Poesia Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Estudis sobre l'autor/autora

Joan Fuster

1922-1992

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l’assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d’Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l’obra d’Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l’Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Va ser president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

Documentació: Rosa Masanés.
Actualització: Heura Marçal Serra.
Fotografies: extretes del llibre Joan Fuster entre nosaltres i de la pàgina de la Càtedra Joan Fuster.

Castellano

Castellano

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) es ensayista, historiador, crítico literario y poeta. Intelectual autodidacto con proyección histórica, se compromete con su país y su tiempo. De su obra, prolífica y variada en temas, destaca por su trascendencia el ensayo político Nosaltres, els valencians (1962), premio Lletra d’Or 1963, que es un revulsivo en la sociedad valenciana del momento. Estudia la obra de Ausiàs March, san Vicent Ferrer, Salvador Espriu y Josep Pla, entre otros. Estructura una coherente y documentada teoría de la historia de los Países Catalanes. Es distinguido, entre otros galardones, con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) y la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A título póstumo, el Consell de la Generalitat Valenciana le concede la Alta Distinció al Mèrit Cultural.

Fue presidente de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

Documentación: Rosa Masanés.
Actualización: Heura Marçal Serra.
Fotografías: extraídas del libro Joan Fuster entre nosaltres y de la página de la Càtedra Joan Fuster.

English

English

Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922 – 1992). Essayist, historian, literary critic and poet, he was a self-taught intellectual with a historic vision and a commitment to his country and his times. He was the author of a prolific and varied body of work, amongst which an outstanding and important publication is his political essay Nosaltres els valencians (We the Valencians) of 1962 (Lletra d’Or Prize, 1963) which created a major stir in Valencia society. He was a student of the work of Ausiàs March, Saint Vicent Ferrer, Salvador Espriu and Josep Pla, amongst others. He constructed a coherent and well-documented theory of the history of the Catalan territories, and amongst the awards he received for his work were the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (Prize of Honour in Catalan Letters) in 1975 and the Gold Medal of the Generalitat (Autonomous Government) of Catalonia, in 1983. He also received the posthumous award of the High Distinction for Cultural Merit from the Autonomous Government of Valencia.

He was President of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana from 1987 to 1991.

Documentation: Rosa Masanés.
Up-date: Heura Marçal Serra.
Translation: Julie Wark.
Photographs: from the book Joan Fuster entre nosaltres and from the Càtedra Joan Fuster web site.

Biografia

Joan Fuster i Ortells neix a Sueca (comarca de la Ribera Baixa), el 23 de novembre de 1922. La seva família és de procedència pagesa. La primera excepció n’és el seu pare, que aprèn l’ofici de tallista d’imatges, exerceix de professor de dibuix i és un destacat carlí de la comarca. Joan Fuster, doncs, no és un home de lletres per tradició familiar. Aquests paràmetres cronològics, geogràfics i familiars són rellevants a la llum de la seva obra posterior, i el singularitzen en el migrat panorama assagístic de les darreres èpoques.

El 1943 comença els estudis de Dret a la Universitat de València i combina els estudis amb la formació autodidacta que l’encaminarà cap a la via de crític i columnista d’ofici. Un any més tard, publica a l’almanac Las Provincias el primer article escrit en català: «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana».

Del 1946 al 1956 codirigeix amb Josep Albi la revista Verbo. A partir del 1947, any que es llicencia en Dret, i durant uns anys, exerceix d’advocat a la seva vila nadiua, on residirà sempre. Paral·lelament fa col·laboracions periòdiques a la premsa, una de les facetes més constants de la seva producció: escriu per a València, Levante, Jornada i també per al setmanari barceloní Destino i per a algunes revistes catalanes que veuen la llum a l’estranger. A Mèxic, precisament, participa en la publicació d’un fascicle que es titula La literatura catalana a la Renaixença. Els seus primers llibres, però, són de poemes: Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). La poesia fusteriana, que recull després en el volum Set llibres de versos (1987), s’insereix en una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

El 1954 el filòleg i editor Francesc de Borja Moll li edita a Mallorca l’assaig d’estètica El descrèdit de la realitat, amb el qual inicia una brillant carrera d’assagista de vasta amplitud temàtica, servida per un estil incisiu, d’adjectivació hàbil i precisa. Un altre aspecte de la seva obra, començat també aleshores, és el de l’erudició, la història i la crítica literàries, que alterna amb antologies de prosa. Fuster entra així en un procés personal de professionalització al mateix temps que es produeix tot un procés de comprensió de la realitat valenciana.

