Anna Genover i Mas va néixer a Girona, però va passar els tres primers anys a la vila materna de Caldes de Malavella. Després es van traslladar a Girona. I gràcies a la feina del seu pare va passar els estius a l’Alt Empordà, a la vora del mar. Per això, les típiques vacances familiars de l’agost les deixaven per les atípiques de Nadal, a la muntanya, esquiant. I si bé la vena viatgera l’ha heretat del pare, la passió per la platja és de la mare. Per no trencar la tradició familiar, actualment viu entre Sant Feliu de Guíxols i Barcelona on ha fixat la seva residència. Això, és clar, quan no està de viatge.
L’Anna Genover, de petita volia ser exploradora o aventurera però com que no hi havia cap carrera que tractés aquests temes per emular al Tom Sawyer, va seguir cercant l’ofici perdut a instància del seu pare i la seva mare. Segons el que llegia o veia va assegurar que volia ser des de marinera a fotògraf-reportera, passant per arqueòloga, astronauta, bussejadora del Calypso, cartera-aviadora d’Alaska, etc. Volia qualsevol ofici que la portés de viatge o que l’ajudés a guanyar un Oscar de Hol·lywood.
Al final va caure en el parany i es va llicenciar en CCI per la UAB i es va treure un diploma en fotografia. Tanmateix aquesta elecció li va servir per arruïnar-se buscant noticies interessants i recórrer mig món. De fet, la seva aventura professional la va començar invertint l’herència del seu avi en un bitllet d’avió que l’havia de portar a fer el seu primer gran reportatge: els Maputxes de Xile. Va sobreviure a la seva primera experiència com a reportera i també a l’accident d’avió de tornada. Aquestes dues experiències no la van aturar i amb els primers diners estalviats va comprar nous bitllets d’avió cap a nous reportatges. I així fins arribar el dia que va entrar a treballar de free-lance a Televisió Espanyola Catalunya, realitzant tota mena de reportatges d’àmbit local. Aquesta feina tan interessant com variada, la va compaginar amb un parell de col·laboracions —revista alemanya de publicació mensual i programa setmanal «Va de Cine»— estables. Això li va permetre estalviar per anar a Nova Zelanda i fer un reportatge dels Maoris. Però si no era per diners, era perquè no podia estar-se quieta, la qüestió és que no va dubtar en enrolar-se en el món del cinema com a foto-fixe. Va ser per ella «Un plaer indescriptible» treballar per Ignasi P. Ferrer i també per «Susanna» de A. Chavarrías. Ara bé, de la pel·lícula de R. Masllorens no en va treure «Ni un pam de net» però sí moltes amistats.
Tanmateix la frenètica activitat se li va acabar quan els de Madrid van rebutjar el contracte estipulat a Barcelona. «Sempre ho recordaré. Era 1 de setembre. Vaig agafar el 2CV rumb als estudis de Sant Cugat per signar el contracte que m’havia d’assegurar l’estabilitat laboral, però tan punt vaig arribar vaig veure cares llargues. La directora de TVE–Catalunya em va donar la mala noticia: «Madrid ha rebutjat el teu contracte. Estan fent reestructuració de plantilla…» Així fou com en comptes de tornar a casa amb un contracte sota el braç, vaig tornar sense feina, sense atur —era autònoma— i sense cap projecte a la vista.»
Aquest ensurt la va fer buscar desesperadament ajuda governamental per anar a estudiar cinema a l’estranger. Va trobar plaça a la NYU i l’Alborch li va concedir la beca. «Nova York em va ensenyar moltes coses, a part del sentit cinematogràfic, però el que més recordo és la càlida acollida d’una ciutat suposadament inhòspita. A més vaig tenir el privilegi de trobar un apartament a Greenwich Village, a només cinc minuts caminant de la facultat!«
Del somni novaiorquès va despertar de sobte en tornar a Barcelona i no trobar cap feina interessant. Sense acabar-se d’ubicar al seu país, va demanar una segona beca, aquest cop per estudis de més llarga durada. I li van concedir. I el dia dels innocents va volar cap a Los Angeles. Va arribar just quan la ciutat del sol va ser atacada pel «niño». I entre pluja i pluja va aconseguir un apartament prop de Santa Mònica i va començar les classes a UCLA Extension. Després de mesos de pluja, el sol va sortir i amb ell, el seu primer «èxit»: El seu guió havia estat escollit el millor de la classe i es rodaria als Estudis Universal. Ella en seria la realitzadora del curt. El seu professor, Jerry N. Evans li va diagnosticar un do especial per escriure i un ull crític de realitzadora.
L’ull crític el va deixar per la següent vida, però no el do de lletres. Fruit del seu treball literari són diversos guions, a través dels quals va poder fer d’espia (Dog Drag), privilegiada espectadora de la II República Espanyola (Madame Duval) perfumista (Esencias Peligrosas) investigadora (Beretta 9 mm), femme fatale (Via Dorada) o criadora d’ostres (Espolón Brumoso)
Anys després, el seu esperit inquiet la va portar a estudiar Literatura Infantil i Juvenil a l’Ateneu de Barcelona. El dolç parany de la LIJ va seduir a l’Anna d’una manera insòlita. Fou tanta l’atracció que des de llavors, ella, amatent la correspon amb dedicació exclusiva. «És l’aventura més fascinant, seriosa i amb més responsabilitat que he viscut mai«. Considera que escriure per persones, petites, mitjanes o de joventut adulta, és un repte massa interessant com per minimitzar-ne la seva importància.
.webp)
