Contemplació molt devota
Tema: Feu tot allò que vos diga (Jn 2,5).
«Bona gent: si Déu vol, tinc la intenció de predicar sobre una cosa molt devota, és a dir, sobre la vida del nostre Salvador Jesucrist com és representada en la santa i beneïda Missa. Si Déu vol, serà matèria molt plaent i acceptable per a ell, i a nosaltres profitosa i meritòria. Però per tal que aprofite a tots generalment, humilment i amb gran reverència, inclinant els vostres caps, sense moure’s per no fer rumor, saludarem la Verge Maria, mare de Déu i advocada dels pecadors, dient-li: Ave Maria, etc.
Feu tot allò que vos diga (Jn 2,5). Entre totes les coses que són molt profitoses i necessàries per a la nostra salvació, la més principal és l’obediència als manaments de Déu. I, bona gent, no pense ningú que per senyoria temporal ni per prelació espiritual, ni per cap altra riquesa, ni per ciència filosòfica, aconseguirà la seua santa glòria del Paradís si no és per obediència divina, i que cadascú es regisca i es governe segons l’ordenació i els manaments que el Salvador nostre Jesucrist ens ha donat contra la pròpia inclinació de la carn. I la bona raó i l’experiència quotidiana ens mostra i ens dóna a entendre com cada persona que vol aconseguir algun bé d’algú, la qual cosa no pot aconseguir per ell mateix, convé que es governe segons la voluntat d’aquell de qui ho ha d’aconseguir i obtindre. I aquesta regla devem mantindre en la nostra ànima i en el cos: en l’ànima, quan vol tindre ciència i vol entendre i conéixer quina cosa és Déu, o altra ciència jurídica o filosòfica, etc., ja que per ell mateix no la pot tindre o adquirir, convé que estiga al regiment del mestre, del qual ha de tindre i adquirir la ciència, i per això diu el filòsof: «Convé creure a qui ensenya», és a dir, al Mestre. No és cosa necessària ni oportuna que el deixeble dispute amb el mestre, ni que el contradiga, sinó que ha de creure allò que el mestre li demostra, i d’aquesta manera aconseguirà l’especulació de la ciència; així mateix, en el cos: si un home està malalt, que té febre, i dolor de cap, i altres malalties, no podrà guarir-se per ell mateix, abans convé que el metge vinga, i segons la qualitat de la malaltia, ell faça la medecina; i, en tal cas, si el cos vol sanar, convé que estiga al regiment del metge, si no, es perdrà, i el cos no podrà obtindre ni aconseguir guariment; i per açò: «així mateix es destrueix qui menysprea els consells del metge». Diu açò per aquells que no volen seguir els consells ni els manament dels metges. I per concordança d’aquesta regla de filosofia, breument ens ho narra el Gènesi: que en Egipte hi havia gran fam, i la gent i tot el poble egipci anaren al rei cridant-li que morien de fam, i Josep, gràcies a l’esperit de la profecia, havia fet una gran provisió de blat sabent que devia vindre aquesta gran fam a la terra. I quan el poble arribà davant el rei cridant: «Fam!», digué el rei al poble egipci: Aneu a Josep, feu allò que vos dirà (Gn 41,55).
