Novel·la Narrativa infantil i juvenil Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Joaquim Gonzàlez Caturla

Joaquim Gonzàlez i Caturla (Alacant, 1951) és escriptor i professor de llengua i literatura. La seva producció literària abraça diversos gèneres, com la narrativa infantil i juvenil, adulta i eròtica. També compta amb reculls de rondalles com les dues antologies Rondalles de l’Alacantí (1985) i Rondalles del Baix Vinalopó (1987) que són molt ben acollides per públic i crítica, que en destaca la gran tasca lingüística de l’escriptor.

Si bé el gruix de la seva obra el formen el relat breu i la narrativa juvenil, Caturla comença a publicar novel·les per a adults en els últims anys. Com ja succeeix amb la narrativa, els premis també distingeixen la seva tasca de novel·lista i el 2006 obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per L’home de l’estació, que també guanya el Premi Ciutat de Xàtiva-Blai Bellver de narrativa (2004).

Joaquim G. Caturla sap acostar-se als diferents públics. La seva gran versatilitat li permet desprendre tant un llenguatge fresc i atrevit (Tot l’estiu per davant, 1992), com un de finament eròtic. Les seves obres són finestres obertes a mons completament diversos, però que tenen com a denominador comú el lloc on se situen. La ciutat d’Alacant i el seu entorn és el punt on convergeixen les històries traçades des de la ploma de Caturla, sempre amb el coixí d’una llengua riquíssima i acuradament seleccionada per a cada ocasió.

Pàgina elaborada per Eugènia Morer i Serra per a l’AELC.
Fotografia: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Joaquim Gonzàlez i Caturla (Alacant, 1951) es escritor y profesor de lengua y literatura. Su producción literaria abarca distintos géneros: narrativa infantil y juvenil, para adultos, erótica, antologías de cuentos populares… Precisamente las dos colecciones que publica, Rondalles de l’Alacantí (1985) y Rondalles del Baix Vinalopó (1987), tienen muy buena acogida por el público y la crítica, la cual destaca el gran trabajo lingüístico del escritor.

Si bien la mayor parte de su obra está formada por publicaciones de narración breve y juvenil, Caturla empieza a escribir novela para adultos durante los últimos años. Como ya le sucede en la narrativa, los premios también le distinguen su tarea de novelista y en 2006 recibe el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians por L’home de l’estació, que también gana el Premi Ciutat de Xàtiva-Blai Bellver de narrativa (2004).

Joaquim G. Caturla sabe acercarse a los distintos públicos de sus obras; su gran versatilidad le permite desprender desde un lenguaje fresco y atrevido (Tot l’estiu per davant, 1992), pasando por un lenguaje finamente erótico, hasta una lengua de una gran riqueza diastrática. Sus obras son ventanas abiertas a mundos completamente variados, pero que tienen el denominador común del lugar donde se sitúan. La ciudad de Alicante y su entorno es el punto donde convergen las historias trazadas desde la pluma de Caturla, siempre con el soporte de una lengua riquísima y seleccionada con cuidado para cada ocasión.

Página elaborada por Eugènia Morer i Serra para la AELC.

English

English

Joaquim Gonzàlez i Caturla (Alacant, 1951) is a writer and he also teaches Language and Literature. His literary production embraces several genres, ranging from children’s and young people’s literature through to adult and erotic works. Again, he has published collections of folktales with the two anthologies Rondalles de l’Alacantí (Folktales from Alacant, 1985) and Rondalles del Baix Vinalopó (Folktales from Baix Vinalopó, 1987), which have been very well received by readers and critics and are notable for the major linguistic contribution they have made.

While the greater part of his work consists of short stories and books for young people, he has also been publishing novels for adults in recent years. As with his other narrative writings, he has received prizes for his novels too, for example the 2006 Critic’s Prize for Valencian Writers for his L’home de l’estació (The man of the railway station), which was also awarded the City of Xàtiva-Blai Bellver Prize for Fiction (2004).

