Poesia Altres Estudis sobre l'autor/autora

Pere Gomila

Pere Gomila (Alaior, Menorca, 1954). Fill del també poeta Arcadi Gomila, ben aviat s’interessa per la poesia, i forma part del grup Es Mussols entre els anys 1977 i 1979, un grup de creació artística que escriu i representa obres de teatre i organitza recitals de poesia.

Als 24 anys publica el seu primer poemari, Regió afòtica. La seva obra poètica apareix esparsa en diferents publicacions, com les revistes Reduccions, Cairell o Druïda. Uns anys més tard, i amb dos poemaris més a la seva carrera literària, recollirà els poemes publicats a Druïda i els publicarà com a llibre, Tannkas, editat l’any 2000 per l’Institut Menorquí d’Estudis. El mateix Institut li publica, el 2003, una antologia poètica. El 2015 l’editorial Arrela publica el poemari Geografies del vent, del qual ja s’ha fet una segona edició.

Paral·lelament, ha participat activament en la gestió cultural a Menorca. Des de l’any 2004 ha estat coorganitzador del recital Illanvers i ha coordinat algunes publicacions com el llibre Tots els éssers. Poetes de Menorca pels drets humans, editat per Amnistia Internacional. Ha publicat habitualment articles d’opinió i sobre literatura a la premsa local de Menorca i, des de fa uns anys, forma part de l’equip de redacció de la revista S’Ull de Sol d’Alaior. Ha traduït poemes d’Eugénio de Andrade i de poetes francesos. És membre fundador de l’Institut Menorquí d’Estudis.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Va ser vicepresident per les Illes Balears de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2021-2025).

Pàgina elaborada per Abel Ramon Vidal per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pórtico

Pere Gomila Alaior, Menorca, 1954). Poeta y escritor. Hijo del también poeta Arcadi Gomila, pronto se interesa por la poesía, y forma parte del grupo Es Musols entre los años 1977 y 1979, un grupo de creación artística que escribe y representa obras de teatro y organiza recitales de poesía.

A los 24 años Pere Gomila publica su primer poemario, Regió afòtica. Su obra poética aparece dispersa en diferentes publicaciones, como las revistas Reduccions, Cairell o Druïda. Unos años más tarde, y con dos poemarios más en su carrera literaria, recogerá los poemas publicados en Druïda y los pulbicará como libro, Tannkas, editado el año 2000 por el Institut Menorquí d’Estudis.

Además de la poesía, el autor de Alaior participa activamente en varios medios para dar a conocer, sobre todo, la vida cultural de Menorca. Es así como escribe artículos sobre poetas de la isla —o no— en la Revista de Menorca, escribe en la desaparecida Es Carrer de Menorca y colabora y forma parte del conejo de redacción del diario local de Alaior S’Ull de Sol.

Desde octubre del 2005 escribe intermitentemente en su blog Veles i Vents, y su creación poética, versátil, aparece esporádicamente en libros de características diferentes.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana y fue vicepresidente de la AELC en las Islas Baleares (2021-2025).

Página elaborada por Abel Ramon Vidal para la AELC.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

English

Pere Gomila (Alaior, Menorca, 1954) is a poet and writer. The son of the poet Arcadi Gomila, he became interested in poetry at an early age and, from 1977 to 1979, was a member of the group Es Mussols, which was engaged in artistic creation, writing plays and organising poetry recitals.

At the age of 24, Pere Gomila published his debut collection of poems, Regió afòtica (Aphotic Region). His poems are also scattered in different publications such as the reviews Reduccions, Cairell and Druïda. Some years after the publication of his first book, and with two more collections of poems published, he collected his poems that had appeared in Druïda and brought them out in an anthology called Tannkas, which was published in 2000 by the Institut Menorquí d’Estudis (Institute of Menorcan Studies).

Besides writing poetry, he also participates actively in different branches of the media, writing about life – and especially cultural life – in Menorca so as to make it better known. He therefore has articles published in Revista de Menorca and used to publish in the no-longer extant Es Carrer de Menorca. He also writes for, and is on the editorial board of the local newspaper of Alaior, S’Ull de Sol.

Since October 2005, he has been writing an intermittent blog called Veles i Vents (Sails and Winds), while his versatile poetic writings appear sporadically in different kinds of books.

He is a member of the Association of Catalan Language Writers (AELC). He was also vice-president at the Balearic Islands of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2021-2025).

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.
Photographs: Author’s personal files.

Biografia

Pere Gomila Bassa neix a Alaior, Menorca, l’any 1954. El seu pare, Arcadi Gomila, també poeta, és el primer a iniciar-lo en el món de les lletres.

