Poesia Obres traduïdes Obres completes Altres Estudis sobre l'autor/autora

J. V. Foix

1893-1987

J. V. Foix (Barcelona, 1893-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com a «investigador en poesia».

Comença a publicar abans de la Guerra Civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d’avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D’entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L’any 1973 li és concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Va ser un dels primers cinc membres i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per David Ventura per a l’AELC.
Actualització: Nausica Solà i Helena Molist.

Castellano

Castellano

J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influido por el novecentismo y fascinado por las vanguardias, él mismo se define como «investigador en poesía». Empieza a publicar antes de la Guerra Civil Española, pero su reconocimiento como poeta de alta calidad no le llegará hasta bien entrada la década de los cincuenta. Incorpora a su bagaje cultural tanto la poesía trovadoresca y medieval italiana como el surrealismo y el futurismo. Colabora en las principales revistas catalanas, destacando como difusor del nuevo arte de vanguardia, literario y plástico. Publica también libros de prosa poética como Gertrudis (1927) y KRTU (1932), con una profunda influencia surrealista. La Guerra Civil Española y el franquismo cortan su labor periodística. Entre su obra poética destacan el libro de sonetos Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) y Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). En 1973 se le concede el Premio de Honor de las Letras Catalanas.

Fue uno de los cinco primeros miembros y Socio de Honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por David Ventura para AELC.
Actualización: Nausica Solà.
Fotografías: Allò que no diu La Vanguardia (Barcelona: Proa, 1970).

English

English

J. V. Foix (Barcelona, 1894 – 1987). A poet influenced by Noucentisme (the turn-of-the-century cultural and political movement in Catalonia) and fascinated by the vanguard movements, he defined himself as an «investigator in poetry». He began to publish before the Spanish Civil War, but recognition that he was a fine poet did not come until well into the 1950s. He incorporated troubador and mediaeval Italian poetry, along with surrealism and futurism into his cultural baggage. He wrote for the leading Catalan reviews and was an eminent proponent of the new vanguard arts, both literary and plastic. He published books of poetic prose such as Gertrudis (1927) and Krtu (1932), both of these highly influenced by surrealism. The Spanish civil war and the Franco regime put an end to his journalistic activities. Outstanding amongst his works in poetry are the book of sonnets Sol, i de dol (Alone, and in Mourning) (1947), On he deixat les claus (Where I Have Left the Keys) (1953), Desa aquests llibres al calaix de baix (Put These Books Away in the Bottom Drawer) (1964). In 1973 he was conceded the Award of Honour in Catalan Letters.

He was one of the first five members and also Honorary Member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers). 

Web page: David Ventura for AELC.
Up-date: Nausica Solà.
Photographs: Allò que no diu La Vanguardia (Barcelona: Proa, 1970).
Translation: Julie Wark.

 

Biografia

J. V. Foix neix a Sarrià (població incorporada a Barcelona el 1922) el 28 de gener de 1893. Fill del pastisser amb més renom del lloc, estudia a l’escola pública de la vila on coincideix amb el pintor Josep Obiols amb qui després manté una bona amistat. Inicia, després del batxillerat, la carrera de Dret amb certa desgana, però abandona els estudis al segon any.

En lloc d’assistir a les classes, va a la Biblioteca Universitària i llegeix els clàssics catalans, grecs, llatins i francesos: Ausiàs March, Petrarca, Dant, Llull, Lord Byron o Charles Baudelaire. Adquireix una foneria tipogràfica que torna a vendre quan s’imposa el linotip. La lectura i la literatura són a partir de cert moment la seva dedicació, a banda d’ajudar el seu pare a la confiteria de Sarrià.

A partir de 1916 s’integra a les penyes i als grups d’intel·lectuals i artistes barcelonins, especialment a la penya de l’Hotel Continental, on coneix –entre d’altres– els poetes López Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera, que l’incorpora a La Revista. En aquests anys inicia una intensa activitat literària, intel·lectual i periodística. S’interessa per les avantguardes, tant literàries com pictòriques. Presenta les primeres exposicions de Salvador Dalí i Joan Miró, i tradueix i difon la nova poètica d’avantguarda francesa.