Joaquim G. Caturla is a highly versatile writer, able to address different kinds of readers using his characteristically fresh, daring language (as in Tot l’estiu per davant – A Whole Summer Ahead, 1992), while mastering erotic writing as well. His works are windows opening out on to completely different worlds that have, however, the common denominator of their general location. The city of Alacant and its surrounding areas is where Caturla’s stories converge, all of them expressed in rich language that is adroitly chosen for each case.

Web page: Eugènia Morer i Serra for AELC.

Biografia

Joaquim Gonzàlez i Caturla neix a Alacant el desembre del 1951. Estudia filologia hispànica i posteriorment treballa de professor d’institut a la seva ciutat. Catedràtic de batxillerat, és també professor de lingüística valenciana dels ICE de les universitats de València i Alacant.

El seu interès i amor per la llengua i la cultura del seu país, el porta a fer la seva primera entrada en l’escriptura. Aquesta primera irrupció, amb la publicació de dues antologies rondallístiques, té un gran èxit. Rondalles de l’Alacantí (1985) i Rondalles del Baix Vinalopó (1987) són acollides amb entusiasme per crítica i lectors. El paral·lelisme establert amb l’obra del seu paisà Enric Valor és inevitable; en la comparació amb el seu mestre antecessor, Caturla és receptor de molts elogis. A diferència de Valor, Caturla no treballa tant la reelaboració de la rondalla sinó que la dota d’una estructura lingüística molt especial. El seu vast coneixement de la llengua li permet utilitzar un llenguatge inspirat en la parla del seu poble sense renunciar a una llengua perfectament elaborada, cosa que aconsegueix a còpia de seleccionar i conjuminar acuradament el lèxic i la sintaxi. Així mateix, la seva versatilitat li permet elaborar un gran ventall de registres, tons i veus narratives que s’adeqüen a cadascuna de les seves obres.

El següent pas en el món literari s’acompleix amb l’escriptura del seu primer llibre de ficció, Un estiu amb Flora (1989), al qual segueixen diverses obres de literatura infantil i juvenil. Hi destaca la publicació Tot l’estiu per davant (1992), amb una gran tirada editorial i traduïda al gallec.

Durant la dècada dels noranta rep diferents guardons per la seva narrativa tant infantil com adulta (Premi Enric Valor, Premi Empar de Lanuza, Premi la Vall d’Albaida) i al tombant del segle publica les seves dues novel·les d’adults, La casa de les flors (1999) i L’home de l’estació (2005). Aquesta última publicació, que rep el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, suposa la seva consolidació com a narrador.

La seva pertinença a la generació d’escriptors valencians del sud l’emmarca en la tradició d’autors com el ja esmentat Enric Valor, Maria Ibars i Josep Iborra. La seva versatilitat literària l’aboca a l’adscripció dels diferents gèneres, però en tots s’hi destaca l’equilibri entre el realisme i proximitat de la localització de les seves obres, majoritàriament situades al seu Alacant natal. Com afirma l’autor, la concreció del lloc dels fets no evita la internacionalització de les històries, sempre i quan se’n faci el tractament adequat.

Participador actiu de la vida cultural del seu país, col·laborador en revistes i amant de la seva llengua i el seu poble a la vora del mediterrani, Joaquim G. Caturla està casat i té dos fills.

Premis

  • Premi Empar de Lanuza de Literatura Infantil (1992): Julieta i el caragol màgic.
  • Premi Felip Ramis de narrativa breu de La Vila Joiosa (1992): Un llimoner.
  • Premi Vila de Mislata de narrativa breu (1992): Contestador automàtic
  • Premi La Vall d’Albaida de narrativa eròtica (1995): Les quatre edats d’Eros.
  • Premi Enric Valor (1998): La casa de les flors.
  • Premi Ciutat d’Alzira-Bancaixa juvenil (2000): Mirant la lluna.
  • Premi Ciutat de Xàtiva-Blai Bellver de narrativa (2004): L’home de l’estació.
  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2006): L’home de l’estació.
  • Premi de Narrativa «Antoni Bru», dins els Premis Literaris Ciutat d’Elx (2009): Els ulls del gos.