De formació autodidacta, i després d’algun intent d’estudiar Filologia a distància, Pere Gomila publica, als 24 anys, Regió afòtica, el seu primer aplec de versos. Al mateix temps que l’autor es forma en les lletres a partir de lectures i coneixences vàries, l’any 1977 és un dels organitzadors del grup Es Mussols, projecte nascut a partir del poeta Jordi Vivet, que aleshores vivia a Menorca. Durant dos anys, el grup Es Mussols ofereix recitals de poesia juntament amb artistes plàstics, com per exemple els pintors Francesc Calvet, Pacífic Camps i Pere Pons, i els músics del grup Traginada, que després tingueren molta importància en la recuperació de la música tradicional de Menorca. Aquest grup, malgrat la seva curta durada, té un gran protagonisme en la vida cultural de l’illa de Menorca durant la Transició.

Els seus poemes apareixen de manera esparsa a revistes com Cairell, l’any 1979 i Reduccions, de Vic, els anys 1977 i 1989. L’any 1980, d’altra banda, a partir d’una idea del també poeta Víctor Compta publica els poemes -posteriorment editats per l’Institut Menorquí d’Estudis l’any 2000- Tannkas a la revista Druïda. Paral·lelament a la seva activitat d’organitzador i coordinador cultural en diversos aspectes de la cultura menorquina, Pere Gomila desenvolupa, doncs, la seva carrera poètica pausadament, però sense deixar mai de publicar. L’any 1984 apareix el seu segon poemari, Cristalls, a la col·lecció Quaderns Xibau de l’editorial Xibau de Ciutadella, avui en dia una col·lecció de poesia que publica l’Institut Menorquí d’Estudis. Anys més tard, el 1992, aquest Institut Menorquí d’Estudis del qual l’autor és membre i coartífex, publica Els colors de l’edat, el seu tercer aplec de versos.

Molt interessat des de sempre en la cultura i en la poesia dels autors de la seva illa, Pere Gomila escriu articles a diversos mitjans com la Revista de Menorca sobre autors com ara Josep M. Llompart o Gumersind Gomila, sobre qui no només ha escrit, sinó que també ha fet conferències.

L’any 2000 intervé com a poeta convidat en el I Encontre de Poesia dels Països Catalans, un recital organitzat per Francesc Calvet a Es Castell. Edició rere edició, Pere Gomila s’hi involucra més, de manera que és el presentador del vuitè encontre i el 2008 col·labora en la seva organització. En aquest recital anual hi són convidats poetes de tots els Països Catalans que fan una lectura dels seus versos i passen unes hores compartides entorn de la poesia.

Durant els dos anys que va existir la publicació setmanal Es Carrer de Menorca, entre el 2006 i el 2008, Pere Gomila hi escriu una col·laboració quinzenal. En l’àmbit de les publicacions locals, ha estat coordinador d’algunes revistes com els anuaris que edita una cooperativa de consum d’Alaior i una revista amb motiu del 25è aniversari del Conservatori de Menorca, entre d’altres. Des de l’any 2004 forma part del consell de redacció de la revista S’ull de Sol, on escriu regularment articles d’opinió.

Si bé no publicats en llibres monogràfics, darrerament els seus poemes es troben esporàdicament a publicacions de tot tipus. Des d’un poema de tipus social a l’antologia Tots els éssers. Poetes de Menorca pels drets humans, editat per Amnistia Internacional l’any 2007 -i del qual ell n’és el coordinador- als haikús que escriu a partir de les pintures de l’artista Marcel Villier al llibre Arquitectura i paisatge de Menorca (2006).

A banda de la creació poètica i les publicacions locals, Pere Gomila explora altres vessants de la literatura, de manera que té traduïts diversos poemes del portuguès Eugénio de Andrade -inèdits fins al moment- i d’altres poetes francesos, i ha adaptat alguna obra de teatre, com la versió que fa per a la companyia teatral La Clota a principis del 2006 de l’obra La reina de bellesa de Leenane, de l’irlandès Martin McDonagh.

Des de l’any 2004 és un dels organitzadors del recital Illanvers, inspirat d’alguna manera en aquella primera experiència d’Es Mussols. Illanvers es fa a l’estiu i hi participen poetes de Menorca, aplega també música, pintura i fotografia. De moment se n’han fet quatre edicions i se’n prepara una cinquena. Del projecte inicial van néixer uns blocs on hi ha els poetes que han participat en el recital.

Al mateix temps que continua en diverses tasques d’organització i coordinador de mitjans de comunicació i recitals de poesia, Pere Gomila s’interessa molt per la música. Melòman des de ben jove, des de l’any 2000 és president de l’associació Joventuts Musicals d’Alaior.
 

Pere Gomila en acció amb el grup Es Mussols (1977-1979)
Pere Gomila en acció amb el grup Es Mussols (1977-1979)
L'autor a finals dels anys setanta recitant els seus versos, com ha fet i fa sovint.
L'autor a finals dels anys setanta recitant els seus versos, com ha fet i fa sovint.
Un altre recital, ja a la dècada dels vuitanta.
Un altre recital, ja a la dècada dels vuitanta.
El poeta amb l'alcalde d'Alaior, a l'ajuntament.
El poeta amb l'alcalde d'Alaior, a l'ajuntament.
Pere Gomila llegint els seus poemes a la ràdio, l'any 1996.
Pere Gomila llegint els seus poemes a la ràdio, l'any 1996.

