Narrativa

Lluís Grifell Pons

1925-2026

Lluís Grifell Pons (Manresa, 1925-2026). Nascut en una família de botiguers, fa els estudis de primària i secundària a Manresa. En la primera joventut fa els primers passos literaris amb una comèdia musical i una novel·la, que quedaran inacabades. Després de la Guerra Civil estudia comerç i peritatge mercantil, alhora que col·labora en el negoci familiar. Posteriorment es dedica a la venda dels productes dels Magatzems Tarragona i viatja com a representant comercial per Catalunya, Andorra i el País Valencià. Encarregat durant anys de l’empresa manresana Mobles Tarragona, l’any 1973 decideix fundar amb un soci una empresa d’aluminis, que dirigeix personalment fins als setanta-cinc anys. 

En els darrers anys com a empresari i sobretot arran de la seva jubilació, comença un període de recerca i d’escriptura, que el porta a publicar vuit títols, entre els quals cal destacar Sants i mites de Catalunya (1993-2000, en tres volums), Petites històries per matar el temps (2003) i Memòries i aventures d’un temps i un país. Catalunya 1930-1950 (2009). S’ha implicat activament en la vida cultural del Bages i així, per exemple, ha contribuït amb diversos articles als butlletins de l’associació Amics de l’Art Romànic del Bages.

La seva obra, en conjunt, es caracteritza tant per la investigació sobre el patrimoni de llegendes i rondalles de Catalunya, com pel component autobiogràfic i testimonial d’un temps, d’unes vivències, d’una gent i d’una llengua que l’autor atresora en la seva memòria i que posa per escrit per evitar que el temps i l’oblit els esborrin.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). 

Pàgina elaborada per Elena Ferrer Moregó.
Documentació: Arxiu personal de l’autor.
Fotografies: AELC i Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pòrtic castellano Lluís Grifell

Lluís Grifell Pons (Manresa, 1925-2026). Nacido en el seno de una familia de oficio menestral, cursa los estudios de primaria y de secundaria en Manresa. En su temprana juventud, da los primeros pasos literarios con una comedia musical y una novela, aunque quedan inacabadas. Después de la Guerra Civil estudia comercio y peritaje mercantil, mientras colabora en el negocio familiar. Posteriormente se dedica a la venta de los productos de la empresa Grandes Almacenes Tarragona y viaja como representante comercial por Cataluña, Andorra y la Comunidad Valenciana. Encargado durante años de la empresa manresana Mobles Tarragona, en 1973 decide fundar con un socio una empresa de aluminios, que dirige personalmente hasta los setenta y cinco años. 

En los últimos años como empresario y sobre todo a partir de su jubilación, empieza un periodo de investigación y de escritura, que lo lleva a publicar ocho títulos hasta a fecha, entre los que cabe destacar Sants i mites de Catalunya (1993-2000, en tres volúmenes), Petites històries per matar el temps (2003) y Memòries i aventures d’un temps i un país. Catalunya 1930-1950 (2009). Se ha implicado activamente en la vida cultural del Bages y así, por ejemplo, ha contribuido con diversos artículos en los boletines de la asociación Amics de l’Art Romànic del Bages.

Su obra en conjunto se caracteriza tanto por la investigación sobre el acervo de leyendas y cuentos de Cataluña, como por el aspecto autobiográfico y memorialístico de un tiempo, unas vivencias, una gente y una lengua que el autor atesora en su memoria y que pone por escrito para que el tiempo y el olvido no los hagan desaparecer.

Fue miembro de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Elena Ferrer Moregó.
Documentación: Archivo personal del autor.
Fotografía de portada: 

English

Lluís Grifell english

Lluís Grifell Pons (Manresa, 1925-2026), who was born into a family of shopkeepers, completed his primary and secondary education in Manresa. In his early youth, he took his first literary steps with a musical comedy and a novel, neither of which he finished. After the Civil War he completed his training in commerce and business studies while also working in the family business. He then worked as a salesman with products of the company Magatzems Tarragona and travelled around Catalonia, Andorra, and the province of Valencia. Then, in 1973, after some years managing the Manresa company Mobles Tarragona, he and a partner decided to establish an aluminium business, which he managed until the age of seventy-five.