    • Materials educatius

  • Història de la vida quotidiana [amb M. Rosario Cabrera]. Alzira: Bromera, 1998. (Llibre de text i quadern de camp)
  • Una bona conversa. Alzira: Fundació Bromera, 2006.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    «A l’hora de transcriure aquest important munt de materials, Joaquim González ha optat per una via equilibrada que s’allunya, al mateix temps, tant d’una mera reproducció literal mecànica dels textos orals relatats pels informants -pràctica Mossèn Alcover- com d’una excessiva reelaboració literària d’aquests -pràctica d’Enric Valor- que pogués posar en perill llur primitiu regust popular, típic de tota matèria tradicional. L’autor, fidel a l’esquematisme essencial que caracteritza el gènere rondallístic, ha seguit el discurs dels seus informadors, limitant-se a dotar-lo, en cada cas, d’un marc situacional indispensable -substitutiu del natural on s’havia produït la transmissió oral- i d’una estructura sintàctica adequada -exigència del pas de l’oralitat a l’escriptura-. Tot això ho ha compaginat amb el respecte escrupolós a les expressions, locucions i modismes peculiars de la parla alacantina amb què li eren contades les rondalles, sàviament combinat amb l’eliminació de barbarismes i vulgarismes. El resultat resta caracteritzat, doncs, per l’harmonització de la norma -des d’una perspectiva òbviament policèntrica- amb la més genuïna parla de les contrades alacantines i l’encisadora estilística dels contes populars, cosa, per cert, gens fàcil d’aconseguir sense posseir un domini filològic i una especial sensibilitat per a la captació d’atmosferes i ambients.»

    (Rafael Alemany Ferrer. «Rondalles de l’Alacantí», L’Espill, núm. 23-24, gener 1987, p. 199-201)

    * * *

    «[…] cal assenyalar com un dels aspectes més destacats del recull de Joaquim Gonzàlez i Caturla, la brillant i viva narració, que constitueix un model de sintaxi i, en definitiva, d’estilística de la prosa. El recull de l’autor esdevé, així, una obra que per doble motiu passa a la nostra literatura. Per totes aquestes raons, la tasca de Joaquim Gonzàlez i Caturla mereix l’elogi més encomiable, i ens convida a un seguiment apassionat de la seua obra.»

    (Enric Balaguer Pascual. «De la tradició oral a la literatura», El Temps, núm. 192, 1988, p. 78)

    * * *

    «La casa de les flors, escrita en un llenguatge acurat i, alhora, fidel a les formes pròpies de les contrades alacantines, és, sense dubte, l’obra de més volada de quantes ha escrit Caturla fins a les hores d’ara. El retrat psicològic d’Amèlia, de la seua evolució entrebancada des de l’immobilisme vital més anodí fins a l’alliberament individual i la presa de consciència sociopolítica, veritable nus de l’obra, permet a l’autor, alhora, de fer una ullada crítica i irònica a uns prototipus humans i a uns escenaris espacials i temporals que, com a Amèlia, han condicionat la generació de Caturla en major o menor mesura. En són una mostra eloqüent les referències al patriotisme espanyolista de campanar, a les pràctiques religioses consuetudinàries, a la ximpleria i a la mesquinesa de certs estrats urbans i, fins i tot, a la qüestió sociolingüística: el desplaçament del valencià a la ciutat d’Alacant, el debat sobre la catalanitat de la llengua… Des d’aquesta òptica la novel·la, doncs, esdevé un excel·lent exercici realista on, això no obstant, la capacitat introspectiva, l’excel·lent documentació històrica i antropològica, la riquesa del simbolisme i la significativa presència d’elements plasticosensorials (visuals, odorífers…) impregna de sensibilitat i de poeticitat el producte final.»