Una part molt considerable de l’obra de Fuster tracta de temes relacionats amb el País Valencià i, més concretament, amb les seves peculiaritats socials, polítiques i culturals. És un conjunt d’escrits que neixen de la posició moral i política, compromesa, de l’escriptor amb la seva terra i amb el seu temps. Al llarg de la seva trajectòria intel·lectual ha de vèncer diverses adversitats: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d’ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià. Als anys seixanta la seva obra esdevé més incisiva i polèmica, i es converteix en un intel·lectual d’incidència frondosa i eficaç. Col·labora a El Correo Catalán (1961-66). El 1962 publica Nosaltres els valencians, llibre essencial per conèixer la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià, un autèntic revulsiu entre sectors immobilistes de la societat valenciana. Arran d’aquest llibre, l’autor és objecte d’amenaces i les falles de l’any següent culminen amb la «cremà» en efígie de Fuster. Jaume Pérez Montaner, estudiós de l’obra de Fuster, diu de Nosaltres els valencians: «La seva significació històrica ha estat tan remarcable que es pot parlar des de la nostra perspectiva actual d’un abans i un després d’aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i la consciència nacional del País Valencià».

L’obra de Fuster, a més de ser diversa quant a temes, també ho és en tècniques i gèneres. Ha utilitzat sobretot la forma de l’assaig llarg (El descrèdit de la realitat, Les originalitats) però també l’aforisme (Judicis finals) i el dietari íntim (Indagacions possibles, Causar-se d’esperar). Dels escrits d’història i crítica literària cal destacar els estudis sobre sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla i Salvador Espriu. Com a historiador de la llengua destaca la col·laboració en el segon volum de la Història de Catalunya. Dels milers de pàgines que Fuster escriu, les Obres completes (Edicions 62) només en recullen una part mitjanament significativa.

El 1975 li és concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

L’11 de setembre de 1981 el domicili de Fuster sofreix un atemptat amb bomba que causa importants destrosses a la biblioteca i a l’arxiu.

El 1983 s’incorpora com a professor contractat a la Universitat de València per impartir-hi l’assignatura d’Història de la Llengua. El mateix any és distingit amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i un any més tard és investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1985 es doctora en Filologia catalana a la Universitat de València amb l’estudi i l’edició de La regla del convent de Sant Josep de València i el 1986 obté la càtedra de literatura a la Universitat de València.

Els darrers anys de la seva vida suspèn gairebé del tot l’activitat pública i més directament política, i es dedica a la investigació i a la càtedra universitària. Fruit d’aquest treball són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989).

És membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions, forma part del Consell Valencià de Cultura, de l’Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, i és promotor i president d’Acció Cultural del País Valencià (1978) i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

Mor a Sueca el 21 de juny de 1992. A títol pòstum el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l’Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana i la Universitat Jaume I organitza actes en homenatge seu. Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d’un premi d’assaig que porta el seu nom.

El 1995, la Generalitat Valenciana signa amb l’Ajuntament de Sueca un conveni per tal de convertir la casa on va viure Fuster en un centre de cultura i d’estudi en memòria de l’escriptor. Es compra la casa de Sueca a l’hereu de Joan Fuster, Josep Palacios. Segons l’acord de compra, l’immoble, un cop reformat, ha de ser la seu de la Biblioteca Valenciana i ha d’acollir els 25.000 llibres de la col·lecció particular de l’escriptor, els seus documents, tant literaris com personals, i les seves obres artístiques, entre les quals hi ha quadres de Miró, Tàpies i Renau i escultures d’Alfaro. Amb aquest objectiu, l’Ajuntament de Sueca adquireix poc després la casa adjunta per poder disposar de més espai. Però, el 1998, els marmessors de Joan Fuster retiren a la Generalitat Valenciana la custòdia del llegat de l’escriptor, per incompliment dels acords.

Mentrestant, el 1997, l’Ajuntament de Sueca i els marmessors de l’escriptor declaren l’Any Fuster, que consta d’un seguit d’actes per commemorar el 75è aniversari del naixement de l’escriptor i el cinquè de la seva mort.