In his last years as a businessman, and especially shortly before he retired, he began a period of research and writing, as a result of which he published eight titles, notable amongst which are Sants i mites de Catalunya (1993-2000, in three volumes), Petites històries per matar el temps (2003), and Memòries i aventures d’un temps i un país. Catalunya 1930-1950 (2009). He has been active in the cultural life of Bages where, for example, he has contributed articles to the bulletins of the Bages association, Friends of Romanesque Art.

His work as a whole is notable for his research into the heritage, folktales, and legends of Catalonia, as well as autobiographical and eye-witness accounts of periods, and experiences of a people and a language, all of which he stores as treasures in his memory and puts into writing before time and oblivion erase them.

He was an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).
 

Web page: Elena Ferrer Moregó.
Documentation: Author’s personal files.
Photograph: AELC and author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Lluís Grifell Pons, nascut el 4 d’octubre de 1925 a la casa familiar de la plaça Gispert de Manresa, és fill d’Emili i d’Asunción, que tenien una botiga de queviures, La Favorita, a la planta baixa del seu domicili. Es cria a Moià i a Manresa, comença els estudis de primària en diversos centres de la capital de Bages, però per problemes de salut els ha d’interrompre durant un any. 

En esclatar la guerra, compagina els estudis de secundària amb el treball al comerç familiar, que passa per moments difícils a causa de l’escassetat general de productes, però s’especialitza en la producció de sabó industrial. Cap als catorze anys demostra el seu interès per la literatura i prova d’escriure la lletra d’una comèdia musical, així com una primera novel·la d’inspiració folchitorresiana, Les aventures de Jaume Canari o del Pol Nord a l’Equador, però ambdós projectes resten inacabats. 

Durant la postguerra, inicia els estudis de comptabilitat i peritatge mercantil. A la botiga, ajuda els pares, que venen queviures i productes de primera necessitat. Es casa i segueix treballant a La Favorita fins als anys seixanta, quan el negoci fa fallida per la competència en el sector. A partir d’aleshores treballa com a agent comercial dels Magatzems Tarragona i porta el seu catàleg de productes per bona part de la geografia catalana i valenciana. Quan l’empresa obre un negoci de mobles a Manresa, Grifell és encarregat de l’administració comptable. 

L’any 1974 acorda, amb l’amic Jaume Montraveta ─que disposava del capital necessari─, fundar un negoci dedicat a les instal·lacions d’alumini. Amb el temps, Lluís Grifell roman com a director de l’empresa fins que l’any 1999 es jubila i deixa el negoci en mans del seu fill Marcel. 

Atès el seu gran interès pel patrimoni cultural de Catalunya, els últims anys de la seva etapa com a empresari reprèn la documentació i l’escriptura, que el porten a la publicació en tres volums de Sants i mites de Catalunya (1993-2000). De fet, la recerca sobre les tradicions llegendàries i les rondalles del país caracteritzen una part significativa de la seva obra (Llegendes i veritats, 2011; Contalles a la fresca, 2012). 

Un altre component remarcable de la seva producció és fruit de la investigació històrica (El com i el perquè de la Segona Guerra Mundial: doctrines i personatges, 2019) i la recuperació de la memòria local i col·lectiva en forma de records novel·lats (Memòries i aventures d’un temps i un país. Catalunya, 1930-1950, 2009). 

Però és sens dubte en la narrativa de viatges (dietaris, memòries, anotacions i relat d’anècdotes) que l’autor ens revela la seva faceta més personal i íntima. L’any 1977 Grifell viatja amb la seva esposa i un grup de professors espanyols per l’antiga URSS, una experiència singular i plena de vicissituds que immortalitza en Viatge al país del pèndol. L’URSS de 1977 (2010). Del contrast entre les impressions de les seves estades per terres d’Àsia i per Amèrica sorgeix el seu darrer llibre de viatges, Per terres d’Orient i d’Occident (1978 i 1980) [2014]. Una part important de la seva obra ha estat revisada i prologada pel lingüista Mn. Josep Ruaix i Vinyet. Ha escrit també diversos articles per als butlletins de l’associació Amics de l’Art Romànic del Bages sobre tradicions, hagiografia i art.