    (Rafael Alemany Ferrer. «Un excel·lent exercici realista», Caràcters (València), núm. 8, segona època, juliol 1999, p. 30)

    * * *

    «[Tot l’estiu per davant (1992) és una] novel·la juvenil que amb vint-i-dues edicions ha assolit un dels tiratges més espectaculars del País Valencià. Potser l’èxit rau en la visió molt aprofundida del món de la joventut actual amb els seus sentiments i els seus problemes. Història urbana, identificable amb Alacant, que l’autor coneix perfectament des de la seua càtedra docent. Més enllà de la doble característica que Caturla imprimeix a les seues obres -realisme i proximitat de la localització espacial-, potser l’aspecte que hi destaca més és el llenguatge, sobretot la troballa d’un model lingüístic que reflecteix d’una manera creïble i literària els registres lingüístics de la joventut actual. D’aquí ve l’èxit de vendes dins un mercat literari tan problemàtic com el del País Valencià. […]
    Amb la darrera novel·la, L’home de l’estació (2005), l’escriptor alacantí consolida la seua veu narrativa alhora que ens ofereix un dels millors relats sobre l’exercici necessari de la memòria històrica de la guerra civil, amb una rigorosa documentació de l’època de l’Alacant bèl·lica, ciutat estratègica per als falangistes i, després, profundament amarga per als republicans.
    Un vell militant falangista repassa, al llit de la malaltia, les difícils decisions preses al llarg de la vida, les venjances i els odis, però també els amors i les lluites per uns ideals. Paral·lelament, la seua filla fa un llarg viatge per veure’l abans de morir. Els seus sentiments basculen entre el ressentiment contra la persona que li ha destrossat la vida i la temptació, malgrat tot, de poder-lo perdonar. La força d’aquest personatge femení aconsegueix, talment ho feia en l’anterior novel·la, moments ben estimables en sensibilitat, tendres i emotivitat. […]»

    (Lluís Alpera. «Joaquim Gonzàlez i Caturla, un narrador consolidat a la ciutat d’Alacant», Serra d’Or, núm. 568, abril 2007, p. 65)

    Entrevistes

    —A Els colors de la solitud, la solitud, des de diverses perpectives arriba a ser la protagonista de tots els contes. Per què va triar aquest tema?
    —La solitud és un dels temes més tractats a la literatura universal. Durant els últims temps, a més, s’ha parlat molt de la paradoxa que es produeix a les grans ciutats, on la solitud creix a mesura que es fan més grans. Els autors valencians dels anys 40 i 50 ja el tractaven i tenim tot el referent dels existencialistes. Per això he volgut tractar el tema, hi ha afegit també el fet que la solitud ve marcada per la insolidaritat. Per exemple, un dels contes, Gent de pau, tracta un fet tan banal com una reunió de veïns d’una escala que acaba gairebé en batalla, i tot perquè cadascú va absolutament a la seua.

    —Molts dels contes estan localitzats a Alacant i d’altres a pobles del voltant. Aquesta localització és compaginable amb un missatge universal?
    —Naturalment. No hi ha cap problema. Jo he llegit contes que s’esdevenen en pobles de Sud-amèrica i resulten apassionants. La qüestió no és el lloc, sinó la forma, el tractament. Això és el que fa internacionals els contes.

    —Un altre treball seu que acaba d’eixir al carrer és Les quatre edats d’Eros, que va guanyar el premi de narrativa eròtica de la Vall d’Albaida. Va triar l’erotisme per presentar-se al premi o respon a altres motivacions?
    —Després de terminar Els colors de la solitud m’abellia canviar. Tots els contes del recull deixen una sensació, jo diria que d’inquietud, encara que n’hi ha d’irònics i fins i tot humorístics. Per això volia compensar i em vaig llançar a fer aquestes històries amb quatre protagonistes ben diferents d’edats diferents i que s’esdevé, cadascuna de les quatre, en una estació diferent de l’any. Són contes que jo considere optimistes perquè tenen un missatge clar: l’amor ens permet seguir endavant. En cadascuna predomina un sentit, en una l’olor, en una altra el tacte i totes tenen un petit esdeveniment que avança el que serà el final de la història.