El 13 de setembre de 1997, uns delinqüents comuns profanen la tomba de Joan Fuster, entre altres, al cementiri de Sueca. Tot i ser una actuació vandàlica, sense reivindicació, els partits polítics i entitats culturals responsabilitzen dels fets el clima anticatalanista fomentat des de diversos sectors institucionals del País Valencià.

En 2012 es commemora, amb l’organització de nombrosos actes, conferències i publicacions, el cinquantè aniversari de la primera edició de Nosaltres els valencians, i el vintè aniversari de la seva mort.

Jon Fuster d'infant.
Jon Fuster d'infant.
Joan Fuster de jove [arxiu personal de Joan Fuster].
Joan Fuster de jove [arxiu personal de Joan Fuster].
Joan Fuster amb Josep Pla a l'Estany Rodó de Cullera l'any 1964 [arxiu personal de Joan Fuster].
Joan Fuster amb Josep Pla a l'Estany Rodó de Cullera l'any 1964 [arxiu personal de Joan Fuster].
Joan Fuster, l'any 1965. © Tordera - Serra d'Or.
Joan Fuster, l'any 1965. © Tordera - Serra d'Or.
Joan Fuster l'any 1967. © Barceló - Serra d'Or.
Joan Fuster l'any 1967. © Barceló - Serra d'Or.
Joan Fuster. © A. Castillo.
Joan Fuster. © A. Castillo.
Joan Fuster al seu estudi.
Joan Fuster al seu estudi.
Logotip de l'Any Joan Fuster 2012.
Logotip de l'Any Joan Fuster 2012.

Premis

  • Premi Joaquim Folguera (1953).
  • Premi Josep Ixart (1956): Figures de temps.
  • Premi Concepció Rabell (1959)
  • Premi Concepció Rabell (1962)
  • Premi Per Comprendre (1962).
  • Premi Lletra d’Or (1963): Nosaltres, els valencians.
  • Premi Crítica Serra d’Or d’assaig (1969): Heretgies, revoltes i sermons : tres assaigs d’història cultural.
  • Premi Crítica Serra d’Or d’assaig (1973): Literatura catalana contemporània.
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975).
  • Premi de les Lletres del País Valencià (1981).
  • Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983).
  • Premi Jaume I (1991).
  • Premi de l’Alta Distició al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana (1992).

    • De l’italià

  • SILONE, Ignazio: Fontamara. Barcelona: Club Editor, 1967.
    • Coberta de Fontamara.
    Coberta de Fontamara.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Com la d’Erasme, ‘el pobre, malalt, dèbil, previngut, reticent, enginyós, equívoc Erasme de Rotterdam’, la significació de l’escriptor de Sueca ha estat no sols representativa sinó, sobretot, altament exemplar; representativa i exemplar al nostre país per als intel·lectuals del seu temps i per a tots els que han vingut després d’ell. Es tracta de l’exemplaritat d’un discurs intel·lectual bàsicament creatiu i creador que es vol independent per damunt de tot, amb la independència necessària per intervenir en tot allò que l’afecta no sols com a intel·lectual sinó també i sobretot com a persona i com a membre d’una societat.»

    (Jaume Pérez Montaner: «El discurs de l’escriptor i el de l’intel·lectual», dins Creació literària al País Valencià. Problemes i propostes. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, 2000)

    * * *

    «Per Fuster, a l’hora d’escriure cal deixar de pensar en un hipotètic lector del propi nivell intel·lectual i tendir, en canvi, a la vulgarització cultural. Reivindicarà, per tant, el diàleg obert, característic de l’àmbit mediterrani, que esperoni la intel·ligència col·lectiva, a través de la ironia, i que propiciï aquell humanisme liberal que té els seus ressorts més preuats en la tolerància, la controvèrsia i la llibertat d´esperit […].

    Malgrat la diversitat temàtica que conforma el corpus fusterià —obra poètica, assaig civicopolític, assaig historicocultural o bé de caràcter humanístic—, aquest respon, en el seu conjunt, al projecte que ha d’orientar, en forma quasi d’imperatiu moral, la funció social de la seva activitat intel·lectual: bé en forma d’autoexploració en els seus escrits més personals —en el Diari o en els aforismes—, bé amb apreciacions de caràcter valoratiu, sobre els compromisos contrets per autors tan diversos com Erasme, Unamuno, d’Ors, Gide, Marcuse…, des de la seva condició de «lector-crític». És per aquesta perspectiva doble de «lector-escriptor» que se situa en una disposició estimativa del paper social que pertoca el quefer intel·lectual.»

