Martí Genís i Aguilar

«Martí Genís i Aguilar ocupa un lloc d’excepció en la literatura catalana vuitcentista: primer novel·lista vocacional —i no croat de la causa—, és també el primer autor d’una obra extensa i diversificada, escrita al llarg de la seva vida, tot i que la part més substancial sigui la redactada entre 1869 i 1901. Una obra que, com la de cap altre autor a Catalunya, connecta amb el romanticisme de caire més metafísic i més amarat de lirisme; però que, d’altra banda, incorpora per primera vegada la realitat concreta com a matèria novel·lable. Una obra, encara, caracteritzada per la qualitat de la seva prosa, amb registres poètics i fins i tot musicals, ben superior a la de la majoria d’autors del seu temps.»

(Antònia Tayadella i Enric Cassany. «La recerca de la realitat: Martí Genís i Aguilar», dins Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1986, p. 420)

* * *

«Segons Manuel Brunet hi ha moltes concomitàncies entre Jacint Verdaguer i Martí Genis i Aguilar, els dos membres, literàriament parlant, més sobresortints del grup [Esbart de Vic]: en gran part, llur comuna innocència, però també el fet de tenir ben clavades a la terra les arrels del seu esperit: i conclou Brunet que ‘ambdós deixen anar perfums de flors del camp i una tendència al pessebrisme’. Possiblement són d’aquest primer període els poemes de Martí Genís aplegats per Jaume Collell, amb qui l’uní una gran amistat, a La garba muntanyesa, recull de poesies de l’Esbart de Vic (1879), alguns dels quals porten la data de 1867. Genís esdevingué ben aviat un dels membres més destacats del grup, i posteriorment del Cercle literari, on tingué diversos càrrecs directius.»

(Carme Arnau. «Introducció» a GENÍS, M.: Julita. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 8)
 

* * *
 

«En primer lloc, és remarcable la vida llarga de Martí Genis —de 1847 fins a 1932— que el féu contemporani de gairebé tots els corrents literaris de la novel·lística moderna, des del naturalisme de Zola i la novel·la social russa de Tolstoi i Dostoievski, fins a Marcel Proust, Thomas Mann, Joyce i Faulkner. Ara, si podem parlar d’una influència, certament indirecta, del naturalisme francès i de la novel·la social sobretot de Tolstoi, ja no podem dir el mateix dels moviments del segle actual. Martí Genis restà fidel a les velles idees romàntiques i costumistes, que nodriren la seva infantesa i els seus «esplais jovenívols», i si el naturalisme només l’influí tangencialment, la resta dels corrents literaris passaren sense deixar cap empremta en la seva obra.

Per tal d’arribar a una justa valoració històrica, és important de recordar el retard amb què apareixen els moviments literaris del segle XIX a Espanya, i concretament a Catalunya. Si l’obra de Martí Genis, en especial Julita, pot semblar retardada respecte al moviment romàntic estranger, de cap manera ho és pel que fa al conjunt de la literatura espanyola de l’època. La seva importància històrica sobresurt si comparem la data de composició de la seva novel·la amb la d’altres del segle XIX.»

(Maria-Mercè Miró. La prosa narrativa de Martí Genís i Aguilar. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1978, p. 125)
 

* * *
 

«Com a novel·lista, Martí Genís posà en joc tots els recursos formals del costumisme romàntic i, ja des de l’aparició de Julita, fou considerat com un dels autors més típics i remarcables anteriors a Narcís Oller. En efecte: Julita conté alhora, com diu Josep M. Capdevila, «les febleses i gràcies de la seva art: la mateixa protagonista, donzella innocent, vaporosa, extremament sensible, sense energia que la sostingui, s’adiu amb la prosa de Genís, on els sentiments inefables cal que es diguin indirectament amb imatges vagues, i aquestes es perden en la música suau i diluïda dels períodes. Llegiu i no se us concreten gaire les figures de la novel·la: neden en un mar de sentiments indefinits, d’imatges sense relleu, esblaimades dins una boirina musical. I en aquesta música hi ha tal vegada el millor de la seva prosa. Coneixia el català viu del poble i, prenent-ne les maneres de dir més modulades, el duia a la frase artística d’una manera insegura». Així, entre caigudes i encerts parcials, Genís establia una oposició entre la ciutat artificiosa i el camp que conserva totes les essències tradicionals, i elaborava una visió idíl·lica i entranyable d’aquest món immaculat. […]

Per a realitzar en termes novel·lístics aquesta concepció general de l’art i, en particular, de la poesia, Genís posà en joc algunes de les tècniques romàntiques més típiques: intervenció constant en la marxa de la narració, tot fent interpel·lacions al lector i, sobretot, establint una mena de comunicació i fins de complicitat amb els personatges; digressions morals que subratllen el desenrotllament de l’acció o el comportament dels personatges; desintegració de l’acció en escenes clau quasi juxtaposades, on la descripció de costums juga un paper ben important; idealització i interpretació del mínim detall, sigui del paisatge, dels personatges o de l’ambient. Els personatges femenins, com Julita, Mercè de Bellamata o la Reineta del Cadí, són éssers vaporosos i delicats que esdevenen tot sovint autèntics arquetipus. Tanmateix, ja insinua algunes de les preocupacions i tècniques de l’anomenada novel·la psicològica o naturalista; intent d’una explicació mèdica de les malalties i les malencolies de Julita, descripció de certs moviments interiors dels personatges, etc.»