Lluís Grifell mor a Manresa el 13 de juny de 2026 a l’edat de cent anys. 

L'autor.
L'autor.

Contalles a la fresca.

Reedició de Petites històries per matar el temps ampliada amb noves contalles basades en motius històrics i narrades per l’autor amb la nostàlgia del que corre el risc de perdre’s per sempre.

Coberta de l’obra Contalles a la fresca.
Coberta de l’obra Contalles a la fresca.

Vincles

Comentaris d'obra

L’objectiu d’aquest llibre és molt clar: “vol ser un retrat fidedigne d’un temps i un país, el nostre, una narració que reflecteix la manera de viure dels anys compresos entre 1930 i 1950, una època de guerres i fortes convulsions socials”. Amb aquestes paraules Lluís Grifell vol posar de manifest una sèrie d’esdeveniments d’una manera objectiva, amb el propòsit d’aprendre una lliçó d’història, de la nostra història més recent, perquè el lector en tregui les seves conclusions i interpreti, alhora, una part d’aquests fets amb els matisos d’uns i altres, dels vencedors i dels vençuts. I això és una aposta per al lliure albir, pel fet de pensar, de reflexionar sense condicionaments.

Però aquesta obra és, també, un projecte amb clau literària, perquè usa, per dir-ho en paraules de Josep Pla, “la idea stendhaliana del mirall” -¡del seu modest mirall!- per a una població innominada de Catalunya. Grifell, en el mirall hi reflecteix, doncs, unes imatges descrites de la millor manera que l’autor ha sabut fer i d’acord amb les preferències del país, de la seva història, i això posant el màxim d’interès en els detalls. En llegir aquesta obra el lector pot copsar un seguit de fets d’interès històric o curiositats de l’època: el sabó, les Brigades Internacionals, els bitllets de banc, el Katiuska, el mercat negre, les festes de les enramades, el servei secret… 

Es tracta d’una narració ambientada en la preguerra, la guerra civil i la postguerra espanyoles, fruit de l’observació i de l’experiència, d’una etapa candent de la història de Catalunya, amb l’esperit atent d’una persona amb inquietuds literàries. El protagonista, anomenat només Francesc, projecta una experiència d’abast general, viu en una ciutat que tampoc no coneixem, i això fa que pugui ser qualsevol part del país, de manera que tothom pugui sentir-se identificat. És un noi català, de classe senzilla i treballadora, idealista, assenyat, fins i tot arrauxat… què més es podria dir, sinó que és un protagonista que identifiquem amb aquells elements que d’una manera tan original i encertada Jaume Vicens i Vives va definir per a un català. 

Paralel·lament, els casos concrets dels personatges, les seves aventures, com suggereix el títol, situen aquest llibre en una novel·la d’aventures més que versemblant: real. Aventures que esdevenen drames recognoscibles, que captiven de seguida el lector per la seva senzillesa, pel fet divers o pel seu abast més universal i greu.

Aquestes memòries es desenvolupen al mateix temps com una novel·la amb les seves parts, que coincideixen amb les etapes de la vida del protagonista: infantesa, adolescència i joventut. L’estructura, doncs, també respon a allò que la literatura més exigent demana en una obra ben feta: el plantejament, el nus i el desenllaç, conduïts cap a una funció didàctica molt concreta: que els lectors, joves o vells, recordin coses ja sabudes i tal vegada oblidades o que n’aprenguin de menys conegudes.

Podríem definir aquesta obra en unes poques paraules: un llibre format per uns personatges de gran profunditat humana, i una vella i coneguda història que convé no oblidar mai, el darrer element d’una literatura de qualitat.

Ferran Alexandri. “Un nou llibre de Lluís Grifell. Memòries i aventures d’un temps i un país. Catalunya 1930-1950”, a Blog de Ferran Alexandri, 29 d’octubre de 2009. En línia.

***

Aquest llibre recull les vivències i les anècdotes que l’autor visqué durant un viatge a l’URSS l’estiu de l’any 1977. El text és un relat senzill, a partir dels apunts recollits sobre el terreny, que té com a objectiu principal fer una exposició distesa d’aquell país i la seva societat tan aïllats de nosaltres durant molts anys a causa de la guerra freda, del teló d’acer i del mur de la vergonya. Un país que obre portes a mig camí de la dècada dels anys setanta amb l’excusa d’uns Jocs Olímpics: els de Moscou de 1978.