    (ordi Sebastià. «Insolidaritat: un dels ‘colors de la solitud'», El Temps, núm. 618, 1996, p. 73)

    ***

    —Por qué escribe usted, y por qué, precisamente, para niños y jóvenes?
    —Todavía se conserva en los pueblos, y en algunos barrios de las ciudades, la costumbre de sentarse en la calle, a la puerta de casa, a tomar el fresco de la noche. Recuerdo que, de pequeño, los mayores se sentaban a hablar de sus cosas y los niños jugábamos. Pero en cuanto aparecía mi abuela, los niños dejábamos el juego y nos sentábamos con ella: todas las noches nos contaba cuentos que ella había aprendido de sus padres y de sus tías. Y nos los contaba con ilusión, gesticulando, fingiendo las voces de los personajes. A veces, hasta se emocionaba. Y yo lo pasaba bien.
    Quizá por eso, un día sentí la necesidad de contar historias que ni yo mismo sé cómo empezaron a nacer.
    ¿Por qué escribo, precisamente, para niños y jóvenes? Tal vez porque tengo hijos, quizá porque soy profesor. Lo cierto es que también escribo literatura para adultos, pero en este tipo de literatura la realidad se me aparece como algo que siempre se impone a los personajes. En cambio, en la literatura infantil y juvenil puede ocurrir lo contrario. Los ideales y las pasiones son más puros y, con la ayuda de elementos mágicos o sin ella, el personaje aspira a alcanzar una realidad mejor. Es como si se sembrara esperanza.

    —¿Qué características cree que debe tener la LIJ para llegar a los lectores?
    —En primer lugar, que esté bien escrita, con un léxico apropiado a la edad del lector y, al mismo tiempo, que las palabras estén tratadas de manera que despierte en el lector el gusto por los aspectos lúdicos y creativos de la lengua. En segundo lugar, está la historia, que debe captar el interés del lector desde el principio. Lo mismo da que sea una historia de aventuras, de amor, de terror o simplemente divertida; lo verdaderamente importante es que, de un modo u otro, despierte el interés del público apelando a su imaginación. […]»

    («Premios Bancaixa. Joaquim G. Caturla», CLIJ, Cuadernos de literatura infantil y juvenil, núm. 137, 2001)

    ***

  • Entrevista a Las Provincias (19-8-07): Escribir sobre Alicante supone reflejar la realidad que percibo»

  • Entrevista a La Verdad (22-02-2006): Caturla repasa en ‘L’home de l’estació’ la historia de un falangista en Alicante»

    • Antologia

    «De sobte, van sentir-se unes explosions. Dins el mercat, la cridòria del pànic fou ofegada per l’esclat repetit de les bombes que queien. No hi hagué temps ni de fugir. S’obriren les comportes del cel i la mort plogué damunt el mercat i la llotja de fruites durant deu minuts apocalíptics. La terra es tornà infern. Els crits fugien entre cossos sagnants i fumarades fosques i roents. L’angúnia es precipitava buscant eixides desaparegudes mentre el terra tremolava entre la follia i la desesperació. S’acarnissaven els voltors amb els fugitius aterrits, abocant més càrrega mortífera pels carrers del centre de la ciutat.»

    (De L’home de l’estació. Alzira: Bromera, 2005)
     

    * * *
     

    «No sé per què van vindre també amb elles uns tios que…, d’aquests fills de papa i mama, però… què s’havien pensat?, si semblaven els amos de la fira! Vingueren als cotxes a fer el bèstia i ens van pegar una trompada a la Sílvia i a mi. Si en aquell moment ella no haguera estat allí, amb mi, els pegue un puntelló als collons que els ascle.»

