«Josep Guia té aquest do de poder llegir milers de frases en dues sèries de textos i recordar els passatges que cal comparar. El seu llibre, que teniu entre les mans, és important ja pel sol fet que demostra i ensenya el mètode paremiològic i fraseològic; i això, a base de tants exemples concrets que farà que tot lector torni a estudiar el Tirant amb ulls més aguts, amb una sensibilitat més afinada. I aquest, crec, és el missatge més important del llibre d’en Guia: Filòlegs, torneu a llegir el Tirant, demanant-vos constantment quin mètode de treball cal imaginar que tenia Martorell i quina mena de força creativa, si és que era ell qui havia buscat i transcrit les cent-cinquanta citacions de Corella.
Aceptaràs, lector d’aquest llibre, la hipòtesi de Josep Guia de la intervenció clandestina de Corella? Demanarem la teva opinió quan l’hauràs acabat. Aleshores ens diràs com t’imagines ara, concretament, què va fer Martorell des del 2 de gener de 1460 fins a la seva mort, com era el manuscrit que empenyorà a Galba en gener o febrer de 1464, pocs mesos abans de morir, què va passar amb aquells folis durant els llargs anys fins al 20 de novembre de 1490, quan es va afegir aquell maleït colofó a l’incunable. Hi ha la possibilitat que ens confessis que tot això et sembla, ara, encara menys clar que abans; que t’has adonat que, en les teves anteriors lectures del Tirant, corrent d’una escena apassionant a l’altra, no te n’havies apercebut de quantes qüestions intricades suscita la novel·la, un cop que hom la llegeix no pel seu contingut, sinó analitzant detalls exteriors, de forma i d’estil. Sigui com sigui, confiem que et declararàs d’acord que resta encara moltíssim a descobrir en el Tirant, però que la hipòtesi d’aquest curiós matemàtic resol més problemes que les teories anteriors, sense causar-ne (massa) de nous. I no és la intenció d’en Guia de reemplaçar el dogma de Martorell sense cap altri ab ell pel de Corella i ningú més.
La qüestió de l’autoria del Tirant, al meu entendre, conté tot el que cal per a apassionar el gremi internacional de tirantistes, actuals i futurs. Les opinions que hom podrà defensar seran nombroses, atès les moltes variables que entren en l’equació. Un, dos, o més, autors? Simples revisions d’estil, interpolacions, afegitons, reescriptura? Col·laboració entre autors o intervencions a part? Citacions tan sols de Corella o també d’altres autors? Canvis introduïts ja en temps de Martorell, o en els anys següents a la seva mort, o al moment de la impressió? Ningú, però, ja no dubtarà que el Tirant de l’incunable de 1490 no és el llibre que Martorell va donar en penyora al seu veí Galba poc abans de morir. Els filòlegs que creuen que el manuscrit de 1464 i l’edició de 1490 són idèntics hauran d’explicar per què precisament aquest text, presentat pel seu autor com una traducció d’una novel·la, es va publicar nec varietur, tot i acabant-lo amb un colofó que parla d’una «quarta part» afegida. Tanta fidelitat a un manuscrit d’un text creatiu tan engrescador és, simplement, inconcebible en l’ambient literari de la segona part del segle quinze. Pensar que, afirmant que hom havia fet una excepció amb el Tirant, es guanyen més honors per a l’autor únic, és caure en un romanticisme anacrònic.»
(Curt Wittlin, Fragment del «Pròleg» a De Martorell a Corella. Descobrint l’autor del Tirant lo Blanc, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 1996, p. 16-17)
* * +
«For some time scholars have been aware of passages from the works of the Valencian priest and humanist Joan Roís de Corella which appear repeated almost word for word in Tirant lo Blanc. Opinion has been divided as to how these texts were introduced into the novel, and specialists have come to favour two divergent hypotheses. On the one hand it has been thought they represent plagiaries committed by author Joanot Martorell. On the other it has been suggested that Joan Martí de Galba interpolated these passages when he set about finishing off the novel, a task assigned to him after Martorell’s death in 1468, according to the colophon of 1490. Until now, noone has suspected that both these hypotheses might equally be flawed.
De Martorell a Corella reveals a far greater Corellian presence than had previously been thought. Josep Guia has found some 170 concordant passages. This in itself represents a major contribution to scholarship. It is an astonishing revelation which deals a mortal blow to the Martorellian hypothesis as it now transpires that Joanot certainly did not live long enough to plagiarise some of, if not most of Corella’s works. On this point, Guia suspects that many of Corella’s texts have been dated too early. Be this as it may, the results of his linguistic analysis are in themselves significant.
Armed with such an astonishing set of correspondences Guia goes on to test the second ‘interpolator’ hypothesis. He sets to work by attempting to reconstitute the hypothetical Martorellian original, which was once evoked by Joan Coromines as «l’únic Tirant veritable… despullat d’aquestes vegetacions supèrflues i deformants…». As it turns out this task becomes increasingly difficult as soon as the critic is confronted with passages of works by Corella composed after Martorell’s death, and yet which, when extracted, make a nonsense of the chapter which remains.