Lluís Grifell és un home que valora positivament les ciutats que va veure, els monuments i els paisatges, però especialment les persones amb qui va tenir un tracte proper. Es va trobar amb un país convençut políticament, disciplinat, que al mateix temps venera i recorda els combatents que l’han defensat; va constatar l’ambient artístic i romàntic però també expeditiu. En resum, va viatjar al país del pèndol.

Ferran Alexandri. “Ferran Alexandri presenta el darrer llibre de Lluís Grifell, Viatge al país del pèndol. L’URSS de 1977”, a Blog de Ferran Alexandri, 13 d’octubre de 2010. En línia.

***

El dia que Hitler va envair Polònia, l’1 de setembre del 1939, el manresà Lluís Grifell (1925) era un adolescent. Vuitanta anys després d’aquells fets que van activar l’espoleta de la Segona Guerra Mundial, l’autor bagenc publica un llibre que, en clau de diccionari temàtic, proposa una mirada als personatges i les motivacions que van conduir la humanitat a la pitjor de les devastacions viscudes fins aleshores. «Les coses no passen perquè sí», apunta Grifell.

«Hi ha unes idees i uns mandataris als qui, quan se’ls posa la bogeria al cap, són capaços de fer moltes bestieses», explica Lluís Grifell, que en un volum publicat el 2009 amb Abadia Editors va abordar aquells anys fatídics de la primera meitat del segle XX centrant-se en les vivències d’un jove a la Catalunya dels anys 30 i 40.

Ara, Grifell ha posat el focus en les causes i els motius que van dur bona part d’Europa, el Japó i els Estats Units a la guerra a El com i el perquè de la II Guerra Mundial, publicat pel segell berguedà Edicions de l’Albí. La conflagració a escala global va deixar uns cinquanta milions de morts en només mitja dècada, entre el 1939 i el 1945. «Hi he estat treballant durant quatre anys», indica l’escriptor manresà, que ha recercat informació tant en la premsa de l’època com en la bibliografia existent.

Toni Mata i Riu. “L’autor manresà Lluís Grifell publica un llibre sobre les causes de la Segona Guerra Mundial”, a Regió7, 29 de gener de 2020. En línia.

Entrevistes

—D’on sorgeix el seu interès per la literatura?
—De tota la vida, sempre he tingut clar que volia escriure. A catorze anys volíem fer una comèdia musical, amb la canalla del carrer. Hi havia un xicot que tocava molt bé el piano i es va com­prometre a compondre la peça, mentre jo faria el llibre. Ho vam intentar, vaig arribar a escriure el llibret, es van fer assajos… Explicava anècdotes i vivències dels diferents personatges que passaven per la botiga i algun personatge de ficció, com ara el dependent Julio, que era molt torero, amb escenes picants amb alguna clienta. Tenia forma de sainet. Però mai no es va repre­sentar. 

—Quina era la seva principal inspiració?
—Havia llegit molt Folch i Torres, des del Patufet i totes les seves novel·les d’aventures, fins a rellegir-les quatre vegades. M’agradava molt el seu estil i la seva manera de fer. Així que vaig intentar imitar-lo, tot fent Les aventures de Jaume Canari pel nord de l’Equador, però no el vaig poder acabar i es va quedar en uns quants capítols. 

—Com va fer Sants i mites de Catalunya?
—Vaig fer una tria del que em va semblar millor, referit a les llegendes del nostre país. 

—Després el va reconvertir en Llegendes i veritats. Amb quines diferències?
—Hi vaig afegir molta més documentació, com per exemple la que es refereix a l’Abat Oliba, que és molt densa, però hi és tota. També sobre la Carta de Repoblació de Cardona. Hi vaig posar l’Auca dels dibuixos de Joan Vilanova… 

—Com s’ho va fer per trobar aquestes llegendes? 
—Normalment s’havia de passar pel capellà dels pobles, ja que era el fil més directe. Et donava raó de les coses de l’església i dels sants. Pel que fa a les llegendes no hi entrava pas mai gaire, però et suggeria la persona del poble, savi o historiador que em podia donar noves referències i que t’explicava algunes de les coses que havien passat al seu poble. A vegades és dificil destri­ar on acaba la llegenda i on comença la veritat. 