    (De Mirant la lluna. Alzira: Bromera, 2001, p. 48)
     

    * * *
     

    «Les mans sabonoses de Gracinda li repassaven l’esquena, les anques, davallaren tot seguit per les cames, fins a les sofragues, i ascendiren cuixes amunt per jugar amb la vellositat del pubis i tocar, molt lleument, les armes principals. Després el va fer girar-se de nou i començà a lliscar els seus pits, durs i de bona mida, pel ventre encès del jove, empresonant amb ells el membre exigent.
    Josep Lluís se sentia enfollir, mai no l’havien tractat així. Com era possible que aquella dona conegués tan exhaustivament tots els ressorts del seu cos?»

    (De Les quatre edats d’Eros. Alzira: Bromera, 1996, p. 26)
     

    * * *
     

    «De bell principi, quan conegué que la famosa parella havia trencat palletes, Toni va pegar una alenada: ‘Normal, nano, normal. ¿On anava el bacorot aquell amb una perla com la Raquel? I a la Raquel, ben bé que li està’. I així, tampoc Toni podia dissimular aquella íntima satisfacció que amb prou feines tractava d’ocultar. Li retornà el bon humor, firmà la pau amb totes les dones del món i va reconéixer que la Kawasaki de Joan Marc era una moto collonuda, encara més, la Kawasaki de Joan Marc era la vuitena meravella del món.»

    (De Tot l’estiu per davant. Alzira: Bromera, 1992, p. 32)
     

    * * *
     

    «Diuen que a les darreries del segle passat vivia pels Bassars un xic que, a més de ser jove i ben plantat, posseïa algunes terres i tenia diners. No era Jaume, que aquest era el seu nom, un home ric, certament, però vivia bé, a gust i sense privacions. Podríem dir sense exagerar que a aquell xic no li faltava res, fins i tot tenia un bon cavall amb el qual solia anar a visitar una xica amb qui festejava des de feia algun temps. I era cosa de veure la bona estampa de Jaume dalt del seu cavall, totes les vesprades, quan anava a trobar-se amb la seua xicona que vivia per allà per Salades. I sempre, quan se n’anava, la seua mare l’advertia:
    -Jaume, quan vages de camí, no et claves amb ningú, que no se sap mai què hi pot passar, recorda que ‘gos que no conegues, no li faces festes’.
    -Sí, mare- feia el xic cansat d’escoltar sempre la mateixa cançó.
    -I recorda, quan passes per baix dels garrofers, que has de dir tres voltes ‘Ave Maria Puríssima’, que ja saps que els garrofers són els arbres del dimoni.
    -Sí, mare- atorgava Jaume.
    -I no tornes massa tard»
    -Sí, mare! […]»

    (D’Els garrofers del dimoni (arreplegada a Salades i a Torrellano-Torre del Plà), dins Rondalles del Baix Vinalopó: contes populars. Alacant: Aguaclara, col·lecció L’Aljub, 1998)
     

    * * *
     

    «Puix senyors, açò que ara us contaré va succeir al poble de Mutxamel fa molts anys, allà pels temps antics de castells i princeses. Aleshores Mutxamel era un llogaret molt xicotet i amb poques famílies, algunes importants, i val a dir que encara quedaven alguns moros.
    El poble tenia una horta, si bé petita, molt ben conreada i protegida del fred pel clima tan suau d’aquestes terres de la comarca d’Alacant.
    Pels afores de Mutxamel, cap a la part de Sant Peret que s’acosta al riu Montnegre, hi havia el mas d’una família noble. […]
    Els voltants de la casa semblaven un jardí, tota rodejada de parres, gessamins i d’altres flors, entre elles una bona alfàbega, que cuidava, com ja podeu suposar, la bella fadrina de nom Roseta. […]»

    (D’El conte de l’alfabegueta, dins Rondalles de l’Alacantí: contes populars. Alacant: Institut Juan Gil-Albert, 1985)

    Coberta del recull <i>Rondalles de l'Alacantí</i>.
    Coberta del recull Rondalles de l'Alacantí.