Pròlegs

  • Pròleg al disc El llenguatge de les pedres, del grup de música mediterrània menorquí S’albaida, Sabadell: Picap, 2007.
  • Pròleg a la novel·la De cul de bòtil, d’Antoni Taltavull, Palma: Edicions de Pedra a l’oli, 1984.
  • Presentació dels poemes de Blanca Ripoll al «X Solstici d’estiu-Joves poetes de la Mediterrània», 12 de juliol de 2007.
  • Pròleg al poemari Calidoscopi, d’Edgar Alemany, Pollença: El Gall editor, 2007.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    «Pere Gomila és molt jove. No ho dic com a elogi -al cap i a la fi això no és mèrit seu- ni com a acostumada justificació de mancaments. Ho dic, ni més ni pus, a títol de notícia, perquè el lector pugui imaginar una fesomia versemblant de l’autor dels poemes que segueixen i trobi una mica de coherència entre l’aire de maduresa reposada, greu, i les agosarades radicalitats -un cert deler, a vegades, d'»épater le bourgeois»- que en aquests poemes es barregen. [···]

    La recerca -i la troballa- de l’expressió -aqueix «idioma poètic» al qual em referia- es fan patents a Regió afòtica. El poeta considera seriosament el propi ofici d’alquimista dels mots i elabora a consciència el seu llenguatge. Fins i tot quan s’equivoca -i alguna vegada, molt poques, s’equivoca- l’error li pervé per via legítima. És a dir, a conseqüència d’una manipulació profunda i honesta de la matèria expressiva. Pere Gomila és molt poeta, té un instint molt segur del treball del poeta. Vegeu, si no, els estramps d’Intermezzo, tan serenament elaborats, on són abundosos els versos que en diem «antològics» per ells sols; els versos que llegiu i rellegiu per assaborir-ne la perfecció i la bellesa autònomes, gairebé alliberades del context.

    Molt poeta, doncs, i molt jove. D’aquí la barreja de maduresa i de gosadia que abans esmentava. El temps fugisser, la soledat, el desencís, són els motius constants de Regió afòtica. Els temes habituals a una veu novella; tractats, emperò, amb ferma i ben segura lucidesa.

    (Josep M. Llompart. «Presentació» del llibre Regió afòtica. Palma: Moll, 1978, p. 7)
     

    * * *
     

    «No sé si és ben bé de ver, però és cert que a en Pere Gomila, se’l coneix avui com el poeta de Menorca, i s’ho té ben merescut. Per algunes raons: la primera, perquè la qualitat del seu treball no és discutida; segona, perquè, malgrat el tòpic, Menorca no és terra de poetes, per molta poesia (?) que -diuen- navegui l’illa; després, perquè en Pere és un home perseverant, entossudit a escriure i a llegir poemes, factors fonamentals per arribar a doblegar els mots hirsuts i plegar-los en solcs de versos. [···] 

    …I aquí vénen vint-i-dos poemes de versos estramps, de perfecte decasíl·lab català, farcits de paraula rica, pouada del doll pregon de l’idioma, sense renúncies, com ha de ser, to comunicant una desitjable sensació de normalitat; ben païdes i assimilades les lectures dels mestres (ressons de Carles Riba, de Miquel Martí i Pol, sobretot i sobre tots).

    I un títol, CRISTALLS, que són miralls que retornen el joc arran de carn, la llum i la joia d’un clar esperit lúdic, eròtic, mediterrani «amor sense paraules», de pell suada i de contorns perfectes, a prop d’una mar-invitació a la Vida, a la Bellesa, la Festa dels déus, anunciada per oracles embriacs, la Follia…

    Entrem, doncs, amics, com a lectors, a tastar el gust feliç dels translúcids CRISTALLS, intenses experiències que el fet de viure cristal·litza.»

    (Joan F. López Casanovas. «Introit» al llibre Cristalls. Ciutadella: Xibau, 1984)
     

    * * * 
     

    «Prologar la poesia d’en Pere Gomila és per a mi una honra. M’agraden els seus versos i m’estimulen a presentar-los. Vet aquí la meva raó, ben senzilla. Els colors de l’edat és un llibre de poemes molt madur i elaborat, gratificant per a mi que, com qualsevol lector atent i sensible, em comunica tant i em suggereix encara més que no em puc estar de manifestar-ho. 