If this curious Corellian presence cannot, then, be wholly accounted for as Martorellian plagiarism, neither can it be entirely attributed to Galban meddling. Where there is no preceding text, one no longer interpolates. Why indeed, Guia ventures, could Corella not be responsible for the whole novel, with Martorell still of course providing the original impetus, as well as much collected material. There is, after all, precious little evidence that Joan Martí de Galba was a serious writer. Indeed the same might be said of Martorell.
The mystery of how Tirant lo Blanc came to be written the way it did, has not, until now, been perceived as such. In a characteristically perceptive and close reading, Guia draws our attention to the dedication of the 1490 edition, in which Martorell declares his authorship:
E perquè en la present obra altri no puixa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada… [And so that no-one else be blamed should any matter herein be found to be in error, I, Joanot Martorell, knight, wish to bear sole responsibility for this work, as it is to be aired in public by me, and by me alone…]
Is the tenor of this declaration not extraordinary? Is the reader not wittily invited here to acknowledge that Martorell’s authorship could in fact be contested? Do the interpolations, in this light, not make sense as a way of signing the text?
From the moment Guia starts asking such questions one knows that one is confronted here, in light of the new evidence brought to bear on the question, with a rare and exciting discovery. Both the necessity of Corella’s authorship of Tirant lo Blanc, and its significance, Guia concludes, is made apparent when one considers it as a project which grew steadily between 1460-89, taking shape alongside, and in dialogue with, Corella’s other works.
The singular importance of this research ensures that De Martorell a Corella will, one day, become a landmark of Catalan and European literary history. It is now three years since this important work was published, but still early days for the ramifications of Guia’s discovery to be fully digested and explored by the specialists. Needless to say scholars in related fields will keenly await the fruit of this research. It promises to be an exciting time for Catalan Studies.»
(A. W. Ibarz, Crítica al llibre De Martorell a Corella. Descobrint l’autor del Tirant lo Blanc. Font: UOC: http://www.uoc.es/jocs/ressenyes/guia/index.html.)
* * *
«En «Nine Problem Areas Concerning Tirant lo Blanc» (p. 109-126), Josep Guia i Curt Wittlin exposen un total de nou punts per argumentar en contra de l’autoria única de Martorell: incoherències En «Nine Problem Areas Concerning Tirant lo Blanc» (p. 109-126), Josep Guia i Curt Wittlin exposen un total de nou punts per argumentar en contra de l’autoria única de Martorell: incoherències que presenta la dedicatòria, el concepte de traducció fingida, el colofó, la quarta part atribuïda a Martí Joan de Galba, les incoherències estilístiques, les incoherències lèxiques, els passatges repetits, els plagis corellians, la capitulació de l’obra, i, per últim, la funció i datació del ms. 7811 de la Biblioteca Nacional de Madrid, manuscrit que conté textos utilitzats en la redacció del Tirant i del qual els autors afirmen que «if it had been copied before Martorell claims to have begun compiling his Tirant – 2 January 1460- we would be tempted to assume that it is his collection of materials he had assembled with a view to combining them, one day, into a book, perhaps a manual for Knights. But many of the letters copied bera later dates» (p. 124). Com a conclusió Guia insisteix novament en l’autoria corelliana de la novel·la, i Wittlin es qüestiona el fet que Martorell hagués pogut incorporar tantes fonts com prova la bibliografia posterior a 1996. Afirma que «but Martorell himself wrote the whole book, three-fourths of which are a quilt of plagiarized materials, then his mind must have worked along lines which should be investigated not by literary historians, but by psychologists» (p. 126).»
(Glòria Sabaté i Laura Gallego, Fragment de la ressenya del llibre d’Arthur THERRY, Tirant lo Blanc: new approaches, London, Tamesis, 1999. Es pot llegir completa a http://parnaseo.uv.es/Tirant/Butlleti.5/res_terry.htm)
* * *
«Josep Guia sostiene la tesi che a Joan Roís de Corella possano essere attribuite alcune opere tradizionalmente assegnate ad altri autori: tra queste, il Tirant lo Blanch (tesi già avanzata in un suo precedente volume: De Martorell a Corella. Descobrint l’autor del «Tirant lo Blanc», Catarroja-Barcelona, Afers, 1996), la Vita Christi e lo Spill.