Ací teniu, per tant, la regla declarada: que quan algú vol aconseguir un bé, convé que faça la voluntat d’aquell que li ho dóna, i d’aquell de qui ho ha d’obtindre. Ara, en atenció a açò, bona gent: la glòria celestial, la podem aconseguir per nosaltres mateixos? Certament, no. I en conseqüència, amb l’ajuda de qui la podem aconseguir? Solament de la mà del nostre Salvador Jesucrist. Convé que ens la done ell, i no hi ha altra manera d’aconseguir-la. I així com no podem aconseguir per nosaltres mateixos els béns de la natura, perquè convé que els obtinguem del Senyor Jesucrist, així mateix ocorre amb el regne celestial. I digueu: l’ànima, la podríem tindre sense el nostre Senyor, que l’ha creada? No, perquè tots els àngels i el sants del Paradís no serien bastants per a fer una ànima. Convé que el nostre Senyor Jesucrist la cree, perquè d’altra manera no seríem res. I per això diu David en el salm Aclameu Jahvé: Reconeixeu que Jahvé és Déu, que és el nostre creador, i que som seus (SI 99,3). I si nosaltres no podem obtindre béns de la natura, ni podem aconseguir la glòria per nosaltres mateixos, ni la gràcia, convé que tot ho precedisca ell i ho obtenim d’ell. Tot ho hem de demanar a ell i no a cap altra persona, i per això: Perquè és per la gràcia que heu estats salvats mitjançant la fe. I això no ve de vosaltres, és de Déu, el do (Ef 2,8). I en l’Antic Testament —salm Que n’és d’amable, el vostre temple—: Ens dóna la gràcia i la glòria (SI 83,13). I, així mateix, si no podem obtindre béns de la natura ni de gràcia, només per mans del nostre Salvador i Senyor Jesucrist, i per nosaltres mateixos no els podem obtindre, què podem fer? Regir-nos segons la seua voluntat i manament.
I sapieu, bona gent, que un dia al Salvador nostre Jesucrist, quan acabà de predicar, se li va acostar un fariseu per temptar-lo, i li digué: «Pare: jo conec i veig la vostra santa i bona doctrina, i voldria corregir la meua vida. Per favor, doneu-me consell o doctrina sobre com podré aconseguir el regne de Déu». I digué aquestes paraules: Mestre, què he de fer per tal d’aconseguir la vida eterna? (Lc 10,25). I el Salvador nostre Jesucrist, no obstant que ell coneixia que ho deia per temptació, li respongué aquestes paraules: «Digues, i tu que ets mestre i sabedor de la llei de Déu, no saps què hi ha escrit en ella?». I respongué el fariseu: «Sí». «I, aleshores, què et mana Déu que faces per a la salvació de la teua ànima?». Respongué el fariseu: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la força i amb tot l’esperit, i el proïsme com a tu mateix (Lc 10,28). Així, igualment, regeix-te no segons la teua voluntat, sinó segons els manaments de Déu. I per això, bona gent, la humil Verge Maria, mare del Salvador nostre Jesucrist, ens aconsella que ens regim segons els manaments i l’ordenació del seu estimat fill, i per això diu les paraules del tema proposat. La Verge beneïda, estant en aquelles bodes amb el seu benvolgut fill, digué als congregats i als servents: «Compliu tot allò que el meu fill vos dirà que feu», i per això: Feu tot allò que vos diga (Jn 2,5). I ací teniu el tema declarat.
I, bona gent, sapieu que entre les coses que el Salvador nostre Jesucrist ha manat a cadascuna i a cadascú de nosaltres per tal d’obtindre la glòria celestial, hi ha que la seua santa vida siga representada per nosaltres, i en fem memòria en la santa Missa. I per això va ordenar la santa Missa el Dijous Sant, i sant Pau, parlant i demostrant-nos que hem de guardar en la memòria la vida del nostre senyor Jesucrist en la santa Missa, diu: Això, feu-ho cada vegada que en beureu, per la meua commemoració (ICo 11,25). I tal vegada podria dir algú de vosaltres: «Germà, aquest manament pareix ser només per als preveres, els quals administren el sagrament de l’altar». Jo dic, bona gent, que aquest manament que va fer el nostre senyor Jesucrist sobre la representació de la seua vida en la Missa, el va fer a cadascun dels cristians, i comprén generalment tots els hòmens i les dones. És veritat que principalment és endreçat als preveres, però comprén generalment a tots.
Ara, bona gent, per tal que aquest manament el puguem tindre i sapiem representar la vida del Salvador nostre Jesucrist en la santa Missa, jo, per estima a vosaltres, ho he buscat i em pareix que, després que Déu etern davallà del cel i volgué fer-se carn humana en el ventre verge de la Verge Maria, fins que se’n muntà als cels, ell va fer principalment trenta obres. I va fer moltes obres les quals no abastaria seny d’home per a tornar-les a comptar, però aquestes foren les principals de la seua vida, i per açò hi ha, encara, moltes altres coses que féu Jesús, que si s’ecrigueren una per una, ni el mateix món, crec jo, no podria contindre els llibres que se n’escriurien (Jn 21,25). I, bona gent, no entengueu que vos podria dir tots els secrets que hi ha en la Missa, ni totes les obres que féu Jesucrist, perquè tants i tan alts són, que no hi ha criatura que els poguera tornar a comptar ni compendre, sinó que solament vos intentaré predicar, si Déu vol, els principals, que són trenta secrets, en els quals és representada la Missa i la sagrada vida de Jesucrist.»