    Els motius pels quals Els colors de l’edat m’agrada són molt simples: parla de nosaltres mateixos -dels nostres sentiments, de les nostres cogitacions- i ho fa amb elegància, amb exquisidesa. Aquesta és, crec, la funció bàsica de la poesia. En una societat tan tecnificada, on les mesures, les quantificacions i les normes ho uniformitzen tot, la poesia cerca el canvi, l’aspecte efímer del temps, la brevetat i la caducitat de les coses i de l’home. Despreocupada de les veritats últimes i de les relacions constants de la natura, la poesia ens relata la meravellosa mobilitat, l’exuberant aparença del món, vull dir, la realitat més tangible i més propera als homes, la desconcertant varietat de formes. No us penseu, per aquest camí igualment s’arriba a la profunditat del pensament, com a les diverses possibilitats dels sentits. [···]

    En Pere Gomila ens parla de nosaltres mateixos, és a dir, dels errors humans, de l’experiència penosa i joiosa de viure, del goig momentani, sobretot dels records. D’aquesta estranya capacitat que és la memòria. Tota la nostra imperfecta i interessant naturalesa humana és emmarcada en la construcció del poema com una estructura bella i equilibrada. La bellesa de l’acte verbal que és el poema contraresta com una paradoxa la negativitat del món. Per aquest motiu, a vegades, llegim més l’espai que queda en blanc que no la lletra, allò no dit i tanmateix present, de manera que l’obra del poeta amb la seva coherència expressiva ens fa descobrir la incoherència del nostre esperit. 

    Què pot un poeta amb les seves paraules? Crear un món ideal, mirall de l’ànima. Soscavar el món real per transformar-lo. Evocar un món perdut i perpetuar-lo. Celebrar un món generós, espai dels sentits i de la intel·ligència. Tots alhora. Potser són objectius massa ambiciosos. Tanmateix la poesia d’en Pere Gomila ens remet a les qüestions més essencials sense abandonar la materialitat del cos, la immensitat i immediatesa del mar, sense deixar d’acostar-nos al paisatge viu i modulat de la mirada.»

    (Francesc Florit. «Pròleg» al llibre Els colors de l’edat. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 1992, p. 3-4)

     

    Entrevistes

    —¿Com va començar a escriure poesia? ¿Son pare també era poeta, no?
    —Sí, mon pare també escrivia, havia publicat un llibre de poemes. A ca meva però, molt d’ambient familiar literari no n’hi havia, però sí que record que hi havia molts llibres. Jo vaig començar a llegir llibres de poesia i novel·les des de molt petit, m’agradava llegir. Vaig començar a escriure poemes quan anava a quart o cinquè de Batxillerat. Vaig descobrir la poesia a través de la lectura, les assignatures de lletres, la literatura. Escriure, en canvi, em va sortir d’una manera gairebé espontània.

    —¿Està content de la seva obra?
    —Regió afòtica va ser el primer llibre que vaig escriure, era molt jove i crec que el vaig publicar d’una manera massa precipitada. És un llibre que vaig escriure durant els anys 1976-77 i recull poemes amb una dimensió social, poemes que reflecteixen el que era aquella època políticament i socialment. Si ara hagués d’aprofitar alguna cosa d’aquest llibre només empraria la part central perquè és tota una altra cosa. Amb aquest llibre vaig aprendre que la feina de correcció dels poemes és també molt important. Em va interessar molt tornar a publicar Cristalls perquè el vaig poder revisar i corregir bastant a fons. Sí que vaig estar molt content, en canvi, d’haver tingut l’oportunitat de publicar Tannkas a la revista Druïda. Va ser un bon exercici per jo, mai havia escrit poemes tant curts i amb un nombre tant curt de síl·labes.

    —¿Quins són els temes de tracta a través de la seva poesia?
    —Bé, tot i que en la meva primera època (Regió afòtica) escrivia poemes amb una major dimensió social, tots els altres llibres han estat més intimistes. A Tannkas em vaig decantar per un tipus de poesia amorosa, quasi eròtica. Cristalls és una cosa més difícil d’explicar. El vaig concebre com una mena de viatge cap a mites antics per retrobar un món tal vegada millor del que vivíem, però al final m’adonava que el món que vivíem era realment el que teníem i el que havíem d’anar construint. És el redescobriment de la pròpia realitat a partir d’imaginar altres mons mítics i oblidats. La petita anècdota del llibre és que fa referència a un viatge a la Grècia mítica i clàssica. Cristalls és un llibre concebut d’una manera unitària. Com que era bastant dens el vaig deixar en 28 poemes, tots escrits en decasíl·labs, seguint el model del decasíl·lab clàssic català. Els colors de l’edat fa referència al pas del temps i a l’edat. És una perspectiva de veure l’adolescència des de la maduresa. Aquest és un tema que, en certa manera he continuat amb poemes inèdits que estic escrivint però que ja són una meditació més elaborada sobre el pas del temps. [···]

    —¿Quins poetes considera que l’han influït?
    —En una primera època vaig llegir molt Salvador Espriu, em va impressionar moltíssim, però notava massa la seva influència i el vaig deixar de banda. També vaig llegir molt Gabriel Ferrater, J. M. Llompart, Carles Riba, poetes clàssics com Ausiàs March… He llegit també molta poesia castellana, italiana, els simbolistes francesos… Crec que tot el que llegeixes et va deixant la seva influència. [···]