Aquest treball de difusió de l’art nou, Foix el desenvolupa mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista, Trossos –que dirigirà–, La Cònsola, L’Amic de les Arts i finalment, com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins al 1936, quan la Guerra Civil estronca per sempre més la seva carrera de periodista. Desplega també una notable activitat política. S’afilia al partit Acció Catalana i participa i polemitza en els debats polítics defensant posicions catalanistes i nacionalistes, i alhora elaborant una teoria catalanista molt influïda per la fascinació que li provoquen alguns aspectes del feixisme italià. Alhora, Foix es destaca com un abrandat defensor de tot el que signifiqui modernitat, ja sigui l’arquitectura racionalista o l’esport, com ho prova el fet que fou un dels fundadors de l’Aeroclub de Catalunya i que, com un home del seu temps, va aprendre a jugar al tennis.

La població de Port de la Selva és un punt de referència per a J. V. Foix a partir del 1924. Hi va per primera vegada l’any 1924, encuriosit pel que n’escriuen a la premsa Josep M. de Sagarra, Alexandre Plana i Josep Pla. Primer s’està a la fonda del poble (Fonda del Comerç), fins que el 1947 compra una casa de pescadors a segona línia de mar. Després d’adquirir un llagut, els mesos d’agost, les sortides a mar amb destinació al Cap de Creus es converteixen, gairebé sempre, en la reunió d’un grup d’estiuejants selecte i en el motiu d’inspiració d’alguns dels seus poemes.

Foix, partidari de la reescriptura, publica els seus escrits molt lentament i abans de 1936 només ha donat a conèixer les proses poètiques Gertrudis (1927) i KRTU (1932). L’esclat de la guerra frustra l’edició de Sol, i de dol, que ja és a la impremta i que haurà d’esperar fins al 1947 per sortir al carrer.

A la postguerra, Foix –que es veu obligat a renunciar a tota la seva activitat de periodista i agitador cultural– reprèn, mort el seu pare, el negoci familiar de pastisser i, a la vegada, se centra en la reelaboració i publicació de la seva obra poètica. Paral·lelament, anirà ajudant i col·laborant amb els joves artistes catalans que rescaten l’art d’avantguarda català, estroncat i marginat pel franquisme. Així, Foix realitza obres conjuntes amb els joves del grup de Dau al Set, principalment amb Joan Ponç. Foix, que encara té semblances amb els noucentistes, vol instaurar la tradició i a la vegada tenir relació amb els corrents literaris més nous. Un vers seu ho resumeix: «M’exalta el nou i m’enamora el vell».

Foix no abandona mai el contacte amb els joves i la seva obra, que en principi suscita un interès escàs, és redescoberta i recuperada a partir de les dècades de 1950 i 60, per una nova generació de poetes –Gabriel Ferrater i Pere Gimferrer, entre altres– i artistes plàstics que, durant la dècada dels seixanta, veuen en ell un mestre i un precursor, i l’assenyalen com el gran poeta català del segle XX.

El 1961 és elegit membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans, i el 25 de maig de 1962 cobreix la vacant del poeta i dramaturg Josep M. de Sagarra com a membre numerari de la Secció Filològica. En els darrers anys de la seva trajectòria, J. V. Foix és consagrat com un dels grans mestres de la literatura catalana. D’altra banda, el seu poema És quan dormo que hi veig clar (1953), és dels més coneguts popularment després d’haver estat musicat pel cantant Joan Manuel Serrat.

És un dels primers cinc membres, d’ençà de 1977, i soci d’honor, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

J. V. Foix l’any 1985 ajuda a refundar l’associació estudiantil Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i el mateix any és nomenat President d’Honor.

El poeta i acadèmic Pere Gimferrer resumeix així l’obra de J. V. Foix: «Poeta d’idees, i d’imatges que en són el reflex, la seva obra resta un dels punts més alts d’elaboració i exigent domini verbal que hagi assolit la literatura catalana posterior als clàssics del segle XV.» Són anys de reconeixements i homenatges, en els quals se li concedeix –coincidint amb el seu vuitantè aniversari– el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), i és proposat per al premi Nobel de literatura pel Parlament de Catalunya.

J. V. Foix mor al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987, l’endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari.

