–Com sorgeixen els poemes d’Un llençol blanc?
–Un llençol blanc és un dietari poètic. És una cosa estranya que tampoc m’havia plantejat fer, perquè quan vaig començar-lo, no tenia en cap moment la idea que això acabés esdevenint un llibre. És a dir, el principi de tot plegat és que coincideixen en el temps, el 24 de febrer de 2022, el primer dia de la resta de la meva vida, que és com vaig definir el dia que em prejubilava, i la invasió de Rússia a Ucraïna. Aleshores, feia 10 anys que jo no escrivia poesia, i tenia ganes de tornar-ho a fer. I com que m’havien regalat una llibreta, una Moleskine, on precisament van serigrafiar aquesta expressió de «la resta de la meva vida», vaig pensar a anar escrivint un poema cada dia. I el d’aquell primer dia, per aquesta nefasta coincidència, ja va anar d’això. Era una situació de contradicció, entre el dia d’il·lusió que suposava per a mi aquell 24 de febrer amb la guerra. I a partir de l’endemà, ja em vaig plantejar anar escrivint un poema cada dia en aquella llibreta, relacionat amb la guerra, amb la ingènua il·lusió que, quan s’acabés, posaria final als poemes i em dedicaria a una altra cosa. Però clar, la guerra encara no s’ha acabat.
–Quan decideix finalitzar el recull?
–Hi va haver un moment, al juny, que jo m’adonava que mentre els primers poemes van molt alineats amb l’actualitat i el que ens arribava d’allà, l’actualitat s’havia anat diluint cap a una cosa que s’enquista en el temps, i els meus versos anaven derivant més cap a debats interns entre la vida i la mort, i sobre la condició humana. Val a dir que, i això també ho apunto en un dels poemes, que jo ho estava vivint des del sofà de casa, i també suposa una contradicció, perquè mentre hi ha persones que moren i d’altres que ajudant s’hi deixen la pell, jo només faig versos. Sigui com sigui, al juny m’adono que els poemes s’allunyen cada vegada més del que és estrictament l’objectiu que jo m’havia marcat, que era parlar de la guerra. M’adono que és un final anunciat. I quan arriba el 19 de juny i el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, surt i diu que la guerra pot durar anys, efectivament reflexiono que hi he de posar punt final. I el dia 24 de juny, Sant Joan, una data assenyalada, vaig fer l’epíleg i vaig tancar el poemari.
–En quin moment s’adona que els poemes poden sortir de la llibreta i fer un llibre?
–La meva voluntat no era fer un treball amb la vocació que esdevingués llibre, al contrari. Era com un exercici per retrobar-me a mi mateix amb la poesia. Però, després de l’estiu, el vaig entrar a l’ordinador per tenir-ne una còpia de seguretat, i com que un dels poemes esmenta el Manel Alías, li vaig enviar i el vaig convidar a llegir-lo, per al·lusions. Ell ho va fer i és qui em va inspirar perquè això acabés sent aquest llibre que ara tenim a les mans, perquè em va dir que era molt original, que li havia agradat molt, i em va animar a publicar-lo. A partir d’aquí, parlo amb l’editorial, i per la seva banda també ho van veure clar. I és en aquest punt que arrenca el principi del que és Un llençol blanc.
–Així, es pot considerar que Manel Alías és l’instigador de la publicació?
