—Quan/com se n’adona un que és escriptor?
—No ho sé. Com se n’adona un que és fuster? O ferrer? O mestre d’escola? (Perdó: professor). Potser sols amb la senzillesa, la humilitat d’home de poble, aquella que diu: la vida t’hi duu, són coses de la vida, cadascú és cadasqual i sis mitja dotzena… Així mateix, des de ben jovenetxo vaig endevinar que dir les coses per escrit lis donava com a més ferro, consistència d’encruia, visos de veritat de ver.Encara ara succeeix que si un fet no l’ha publicat un diari o no ho han dit per televisió, sembla com si no hagués passat. Potser per això vaig començar a escriure, per dir la meva amb una mica més de mercuri.
—Un llibre és com un fill?
—Ostres, sí! Sobretot el primer. El primer fill, com el primer llibre són una experiència magnífica, singular, irrepetible. Després, els altres també són i representen una emoció parscuda, però mai tan intensa.
—Quina és la musa dels escriptors?
—No sé dels altres, sols puc parlar de jo maeix, en això. Mira, et transcriuré textualment l’escrit que vaig fer per la contraportada del poemari Cal calma, publicat el 98 a la col·lecció «La sínia del Tall», que potser defineix amb exactitud el que hi podria dir en aquest respecte. Diu així: «Pens, jo què sé, que faig poesia barrejant tendresa i ràbi, passió i escepticisme, calma total i mestralada forta. O sia, és la pell, els porus, els que m’empenyen el llapis, l’ànima, la creativitat. Mai no he sabut trobar (ni cercar) cap mirall on mirar-me ni cap escola que em servís mínimament. La meva camada és meva i n’estic molt gelós. He hagut d’assumir la disciplina personal de deixar de llegir anys sencers a Blai Bonet, Miquel Martí Pol, Vicent Andrés Estellés i algun altre, perquè passava pel seu quiròfan i no m’agradava ni així. Es tractava de trobar la meva sendera personal, aspra, sovint esquerpa, escatològica, no de manllevar-la. No la que els entesos en -alta- poesia diuen que em convé per guanyar jocs florals i altres hermosures. La meva lluita de sempre és precisament aquesta: combatre la conveniència amb l’evidència que som un pagès de Sineu que es troba a pler dins la seva pell i que es pensa saber on té el tall i quina gent, quins mots el poden salvar del pecat de covardia. La resta, tota la resta, paraula, són mancances personals, gens ni mica de prudència.» [···]
—Poeta i narrador: Què vos fa decidir per un gènere o un altre davant un tema, una idea qualsevol?
—Són disciplines diferents. En el meu cas ja he dit abans que en poesia no em planteig res, ella se m’acosta, em mana, m’és amiga i jo deix que m’entri pels foradets de la pell. En narrativa t’has de plantejar una història, clar, i l’has de contar el millor que puguis i et permeti el teu gruix de cervell.
—A mà, a màquina o amb ordinador?
—L’esbós primer sempre a mà, a llapis per cert, del 2, tant en poesia com en narrativa. Després, l’ordinador és un excel·lent servidor. A part que, avui i ara ningú t’accepta paper, ja. Pensem que, amb el temps, això ajudaria de qualque manera a mantenir íntegres alguns boscos de l’Amazònia. Amén.
—La cultura es pot fer des d’una pantalla?
—Sí. I des d’un banc de fuster. I des d’unes tisores de podador. I des de l’observança dels brots tendres dels ullastres del garriguer de Sa Torre de Montornes. Pantalla? Cinema? Demana a Buñuel. Pantalla? Ordinador? Demana a Llorenç Valverde.
—Traduiríeu a l’espanyol les vostres obres?
—Personalment no m’hi veuria capacitat, però si qualcú ho volgués fer, no hi posaria cap emperò. I a l’anglès, i a l’alemany, i al xinès… I sobretot, a l’àrab, i ara mateix seria llarg d’explicar, això que acab de dir.
—Per què a Mallorca la Part Forana cria més escriptors que Ciutat?
—Tampoc hi estic gaire d’acord amb aquesta afirmació. Per tot arreu couen faves, amb més o menys encert. Als pobles petits, la singularitat és més fàcil, surt a repartir entre manco gent per metre quadrat. Jo mateix, durant molts anys he estat «el» poeta del poble. No n’hi havia d’altre. Ara sí que ja n’hi ha unes quantes de tanyades noves que sorgeixen amb força, Maite Brazales, per exemple. M’encoratja constatar-ho.
—Què no suporteu de les persones?
—La falsedat, la mentida, la golafreria, la violència, la intolerància.
—Què li perdonau a un home?
—Qualsevol error, per greu que sia, si ho reconeix i l’assumeix dignament.
—I a una dona?
—Cometes, cometes, cometes.
—Què us fa més por: el món d’Orwell o el de Farenheit 451?
—Ambdós, Josep, pens que són sinònims del mateix absurd: el feixisme, l’intent de la més cruel despersonalització, el reduir la persona humana a una cosa perfectament manejable, aprofitable, com el porc a les matances, com segons quins poetes en mans de segons quins editors…
(Josep J. Rosselló:: «Biel Florit: «Per a mi escriure és una militància»», Llegir (Palma), núm. 28, març/abril 2000)
_0.webp)