—D’on neix la idea d’escriure Viatge al país del pèndol? 
—Del viatge que vam fer a l’URSS, el 1977. Vaig prendre moltes notes i vaig fer servir la taquigrafia, que havia après una mica de petit. Com a soci del Col·legi d’Agents Comercials fre­qüentava la Cambra de Comerç i un bon dia em van dir que tenia la possibilitat de fer un viatge a l’URSS per a dues persones. Ho vaig proposar a la dona i ho vam tirar endavant. Era un viatge de turisme social, organitzat per a gent del món de l’ensenyament, de les dues Castelles. Com que algú es va desdir a darrera hora, ens va arribar la proposta i al viatge només nosaltres érem cata­lans.

—Quina impressió va treure de l’URSS de 1977? 
—Fantàstica. Són gent de molt bona fe. De bell antuvi et miraven una mica de reüll, perquè no tenien gaire bon record del que els havia passat durant la Segona Guerra Mundial amb els alemanys i altres estrangers. Portàvem guies russes que ens explicaven la situació amb un castellà correcte, però això sí, amb el cervell rentat. Les cuineres i cambreres eren de postal i es desvivien per nosaltres. El menjar era molt bo i recordo que ens deien: «Atipeu-vos ara que sou a Rússia, ja que ja n’heu patit prou de gana a Espanya». En una altra anècdota, ens va passar que vam anar al teatre a Leningrad, avui Sant Petersburg, i quan vam sortir no hi havia l’autocar enlloc, amb un fred que pelava. De manera que una guia jove va haver d’improvisar el retorn a l’hotel amb tramvies. Quan vam arribar, tots els maestros estaven molt enfadats i l’endemà al matí, en una assemblea, van decidir treure totes les maletes al carrer en senyal de protesta. Un d’ells va voler parlar amb l’ambaixador espanyol, que era Juan A. Samaranch, però se’l van treure de sobre. Al vespre, una guia (que era una policia russa camuflada) ens va dir que no féssim bromes i anéssim a dormir. No li vam fer cas, però tot seguit, va intervenir la policia i ens van dir: “O van a les habitacions o van a la presó”. Així es va acabar la protesta. 

—Què vol reflectir Memòries i aventures d’un temps i un país. Catalunya, 1930-1950?
—Una mica tot el que us he explicat fins ara. La meva memòria personal. Parlo d’aventures perquè després del primer bombardeig que va patir Manresa, els meus pares em van portar a Moià, ja que jo hi havia estat criat amb dida.

(Jordi Sardans. “Lluís Grifell Pons”, El Pou de la Gallina, novembre de 2011, núm. 270, p. 23-26). En línia.

Antologia

Els setges de Girona i les mosques de sant Narcís

Foren les mosques el motiu principal de la popularitat de sant Narcís després de la seva mort, ja que apareixen tres cops a la història miraculosa de Girona, i sempre associades a la figura de Narcís.  

La primera vegada l’any 1285, durant el primer setge documentat de la ciutat portat a cap pel rei Felip de França, quan el monarca català Pere II estava enfrontat amb ell, amb el papa i amb la casa d’Anjou; un contenciós que propicià l’organització d’una croada contra Catalunya. 

Els francesos tenien la ciutat de Girona sotmesa a un setge molt sever, i tant era així, que n’aconseguiren finalment l’ocupació: fou el dia 5 de setembre de 1285, com dèiem. El seu domini, però, només havia de durar uns quants dies, concretament fins a la diada de sant Narcís, quan els assetjadors robaren el seu sepulcre. 

Es diu que tan bon punt arribats al campament amb la sagrada carga començaren a eixir mosques a milers de l’interior del sarcòfag, i atacaren cavalls i homes d’armes. A conseqüència d’aquell fet s’originà una terrible pesta, la qual provocà la mort de milers de soldats, inclòs el monarca francès, que ni tan sols pogué arribar fins a Perpinyà.

Sants i mites de Catalunya, vol.III. Moià: Raima, 2000.

