Folch i Torres va esdevenir així l’escriptor més prolífic i conegut de Catalunya, i un dels pocs que podia viure de la seva professió. Se’l considera l’introductor de la novel·la d’aventures en català per a joves lectors, en la línia dels grans clàssics del segle XIX. Com ja assenyalà Teresa Rovira, la seva narrativa es construïa sobre un esquema narratiu eficient i eficaç, que facilitava la comprensió i la recepció d’un públic popular: un personatge jove en el paper d’heroi —humil, valent i intel·ligent— que aconsegueix superar els obstacles que li posen les circumstàncies o uns personatges malvats —que sovint al final s’esmenen— per aconseguir el seu objectiu altruista que s’ha exposat a l’inici de la narració. Al seu costat, un personatge secundari que reforça el paper de l’heroi i a vegades hi aporta una pinzellada còmica. I al final, l’objectiu acomplert i, potser, l’amor. Tot amanit amb coordenades d’espai i temps molt variades, amb una galeria de secundaris molt diversos i amb un assortiment d’anècdotes que donen varietat i agilitat a les trames. I sempre un referent: Catalunya, el lloc d’on es parteix i al qual es torna, i en el qual hom pensa mentre n’és lluny.
Les aventures extraordinàries d’en Massagran, però, s’allunya un poc d’aquest esquema perquè és una novel·la de les qualificades com a festives. Sota aquest adjectiu s’engloben les narracions més còmiques de l’autor, aquelles que busquen essencialment l’entreteniment i la diversió del lector. I en Massagran això ho aconsegueix amb escreix: l’acció trepidant i esbojarrada tan semblant a la de les pel·lícules de cinema mut de l’època, els diàlegs delirants i els jocs de paraules, les peripècies amb en Pum —el gos— i la Pelleringa —la tortuga gegant—, el llenguatge inoblidable i hilarant dels Kukamuskes —una troballa encertadíssima de l’autor—, el contrast entre les diverses percepcions de la realitat dels personatges… En conjunt, el llibre enganxa el lector —especialment a determinades edats, entorn dels 10 anys— i fa que, un cop llegit, en Massagran passi a formar part inesborrable del nostre imaginari.
En el seu moment el llibre assolí un èxit extraordinari, el primer èxit de la literatura infantil i juvenil catalana de cara a l’exterior, atès que va ser traduït al castellà amb el títol d’Aventuras extraordinarias de Noteapures —devia ser perquè Massagran es troba capítol a capítol amb un munt de situacions apurades— i a l’italià com a Avventure straordinarie di un ragazzo catalano, un bon títol per donar a conèixer el nostre petit país. En la Catalunya d’aleshores el Noucentisme era el moviment que anava prenent volada. I aquest moviment cultural treballà per a la creació, consolidació i difusió de la literatura infantil en llengua catalana. Els intel·lectuals noucentistes creien en la vàlua i la importància dels llibres pensats per ser posats a les mans dels infants, i és per això que autors tan prestigiosos com Josep Carner i Carles Riba traduïren llibres juvenils, adaptaren rondalles per a joves lectors i col·laboraren en revistes infantils de caire més elitista que la popular En Patufet. En aquest context es fa impossible no acarar i comparar Les aventures extraordinàries d’en Massagran amb Les aventures d’en Perot Marrasquí (1917) de Carles Riba. Sempre he pensat —i és una opinió ben personal— que el culte i refinat Riba va jugar amb aquest llibre a les rèpliques amb l’exitosa obra de Folch i Torres. En primer lloc, el seu protagonista no és Massagran, sinó Massapetit, atès que en Perot Marrasquí és una criatura diminuta. En segon, no viu les seves aventures a l’Àfrica negra i exòtica, sinó en una masia ben catalana al costat de Barcelona, ni s’enfronta a lleons i cocodrils afamats, sinó a gats i coloms. A l’humor a l’engròs de Folch i Torres, Carles Riba hi contraposa la fina ironia noucentista, i amb l’escriptura apressada i directa del primer hi contrasta la mesura i contenció del segon, la qual cosa ja es fa palesa en el títol, el primer ens promet les aventures extraordinàries, el segon només aventures, sense adjectius. Tanmateix, Massagran i Perot, cada un a la seva manera i al seu lloc, són dos protagonistes imprescindibles per als fonaments de la nostra literatura infantil i juvenil.