J.V. Foix l'any 1908.
J.V. Foix l'any 1908.
J.V. Foix l'any 1958.
J.V. Foix l'any 1958.
El poeta J.V. Foix (Fotografia: Antonio Espejo).
El poeta J.V. Foix (Fotografia: Antonio Espejo).
Retrat de J.V. Foix
Retrat de J.V. Foix

Premis

  • Lletra d’Or (1961): Onze Nadals i un Cap d’Any.
  • Premio Nacional de Literatura Catalana (1966).
  • Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973).
  • Crítica de Serra d’Or (1980).
  • Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (1980).
  • Medalla d’Or de la Generalitat (1981).
  • Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres (1984).
  • Premio Nacional de las Letras Españolas (1984).
  • Ciutat de Barcelona (1986): Cròniques de l’ultrason.
    • J.V. Foix
    J.V. Foix

    A l’hongarès

  • Körtánc fantomokkal [antologia]. Bucarest: Kriterion, 1972. (Trad. György Jánoshàzy)
  • Ész és mámor [antologia]. Budapest: Íbisz, 1997. (Trad. Balázs Déri)
  • Vágtató lovak [antologia]. Marosvásárhely: Mentor, 1998. (Trad. György Jánoshàzy)

    • Coberta del llibre Körtánc fantomokkal.
    Coberta del llibre Körtánc fantomokkal.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «Sens dubte, per entendre el sentit global de l’aventura, cal tenir en compte tres fets: 1) Foix es defineix, no com a poeta, sinó com a investigador en poesia; 2) mostra una prodigiosa capacitat de desdoblament i, a la vegada, d’adaptació, a les virtuts del possible destinatari; 3) la data que sol posar als textos indica, més que la realització verbal, l’experiència que la va provocar. O, en molts casos, l’inici de l’experiència. […]
    Foix va investigar en el món de les formes en vers, alhora en les més regulars i tradicionals i en les més noves i lliures, aquestes, sense, ja, cap designi programàtic. Del conjunt, cal destacar-ne, sobretot, 1) les recerques en la forma sonet, que és objecte d’un seguit de ruptures sintàctiques i, doncs, rítmiques i per a la qual va crear tot un repertori de rimes insòlites, i, a l’altre extrem, 2) en el versicle lliure de tipus oníric o, almenys, com diu en els Quaderns, «en ritme automàtic», amb el qual va construir prodigiosos inventaris de definicions i de transformacions; 3) els títols que precedeixen molts textos lliures, que són, ells mateixos, petits poemes en prosa i que estableixen amb el contingut unes relacions molt subtils; 4) la recerca de formes alternatives, ni que, algun cop, siguin fruit del pur joc, com, especialment, la substitució de la paraula per l’objecte. […] D’aquí que Foix, com a poeta i com investigador, se sentís absolutament sol i que no busqués els seus homòlegs en el territori de les lletres, sinó en el de la plàstica. En Miró. O Dalí.»

    (Joaquim Molas. J. V. Foix. Investigador en poesia i amic de les arts. Barcelona: Fundació la Caixa / Departament de Cultura, 1994)
     

    * * *

    «Foix, semblantment a Riba, i als noucentistes, vol instaurar la tradició de l’humanisme català i alhora relacionar-se amb els corrents literaris més nous, que adapta amb originalitat singular, actitud que resumeix el seu vers tan citat: «M’exalta el nou i m’enamora el vell». Pel que fa al «vell» es remunta fins a Llull, Ausiàs March i, gràcies a aquest darrer, als trobadors; del «nou» l’interessen especialment els futuristes i els surrealistes de l’escola de París, amb els quals manté relacions personals. Foix mateix s’ha definit com «un investigador en poesia», en considerar la poesia com una realitat objectiva, separada del poeta, però susceptible de ser explorada per ell […]. Al mateix temps és conscient que la poesia és essencialment un artifici verbal, i pensa que el poeta és «mag, especulador del mot…». Malgrat la publicació d’aquest recull, Foix es donà a conèixer tardanament com a poeta i Gabriel Ferrater ha pogut parlar al pròleg d’Els lloms transparents de les «tècniques» de què s’ha valgut Foix «per retardar brillantment l’esclat de la seva fama». La publicació del llibre suscità escàs interès, a causa del tiratge limitat i l’aparent dificultat de lectura. De fet, fins els anys 50-60 no s’inicia la difusió de Foix, amb una influència sobre les noves generacions que no ha fet més que augmentar. Malgrat això, Pere Gimferrer considera Sol, i de dol «un dels grans llibres de la poesia catalana moderna, i sens dubte el títol que, del Cant espiritual d’Ausiàs March ençà, ha sabut afaiçonar més superbament la parla poètica a l’exposició d’un sistema de pensament».»