    (Antoni Riera: Literatura d’idees. Barcelona: Bruño, 1992)

    * * *

    «Joan Fuster, també en la llengua, representa, per damunt de tot, la voluntat de ser normal. Insistesc: aquesta voluntat s’inscriu en un món cultural profundament anòmal. En aquests moments, en què s’han desfermat polèmiques tan estèrils al voltant de la llengua estàndard, Fuster és un paradigma clar. La seva llengua té sempre com a objectiu fonamental transmetre unes idees, o proposicions o interrogants. Desdenya l’arcaisme estèril, la paraula indòmita, la troballa dialectal: la seva llengua conforma un estil de prosa culta i eficaç, vàlida a tot arreu del domini lingüístic.»

    (Jesús Huguet: «La força de la paraula en Joan Fuster», dins Homenatge universitari a Joan Fuster. València: Servei de Publicacions, 1993)

    * * *

    «Conceptuo l’aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable. Si a les illes F. de B. Moll ha estat el primer element pràcticament integrador, a gran escala, de la nostra àrea lingüística, Joan Fuster ho ha estat —i ja veient les coses des del punt de vista polític— a València.»

    (Josep Pla: Homenots. Barcelona: Editorial Selecta, 1962. A la pàgina de Josep Pla, a l’apartat d’antologia, trobareu un retrat de Joan Fuster fet per Pla)

    * * *

    «Poques vegades he trobat un escriptor professional que hagi llegit tantes de coses de tants autors i de tantes literatures, que estigui tant à la page del fet literari universal com en Fuster i que, alhora, conegui amb tant detall i valori amb tanta justícia la pròpia literatura.»

    (Rafael Tasis: «Joan Fuster assagista», Serra d’Or, 1960)

    Caricatura de Joan Fuster [arxiu personal de Max Cahner].
    Caricatura de Joan Fuster [arxiu personal de Max Cahner].
    Dibuix de Joan Fuster [arxiu personal de Joan Fuster].
    Dibuix de Joan Fuster [arxiu personal de Joan Fuster].

    Entrevistes

    —Quina opinió en té, de tu, la gent del teu poble?
    —No ho sé… Realment, no arribo a imaginar què poden pensar de mi els meus paisans. Sueca té uns vint mil habitants, i potser només una dotzena deuen estar al corrent del que faig, en termes d’una certa exactitud. Sospito que la resta en té una idea vaguíssima, si és que es digna de tenir-ne cap. Dels meus llibres, a Sueca, se’n venen entre deu i vint exemplars per títol. Potser del Raimon se n’han venut uns quants més, però no per mi, sinó per Raimon… La xifra no és desdenyable, tenint en compte les circumstàncies locals… De tota manera, si vols, podem fer un càlcul aproximatiu de l’opinió que de mi tenen els veïns del meu poble. Els capellans creuen que sóc el dimoni, amb cua, banyes i olor de sofre; el petit nucli «almogàver», compost de criatures entusiastes, sosté per contra que sóc l’Esperit Sant; a l´Ajuntament em consideren una hipotètica «glòria municipal», però amb reserves; les altres forces vives, respectuoses amb la lletra impresa, i al mateix temps poc inclinades a la lectura, no saben què dir… La majoria del cens electoral, se’n toca el nas, i fa ben fet.

    —Del conjunt de la teva obra, des de l’assaig fins a les guies, passant per la crítica i la història, n’estàs satisfet?
    —Estar content del que un hom ha escrit… ¿És que tu estàs content de la teva obra? De tot el que porto publicat, i és ben poc, no estic descontent de Nosaltres els valencians ni, en un altre nivell, El País Valenciano. Són llibres que han tingut una utilitat clara, immediata: han obert els ulls als uns, han irritat els altres, i en general han servit perquè els valencians, i els catalans de les altres regions —alguns, és clar—, s’hagin plantejat problemes que semblaven soterrats… D’altra banda, no estic tampoc descontent d’obres com Judicis finals, Diccionari per a ociosos, Causar-se d’esperar, Figures de temps… No és pas que jo consideri que són textos amb una transcendència segura; ni de bon tros! Però reflecteixen les meves «opinions»… I jo sóc les meves opinions… Els estudis d’història o de crítica literària no passen de ser, em penso, una manifestació de bona fe: simples apunts de lector ben intencionat i inquisitiu.

