Domènec Guansé

—Per què vas dedicar-te a escriure?

Arronsa les espatlles i fa:
—No pas perquè portés un gran missatge al pap. Res de missatges! D’una manera o altra havia de guanyar-me la vida i, mentre que la majoria de feines em fastiguegen, la literatura i les seves derivacions m’agraden, m’entretenen, em fan passar estones agradables i en el pitjor dels casos em són suportables.

—¿Pots dir que cap altra feina, absolutament cap altra, no t’hauria agradat?
—No diria tant, jo… També m’hauria plagut ser pintor. Però no tinc habilitat manual. M’atreia la medicina perquè, en definitiva, el meu interès per la literatura va estretament lligat amb l’interès per l’home, però per a la medicina, suposant que hagués pogut fer-ne els estudis, m’hauria trobat amb dificultats tan invencibles per a mi com les pràctiques d’anatomia.

—Hi ha moltes altres professions per a les quals podies tenir facultats.
—La carrera de dret ofereix aspectes seductors, però donat el meu caràcter, jo m’hauria convertit en un advocat de causes perdudes; per altra banda, sento un horror que no puc dominar per l’oratòria; la presència del públic, més que estimular-me, em produeix una sensació inhibidora. Això ha fet que m’abstingués de tota intervenció en la política activa.

[…]

—Quan vas començar a escriure?
—No ho recordo d’una manera gaire precisa… A vegades tracto de fer memòria i em penso que vaig començar escrivint versos. Però entre els meus primers intents literaris hi ha, ho tinc ben present, uns propòsits teatrals. Tot això, vaig deixar-ho, en tenir una consciència més clara del fet d’escriure, per treballar unes narracions… Sí, el record més antic i concret que tinc d’alguna cosa que jo escrivís és el d’una tragèdia bíblica, amb un tema extret d’una història sagrada que «passava» una de les meves germanes. Més endavant vaig traduir al castellà uns fragments de L’Atlàntida i vaig conservar la meva versió bastant de temps. Tinc una vaga idea d’haver publicat algun dels meus primers textos en un periòdic de joves de Tarragona.

—Quin periòdic?
—No recordo ni el títol ni ningú dels qui el feien.

—Podem mirar la història de la premsa del Tasis.
—Mirem-la.

Fullegem el volum segon de la Història de la Premsa Catalana i trobem els títols Gent jove, Joventut, Juvenia…

—Gent jove va aparèixer el 1901 i només van publicar-se dotze números. Devies tenir set anys.

Guansé riu.

—No. Era més gran.

—Joventut va començar a publicar-se el 1909. devies tenir quinze anys. Juvenia, el 1921…
—No, del que feia aleshores, me’n recordo, i ja ho diré. Potser era Joventut, però no té importància, això. Vull dir el que jo escrivia i el fet que ho publiquessin. I potser no hi va haver res del que em sembla recordar. És possible que es tractés d’un projecte d’uns amics adolescents que no arribés a realitzar-se. Mentre cursava el batxillerat a l’Institut Provincial de Tarragona, on vaig fer gran amistat amb Pere Llevaria, que després va ser un gran pedagog i un bon metge, no vaig tenir cap company que sentís inclinacions literàries com jo, que les cultivava gairebé en secret. Jo era un estudiant mediocre.

[…]

—Tot d’una vaig comprendre que la ciutat que em queia al damunt, que m’aclaparava, era una ciutat molt noble i molt bonica, una ciutat que jo estimava molt i em vaig adonar que l’abandó en què la tenien i que s’hi cometien moltes profanacions. I em va passar això: que quan parlava de Tarragona i dels seus problemes, del que calia fer-hi o deixar de fer-hi, una mena de gent s’irritava i una altra mena, gent d’esquerra i gent catalanista, fos o no fos d’esquerra, m’aprovava, fins i tot públicament. Arribar en aquesta conclusió i canvia d’idioma fou tot u. El canvi va operar-se amb facilitat. Devia sentir el mateix que el pagès quan després de passejar-se tot el dia amb sabates per la ciutat, per fer el fatxenda, torna a casa i se les treu i es posa les espardenyes: tot seguit recobra l’agilitat i la desimboltura.

—Vols dir que el català és l’espardenya i…
—No et precipitis. Ha estat una manera de dir que l’ús d’allò que no ens és habitual és una dificultat. Els efectes van ser per a mi favorables de seguida. Amb una novel·leta d’ambient tarragoní, escrita en català, vaig guanyar un premi en un concurs. La novel·la va publicar-se, i Tomàs Garcés a La Publicitat i Junoy a La Veu de Catalunya la van comentar.

—Favorablement, suposo.
—Sí… Entretant, alguns dels temes que plantejava a la meva secció del Diario de Tarragona –com els dedicats a la defensa de les seves pedres velles, a la denúncia dels governadors que autoritzaven el joc, a demanar la reforma d’un reglament inhumà a l’hospital, a exigir que el monument a Julio Antonio fos tret del seu amagatall i plantat a la Rambla– van produir sordes irritacions. Un dia, el patró va preguntar-me si no m’agradaria d’anar a fer a Barcelona els comentaris que feia a Tarragona. Vaig titubejar i va dir-me que no m’hi amoïnés, que ell ho arreglaria. Sembla que ja ho tenia arreglat. Al cap de pocs dies jo ingressava a les oficines de Riegos y Fuerzas del Ebro, a Barcelona. Vaig tenir sort. Com que hi treballava molts gent, tot i el bon ordre que hi havia vaig trobar un recés tranquil on passar desapercebut. Però no hi vaig fer gaire estada. La rigidesa de l’horari, sobretot, se’m feia insuportable. Rovira i Virgili acabà d’encarrilar-me periodísticament en encarregar-me de la crítica teatral a La Publicitat. Tot això, tu ja ho saps.

