Quina temàtica tenen els poemes de Retrobaments, poemes & variacions, 1971-2011?
La temàtica és diversa, m’agrada poetitzar l’instant, plasmar les sensacions que un rep davant l’espectacle que ens envolta: el mar, la natura, el Priorat… i fer evident sovint el que considero el mal del segle de la nostra generació: la solitud i el desarrelament.
L’any 2009 va rebre el Premi Pin i Soler de novel·la per El genet nu, en quin gènere literari se sent més còmode?
De fet, jo vaig començar de jove dins de la literatura fent poesia. A través de la poesia parles directament al lector perquè en sents necessitat. Per tant en compons en moments anímics puntuals i pots desenvolupar un llenguatge literari més complex. A través de la novel·la parles mitjançant els teus personatges i ells et retornen el missatge i et fan reviure dins un context diferent al teu. Expressar sentiments és fantàstic, recrear la realitat no té preu.
Què en pensa, del moment cultural que es viu al Camp de Tarragona?
L’entorn universitari ha rellançat la cultura del sud, ha permès que emergeixin joves valors literaris. Ara ens manca una crítica literària de nivell i un temps de sedimentació. Sóc optimista i crec que a la vora d’iniciatives com Silva Ω literatura n’han de créixer de noves, com alguna revista especialitzada en literatura contemporània.
Què s’ha de fer per motivar la poesia entre els joves?
A les escoles i als instituts es fa molt bona tasca, tot i la dificultat de competir amb els pols d’atracció d’oci actuals que atreuen la nostra joventut. És important que la poesia s’associï a altres formes de cultura de moda, sobretot visuals, com la pintura, la fotografia o la dansa.
Com i on passarà la Diada?
Al matí treballaré fent alguna classe i participant en les activitats culturals del meu institut. A la tarda seré a la Rambla signant exemplars i, si és possible, a Reus, a la plaça del Mercadal. M’encanta l’espai i l’ambient.
Quin llibre recomana per Sant Jordi?
De poesia, el meu, sense cap dubte. De narrativa, recomanaria Els vençuts, de Xavier Benguerel, reeditada fa poc, amb passatges censurats de la primera edició, i que torna a col·locar en l’òrbita de la infàmia i la injustícia el succeït en els mesos següents al final de la guerra civil, fa 75 anys.
Enrique Canovaca. «Joan Giné: ‘La solitud és el mal del segle de la nostra generació’», Reusdigital (16 d’abril de 2014).
***
La majoria dels seus relats s’ubiquen en escenaris del territori, per què?
Sóc un defensor de la terra, dels llocs que conec. I, per a mi, un dels objectius és ser molt proper al lector. M’interessa, fins i tot, integrar el lector al relat. Més que identificat, que se senti col· locat a dins. És pel que jo lluito. Que l’explicació de l’entorn i els fets tot sigui un, que estigui tot encadenat. I que això atrapi el lector.
Des de l’últim recull de poesia i la primera novel·la hi va haver un llarg parèntesi en les seves publicacions.
Jo crec que els escriptors i els artistes busquem l’art, i això s’ha de treballar. Per això no he tingut molta pressa ni a publicar ni a escriure. Quan he estat més lliure de la feina m’hi he dedicat. Després també hi ha el canvi de viure a Barcelona a instal·lar-me a Tarragona. Aquí em va costar molt trobar-me perquè no hi ha la vida literària que hi havia a Barcelona, on hi havia un grup que ens trobàvem, escrivíem i fèiem tertúlia. Això és una assignatura pendent aquí a Tarragona, perquè tot neix al nucli de la universitat, però jo n’estic desvinculat, i això tampoc m’ha facilitat el fet de publicar.
Ara es planteja publicar més sovint?
Sí, crec que any sí any no puc fer alguna cosa. Ara tinc pendent una antologia de la meva poesia, del que s’ha anat publicant, i també he començat una altra novel·la, perquè l’última va tenir força èxit.
Què li aporta la seva trajectòria com a docent a l’hora d’escriure?
L’experiència del coneixement de tantes persones, alumnes, pares, companys, i això és una font inesgotable. Això em facilita la tasca de dibuixar els personatges o que es manifestin ells, perquè jo amb això sóc un autor que no m’hi poso gaire, són els personatges mateixos que amb el que fan i amb el que diuen van declarant el seu caràcter.
Hi ha alguna cosa que té pendent de fer, com a escriptor?
Jo estic molt posat en els guions audiovisuals, i crec que algun dia m’hauré d’aventurar en el teatre. Seria una activitat pendent, però tampoc és tan diferent, perquè en una novel·la hi ha molt de diàleg. Potser el que és fumut és prescindir de l’entorn que fa referència al context. Crec que és un gènere difícil, i m’agradaria explorar-lo, perquè l’escriptor ha de ser universal.
Alba Porta. «Joan Giné: «Vull que el lector, més que sentir-se identificat, se senti col·locat dins el relat»», Diari Més (8 de febrer de 2012).
_0.webp)