Ben segur que hi haurà qui trobi que el llibre de Folch i Torres no resisteix una lectura «políticament correcta» i probablement és cert. Posats a trobar-hi problemes, no seria gaire difícil detectar-hi un cert «imperialisme d’estar per casa», carregat de bona fe i una dosi considerable de paternalisme. Però això no n’invalida una lectura actual, ans al contrari. És quan detectem aquests plantejaments en els llibres que llegim que en podem parlar amb els lectors d’avui, i intentar entendre i fer-los entendre com eren les coses fa cent anys, i reflexionar sobre si han canviat gaire o no avui dia. I aquesta observació ens porta a un altre tema a comentar: la recepció actual d’aquesta obra. A Catalunya la vigència del relat arribà fins a la Guerra Civil, però després —al llarg dels llargs anys de la dictadura— la seva presència s’esllanguí. En els anys vuitanta, però, tot coincidint amb la represa de la literatura infantil i juvenil catalana, es començaren a publicar els àlbum de còmics, amb guions de Ramon Folch i Camarassa, i dibuixos de J. M. Madorell que enllacen perfectament amb les il·lustracions originals de Junceda que acompanyaven la novel·la. Aquests àlbums —dels quals hi ha uns quinze títols publicats— rellançaren el personatge i el donaren a conèixer a noves generacions de lectors, mitjançant un gènere popular i pròxim com és la historieta gràfica. Els còmics passaren posteriorment a un altre format: els dibuixos animats. El 2003 van ser emesos en 14 capítols de trenta minuts i això significà un nou rellançament d’èxit. L’any 2000, l’Editorial Casals va fer una edició molt acurada del llibre per commemorar els 50 anys de la mort de l’autor. La temporada 2005-2006 el Teatre Nacional de Catalunya n’estrenà una versió teatral, amb adaptació i direcció de Joan Castells, amb un considerable èxit de públic.
Massagran, doncs, continua entre nosaltres amb nous formats que l’actualitzen tot respectant-ne l’essència. Però encara som molt lluny de la fama dels Pinotxos, les Alícies i els Peter Pan, entre altres coses perquè la vareta milionària de Walt Disney no l’ha descobert (no vull dir amb això que sigui desitjable que el descobreixi). Potser no és aquest el camí, atès que aquests personatges han estat devorats per la seva pròpia fama i gairebé ningú ja no en llegeix les versions originals, sinó que simplement els identifica amb el referent Disney. En Massagran a casa nostra ha de ser llegit i fruït, compartit i reconegut, no esdevenir una icona buida i rendible econòmicament, sinó una obra de referència viva, que ens doni arrels i ens faci somriure encara avui, 100 anys després. Ike permolts da nys, mas sa gran!.
(Caterina Valriu. «En Massagran, 100 anys després», Faristol, núm. 66, abril de 2010, p. 14-15)
* * *
En el país, a la meva infantesa, tothom era patufista, addicte al setmanari En Patufet. Ho eren no solament els menuts, sinó també els grans, la gent madura, les persones xarugues, els homes i les dones casats, els avis… Classificar En Patufet com un periòdic infantil és anar lluny d’osques. Fou un setmanari per a tothom, un autèntic fenomen de la premsa catalana. Ni abans ni després, un periòdic escrit en el nostre idioma ha gaudit de tanta i tan variada audiència. Josep Maria Folch i Torres, que en fou l’ànima –i en això estic d’acord amb el seu biògraf, Josep Miracle– no ha estat un escriptor, sinó, i més primordialment, un factor social de primera categoria. En Patufet arribava al punt més aïllat de la nostra geografia. A les masies on no entrava cap altre paper imprès, els menuts reien amb Les desventures d’en Picapinyes i les àvies devoraven Pàgines viscudes. La família sencera trobava en aquell periòdic el seu aliment espiritual. Fins els pastors d’alta muntanya no analfabets llegien En Patufet.
I que d’aquestes dades ningú infereixi que era un setmanari agrícola! Idèntica devoció per En Patufet sentien els urbanites, els habitants de l’Eixample i els veïns del districte cinquè, que tanta mala fama tenien. Relativament a aquests darrers, existeix una versió potser un pèl exagerada, però sí almenys molt representativa. L’escriptor Llorenç Sant Marc, que ha evocat amb encert els baixos fons barcelonins de primers de segle, assegurava que els divendres, pendents de les Pàgines viscudes que sortien publicades aquell dia, al mal anomenat Barri Xino es produïa una aturada general. Els lladres no robaven, les meuques no admetien clients, els garneus no estafaven forasters incauts… Tothom, unànimement, llegia En Patufet i no estava per a res més.
A En Patufet s’hi oposaren d’altres setmanaris que volien ser cultes i distingits –La Mainada, Jordi, etc.– i que no passaren de flors d’un dia. En Patufet era indestronable. I, a cavall seu, Folch i Torres bastí un imperi: novel·les, espectacles teatrals per a infants, Pomells de Joventut…
I dels Pomells de Joventut vull parlar també, car semblen oblidats quan en determinat moment i com a encarnació de la doctrina nacionalista provocaren la irritada reacció de les autoritats d’aquella època. A Catalunya es fundaren més Pomells de Joventut que no penyes té ara el Barça. Cent, cinc-cents, mil… I cada xifra d’aquestes era festejada amb aplecs, misses, sardanes, cançons, etc. A les noies d’un Pomell sarrianenc se’ls acudí anar a missa amb caputxa blanca, substituint els vels i els céfiros que s’usaven. Però vingué el cop d’Estat primorriverenc, el setembre de 1922; els Pomells foren naturalment prohibits. Així i tot, algunes noies no renunciaren a la caputxa. Que també fou considerada nefanda pel governador, general Losada, impel·lint-lo a publicar una ordre que: «Teniéndose noticia de que concurren a las iglesias grupos de niños vistiendo las capuchas (?) y ostentando emblemas que constituyen el distintivo de dicha agrupación (els Pomells), cesará para lo sucesivo la tolerancia que se ha venido teniendo para dicha falta».