    (Carme Arnau. «Pròleg», dins: Antologia poètica. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa MOLC, 1980) 
     

    * * *

    «Al cap de deu anys de vida literària intensa, J. V. Foix publica el seu primer llibre, Gertrudis, aplec de proses fantàstiques. Foix, que excel·lí en els rengles de l’avantguarda literària, i fou potser l’únic que assimilà a Catalunya les normes i l’esperit del cubisme, es revela en Gertrudis com a precursor de la més moderna de les escoles: el sobre-realisme. Molt abans que Breton llancés a França el famós manifest, i àdhuc molt abans que les teories de Freud haguessin interessat a cap home de lletra, J. V. Foix escrivia el seu fantasiós Diari (1918).
        Imatges incoherents, no lligades sinó per un estil inflexible, perfecte, senyorívol. Crònica de somnis. J. V. Foix, cronista del somni, heus ací en efecte un títol que escauria al nostre escriptor. Somnis que passen com núvols, fent-se i desfent-se, amb prodigiosa mobilitat: aquest és el contingut de Gertrudis. És endebades que hi cerqueu una narració, tal com entenem el mot. I no pas perquè J. V. Foix no conti. Conta i en un to minuciós i lúcid. Però les coses, en aquest llibre singular, s’esdevenen en un món «sobre-real». No ens esveri, doncs, la vaguetat aèria dels paisatges i de les figures. Després de tot, es tracta d’un món dels somnis, ple de mutacions brusqyes, insospitades. Bell llibre de prosa, Gertrudis. J. V. Foix és un estilista fred però magnífic. Els seus paràgrafs, cisellats tendres com una rosa malalta, tenen la beutat marmòria i humana alhora dels poemes en prosa de Baudelaire.»

    (Tomàs Garcés. «Un precursor», La Publicitat, 3 d’abril 1927)

    El poeta J.V. Foix l'any 1969
    El poeta J.V. Foix l'any 1969
    Coberta del llibre Les irreals omegues.
    Coberta del llibre Les irreals omegues.
    J.V. Foix
    J.V. Foix
    Coberta del llibre L'Estrella d'en Perris.
    Coberta del llibre L'Estrella d'en Perris.

    Entrevistes

    —Quan va publicar-se KRTU, ¿us van penjar de seguida l’etiqueta de superrealista?
    —Els pocs que ho coneixien, sí. És curiós, però la meva influència no era pas dels superrealistes, sinó de Bergson. Mireu si és curiós, d’una derivació del punt de vista filosòfic de Bergson, de la llibertat de l’esperit.

    —Antonio Machado també era un gran deixeble de Bergson. Em sembla que fins i tot va assistir a les seves classes de París. Una vegada, ja fa anys, em vau dir que vós no éreu seperrealista.
    —Jo tenia un gran amor a la llengua, aquesta és la realitat primordial. Això em feia que m’afanyés a escriure en un català correcte i sobretot que fos com aquell català que s’hauria escrit si no hagués patit la influència del castellà. Havia llegit Marinetti, Breton, Max Jacob —un jueu que va acabar fent d’escolà…

    —¿Però us vau proposar directament de fer una literatura d’avantguarda?
    —No. Era simplement la meva concepció d’interpretació de la realitat des d’un punt de vista subjectiu. Jo em vaig negar a dir-me poeta i em qualificava d’investigador en poesia, tot volent significar que el que jo feia era provar. Em sembla que en un dels meus últims pròlegs dic que detesto les escoles, per a mi tot són gèneres. Es pot escriure com es vulgui, mentre s’escrigui dintre d’un gènere i es faci bé.

    —Vós mateix ho heu demostrat, quan poc temps després del KRTU vau sortir amb aquells sonets de Sol, i de dol. I no pas sonets simbolistes o post-simbolistes, que és el que es feia al país, sinó amb sonets més emparentats amb el dolce stil nuovo i…
    —Havia llegit una antologia gruixuda de poetes provençals i després els italians. A mi no m’interessava interessar. No he tirat mai a cap premi literari i no he format part mai de cap jurat. Treballava amb una independència radical.