    —¿Creus que avui en dia es llegeix menys poesia que abans?
    —Bé, no sé si de poesia se n’ha llegit molta mai, possiblement se’n llegeix més poca ara. És difícil de dir perquè es diu que es llegeix poc i, en canvi, es publica moltíssim. Si es publica tant deu ser perquè es llegeix més del que es diu. Crec que de poesia se’n llegeix poca, és un altre tipus de lectura més difícil, que requereix més concentració. Un lector de poesia no ha de tenir moltes qualitats, és més una qüestió de gust, de sensibilitat cap a l’art de llegir poesia.

    (Mari Llompart: «Escriure em va sortir d’una manera gairebé espontània», Cap de Ponent (Ciutadella), núm. 431, 18 de febrer del 2000)

    Antologia

    Perquè em creguis millor
    i el teu mirall m’abasti,
    ara que res sabem,
    ara que, per ventura,
    no res podrem conèixer
    i el temps s’escola lent
    talment en un encís
    brutal i càustic,
    ara i demà,
    solcats de marques,
    rosegats d’impotències,
    serem plegats, potser,
    l’amarga consumació
    d’una aventura.

    Avui encara ens resta
    l’ociosa fotesa
    d’uns pensaments il·lustres,
    d’una filosofia encarcarada,
    d’un regalat record
    que una tarda d’estiu
    tal vegada acompanyi
    la nostra taciturna soledat,
    el nostre esguard inútil…

    Abans… tot era nou,
    recordaria sempre
    aquella gerdor mal profanada,
    única llum possible,
    el record,
    dins un món com aquest
    esculpit en les ombres.

    (Del llibre Regió afòtica. Palma: Moll, 1978, p. 24-25)

    * * *

    en posar-vos l’abric camí del fàstic
    -el fàstic ensonyat de cada dia-
    JOSEP M.ª LLOMPART

    Quan vagis al treball,
    quan siguis camí del fàstic,
    i el fotut fred de l’hivern
    et penetri pels porus,
    quan et beguis un gin
    perquè s’espanti el fred,
    quan fotis cara de mort,
    esblanqueïda;
    aleshores,
    quan el rellotge indiqui
    que arribes tard
    i et rebentin les ganes
    d’anar-te’n, d’anar-te’n,
    a una altra ventura
    i comprenguis que no,
    que no fóra decent
    i te n’adonis desesperadament
    de la teva insultant petitesa,
    quan els teus ulls ja no trobin
    una clara raó de viure,
    quan et passis el dia
    fotent la feina amarga,
    quan a la nit et cremi
    l’intrús a casa teva,
    quan espiïs veïnes
    que són fresques encara,
    quan el record et punyi,
    quan tot l’enyor t’amari,
    quan les ombres t’abastin…

    Ens omple un buit molt íntim
    l’absència degradant de tantes coses.

    (Del llibre Regió afòtica. Palma: Moll, 1978, p. 28-29)

    * * *

    Sóc un home sol,
    un sol infern.
    SALVATORE QUASIMODO

    Com un deliri,
    com una estranya contorsió,
    com un tràgic pantaix
    ens creix l’infern a dintre
    massa vegades.

    Em llançaria llavors
    per finestrals enormes,
    els cabells esbandits,
    la mà segura,
    i correria per camps inconeguts,
    i entorn de l’illa,
    i en amagats racons
    dansaria tot sol,
    i cantaria alegre
    en les coves antigues.

    (Del llibre Regió afòtica. Palma: Moll, 1978, p. 37)

    * * *

    POEMA SENSE TÍTOL

    bascós per assolir d’un cop tots els orgasmes
    totes les pells tibants tots els oracles
    tot element salvat per la bellesa
    tota paraula densa i duradora
    tota veritat encara verge
    tota pluja de cristalls
    tot edifici
    tota llum
    tot
    tots els poemes
    totes les músiques
    tots els papers escrits
    tota idea persistent i viva
    tota volva lleugera que s’enlairi
    tot somni tranquil com una deixadesa
    tota força potent que pugui escaure’s
    tot l’oci d’un moment que sigui amable
    tota consumació si cal que em sobrevengui
    bascós
    total

    (Del llibre Regió afòtica. Palma: Moll, 1978, p. 67)

    Veig a l’entorn la llum, les transparències
    del got encès sobre la taula humida,
    en la paret reflexos com records,
    corbes de llum, xiuxiueigs d’embriacs,
    hores del son, hores lentes de somnis,
    fogall encès que escalfa les mentides
    sempre amatents i dúctils dels garlaires.
    Dolç deixament en fum espès de pota,
    veus, rodolins envelats dins la boira
    i l’apagat ressò de la tristesa;
    tedi reblert d’una espera molt tendra,
    joc de tic-tacs de cartes i de temps,
    joc fet de gin, de pesantor, d’amor,
    quan una nit ens vetlla les paraules.