    (Baltasar Porcel: «Joan Fuster, indagador», Serra d’Or, desembre de 1965)

     

    * * *
     

    —Que quina vida faig, aquí, a Sueca? Mira, jo em llevo a l’una del migdia. Me’l perdo sempre, el sol, sí. Ve algú a dinar o bé dino sol, depèn… La tarda llegeixo, és la meva feina, fins a l’hora de sopar. De vegades ve algú a fer tertúlia i m’agrada. Però a mitjanit, prou. És l’hora de la feina. Em poso a la màquina fins a quarts de set de la matinada… Si em costa molt escriure? Un article per a La Vanguardia em pot costar de quatre a set hores… Ja veus si estem mal pagats! El mal és que em guanyo la vida amb el que escric i no puc fer vagues… La televisió? Em distreu a voltes, poques, quan fa de tebeo… Quants tirs i guerres, uf! Si se’m llegeix? Els tres primers volums de l’obra completa em diuen que s’han esgotat… Ara, vés a saber. Potser qui els compra els té per fer bonic a la llibreria. El Premi d’Honor al Pla? Ja fa anys que li hauria donat. Aquesta pega de l’exemplaritat que hi troben no sé què collons vol dir. Se’ls escapà Carner i s’ha escapat Villalonga… Ara veurem què faran amb en Coromines. Què m’agrada de la narrativa universal? No m’agraden els metafísics, Balzac, Stendhal, Tolstoi… Noms del segle XX? Joyce, Mann, Huxley, Sartre… El cinema sí que m’agrada. Autors? Antonioni, Visconti, Passolini… Què he vist darrerament? Manhattan, que acaben d’estrenar. Música? En general m’agraden els barrocs: Vivaldi, Bocherini, Albinoni, Pergolesi, Mozart, el Beethoven de les sonates… Depèn, també.

    —Què és per a vós la cultura?
    —Per mi, la cultura és la «cultura», o sigui, això que les persones «cultes» consideren «cultura»… Un dia, fa anys, vaig llegir un paper del poeta Montale on es plantejava la pregunta: ¿Per què Bach és un músic «millor» que, per exemple, Domenico Modugno? I contestava: perquè una sèrie de gent que s’agrada de Bach ha decidit que Bach és un gran compositor i el Modugno és una bona merda… ¿Hi ha criteris objectius, absolutament vàlids, per demostrar que Bach és superior? ¿N’hi ha per què ens puguin servir per situar Joyce per damunt de Corín Tellado?… No, no es tracta de cap broma. S’han proposat definicions, mil definicions solemnes de la Cultura, amb majúscula. En la pràctica, però, quan jerarquitzem valors, solem moure’ns dins l’àmbit de la tramposa tautologia de Montale. I correm el perill de convertir la cultura en la xerrameca que fem els uns sobre els altres o sobre nosaltres mateixos…

    (Lluís Busquets i Grabulosa: «Joan Fuster, escèptic, lúcid, incisiu i impertinent», dins Plomes catalanes d’avui. Barcelona: Llibres del Mall, 1982)
     

    Antologia

    Comparada amb la pintura d’altres surrealistes —i fins i tot amb la de molts abstractes—, la de Miró, sense defugir un punt de partida «real», que més aviat li és essencial, té una potència plàstica insuperable. Per una altra banda, això mai no fa la impressió de càlcul, de recerca intel·lectual, sinó que sembla originada en l’instint, en la més radical espontaneïtat. Dels abstractes, Miró se’n sent allunyat per la seva adhesió a la realitat que ell «veu» fulgurant i fantàstica en si; el surrealisme a la Dalí no el podria temptar amb la seva implacable rigidesa, i ni tan sols el surrealisme més lliure i evocador d’un Yves Tanguy. Però Breton havia escrit, en una ocasió: «Joan Miró és, possiblement, el més surrealista de tots nosaltres.» ¿I com no seria sinó exacte, si fou ell, Miró, un dels escassos pintors que aconseguiren realitzar sobre el llenç totes aquelles vagues ambicions que animaven els surrealistes? A l’igual que Goya amb el Romanticisme, Miró en el surrealisme: quan els altres s’entretenien a copiar les emanacions, més o menys concretes, de la seva subconsciència, Miró se n’aprofitava, de la càrrega energètica, i la transformava en matèria de pintura.