    —Recordo una foto d’època en la qual vós esteu davant d’un avió…
    —Era l’avió de l’Aeroclub, a la junta del qual pertanyia.

    —En un dels vostres sonets feu menció d’un avió que ix del Prat, sempre m’ha fet molta gràcia.
    —Em feia amb gent jove afeccionats a l’aviació, a l’aviació esportiva, naturalment. Tenien una avioneta que després van canviar per avionetes de més categoria. Feien excursions aèries per Catalunya, perquè la benzina d’aquests aparells no dóna per a grans distàncies. A mi em servia per passejar una mica per l’aire, que és un plaer que ara no em donaria. Ara, si em fessin pujar a un avió, m’hi pensaria. Aleshores anàvem amb una avioneta sense cabina, a l’aire lliure, juntament amb el pilot, i encara sentíeu dir quan sobrevolàveu Montjuïc, per exemple: «No sé que li passa, ara, a aquest motor»… És tota una època.

    —¿Vós no havíeu pilotat mai?
    —No n’havia tingut mai la intenció. No era una cosa adequada a la meva activitat física ni a la meva intenció moral.

    —Els sonets finals de Sol, i de dol o bé els poemes de Nadal, ¿s’han d’entendre com dintre d’una tradició occidental cristiana?
    —Sí, tots nosaltres tenim una formació familiar, generalment catalana i cristiana. Vaig començar a tenir crisis religioses molt aviat. La primera em va venir de jovenet quan vaig saber que els fills naixien de la voluntat dels pares. Allò m’ho va trastocar tot, perquè sempre havia sentit a dir «Déu ens ha donat un fill» o bé «Déu no ens ha donat cap fill». Però quan vaig saber que els fills no els donava Déu, sinó que es feien a voluntat, vaig canviar la idea que en tenia. És un problema que m’ha interessat molt i les meves lectures des de fa quinze anys són freqüentment teològiques. Em trobo que provar de parlar d’aquests temes amb un teòleg o amb un capellà d’ara, és difícil. Conversant amb un jesuïta, em va confessar que tenia els mateixos dubtes que jo. ¡Ara sí que estic perdut! Els jesuïtes viuen una crisi impressionant. Els caputxins, igual. El pare Llimona nega la virginitat de Maria!

    —¿Però a desgrat de les crisi i dels dubtes, vós us considereu dintre de la tradició cristiana?
    —Del tema religiós m’estimo més no parlar-ne. De jove, jo portava a unes llibretes una mena de notes quotidianes, o bé transcrivia algun text que m’havia interessat. Doncs les vaig cremar totes el dia que Joaquim Molas em va proposar de publicar-les. No m’agraden les autobiografies. Vaig guardar-me’n un full que he retrobat recentment, escrit als disset anys. Deia: «Ve’t aquí que has nascut en un país que no has triat, en una època que no has triat, d’una família que no has triat, parlant una llengua que no has triat, inscrit en una religió que no has triat. Ja tindràs feina!» Són els mateixos dubtes dels disset anys els que han anat voltant la meva vida. Si em féssiu definir la meva creença, no ho podria fer. Jo no he triat. El meu pare va tenir la invitació d’un cunyat seu per tal d’instal·lar-se a Cuba. Sempre penso que, si hi hagués anat, aquest mateix Foix, jo, seria cubà i vés a saber per quins viaranys hauria seguit.

    (Dins: Diàlegs a Barcelona. J. V. Foix / Narcís Comadira [conversa transcrita per X. Febrés]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona / Editorial Laia, 1985)

    J.V. Foix l'any 1920.
    J.V. Foix l'any 1920.
    J.V. Foix
    J.V. Foix
    J.V. Foix
    J.V. Foix
    J.V. Foix
    J.V. Foix

    Antologia

    Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
    Em veig sovint per fosques solituds,
    En prats ignots i munts de llicorella
    I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

    I dic: On só? Per quina terra vella,
    —Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
    Deleges foll? Vers quina meravella
    D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

    Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
    De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
    Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

    O en tuc de neu, jo retrob el paratge
    On ja valgui, i, de Déu, el parany
    Per heure’m tot. O del diable engany.

