Josep Antoni Fluixà

El senyor Donís Oliver i Ferrer vivia en un poble menut i costaner de cases baixes i emblanquinades de calç, cara al mar, els terrats adornats amb tota classe de plantes i de flors. Hi abundaven, sobretot, els geranis i les hortènsies, els gesmils i les margarides.

Com quasi tots els pobles que es trobaven a la vora de la mar, el poble del senyor Donís tenia un port menudet on a panes es refugiaven unes cinc o sis barques. Cap d’aquestes barquetes no arribava, per la grandària, a la categoria d’una nau, però, no obstant això, constituïen l’únic mitjà de transport i de comunicació del poble del senyor Donís amb els pobles veïns.

A pesar de no trobar-se en una illa, als habitants d’aquell poble solellós els era molt més fàcil viatjar per mar que no per terra. Una gran serra de muntanyes, amb elevats pics i dificultosos passos, els encerclava i els aïllava, per terra de la resta del món. Però vivien feliços i això no els preocupava gens ni miqueta.

Només al senyor Donís, de tant en tant, li feia perdre la son. I és que, tot s’ha de dir, el senyor Donís tenia pànic de pujar en una barca i ofegar-se en la gran immensitat del mar. A ell li agradava tenir sempre els peus molt ben posats a terra; potser per compensar un poc la tendència fantasiosa del seu cap.

Cal dir que, en el poble, el senyor Donís tenia fama, merescuda o no, de tocat de l’ala. I la veritat és que el seu aspecte no ajudava en res a desmentir-la.

(Fragment de Viatge al país dels cocòlits. Alzira: Bromera, 1992, p. 7-8)

* * *

Llepamelós era un poble bonic situat al bell mig d’una vall frondosa en arbres. Tots els colors de l’arc iris hi brillaven amb infinites tonalitats i la llum del sol semblava sovint la carícia màgica d’una fada qualsevol. Fins i tot de lluny, amb una primera ullada, ja es veia que aquell paratge era distint i que, segurament, no n’hi havia a la terra cap altre de comparable.

Ben a prop del poble passava un riuet d’aigües tan dolces com el canyamel. Una pasta estranya el configurava: una espècie de confitura desconeguda i dolça com l’arrop. En realitat, tot el poble, les cases i els carrers, els arbres i els camps, i, fins i tot, les persones eren una autèntica delícia. Per tant, tot feia pensar que aquell era un poble per a viure molt feliç.

Però, no obstant això, Llepamelós era un poble sense memòria. Desgraciadament, els seus habitants l’havien perduda i, com és lògic de suposar, ningú no sabia com, quan ni per què. Per això, i a pesar de les aparences, tot aquest fantàstic món era un desgavell autèntic i desmesurat.

Els pares no coneixien els seus fills i els fills tampoc no coneixien els seus pares. Pertot arreu hi havia baralles cada dos per tres: com tot el món s’oblidava de tot, ningú no sabia de qui era cada cosa.

Cada nit, per exemple, se sentien crits i disputes semblants.
–Aquesta és ma casa!
–Estàs molt equivocat, aquesta és la meua!
–Te’n vas a dormir a un altre llit!
–No em dona la gana!

I dia a dia el poble es trobava pitjor, sobretot perquè els llepamelosins s’oblidaven de treballar i els camps, amb el pas del temps, es desmilloraven. La brossa es multiplicava i ofegava els fruits saborosos d’altres èpoques.

(Fragment d’El poble de Llepamelós. Picanya: Edicions del Bullent, 1995, p. 5-6)

* * *

El vent de març bufava molest com sempre i xiulava entre els canyars de vora el riu. De tant en tant, s’alçaven petits remolins de pols que ens dificultaven el pas en encegar-nos els ulls. No obstant això, no em deturava i cridava amb força els meus amics perquè s’esforçaren un poc més:
–Vinga, va! Doneu-vos pressa o arribarem tard!

Edgar, Ruth, Alba, Borja i Albert em seguien, mentre travessàvem el riu Xúquer per la vorera del pont nou. A l’altra part, per la dreta, es veia ja l’estació de RENFE.

Feia mesos que esperàvem, impacients, aquell encontre. I ara, només ens separava de l’instant desitjat, aproximadament, un parell de minuts i, a penes, uns quatre-cents metres de distància. Ens feia molt de goig conéixer per fi els nostres amics de València. Amb ells, havíem encetat a principi de curs, gràcies a Maite, la bibliotecària del nostre poble, una intensa correspondència escolar que havia desembocat en una indiscutible amistat.
–Mireu, el tren de València ha entrat ja a l’estació! ‒cridà amb força Ruth.

I tot seguit, començàrem a córrer com uns esportistes jugant-se la final olímpica dels cent metres. Quan vam arribar a l’andana principal, alenàvem amb força, però satisfets de la nostra puntualitat. Pel túnel, que creuava per sota les vies del tren, apareixien els primers viatgers, tots amb cara de pocs amics i amb senyals evidents de tenir pressa. Potser per això, no fou difícil descobrir quins eren els nostres invitats.

Berta duia un somriure d’orella a orella que semblava permanent. Martí mirava a un costat i cap a l’altre per tal de controlar-ho tot i guiar un poc a la resta de la colla. Però Puig a penes li feia cas xarrant amb una velleta, la qual ajudava a portar-li una part de l’equipatge. També Jamal Ben Barek anava a la seua amb un somriure absent que feia la impressió de trobar-se a punt de solucionar un enigma qualsevol.