    (Del llibre Cristalls. Ciutadella: Xibau, 1984, p. 14)

    * * *

    Viatge llarg per la mar estimada,
    viatge llarg de cap a cap de mar,
    lluna d’hivern, paraules enclaustrades,
    fred de la nit a la proa que avança.
    Ara comprenc, mar petit i vastíssim,
    l’alè forçat de moribund que exhales,
    jo que he tustat amb la guaspa a la nit
    quatre parets humides del meu món
    amb aquell cop nerviós, inquiet,
    de qui un bon jorn ordeix el llarg viatge
    a recercar l’oracle que el desvetlli.
    Talls a la pell del llebeig a la nit,
    talls a la pell en els llavis inútils,
    mirada enlloc en el vaixell apàtic,
    pensaments vells que retornen de nou,
    desassossec febrós de voluptat,
    ara, altre cop, en el mar, impossible.

    (Del llibre Cristalls. Ciutadella: Xibau, 1984, p. 19)

    * * *

    La presència oracular limita
    els contorns nus i s’alça estranya, folla,
    i el doll dels mots sorgeix com una màgia
    del fons de crits que el ple de lluna esquitxa
    i lladrucs llargs omplen d’una tristesa
    lenta el dolor amarg dels camps deserts,
    fa ja tants anys que no han sentit els crits!
    Dona que et sents estranyament vençuda
    pel goig més nou i pel misteri antic,
    t’has aixecat sobre el tron miserable,
    nua talment una deessa oferta
    i pel teu cos, bellíssim a la lluna,
    llisquen suors de la carn embriaga
    i al ritme foll de les convulsions
    xiscles els mots que espantaran les pedres.
    Ja no és frustrant un viatge silent
    que el cor hi veu car aixecat la copa
    i ha obrat un prodigi impossible
    tot evocant mitjans de saviesa.
    Palpa’t el cos i llença els teus gemecs,
    branda, serpent, tes carns ben agitades,
    tot és atent i l’oïda t’espera.

    (Del llibre Cristalls. Ciutadella: Xibau, 1984, p. 28)

    PRESÈNCIA

    Encara pens com hauria viscut
    el teu estiu. Hi ha un bot immens de temps,
    hi ha un munt feixuc de vida en altres braços
    entre aquests dos instants. Ara el teu cos
    és un espai magnífic d’abundor
    i és expert el pler que hi descobresc
    quan m’hi enfonso poruc com en el mar
    de cantaires antics.
    Aquests versos eixuts no poden, però,
    alçar aquell cant superb que tu potser
    hauries esperat als anys fidels
    de suportar el desig d’algun gaudi secret.
    Ara tots dos sabem la llarga queixa
    d’allò que cap dels dos no ha pogut ser,
    com tants de versos que t’he escrit, inútils
    a dibuixar la lluminosa joia
    del teu cos retrobat en el caliu
    del goig ocult als ulls impertinents
    que espien a la nit l’espurna roja
    del tremolor tel·lúric.
    Al capdamunt, potser,
    restarà tot entre llençols furtius
    i un crepuscle brutal mantindrà el vent
    dels espectres vençuts amb la suor
    del cos despert frec a frec del deliri.

    (Del llibre Els colors de l’edat. Maó: Institut d’Estudis Menorquins, 1994, p. 20)

    * * *

    ICEBERG

    El lloc és el mateix, però no ho diries:
    ha canviat de gent i el seu aspecte,
    vulgar de l’esplendor que l’envaneix,
    s’assembla avui a un circ convalescent
    d’un mal estrany de què no vol guarir-se.
    Després de tot potser no fou gran cosa
    i sigui el teu record qui el magnifiqui,
    espais que vam recórrer tan sovint
    aquell hivern de gust barroc, encès
    al pur escalf del teu color tan sà
    que la cendra dels anys haurà apagat
    i el feinejar raspós de cada dia.
    Sempre serà tardor quan torni el vincle
    d’algun desig perdut, d’alguna espurna
    llançada per atzar sobre la vida.
    Quan pas, corprès en l’oblit i el silenci,
    pels escenaris lents del gaudi antic,
    sorgeix surant del fons imprevisible
    el sortint traïdor de l’iceberg.

    (Del llibre Els colors de l’edat. Maó: Institut d’Estudis Menorquins, 1994, p. 26)

    Hi ha algú, no en dubtis,
    que ens vetlla les paraules.
    No fóra cosa
    que trenquéssim un ordre
    o algun ferm sortilegi.

    (Del llibre Tannkas. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2000, p. 15)

    * * *

    Cercadors tossuts
    de la bellesa antiga,
    travessàrem murs
    i trencàrem barreres
    per donar-nos al gaudi.