    (De Sol, i de Dol, 1947)

    * * *

    ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

    A Joana Givanel

    És quan plou que ballo sol
    Vestit d’algues, or i escata,
    Hi ha un pany de mar al revolt
    I un tros de cel escarlata,
    Un ocell fa un giravolt
    I treu branques d’una mata,
    El casalot del pirata
    És un ampli gira-sol.
    És quan plou que ballo sol
    Vestit d’algues, or i escata.

    És quan ric que em veig gepic
    Al bassal de sota l’era,
    Em vesteixo d’home antic
    I empaito la masovera,
    I entre pineda i garric
    Planto la meva bandera;
    Amb una agulla saquera
    Mato el monstre que no dic.
    És quan ric que em veig gepic
    Al bassal de sota l’era.

    És quan dormo que hi veig clar
    Foll d’una dolça metzina,
    Amb perles a cada mà
    Visc al cor d’una petxina,
    Só la font del comellar
    I el jaç de la salvatgina
    —O la lluna que s’afina
    En morir carena enllà.
    És quan dormo que hi veig clar
    Foll d’una dolça metzina.

    (De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004)

    * * *

    EL MEU PAíS ÉS UN ROC….

    A l’estirp dels Foix, dels Torrents

    El meu país és un roc
    Que fulla, floreix i grana,
    Franc de caça hi tinc cabana
    Sense pallera ni soc.
    No hi ha omeda, ni pineda,
    I la nit s’ajoca, freda,
    Sense brossalla ni bruc,
    El cel hi venç la fatiga
    I si la lluna hi espiga,
    Jo peixo, dòcil, el duc.

    De silencis faig el jaç
    Amb boires per capçalera,
    Entre els brancs de la tartera
    M’acotxen vents de mal pas.
    Tot aleja, pur, i avança
    Per camins de deslliurança
    Quan el son llumeja el cim:
    Só el pastor d’una contrada
    On el temps no té plomada
    Ni l’home dards per al crim.

    No em cal cleda, ni paranys,
    Ni freturo l’orriaire;
    Sota arbrats de glaç i aire
    Bec a la sal dels estanys.
    Pel solell i per l’obaga
    Só el darrer d’una nissaga
    Amb erols a tots els vents:
    Tots hi són, sense misteri,
    Sota creus en captiveri
    En un delta de torrents.

    Lliberts, i durs, amb alous,
    Llur fona en rosa de cercles
    Colpia el menhir dels segles
    En una tardor de bous.
    Oh mels pures del paratge!
    Recobrar, dels meus, la imatge,
    Aigua enllà de l’hort furtiu,
    Moll del rou de la caverna,
    Hereus de la nit eterna
    Amb els astres per caliu!

    Si entre els pics em puny la ment,
    La flor de l’alba m’aroma
    Amb clarors de l’ampla coma:
    Só la pedra en calm clement
    Fita en un coll de miracle,
    De tots, i de mi, l’oracle; 
    Vaig i vinc de roc a roc
    —O pasturo palets tosos
    En un bosc de crits confosos—
    I, en ser fosc, hi vento foc.

    (Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939)

    (És quan dormo que hi veig clar, 2004)

    * * *

    DELLÀ ELS SEGLES, IMMÒBILS

    Els murs de calç, inaccessibles,
    El mar perfidiós, turquesa inexorable
    Que omple de dia i nit la platje dòcil
    De sols morents i llunes esbrancades;
    I tu; i jo, secularment immòbils
    Al peu ombrós de l’eterna columna.
    Ja no ens mirem enceses les pupil·les,
    Ni escorcollem, absents, els ulls dels altres
    —Transeünts permanents
    Entre les balnques parets adverses
    I les xarxes que amaguen abismes darrere les
    portes—
    Duen, a mans, les eines inútils,
    I passen; i tornen,
    I omplen de plomes negres el sorral cremós.
    Quan l’olor de les fleques arriba a les covasses,
    Ja el marbre rosa dels nostres cossos,
    Els pics llunyans latents a les geleres,
    L’alta fumera dels quitrans, flairosa,
    I els somnàmbuls, presents en llur passar sense
    hores,
    Són el panteix de tots:
    Mata de peix espurnejant tantost,
    I aletejant després al clot de la ressaca.
    O el bategar sense eco en el batec suprem,
    Calada del tremall a la punta del Cap.

    (De Desa aquests llibres al calaix de baix. Barcelona: Nauta, 1972)