–Ell va ser qui, d’aquell recull heterogeni de poemes que era el dietari que jo tenia i que no l’havia concebut perquè fos llibre, em va dir que tenia cos. Que era original, potent i li havia agradat molt. Em va assenyalar que podia dir les mateixes coses que ells expliquen amb paraules crues, amb paraules boniques. En efecte, va ser ell qui em va donar consciència que podria ser un llibre. Després, quan ja tira endavant, (…) li demanem si vol escriure el pròleg. Ell va acceptar encantat i va fer un pròleg preciós. I a partir d’aquest text va ser quan vam veure que la portada del llibre podia abocar una mica el que ell explica, així que ens va adreçar al 30 minuts, que era on ell havia fet el reportatge més gran sobre la invasió, per demanar si podíem utilitzar captures del mateix reportatge. Aquí entrem en col·laboració la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de manera que hi ha una solapa al llibre (…) amb un QR que et dirigeix directament al reportatge que va fer el Manel sobre la guerra, i les imatges de la portada són captures del mateix. D’aquesta manera, ja sumàvem els versos d’aquest modest poeta berguedà, amb un pròleg preciós de qui s’ha reivindicat per mèrits propis com el periodista de l’any, amb la Corporació a través del 30 minuts, i gairebé teníem el paquet tancat.
–Gairebé, perquè encara van sumar un altre actor a l’equació, oi?
–Correcte. Jo continuava tenint un rum-rum en la consciència, i un dia se’m va despertar el perquè: havia edificat un treball sobre una crisi humanitària, al qual s’hi havien anat sumant diferents persones, totes desinteressadament. Per això vaig pensar que, malgrat que els drets d’autor d’un poemari són simbòlics, jo no em podia lucrar amb una cosa com aquesta. Vaig pensar que havia de cedir els drets d’autor a algú que estigués, d’alguna manera, implicat en aquesta crisi, i a través d’una amiga, em van adreçar, vaig conèixer i va estar encantada d’acceptar-ho, Sor Lucía Caram. És per aquest motiu que els drets d’autor del llibre aniran destinats a la Fundació del Convent de Santa Clara, per l’acollida de les persones que han hagut de fugir de la guerra d’Ucraïna.
(…)
(Lídia López: «‘Era una situació de contradicció entre el dia d’il·lusió que suposava per a mi aquell 24 de febrer i la guerra'», Nació Digital, 25 de març de 2023. Llegir l’article complet)
* * *
(…)
–Se sent més actor que escriptor?
–Sí, perquè tot comença per la meva vocació pel teatre. Fer d’actor m’exigia tenir una dosi d’empatia important perquè havia d’aconseguir empatitzar amb el personatge que interpretava i, a la vegada, amb el públic. Aquesta empatia que he desenvolupat de manera autodidacta és la que trasllado als meus escrits que, tot i que poden no agradar, habitualment no deixen indiferent. I si ho he aconseguit és perquè primer he estat actor, tot i que no he trepitjat un escenari des del 2011, malgrat fer algunes coses puntuals posteriorment.
–Vostè, que va estar tants anys sobre l’escenari, quina impressió li provoca veure interpretar els personatges que ha creat sobre el paper?
–Tinc dos sentiments. D’una banda, l’orgull que l’obra vegi la llum i algú la representi perquè hi vingui el públic. Però, per altra, per molt bé que ho facin els actors, molts cops no ho fan com jo m’ho havia imaginat. I això és un xoc que es tradueix en què a partir d’un determinat moment aquella obra deixa de ser meva i em transformo en un espectador més. És una sensació especial. És com si cobrés vida.
–Ha interpretat alguns dels personatges que ha escrit?
–No. Al juliol a la Sala Petita del teatre Kursaal de Manresa vam representar l’obra amb què vaig guanyar el Premi El Galliner, i Sílvia Sanfeliu, la directora, em va demanar que fes les acotacions, ja que era una lectura dramatitzada. Tot i que mai he dirigit res meu, suposo que algun dia ho faré, i això serà molt més fàcil que interpretar algun dels personatges que he escrit sota les ordres d’un director, perquè llavors entraria en conflicte molts cops. Si ho interpretés jo, també hauria de dirigir l’obra.
(…)
(Abel Gallardo Soto: «Xavier Gonzàlez-Costa: ‘Quan interpreten les meves obres soc un espectador més'», Regió 7, 5 de setembre del 2021. Llegir l’article complet)
_0.webp)