    (De l’article «Joan Miró», dins El descrèdit de la realitat. Palma: Moll, 1955)

    * * *

    CONEIXEMENTS DE CAUSA
     

    Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.

    QUE l’home hagi estat capaç d’inventar al llarg dels segles tantes i tan variades metafísiques, és cosa que no ens ha de sorprendre. Al capdavall, es tracta de simples excrescències de la imaginació. El que ja resulta més sorprenent, però, i fins i tot alarmant, és que l’home hagi necessitat, o necessiti, inventar-les.

    AH, si el sexe pensés!
    (Perdó, però m’ho suggereix Pascal: «Imagineu un cos ple de membres pensants…»)
     

    ÈTICA A UN DESCONEGUT
     

    OBEDIÈNCIA és seguretat.

    PRECISAMENT perquè el món és injust, o imperfecte —com vulgueu dir-ho—, l’home necessita l’esperança per viure. Ben cert, l’esperança no passa de ser una manera d’enganyar el cos: però pot consolar, o pot induir a la revolta —que és una altra forma de consolació.

    (De «Judicis Finals», dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 232, 234, 240, 244, 280)
     

    OBSERVA’T A l’ATZAR
     

    LA felicitat… La felicitat, diguem-ho clarament, consisteix en qualsevol forma d’abús.
     

    EXPERIÈNCIA PERSONAL
     

    M’ACUSEU de sarcàstic. ¿I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribo a tolerar-me a mi mateix!
     

    SOCIETAT
     

    CRIDEN per veure si ens faran callar.

    LES guerres, haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys onoroses.

    La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir.
    Només s’adquireix amb la pràctica!

    SENSE himnes, sense banderes, sense visques.

    «NO INTERVENCIÓ EN ELS AFERS INTERNS D’UN ALTRE PAÍS.» —Bofill i Mates (L’altra concòrdia, p. 50) ho definia així: «Donar-se recíprocament carta blanca perquè oprimeixi lliurement, cada sobirania, els seus súbdits.»

    (De «Proposicions deshonestes», dins Indagacions i Propostes. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 280, 292, 310, 314-15)

    * * *

    Autoanàlisi literària? Literària? Evidentment, sóc un escriptor: així ho tinc inscrit en el DNI, perquè al capdavall, em guanyo la vida escrivint. És «literatura» el que jo faig? Per mi, sobretot, és un ofici: un treball. En aquestes latituds ha de ser inevitablement un treball irregular, aleatori, mal pagat. Escriure, per mi, és opinar. No sóc poeta, ni novel·lista, ni dramaturg. I opinar és ensenyar el cul cada dia. Com que les opinions professionals són escasses, has d’opinar forçosament, sovint: és el drama de l’article periodístic. I et disperses sense voler. La necessitat de guanyar-me la vida a força d’escriure ara em deixa poc temps per llegir, una de les poques coses que m’ha divertit sempre. Això és molt fatigós, i no té gaires compensacions, ni econòmiques ni de les altres. És igual. L’important és «influir» d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per «influir» no entenc «adoctrinar»: més aviat, incitar a la reflexió.

    (De l’article «Ensenyar el cul cada dia», dins Plomes catalanes d’avui. Barcelona: Llibres del Mall, 1982)

    * * *

    […] En la mòdica, sorda i despistada lluita contra el Règim, al País Valencià —i ara em limito a allò que he conegut de prop—, apareixia amb una innocent evidència el fet que «totes les llibertats són solidàries», i entre elles, la «nacional». Poc o molt, el «problema nacional» dels valencians impregnà totes les tendències d’inspiració democràtica. I no és gens desdenyable que, avui, siguin acusats de «catalanistes» per la ultradreta impertèrrita els homes i els partits que senzillament s’alineaven en l’esforç per traure el poble valencià d’una multisecular inòpia col·lectiva. Quan escric aquestes ratlles, veig als diaris la ressenya d’un discurs de Blas Piñar, l’1 d’octubre de 1978, a València: resumeixen el toc d’alarma feixista, i espanyolista davant un panorama que insinua l’efervescència de les masses respecte a la seva postergació com a «poble» individual. Per desgràcia, encara hi ha molt de camí a fer. La cosa indiscutible és que, a hores d’ara, no són pocs els valencians que han pres consciència de ser-ho, i que es demanen per la seva «identitat»… ¿Països Catalans?

    (De «Les altres cultures», dins de «Països Catalans», a Breviari Cívic, 1996, p. 170-177)