* * *

Els primers records

Em dic Francesc, i el que més recordo de quan era petit són les nits d’insomni, les nits sense parar d’estossegar, la sala d’espera de casa el sr. Puig primer, i la de tots els metges de la ciutat i d’alguns de Barcelona després; també l’arribada d’una germaneta que em va portar un caramel molt llarg del cel, i la mort de l’àvia, quan jo tenia cinc anys. Sempre l’havia vista al llit, l’àvia. Cada matí, un cop nets i pentinats, entràvem a la seva cambra la meva germaneta i jo a donar-li el bon dia i a fer-li un petó. Ella sempre ens solia passar la mà pels cabells, però a la meva germaneta l’acaronava més que no pas a mi, potser perquè tenia una cabellera rossa molt llarga i era tan menuda que hi arribava millor des del llit. Després ens feia un petó a cada galta i… fins al vespre, que li entràvem a dir bona nit. 

Últimament, però, ja gairebé no ens feia cas, pobreta. La mare deia que l’àvia no ens podia dir res perquè estava molt malalta, però que ens veia i ens sentia i estava molt contenta que l’entréssim a veure. Sempre la recordaré traient el seu caparró blanc entremig del llençol i coixinera acabats de canviar, i també el garbuix de roba que cada matí anava a parar al peu de la porta de la seva cambra. Un dia vaig sentir com el sr. Puig deia: «Aquests mals són terribles, sols ho sabem els metges i qui ha de tenir cura dels qui els pateixen.» Aquell matí, quan la mare va dir-nos tot plorant que ens miréssim bé l’àvia perquè no la veuríem mai més, a mi em va semblar igual que els altres dies, potser la cara un xic més fosca, però res més. El que sí em va impressionar de debò fou veure el pare plorant, perquè jo no l’havia vist plorar mai, el pare, i ara estava assegut al costat del llit de l’àvia amb el cap entre les mans i els ulls plens de llàgrimes.

Memòries d’un temps i un país. Catalunya, 1930-1950. Maçaners: Abadia Editors, 2009.

* * *

Presentació

Els estrangers que visiten Rússia pel juny, el juliol o l’agost ─com la majoria de turistes i homes de negocis─ no s’adonen de les principals perspectives del país. Durant l’encisador, però fugaç interval en el qual el verd delicat del nord decora les ciutats grisoses, i el fardell de les robes pesades desapareix miraculosament de les espatlles i dels estats d’ànim, els russos tendeixen a assemblar-se “molt a nosaltres”. Però els frondosos dies de calor i llibertat estan comptats i numerats com documents secrets. Poques vegades s’ha d’esperar molt l’hivern impacient. No és estrany que a Moscou nevi a l’agost. No obstant això, les primeres gelades prolongades s’esdevenen a finals de setembre, quan els arbres queden completament desfullats. Durant set mesos, l’únic fullatge ─a part de les molt apreciades plantes interiors─ serà l’obscura capçada dels avets. Els edificis prefabricats d’apartaments semblen blocs de cel·les vistos contra el cel grisenc. A l’octubre, nuvolots negres vessen pluges gelades durant el dia; de nit es congela la brutícia humida. Els quasi vuit milions de persones que s’empenyen les unes a les altres i s’afanyen pels carrers de Moscou, ja vesteixen les jaquetes embuatades i embotonades que les abrigaran durant les hores que vagin i vinguin per l’urbs fins a l’arribada de la primavera. A finals d’aquest mes, la gent ja està irritable i morosa, com si el planeta passés per una foscor còsmica. 

A partir de novembre, molt poques persones, sense comptar els cercles selectes culturals i polítics, menjaran aliments frescos abans de la primavera, excepte en certs banquets festius. Fora de Moscou i de Leningrad, la monotonia i la insalubritat de la dieta -que segurament contribueixen a estendre l’epidèmia anual de grip- són molt pitjors. Arriba a ser virtualment impossible aconseguir carn; la fruita i la verdura fresques (exceptuant la col de cabdell de tardor i les pastanagues) desapareixen. A mitjan desembre els russos ja estan cansats de portar la seva creu.
(…)

Dijous 11 d’agost

Avui la cosa ja pinta d’una altra manera. D’entrada, cal destacar l’arribada al port fluvial de Volvograd, un nom que la ciutat recupera el mes de novembre de 1961, ja que se’n deia Stalingrad. És una ciutat situada a la vora del riu Volga, just en el punt de convergència de diverses carreteres i vies de tren, a més del port fluvial on ara mateix ens trobem.