[. . .] les hipòtesis defensades en aquest llibre, contràriament als tòpics usuals sobre un Corella de més en més reclòs, cap a la fi de la seva vida, en la literatura hagiogràfica i piadosa, ens presenten un escriptor que, justament durant els anys 1490-97, descobreix i conrea el llenguatge popular i les obres de caire satíric, literaturitzant fins i tot aquest viratge (La brama dels llauradors, 1490) i produint l’Espill (1490-94, aproximadament), el Col·loqui de dames (vers 1493-94), la major part de Lo procés de les olives i Lo somni de Joan Joan (1496). I tot això, sense perjudici de fer les «cobles» de Lo Passi i de la Vida de santa Magdalena i d’acabar
d’enllestir les proses de les dues Vitae Christi. Que, potser, era escriure molt, tot això? Molt més va escriure Ramon Llull i no va tenir una vida tan reposada. D’altra banda, el fet que, del panorama de la literatura catalana de la segona meitat del segle XV, desapareguin uns insòlits autors ficticis en favor de l’emergència d’un gran autor real, el cavaller i mestre en teologia Joan Roís de Corella, no és pas un empobriment d’aquesta literatura, perquè les obres hi són, sinó un enriquiment, ja que les llegirem d’una altra manera, amb tot de referents contextuals que ens permetran un major gaudi i un millor coneiximent d’aquella València, capital cultural d’un renaixement precoç, dissortadament frustrat. (340-341)
Al di là di qualche inutile spunto polemico (Guia, che è un professore di algebra, si presenta come un «investigador d’una altra àrea» che apre nuovi orizzonti agli storici della letteratura, p. 329), il libro non va preso sottogamba, perché tocca una serie di questioni spinose, a cui non sempre è stato possibile dare risposte soddisfacenti. La comunità letteraria valenzana della seconda metà
del Quattrocento è ancora da approfondire nei suoi aspetti complessi e spesso contraddittori: si tratta di un mondo relativamente compatto, ma al cui interno convivono poli di attrazione e atteggiamenti in apparenza inconciliabili, come la memoria, perfino nostalgica, del Medioevo romanzo e la seduzione dei nuovi modelli umanistici, l’anonimato o l’autorità debole di molte opere e l’affermazione di una forte autorità autoriale. In questo arco di tempo, poi, cade anche l’introduzione della stampa che, qui come altrove, rivoluziona l’orizzonte letterario. Con questo, voglio dire che a Guia va riconosciuto il merito di avere risollevato problemi tutt’altro che risolti, e da riconsiderare proprio in sede di storia della letteratura e di storia della cultura. Quanto alle soluzioni da lui proposte, è un altro discorso.
Il metodo adottato, definito «stilometrico», mira alla «caratterizzazione fraseologica degli stili letterari», al confronto serrato, cioè, di luoghi paralleli o simili o identici (di «concordances»), che dimostrerebbero la presenza della stessa mano. In realtà, la critica attributiva applicata all ambito letterario è ancora ben lontana dall’avere prodotto risultati convincenti, e non mi sembra che il saggio di Guia faccia eccezione.
A mo’ di esempio, si prenda il caso delle disperse di Petrarca, a cui ha dedicato molti anni di lavoro uno studioso americano, Joseph A. Barber, prematuramente scomparso. Davanti a un componimento assegnato a Petrarca, si pongono questi problemi: i tratti inconfondibilmente petrarcheschi possono essere dovuti a un buon imitatore (si sa che una firma falsa, l?esatta copia di un’occorrenza particolare della firma di qualcuno, appare spesso più «autentica» di un altra occorrenza, veramente autentica, della stessa firma); d’altra parte, i tratti non riconducibili a quello stile, a quella mano, possono testimoniare una versione non rifinita, e perciò rifiutata, di una poesia (alcune poesie sicuramente di Petrarca sono abbastanza lontane dallo standard stilistico del Canzoniere). Si dirà che quello di Petrarca è un caso speciale; ma il punto è che la critica attributiva si trova sempre davanti a casi speciali: ogni singolo caso lo è. A ciò si aggiunga che in alcune epoche letterarie esistono delle grammatiche della poesia, come dicevano gli strutturalisti, condivise; e per grammatiche della poesia non si devono intendere solo dei macrostili, come per esempio il grande canto cortese, ma anche lo stile idiosincratico di un autore: un poeta può avere avuto anche un solo imitatore, o due o tre. Per questi motivi, la filologia medievale ha rinunciato da tempo a operazioni attributive fondate esclusivamente su elementi formali.
La documentazione apportata in questo libro non va certo ignorata né sottovalutata, ma ad essa si possono dare interpretazioni diverse, più sfumate e complesse, rispetto a quelle a cui perentoriamente arriva Guia. Corella rimane una figura centrale, e stilisticamente molto innovativa, nel contesto letterario del suo tempo, e non si può escludere, in via ipotetica, che abbia messo le mani in opere altrui. Ma tutto ciò non sarebbe affatto una novità nel tardo Medioevo europeo, non solo valenzano e catalano. Il problema, allora, non è semplicemente: quale autore? È quello, piuttosto, di considerare la varia autorità degli autori, questione ulteriormente complicata dalla nuova pratica degli allestimenti tipografici. Dietro un’inconfutabile «concordanza fraseologica» si possono nascondere cose ben diverse: la stessa mano o la mano di un farcitore o di un decoratore, ma anche l’effetto dell’angoscia dell’influenza.
(Constanzo Di Girolamo, ressenya sobre Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV, al portal d’Internet RIALC)
_0.webp)