    (Del llibre Tannkas. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2000, p. 33)

    * * *

    La barca ha obert
    camins nafrats, solitud,
    ombres, redossa,
    ha traspassat els contorns
    i omple la mar de veles.

    (Del llibre Tannkas. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2000, p. 51)

    * * *

    Obre la porta:
    serem tendrament febles
    amb la bellesa.
    Resta encara un punt d’encís
    a la ferida del goig»

    (Del llibre Tannkas. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2000, p. 55)

    * * *

    Com una porta
    que es bada mig desfeta,
    vençuda pel Sud,
    estrenc encara el liquen
    de les hores del gaudi,
    mentre el silenci
    roman com sempre inèdit
    i el mar fecunda
    l’agitació del cos
    penetrat de sagetes.

    (Del llibre Tannkas. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2000, p. 69)

    La poesia, doncs, se’m manifesta substancialment com la necessitat de comunicar, mitjançant el llenguatge elaborat de la forma, allò que lluita per fer-se independent de nosaltres, per desprendre’s de la nostra intimitat cap a la nova dimensió en què el lector, en clara complicitat, farà seva -si es produeix la necessària comunicació- l’experiència que el poeta vol manifestar. I en aquest joc dual en què els mots, empesos per la força d’un llenguatge nou, es transmeten, es transvasen potser, d’autor a lector, es manté viu l’enigma de l’expressió poètica.

    La creació del poema ve doncs de la necessitat interna de dir, de compartir, el món d’experiències, sensacions i sentiments que l’existència ens fa presents en tota la seva cruesa. Sorgeix del cim més alt o de l’abisme i és expressió d’allò que es manifesta en el temps, aprehensió del moment, únic i irrepetible, que passa i deixa, sense remei, la seva marca en la nostra existència. A través de la seva obra, el poeta revela aquesta marca al seu lector, cerca el sentit de la vida i dels esdeveniments, canta la bellesa i pateix amb el sofriment i tot allò humà li és inherent i volgut. La seva paraula actua des de la llibertat i aconsegueix que els mots assoleixin un nou sentit perquè els sostreu del discurs quotidià i en poua el significat més secret. El seu cant manifesta, a través de la bellesa de la forma, allò que hi ha de més profundament humà en nosaltres, perquè vol i cerca la seva radical afirmació enfront d’un món que cada dia s’omple més de dolor, d’injustícia, de misèries i, potser, de desesperança.
    Llegir poesia és endinsar-se en una aventura lenta i pausada, però certament gratificant, enriquidora en tant -i encara que només fos per això- que les paraules quotidianes troben una altra dimensió i ens fan partíceps de la riquesa de la llengua i coneixedors de sentits abans insospitats que el poeta ha sabut trobar, feliçment i audaç, en la forma que estructura el poema i sense la qual segurament la poesia fóra impossible.

    (Del text «A manera de presentació», dins la selecció de poemes feta per la col·lecció «Poema essencials – Paraula de poeta», Palma: Conselleria d’Educació i Cultura, octubre de 2001, p. 5-7)

    Potser un dels plaers més gratificants de l’estiu consisteix en la contemplació de la posta de sol a alguna de les cales verges del nostre litoral. En el morent del dia, quan la llum assuaujada desplega les matisacions més suggerents i vesteix d’una paleta d’ocres exuberants els perfils que es dibuixen en un darrer esplendor mentre el silenci és només interromput pel remoreig de l’ona lenta, la natura ens brinda un dels seus espectacles més generosos davant el qual hom pot abandonar-se a la sensació d’una placidesa plena.
    No és estrany que quan arriba l’estiu les platges verges de Menorca es vegin saturades de gent que cerca el contacte amb aquesta natura que l’illa els pot oferir encara i que defugen el tràfec, els renous i les preteses comoditats de les urbanitzacions. Durant els anys de dificultats en els accessos, malgrat els camins sovint difícils, a voltes impracticables o l’actuació d’alguns espavilats, aquestes platges no han perdut per res el seu poder d’atracció, de reclam cap a una bellesa salvatge i intocada, el seu caràcter d’oferta diferenciada.
    I és precisament aquesta diferència allò que molts cerquen en les seves vacances menorquines. Un turisme que es passeja pels seus pobles, que visita els seus comerços, que gaudeix amb la seva calma i amb el seu temps assossegat. Crec que és aquesta l’oferta que nosaltres hauríem de potenciar. Oferir un producte diferent i específic basat en els valors propis de Menorca, en el control estricte del creixement, en la qualitat, en l’entorn natural. Copiar fórmules d’altres llocs, que poden convertir-nos en un clon sense personalitat, no crec que ens ajudi gens a la llarga.
    Aquests dies ha transcendit que el Ministeri vol adquirir algunes finques de Balears per preservar-les de l’especulació i mantenir-ne així els espais naturals. Em sembla una gran notícia que s’inverteixi en aquests valors. Sé que és una qüestió de recursos, però estic convençut que val la pena dedicar els esforços possibles a la preservació, l’accessibilitat i la neteja d’aquests entorns naturals que poden esdevenir una marca diferencial i de qualitat per a Menorca. Dels grans reptes solen sorgir les solucions més imaginatives.