(Fragment del sermó «Contemplació molt devota», Tractat de la vida espiritual. Sermons. Barcelona: Proa, 1998, p. 165-168)
* * *
Sermó sobre sant Domènec
Tema: Vosaltres sou la sal de la terra (Mt 5,13).
«Així com tot l’ofici del dia present és sobre sant Domènec, així mateix ho serà el nostre sermó. I, si Déu vol, veurem moltes coses que milloraran la nostra vida i també algunes especulacions que ens il·luminaran l’enteniment. Però, primerament, amb gran humilitat, saludarem la Verge Maria dient: Ave Maria, gratia, etc.
Vosaltres sou la sal de la terra, etc. Per intentar declarar la paraula proposada i fer una introducció de la matèria, convé saber, bona gent, que totes les coses creades d’aquest món tenen una finalitat general: que representen les coses invisibles i divines mitjançant semblances. De la mateixa manera que si jo tinguera unes ulleres verdes, tots vosaltres em semblaríeu verds, i això no és una deficiència dels ulls sinó de les ulleres, perquè en llevar-me les ulleres cadascú semblaria tindre el seu color: «Mireu, aquell que semblava verd és blanc, i aquell altre negre»; així, els ulls de la nostra ànima, els quals són tancats per les espitlleres, que són els ulls carnals, només poden veure coses corporals. Però en el moment que es lleven les espitlleres, és a dir, quan l’ànima és separada del cos, veu els àngels clarament, i per això no podem veure sense figures, i per això el filòsof, en el llibre De anima diu: «Convé que l’intel·ligent observe sempre mitjançant representacions». I Dionís, en el llibre De divinis nominibus: «És impossible besllumar d’altra manera. I, per aquesta raó, el Senyor, que veu les coses que són invisibles, va fer les coses corporals, perquè amb elles tinguem coneixança de les coses divines». Així com els sants —sant Pere i sant Pau i els altres— no els hem vist i, no obstant això, un pintor dibuixa les figures dels sants per a representar-los, de la mateixa manera aquell gran pintor Jesucrist ha pintat i ha representat les coses i els animals en els retaules del món, per tal que mitjançant aquells coneguem les coses espirituals i divinals. I per això deia sant Pau: En efecte, allò que ell té d’invisible, com el seu poder etern i la seua divinitat, des de la creació del món es fa visible a la intel·ligència a través de les seves obres (Rm 1,20), per tal com les coses invisibles i espirituals del nostre Senyor no es poden veure, i ens ha donat objectes corporals mitjançant els quals podrem conéixer les coses espirituals i divines. I ací teniu la primera doctrina declarada: que totes les coses creades generalment tenen la finalitat de demostrar i representar les coses invisibles i espirituals.
I per aquesta raó, la doctrina espiritual que es digué als apòstols i als altres que portaven una vida apostolical, especialment a sant Domènec, no es podia entendre sinó mitjançant coses corporals, i això mateix digué Jesucrist als apòstols i a tots els qui portaven una vida apostòlica, especialment a sant Domènec, sant confessor, pare nostre i amic de Déu. I per això en el tema: Vosaltres sou la sal de la terra (Mt 5,13), vós, sant Domènec, sou sal de la terra. I fixeu-vos com la sal, que és una cosa corporal, per les seues propietats i virtuts, representa sant Domènec.
Ara entrem en la matèria. I jo trobe tres propietats en la sal:
I la primera és que purifica d’infecció.
La segona és que preserva de la corrupció.
La tercera és que delecta en la refecció.
