, was declared Mestre en Gai Saber (‘Master in the Art of Poetry’) in 1887 and presided over the 1889 Jocs Florals (Literary Contest) in Barcelona. His first tragedy in verse Gal·la Placídia (1879) is situated within the romantic-historic tradition. With his Mar i cel (Sea and Sky) of 1888, he had an unprecedented success, the work being translated into eight languages which brought the author into the international arena. This work was the beginning of his most productive period which would last until 1900, a period in which most of his representative works were staged: Maria Rosa in 1894 and Terra baixa (The Lowlands) in 1897, along with La filla del mar (Daughter of the Sea) in 1900, which were brought more than once to the cinema screens. These works portray, with realistic touches, life in Catalonia at the time. In 1889, he was elected President of the Lliga de Catalunya and his political speeches made all over Catalonia are collected in the volume Cants a la pàtria (Hymns to the Nation) of 1906. In 1909 he was given a multitudinous popular homage. He was an early member of the Institut d’Estudis Catalans (1911).

Bibliography: Eva M. Villar.
Documentation: AELC.
Up-date: Heura Marçal.
Photographs:© Casa Museu Àngel Guimerà.

Àngel Guimerà i Jorge neix a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845. Esdevé cèlebre pels seus treballs com a dramaturg, poeta i eminent orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà, fill d’una antiga família del Vendrell (Baix Penedès), havia anat a les Illes Canàries per ajudar un oncle seu que hi tenia establert un negoci de vins, i al cap d’uns anys d’estada a Santa Cruz, s’havia casat amb Margarita Jorge, filla d’una família canària. Quan Guimerà encara no ha complert els set anys, el seu pare decideix liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.

Del 1859 al 1862, Guimerà estudia al Col·legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on aprèn la tècnica de versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li encomanen el fervor per la Renaixença i, acaba vinculant-se al moviment literari català. Es reuneixen a la rebotiga d’una farmàcia de la plaça del Pi amb joves intel·lectuals (Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert), amb qui enceta una amistat de per vida.

El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà entra en relació amb l’agrupació La Jove Catalunya i publica la primera poesia, «El rei i el conseller», a la revista La Gramalla. Aquest mateix any, assisteix a la festa dels Jocs Florals. El 1871, és un dels fundadors del setmanari La Renaixensa, que, posteriorment, ja convertit en diari, dirigeix fins al 1874.

El 1875, obté un accèssit als Jocs Florals amb «Indíbil i Mandoni» i l’any següent guanya la Flor Natural amb «Cleopatra»; el 1877 guanya alhora la Flor Natural, l’Englantina i la Viola, per «L’any mil», «El darrer plany d’en Claris» i «Romiatge», respectivament, i és proclamat Mestre en Gai Saber. Bona part de la seva producció poètica és recollida en un volum el 1887, amb pròleg de Josep Yxart i dibuixos de Josep Lluís Pellicer i Antoni Fabrés. El 1920, publica el Segon llibre de poesies, amb pròleg de Lluís Via.

Atret pel teatre, el 1879 estrena la seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia, seguida, el 1883, de Judith de Welp, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric.

El 1884, es trasllada amb la família de Pere Aldavert, amb la qual conviu fins a la mort.

El 1886, estrena El fill del rei, que el consagra com a autor teatral i li obre les portes dels escenaris estatals. Dos anys després, Mar i cel, que obté un èxit sense precedents, és traduïda a vuit idiomes i inicia la projecció internacional de l’autor. Aquesta obra inaugura l’etapa de plenitud de Guimerà, que s’estén fins al 1900. És quan estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els conflictes i els personatges de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s’hi mostren ja més matisades i s’hi perceben les inquietuds socials de l’autor. Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l’home que ha crescut enmig de la natura i s’enfronta amb una societat egoista i corrompuda. Dins una òptica conservadora, ja havia tractat aquest tema a La festa del blat (1896), en la qual un anarquista deixa els seus ideals en entrar en contacte amb un món rural i arcaic.