Dimecres 17 d’agost

Aquest matí anem a visitar el Mausoleu de Lenin. La sortida prevista era a les nou. Són dos quarts d’onze i encara no han vingut a recollir-nos. La gent està que bota, i tres o quatre dels més decidits empaiten el Barbas (la màxima autoritat que portem d’Espanya) a fi de preguntar-li si hem vingut a Moscou a perdre el temps.

Dissabte 20 d’agost

Avui s’aprofita el temps de valent, al contrari d’ahir, que alguns varen perdre tot el dia darrere l’ambaixada espanyola. El programa consta de dues visites importants i un espectacle: al matí ens portaran a visitar el Palau d’Estiu dels tsars, a la tarda el Museu de l’Ermitatge i, a la nit, anirem a veure un ballet rus.

El viatge al país del pèndol. L’URSS de 1977. Manresa: Zenobita, 2010.

* * *

Dioclecià el cridà altra vegada a la seva presència. Se sentia orgullós del seu tribú, però estava dolgut pel rumor. Volia sentir de llavis de Jordi que eren falses les acusacions referents a la seva fe. Jordi va explicar l’aventura amb tot luxe de detalls, i l’emperador s’entusiasmà de tal manera que s’estimà més oblidar-se de la part “dolenta” de l’entrevista.

Jordi treballà tant com pogué en favor dels seus correligionaris; donà els seus béns als pobres i alliberà tots els seus esclaus. Dioclecià, que no es resignava a perdre un heroi que havia donat tanta glòria a l’Imperi, insistia a dissuadir-lo del camí que havia escollit i li parlava del seu llinatge, de la seva carrera brillant, de la seva joventut, de les seves riqueses… Jordi li respongué amb la mirada a terra: 

—He trobat el Déu de l’amor; una causa per la qual valen la pena tots els sacrificis. Res del que diguis no pot apartar-me del camí que ell m’ha assenyalat. 

Davant tanta fermesa, la benevolència de Dioclecià envers Jordi es convertí en odi i ordenà que fos executat. Això passava a Nicomèdia el dia 23 d’abril de l’any 303.

Llegendes i veritats. Manresa: Zenobita, 2011.

* * *

En Guillem, el senyor d’Òdena, era un jove cavaller que vivia molt trist, perquè no tenia l’esposa amb qui somiava i amb la qual desitjava compartir les immenses riqueses que posseïa, unes riqueses que molt pocs coneixien. El castell era ple de persones que el servien i l’adulaven, però ell sabia que ho feien per interès, la qual cosa contribuïa a la seva tristor. Un dia va disfressar-se de joglar i va acudir a una gran festa que se celebrava al castell de Jorba: eren unes nuviances amb motiu del prometatge de la filla del vescomte. Hi entrà camuflat entremig dels músics. Allí va trobar la persona que buscava: l’amfitriona de la festa, a qui el seu pare obligava a casar-se amb un personatge de rància nissaga, molt ric i carregat d’anys.

Hem de dir que en Guillem i l’Ermengarda havien viscut uns candorosos amors gairebé d’infantesa. Uns amors que el pare de la noia no veia amb bons ulls, ja que el senyor de Jorba sempre havia considerat la família dels d’Òdena de categoria inferior o, si més no, massa pobres per a emparentar-s’hi. Sembla que, a fi d’evitar que aquelles relacions primerenques poguessin prosperar, va posar tots els mitjans necessaris, que no foren pocs, per a separar la parelleta. 

Havien passat els anys i l’amor d’en Guillem per la minyona havia anat augmentant a mesura que ell creixia, fins a desitjar-la més que cap altra cosa del món. Per això, avui, com a última oportunitat, havia acudit al castell veí disposat a tot, si podia comprovar que la noia encara l’estimava, ja que, després de tants anys, tenia els seus dubtes sobre si podia estar enamorada de l’home que el seu pare li imposava.

Contalles a la fresca. Berga: Edicions de L’Albí, 2012.