(Jordi Castellanos. «Pròleg» a GENÍS, M.: La Mercè de Bellamata. Barcelona: Edicions 62, 1968, p. 7-9)

«Així anava passant lo temps fregant ses amoroses ales lo front dels amics nostres que d’ell esperaven la satisfacció de sos afanys. I com si el temps s’hi interessés també, a favor seu feia miracles. Ja se sap que a Barcelona sempre fan uns hiverns molt manyacs, però no tant que privin al mes de març de les calaverades amb què es fa conèixer per tots los quatre vents. Doncs aquell any, ni vents, ni pluges, ni bromes, ni calamarsades.

La primavera ja començava a deixondir les plantes, i les taules de la Rambla de les Flors hagueren fet creure a qualsevol que érem a mig maig. Amb això i haver passat la Julita un hivern exemplar per la seva salut, s’aprofitaven de l’ocasió de reforçar-la més bé amb passeigs higiènics, que arribaven fins a Gràcia o més enllà, que posaven molt bé an ella, i an els altres gens malament. Pel camí solien fer dos colles. En Carles, en Ferran i les noies anaven al davant no triant-se sempre un mateix costat sinó del modo que s’esdevenia. En Quimet hi era o no hi era. Don Josep anava amb lo pare d’en Carles, als qui de vegades s’unien un o més senyors de la seva mateixa classe, casibé sempre de sos tertulians.

Moltes vegades no seguien la carretera: s’esbarriaven pels caminets que a cada costat l’entortolliguen, tots encintats d’atzavares i herbes d’olor. Així los joves podien fer a les seves dames galanosos presents, no tan escollits per son color o son flaire com per los acudits simbòlics, que elles entenien perfectament i els corresponien amb més gràcia encara; i la tarda se’ls fonia que ni sabien per on havien passat. Llavors ni en Carles era metge ni en Ferran capità d’estat major, ni elles havien d’anar tan enterques com en los passeigs públics a on les senyores s’analitzen mútuament, amb menys caritat que malícia, sos aires, vestits i figura; i, en canvi, es podien deixar dur de son geni expansiu, com hi estaven acostumades en les ombroses pollancredes del Ter durant les delitoses temporades de Camprodon.

Una d’aqueixes tardes va succeir una cosa un xic estranya, que l’apuntarem per les conseqüències que ens pensem que va portar. Havia fet un temps bonic; l’expedició havia sigut llargueta, i es varen trobar, sense saber com, a entrada de fosc bastant lluny, pels verals de Sant Gervasi. Acalorats amb l’exercici de tota la tarda, els vingué a reprendre un aire tan fresc, que va alarmar a don Josep, fent que dongués exemple de prendre lo camí més curt, per sortir a l’estació del carril i arribar més resguardats a Barcelona. Les senyores, ben amagades en sos abrics i fent bracet amb sos amics, seguien un caminet que amb prou feina hi passaven dos de costat. En Ferran, sostenint a la Julita, seguia els passos a la parella del davant, i es retrassava involutàriament per a no cansar tant a sa dèbil companya, que, amb los llavis esblanqueïts i la respiració adelosa, semblava que no tenia forces per a sostenir la conversa amb lo jove enamorat, que sentia sacsejar la sang de son cor amb cada violenta ondulació que sentia en lo cor d’ella.

Lo vent que tal vegada la molestava, no arribava a refrescar-li lo front d’en Ferran del calor que l’encenia, amb la ventura immensa que disfrutava; no sé si hauria trobat més seductor lo camí a creure’s que feia lo viatge del cel. Perquè el cel lo contemplava ell en lo puríssim perfil de la cara de sa aimada, més ideal, més melancòlica, més encantadora que mai, amb lo trencat carmí que el cansament feia transparentar en sa pell delicada, i amb l’expressió indefinible dels seus ulls, a on hi creia veure esmaltat en un sol raig d’infinita bellesa, tots los raigs de llum i de colors, i tots los tocs brillants d’aqueix quadro infinit de la poesia del crepúscul que reflexaven lo sol esmortuït que s’anava a pondre ara, abans d’hora; les bromes que de prop seu fugien a esbargir pel cel ses morades sombres, mudant de colors i forma com los sentiments dels homes, perdent-se per l’espai com la felicitat per la vida; les aigües, ja fortament blaves, del mar que s’albirava com una cinta envellutada als peus de Montjuïc; les veles de les naus llunyanes que al bellugar s’enviaven una llumeta blanca com un pensament d’esperança en lo mar dels dolors de l’ànima; les parets de claror espantada de les torres que en llur camí trobaven; les cançons alegres dels romeus que tornaven de la Bonanova, i de les pletes de jovent que havien deixat les eines per respirar l’aroma indefinible del capvespre; la misteriosa lluminària que s’albirava tot just en los passeigs que enrotllen a la gran ciutat… Tan guapa la veia! I es tenia el respir per a escoltar lo respir seu; i buscava en son cor i en lo sentiment d’aquella hora divina, paraules dignes d’ella, preguntes que meresquessen dolcíssima resposta, comparacions prou delicades per al seu angelical cor.

(Capítol VIII de la novel·la Julita, extret de l’edició Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 97-105)