El 1889, presideix els Jocs Florals de Barcelona i és elegit president de la Lliga de Catalunya. El seu catalanisme és explícit en dos monòlegs, Mestre Oleguer (1892) i Mort d’en Jaume d’Urgell (1896), recreació de dos episodis històrics amb inquietuds contemporànies.

Altres obres escrites durant aquests anys, d’una qualitat desigual, són Rei i monjo (1890), La boja (1890), L’ànima morta (1892), Jesús de Natzaret (1894), Les monges de Sant Aimant (1895) i Mossèn Janot (1898).

A partir del 1900 intenta connectar amb els nous corrents sense tenir en compte, com diu Carme Arnau, que «amb el seu esforç, ha assolit una personalitat i una universalitat indiscutibles». En aquesta nova etapa escriu drames realistes i cosmopolites, d’escassa autenticitat, que assenyalen una ràpida davallada en la seva producció: Arran de terra (1901), La pecadora (1902), Aigua que corre (1902) i La Miralta (1905), entre d’altres.

Malgrat tot, produeix encara obres de qualitat, com ara Sol, solet (1905), amb què retorna al drama realista de temàtica rural, i L’aranya (1906), d’arrel naturalista. Els gustos modernistes s’evidencien en La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titània (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911).

En el trienni 1913-1915, Guimerà veu estrenades en versió cinematogràfica Terra baixa (Marta of the Lowlands), La festa del blat i Maria Rosa; la filmografia basada en les seves obres continua fins a arribar a una vintena de versions.

El 1916, el Govern francès li atorga la Creu de la Legió d’Honor.

Després d’uns quants anys de silenci, reprèn la seva activitat amb Jesús que torna (1917), condemna no argumentada de la guerra, i Indíbil i Mandoni (1917), que recupera la temàtica dels anys de joventut.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà ha assolit el cim del seu prestigi. Té un paper important en la política del moment: és portador del Memorial de Greuges a Madrid, intervé en l’Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de març del 1892), és elegit el 1894 president d’aquesta entitat i presideix també l’Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, comença el seu discurs amb «Catalunya no ha mort», que és àmpliament comentat per la premsa de l’època i que té un fort ressò popular. És elegit president de l’Ateneu Barcelonès (1895), on pronuncia en català, fet insòlit a l’època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, proferits arreu de Catalunya, són recollits en el volum Cants a la pàtria, publicat el 1906 i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

El 1909, en rebre un homenatge de la multitud, la seva figura ja és més representativa que combativa. Àngel Guimerà és acompanyat a la tribuna pels senadors, pels diputats a Corts i pels directors dels diaris de tot Catalunya. El 1911, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Del 23 de febrer al 3 de març del 1924, l’actor Enric Borràs fa una curta tanda de funcions per acomiadar-se del públic català abans d’embarcar cap a Amèrica, i representa, entre d’altres, Terra baixa, Mar i cel i Mossèn Janot. Aquestes són les darreres vegades que Guimerà surt a l’escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.

Mor a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. Sobre l’enorme concurrència popular a l’enterrament de Guimerà, Josep Maria de Sagarra escriu: «La gent no anà a l’enterrament del mestre, ni per ser visita, ni per curiositat, com s’esdevé en molts enterraments espectaculars, sinó obeint una necessitat i un imperatiu que tothom duia al cor i als quals hauria estat una vergonya i una infidelitat d’oposar-s’hi». Deixa inacabat el drama Per dret diví, que completarà i estrenarà Lluís Via el 1926.

L’any 1974, la commemoració dels 50 anys de la seva mort propicia una reflexió àmplia sobre la vigència de la seva obra per part dels professionals del teatre. L’any 1995, Any Guimerà, es commemoren els cent cinquanta anys del naixement de l’autor. Domènech Reixach, aleshores director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, en el pròleg del volum Guimerà 1945-1995, afirma que és: «una de les últimes grans figures populars de la nostra cultura anterior a 1939. Els homenatges que se li van retre en vida, l’àmplia resposta social davant la mort; la pervivència del nom i de l’obra de Guimerà a través de símbols o de lletres de sardanes assumides del poble com a pròpies, són la clara demostració tant del seu reconeixement intel·lectual i literari com del seu inqüestionable carisma social.»