—Sí, La Nau, D’Ací i d’Allà, L’Esquella, Mirador…
—Fins i tot en els darrers temps vaig col·laborar d’una manera fixa a Catalunya, de Buenos Aires. Dit sigui de passada, les relacions amb la gent de Buenos Aires em van ser molt útils –materialment útils– durant la guerra, quan el menjar escassejava a Barcelona, perquè m’enviava, de tant en tant, paquets de queviures.

Domènec Guansé és distret de mena i si el deixo continuar perdrem el fil de la qüestió.

—El teu treball a Barcelona…
—Sí, més de la meitat dels articles eren dedicats a llibres, a obres teatrals, a autors; la resta, als temes més diversos. Vaig publicar un petit aplec de contes, La clínica de Psiquis, en una col·lecció d’obres narratives que va iniciar Isern Dalmau quan era un escriptor que prometia i distava molt de ser el gran advocat i conseller d’empreses en què s’ha convertit; dos reculls de narracions, La Venus de la careta i Com vaig assassinar Georgina, i dues novel·les, Les cadenes d’Eva Una nit.

—Ho recordo. Ho he llegit, tot això. Vas escriure algunes coses bones.
—No n’estic pas gaire segur. Ho esmento perquè el cert és que el que m’hauria agradat més de ser és un bon novel·lista; però, tot i que la meva obra narrativa va tenir un bon acolliment de la crítica, avui me’n sento deslligat.

—Sí, ho diu… Crec que no n’hi havia per a tant. Bé, com que tanmateix conservo els meus llibres, si mai intento de rellegir-ne algunes pàgines, em sembla que siguin escrites per una altra persona.

—Vas fer traduccions.
—La primera, Manon Lescaut, va iniciar la Biblioteca A Tot Vent, de l’Editorial Proa. Després vaig traduir Bell amic i Afrodita. M’ajudava molt el meu germà Antoni, ja t’ho he dit algunes vegades. És curiós que el meu germà, tot i escriure molt bé i tenir una gran cultura, no ha provat mai de dedicar-se a la literatura. No sé si deu haver estat cosa de seny… Però ha encomanat la seva sensibilitat i el seu bon gust al seu fill, el pintor. Després d’aquelles traduccions vaig sentir-me cansat de treballar d’una manera tan adelerada, cansat del periodisme, de les editorials… Vaig proposar-me de reduir al mínim les col·laboracions i de fer una altra mena de literatura.

—Quina mena?
—Al meu entendre, més ambiciosa. Després de la publicació d’Una nit, López Llusàs, aleshores gerent de la Catalònia, va oferir-me de publicar tots els llibres que escrivís, en condicions que em van semblar prou favorables.

—I què va passar?
—La guerra, que va desmoralitzar-me totalment. Em llevo el barret davant els herois i m’agenollo davant les víctimes, però la guerra no era el meu afer. He llegit, com una acusació, que els escriptors catalans no estàvem preparats per a fer la guerra. No obstant això, són molts els qui la van fer d’una manera ben honorable. I, a més, les raons en què es fonamenta l’acusació són ridícules. No veig que la literatura que es produeix avui sigui més virilitzadora. No he conegut cap escriptor català responsable, ni d’avui ni d’ahir ni de mai, partidari del suïcidi col·lectiu. Quan la guerra s’acabava, quan es va acabar per a nosaltres…

—L’exili.
—Vaig sortir a primers de febrer. Tot això, ho explica Xavier Benguerel a les seves memòries.

—De la teva sortida, en diu alguna cosa Josep-Maria Francès a Memorias de un cero a la izquierda.
—Quasi tothom ho era, de zero a l’esquerra. Què en diu?

—Explica que al camió que us duia cap a la frontera ell no parava de queixar-se i que, mentre l’Avel·lí Artís i d’altres tractaven de consolar-lo, tu vas perdre la paciència i li vas dir: «Si tan aixafat esteu, pengeu-vos d’una figuera, però no fastiguegeu els altres amb els vostres gemecs». Això o una cosa semblant.
—Potser és veritat. Jo anava una mica d’esma. Si em preguntessin quin ofici vaig fer durant aquells anys, diria: el d’exiliat. I no exageraria. Vaig passar un any a França gairebé sense fer res. I ni ganes no en tenia, de treballar. Dic gairebé perquè vaig continuar escrivint l’article mensual per a Catalunya, de Buenos Aires. Però vaig dinar i sopar cada dia, reglamentàriament, i vaig dormir cada nit sota un sostre. De Perpinyà vaig anar a Tolosa, en un grup d’escriptors catalans que acomboiava Francesc Trabal. […] Jo anava una mica d’esma, ja t’ho he dit, i amb prou feines sé com, amb aquell grup d’intel·lectuals importants, del qual Francesc Trabal feia de capità manaia, vaig arribar a Santiago de Xile.

(Vicenç Riera Llorca: Nou obstinats. Barcelona: Selecta, 1971, p. 33-57)