Dubto que la història d’En Patufet i la figura de Folch i Torres hagin estat degudament estudiades, desinteressadament valorades. Quan tenim catalans creditors al premi Nobel, ves per on aquest surt ara amb les Pàgines viscudes i els Pomells de Joventut, remugarà més d’una persona en llegir-me. D’acord. Jo no pretenc sinó sumar uns records a la meditació que he fet de les reflexions suscitades per l’estudi dels quatre professors que qualifiquen de realitat dubtosa l’espai català de comunicació. I penso que era molt savi el recentment plorat Josep Miracle en definir Folch i Torres com un fenomen social de primera categoria.
I consti que jo, essent encara com aquell qui diu un vailet, vaig deixar córrer la lectura d’En Patufet per a sumar-me als seus detractors. Àdhuc vaig inscriure’m a un moviment anomenat Grups Atlants, creat per combatre els Pomells…
Però la moda actual consisteix a penedir-se, a demanar perdó. I en certa manera, ho faig amb aquesta crònica.
(Sempronio. «Perdó per haver estat antipatufet», Avui, 31 de desembre de 1998)
* * *
La gent del Coliseu Pompeia, que era un teatre que tiraven endavant amb penes i treballs una Junta de Dames, van creure que calia renovar els Pastorets que es feien anualment pels volts de Nadal i que pertanyen a la nostra tradició. Josep Maria Folch i Torres era la persona ideal per escriure’n uns de nous: el seu èxit al Patufet, sobretot amb les Pàgines viscudes, el feia un escriptor famós i popular. La gent acudiria al teatre només pel seu nom. En vuit dies va haver d’escriure l’obra! I això, sense deixar de fer les altres feines que li eren habituals. Miraculosament, en va sortir una peça en cinc actes, ben equilibrada, i d’un èxit fulminant: Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús, es va estrenar la vigília de Nadal. L’èxit fou aclaparador i això esperonà l’autor a escriure més obres de teatre.
El gran èxit no va ser només La Ventafocs, com us he dit (i això que aquesta obra s’intentà de fer en castellà, escrita per Jacinto Benavente, a Madrid, i no aconseguí èxit); el gran èxit de Folch i Torres fou crear una estructura de teatre en català infantil, única a Europa, popular i amb una empenta sensacional.
(Joan Barceló. Folch i Torres, escriptor per a nois i noies. Barcelona: Blume, 1981)
* * *
La popularitat i la difusió de l’obra narrativa de Folch i Torres, sense oblidar l’èxit tan vast i tan sostingut del seu teatre infantil, constitueixen un exemple històric i ensems un tast d’una forma de cultura majoritàriament catalana, posada al seu temps, però adscrita des del primer moment i sempre més a la tasca normalitzadora de Pompeu Fabra.
(Joan Triadú. «Per una cultura catalana majoritària», Nadala de la Fundació Jaume I, 1980, en homenatge a Josep M. Folch i Torres)
* * *
[…] en possessió de la tècnica arquitectònica de la novel·la, se sent també segur del cabal lingüístic, és un mestre de la llengua: en les primeres novel·les, les quals fan solapa amb les infantils, perquè escriví novel·les realistes per a públic, diguem, adult, fins a 1916, la llengua és segura i altament exacta: Folch serà sempre una persona que diu la cosa amb el mot adequat i que, entre dos lexemes, triarà sempre el de més dilatat ús, més inequívoc significat i més vasta audiència.
(Josep Vallverdú. «Llengua i fidelitat en Josep M. Folch i Torres», Nadala de la Fundació Jaume I, 1980, en homenatge a Josep M. Folch i Torres)
* * *
Algú em dirà, per exemple, que en Josep Maria Folch i Torres és un escriptor català de positiu valor comercial. Jo no sóc un partidari ni un defensor de l’obra d’aquest bon amic meu, però crec que a Catalunya omple un buit; l’omple a la seva manera, però és l’únic que ha tingut la gràcia d’administrar, des d’un punt de vista comercial, la seva literatura. Escriptors de més mèrits que ell es passen l’estona posant els ulls en blanc i comptant les estrelles; pitjor per a ells. Si més no, en Folch i Torres ha ensenyat als literats del nostre país que, escrivint en català, un no s’hi mor del tot de gana, i això tots els que tenim una ploma als dits hem d’agrair-li-ho.
(Josep M. de Sagarra. Article a La Publicitat, 11 d’agost de 1926)
_0.webp)