    («Platges verges», publicat a Es carrer de Menorca)

    * * *

    Com a la novel·la de Marcel Proust, endinsar-se en l’exposició de fotografies de Josep Miquel Vidal, que roman oberta aquests dies a can Victori, representa segurament, per a aquells que la vam viure, recuperar els records i les imatges d’una època en què les circumstàncies socials, amb el final de la dictadura i la recuperació d’una llibertat llargament anhelada i desconeguda per a molta gent, deixaren una marca inesborrable.
    Les fotografies són una petita mostra d’un impressionant fons documental que Vidal va recollir durant els anys 1970 a 1985 i que ara ha cedit a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca. Un fons en gran part desconegut, testimoni d’uns anys de gran activitat social i cultural, de projectes increïbles, de festes de carrer, d’amistats impagables, de complicitats generoses, de la construcció de la democràcia, de camins cap a la utopia. Sense caure en la nostàlgia, per als qui visquérem amb intensitat i joventut aquells moments, les imatges que pengen a l’exposició ens duen mols records i també, ens conviden a reflexionar, una trentena d’anys després, sobre allò que va ser o no va ser possible.
    Però les fotografies van molt més enllà del document, que per si sol ja seria prou important. L’ull de Vidal no era només l’ull del documentalista, sinó que aportava al seu treball les qualitats dels bons fotògrafs. El detall inesperat, el moment més curiós, la composició precisa, el tractament de la llum, l’instant irrepetible. Des dels actes més formals i seriosos als moments més entranyables o festius, la visió que ens aporta Vidal és una visió càlida, humana, artística, plena d’intencions. Possiblement, ara ens demanaríem com pot ser que Vidal tingués la capacitat de ser a tants llocs dels quals deixà tan esplèndid testimoni i, sense cap dubte, li hem d’agrair profundament la seva generositat i la seva excel·lent disposició quan se li demanava de fotografiar tal o tal acte. Es tracta d’una exposició per fer-hi una passejada tranquil·la, per aturar-se a descobrir o a recordar, per recobrar, potser, un temps de tantes il·lusions compartides.
    No voldria deixar passar l’oportunitat de celebrar, també, el primer aniversari d’Es Carrer de Menorca. Un any després de la seva presentació, s’ha anat consolidant i ens permet de disposar cada setmana de l’actualitat de Menorca de forma independent, no mediatitzada i en català. Felicitats als que fan possible aquest projecte.

    («J. M. Vidal. El temps recobrat», publicat a Es carrer de Menorca)

    ILLA

    Per la finestra arriba l’acre olor
    del rostoll que ara cremen,
    com es cremen records que no volem
    o els llençols de l’amor
    que s’ha assecat entre ferides.
    Quan t’hi acostes pots veure el fum pudent
    que puja de les tanques,
    com es contempla el rastre dels incendis
    als sementers del cor.
    Hi ha salobre en els vidres, escampat
    amb un finíssim tel
    per una tramuntana desfermada
    en la fúria dels déus.
    Es dibuixa el paisatge en clarobscurs
    de l’illa que hem viscut
    amb l’abraçada d’un amant desprès,
    enmig de les ventades i els embats
    i la tristesa lenta
    que tan sovint ens ha marcat la pell
    dels espais desolats.
    Però en percebre, i to, el temps hostil
    que ha d’assecar els teus camps,
    mantens viva la força
    d’aquell anhel primer,
    gelós de l’or que encara et queda
    entre el rostoll dels dies.

    POU DE NA PATARRÀ

    Érem al·lots, no temíem el risc.
    Ens temptava el perill i l’aventura,
    entra el l’inconegut o descobrir
    el límit mineral, l’ombra darrera
    del coll immens que ens engolia lent
    cap al seu ventre humit de roca pura.
    Alegres, imprudents, ens sotmetíem
    a la profunda crida per l’estora
    que estenia el verdet sobre els graons
    amb el trepig suau d’aquell que vetla
    qui ha conquerit el son, per fi, a l’angoixa.
    I quan després tocàvem, tremolosos,
    aquell fons sec amb aires de victòria
    guaitàvem cap amunt el forat blau,
    el món llunyà, endinsats en el silenci.

    Passats els anys, un pou encara et tempta,
    el coll obert enmig de cap paisatge,
    amb eco mineral perquè t’hi endinsis
    paret avall. I baixes altre cop
    imprudent, com abans, incerts graons,
    forta la mà contra el mur vertical
    en descens insegur, sense cordatges,
    carregat de passat i escepticisme
    cap al fons imprecís de tu mateix,
    cap a la fonda incertitud dels límits.

    Què cerques, doncs, en la profunda entranya?
    No trobaràs respostes al vertigen,
    la certesa només de la baixada.