Naturalment, la primera cosa que vam fer fou presentar-nos, però, a pesar de l’emoció que sentíem tampoc no ho férem molt llarg perquè, entre altres coses, l’autobús urbà se n’anava i no era qüestió de tornar a fer una altra volta el camí a peu, sobretot per l’aire que feia.

(Fragment d’El misteri de la cripta ibèrica. Alaquàs: Abril Edicions, 2000, p. 7-8)

* * *

Tots els xiquets es volen fer grans, excepte un: Peter Pan. Encara que si l’observem amb atenció, sembla que almenys un poc sí que ha crescut. Sobretot, després de la seua última aventura coneguda, quan hagué d’enfrontar-se amb el capità Garfi per rescatar Wendy i els seus germans, segrestats pel malvat pirata.

Des d’aleshores, han passat molts anys, però com sabeu, al País de Mai Més el temps no transcorre de la mateixa manera i Peter Pan no es fa vell. No obstant això, sembla que la vida de Peter ha canviat molt. Des que Wendy tornà al seu país, Peter s’ha trobat sol: sense els xiquets perduts i, sobretot, sense el capità Garfi, mort en la batalla final, devorat pel cocodril. 

Durant anys, Peter tingué encara l’opció de visitar l’encantadora xiqueta anglesa de la qual, potser, estava secretament enamorat. Ja sabeu que, al principi, Wendy tornà en nombroses ocasions al País de Mai Més per contar-li històries. Històries que després, quan Wendy envellí i se li feren els cabells blancs, li continuà llegint la seua filla Margaret. Però, a la fi, Margaret també es va fer major i Peter començà a no reconéixer els néts i els rebesnets de Wendy, que a cada viatge es feien més grans i eren ja uns homes fets i drets.

Per això, potser, arribà un dia en què, desmemoriat com sempre, s’oblidà definitivament de la raó per la qual visitava cada any la ciutat de Londres.
–No vas enguany a visitar Wendy? –li digué més d’una vegada la seua amiga més fidel, la fada Campaneta.
–Wendy? Qui és Wendy? –contestava Peter.

I Campaneta, com que el veia trist i avorrit, hi insistia a pesar de la gelosia que sempre havia tingut per la xiqueta anglesa:
–Per què no vas a guerrejar un poc amb el capità Smee?
–Per què Smee no fa por! No té cap mà de ganxo i no és divertit lluitar amb ell. No aguanta ni un minut amb l’espasa!

I és que al País de Mai Més, sense Garfi, els pirates ja no eren com abans. Smee, el primer oficial del vaixell pirata nomenat ara capità després de la desaparició de Garfi, tenia i té –com ja sabeu– una cara de bona persona que fa riure quan s’enfada o quan vol fer de malvat. Quedaven, per sort, els indis per distraure’s i les sirenes, però Peter es cansava de tot.

De tot, excepte de viatjar. Potser aquesta era l’única afició que li quedava dels temps en què visitava Londres per retornar de nou, durant uns dies, al País de Mai Més, amb Wendy o Margaret, i escoltar bocabadat les històries que li contaven a la vora del foc en aquelles nits tan meravelloses plenes d’estrelles.

I probablement per això, a Peter se’l veu ara un poc més crescut: perquè, des de fa anys, ha començat a passar llargues estones fora del seu país i el temps, com ja sabeu –excepte a Mai Més– corre sempre inevitablement. 

(Fragment de Peter Pan i la desaparició del foc. Alzira: Bromera, 2018, p. 7-9)

* * *

Fàtima somriu tímidament i ensenya les dents blanques com el marfil. Quan li parlen, només assenteix amb el cap i somriu. No diu res. Només somriu. Però el seu somriure és generós i s’estén per les galtes. És un somrís educat i respectuós sempre amb la persona que li parla.

Potser Fàtima no entén el que li diuen. Fa a penes uns quants mesos que ha arribat al nostre país. Per sort, des que ha començat el curs, Fàtima va a l’escola. El primer dia no la coneixia ningú, però la mestra li donà la benvinguda davant de tota la classe. I, llavors, tots els xiquets i les xiquetes van fer un fort aplaudiment.

Fàtima, naturalment, contestà amb un somriure i, sense que ningú se n’adonara, sospirà alleugerida. Havia passat por quan sa mare l’havia deixat sola al pati de l’escola. Li hauria agradat plorar, però no ho va fer perquè ja era fadrina: tenia nou anys i anava a quart. I, quan van a quart, els xiquets i les xiquetes ja no ploren el primer dia de classe.

I ella això ho sabia. Li ho havien dit els pares, però se sentia insegura i no podia evitar-ho. Al seu país tampoc no havia tingut l’oportunitat d’anar mai a l’escola i, per això, desconeixia què li podia passar entre les quatre parets de l’aula on l’havien clavada. Per sort, de seguida, se li acostaren Àgata i Laia i l’assegueren al seu costat. Les tres formaren un equip en companyia també d’Enric i de Manel.

A l’hora del pati, la resta de la classe saludà Fàtima. Tots volien saber qui era, d’on venia, si tenia germans, què era el que més li agradava… En definitiva, les coses que habitualment volem saber dels nostres amics i amigues. Però Fàtima només somreia.
–Em pense que no ens entén –digué molt seriós Manel.
–Jo crec que no sap parlar –sentencià Maria, una xiqueta que sempre volia tindre raó.
–És possible que parle en un altre idioma –puntualitzà Laia– i no sap el que li diem.
–Si és així –proposà de seguida Àgata–, li haurem d’ensenyar a parlar com nosaltres.

(Fragment d’El somriure de Fàtima. Barcelona: Jollibre, 2021, p. 7-8)