—Formes part de l’anomenat Seminari d’Investigació Poètica. Pots explicar-nos en què consisteixen les activitats d’aquest grup?
—El Seminari d’Investigació Poètica consisteix en un grup de poetes de tot Catalunya. Aquest grup està dirigit per l’escriptor Josep Colet i Giralt, mestre de català i d’estilística poètica. Setmanalment, mesurem estructures poemàtiques, també en creem de noves, i fem anàlisi de poemes: formes, metàfores, imatges poètiques, etc. I compartim col·lectivament les valoracions.
—Vicenç Altaió escriu que “un poema no ha de precedir-ne cap i els ha de succeir tots”. Els teus llibres, per contra, són més homogenis, tant en la forma com en el fons. Com n’és el procés de creació?
—No tota la meva poesia és homogènia, ni en la forma ni en el fons; el que passa és que en els darrers llibres que s’han editat sí que ha resultat temàtica, però això depèn de les motivacions. Altres treballs que he escrit són totalment independents; per exemple, el llibre dels haikus i tankas, on cada tema és diferent, i només coincideixen en la mateixa estructura. El meu procés de creació és fer el treball segons la meva inspiració. Una altra cosa és a l’hora d’elaborar el llibre segons la recopilació dels poemes. Encara que en el cas del llibre “Violència” me’l va inspirar la quantitat de temes que diàriament llegeixo al diari o veig per televisió, i també a causa de casos que he conegut personalment. I és clar, això motiva molt a l’hora d’escriure.
—Significa això que les teves darreres obres publicades configuren una trilogia deliberada?
—No, en absolut; és a dir, no crec que s’esdevinguin.
—“Penso i confesso que aquest món no m’agrada”, dius en una tanka. És per això que escrius, doncs? Per trobar bellesa enmig de la violència que ens envolta?
—És evident que aquest món no m’agrada tal com funciona. Però haig de viure amb el que tinc; per tant, intento buscar i trobar tota la bellesa que puc, per gaudir de tot allò que potser m’agradaria viure.
—Quines són les teves influències poètiques?
—Les meves influències són molt àmplies, tant amb els poetes de fora com amb els poetes de casa nostra, des de Ramon Llull fins avui. Dels més clàssics com Ausiàs March al segle d’or, a la Renaixença, amb Verdaguer, Guimerà, Maragall, o bé els més contemporanis: Riba, Carner, Espriu, Brossa, Estellés, Foix, etc. M’ha agradat molt Foix. I també els poetes actuals com: Sampere, que és un geni, Duarte, Colet, Martí Pol, Xirinacs, tants i tants… La llista seria incansable. Amb això vull dir que no em marca ningú i m’influencien tots. No importa qui sigui, però, sempre hi ha algú que em trasbalsa i es queda dintre meu i encara que no vulgui, va deixant-me el seu solatge. Fins i tot t’he de dir que el meu pare, al cel sigui, va ser el primer precursor que m’agradés la poesia i m’influenciés; ell n’escrivia i em va transmetre aquest amor per la literatura. Després Josep Colet ha estat la meva llum poètica, i m’ha fet estimar la poesia com ningú. Així doncs, les meves cordes d’influències vénen del món i de tot el que m’envolta, i em nodreix dia a dia.
—Les dones són les protagonistes de molts dels teus poemes. Et consideres, per tant, una escriptora feminista?
—En absolut, però és clar que sento com a dona, i vulguis o no, això es nota. Soc gran defensora de la dona, però al mateix temps admiradora de l’home; crec que tant homes com dones tenim molt a aprendre mútuament.
—Per què la majoria dels teus poemes acaben en un signe d’admiració?
—Potser perquè m’agrada reafirmar-me, i per això hi poso l’admiració. I bé, potser, perquè tots els meus poemes tenen uns fonaments emocionals, i els sentiments sempre són admiratius.
—En un poema fas esment dels “anuncis que ens reclamaven/els diners que no tenim”. Sorprèn que, com a publicista, escriguis això. És que potser portes a dins una mena de Frédéric Beigbeder?
—No estic pas d’acord amb Frédéric Beigbeder (que, per cert, prou aldarull van ocasionar les seves declaracions sobre la publicitat), però són una mica, i és lògic; precisament el publicista és un creatiu, igual que el poeta, i utilitza moltes paradoxes per crear més impacte. Això et provoca un estat que fa que activis tota la teva creació, per desenvolupar les idees. I és evident que poden agradar o no als lectors. I amb la poesia passa igual; t’has de provocar tu mateixa per crear aquesta singularitat. Tenint en compte que Beigbeder va aconseguir el seu propòsit, a favot o en contra del seu pensament.
—Per acabar, pots fer-nos cinc cèntims dels teus projectes literaris actuals?
—Els projectes més immediats són: un recull de poemes per a una antologia que s’editarà pròximament de tots els poetes del Seminari d’Investigació Poètica de Catalunya. Després, un recull temàtic per a un llibre que m’han demanat a Tarragona. Uns altres poemes a la tardor, de la nostra ciutat. Una recopilació per a un quadern a Barcelona. Una col·laboració a una revista cultural, un article, un recull per a un concurs i un pròleg. Ja veus, tenia la impressió de passar un estiu tranquil·la i com pots comprovar la feina m’ha anat sorgint. Però crec que me’n sortiré!
(Òscar Palazón: “Avui es parla de… Gòria Ganga”, Diari de Tarragona, 2 d’octubre de 2005)
_0.webp)