Primerament, jo dic que la sal purifica les coses infectades. I vos done un exemple El llibre dels Reis: diu que el profeta Eliseu anà a la ciutat de Jericó, i després d’haver-la vist li van dir els hòmens d’aquella ciutat: «Ja ho sabeu, Eliseu: l’habitatge en aquesta noble ciutat és molt bo, com vós mateix heu pogut veure, però totes les aigües són males i són corrompudes i fan les terres estèrils i sense fruits, i moren moltes persones per beure d’aquella aigua» (2Re 2,19). I aleshores digué Eliseu: Porteu-me un llibrell nou. Ara agafeu sal i poseu-la dins l’aigua (2Re 2,20). I digué: Açò diu Jahvé: Jo sanege aquestes aigües. Ja no hi haurà més mort ni esterilitat (2R 2,21). I ací es mostren quatre secrets molt bells.
El primer: què és aquesta ciutat de Jericó i què significa. I el segon: què són les aigües corruptes i què signifiquen. I el tercer: què significa el llibrell nou. I el quart: què significa la sal.
Quant al primer, per la ciutat de Jericó podem entendre, segons la interpretació hebraica, que vol dir «lluna», és a dir, l’Església universal. I jo ho veig en el cos que fa la lluna: lluna nova, lluna creixent, lluna plena, lluna minvant, i lluna girant. Primerament fou la lluna nova, i aquesta fou en el principi, en el temps dels apòstols. Després fou creixent, en temps dels màrtirs. I després fou plena, en temps dels doctors. En acabant fou minvant, en temps dels ordes de sant Domènec i de sant Francesc i d’altres religiosos. I ara la lluna és girant, que no es veu mentre gira. Aquesta lluna girant és el papa vertader, de Luna, i gira, que ningú no el veu ni el coneix. Però vindrà l’eclipsi de la lluna, en el temps de l’Anticrist, en el qual els cristians no gosaran confessar-se ni manifestar-se, i en aquell temps hi haurà molts màrtirs. I després de la mort d’aquell malvat Anticrist serà nova, i aleshores la lluna serà perfecta, perqué els cristians, els moros i els jueus es convertiran a la fe santa de Jesucrist. I per això diu David en el salm Jahvé, cantaré tota la vida els vostres favors I es mantindrà davant meu com la lluna. Serà ferm per sempre dalt dels núvols, etc. (SI 88,2.38). L’Església de Déu a la fi del món serà com la lluna perfecta, i sobre això tenim una figura en el cel, en la lluna.
Ara vegem quines són les aigües corruptes, és a dir, la mala vida de la gent. Que abans de vindre sant Domènec, tota la gent era malalta, perquè així com aquestes aigües no deixaven fructificar la terra quan era regada, així la mala vida i els pecats dels hòmens no deixaven a la terra, és a dir, la cristiandat, fer fruit de devoció ni de virtuts, en tant que ella romania en l’oblit. I d’aquestes aigües parla sant Joan: «Molts dels hòmens van morir a causa de les aigües, perquè s’havien tornat amargues», etc.
Ara vegem què és el llibrell nou, és a dir, l’orde de sant Domènec. Aquest llibrell és més vell i més nou que cap altre orde quant als vots essencials i quant a l’ofici que és predicar per tot el món. I això ja fou instituït per Jesucrist quan els apòstols feren els vots de pobresa, obediència i castedat, i després els envià per tot el món a predicar. Per aquesta raó jo deia que l’orde de sant Domènec és el més vell i el més perfecte, la qual cosa no vol dir que no hi haja cap altre orde més perfecte que el de Jesucrist i els apòstols. I mireu que l’ofici dels predicadors és anar predicant pel món, i sense tenir llar ni allotjament en una ciutat. I açò diu el primer capítol de la Regla: «No vull que els frares…». I concorda amb l’Evangeli: Aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota creatura (Mc 16,15), etc. I ací teniu la vida de Jesucrist: guardar castedat pura, pobresa apostòlica i obediència universal.
Ara vegem què és la sal, és a dir, sant Domènec, el qual, posat en aquest món com a llibrell de l’orde, ha guarit moltes infeccions que patien els hòmens del món. Primerament la pobresa, açò vol dir, qui té dues capes que en done una a algun frare pobre i, en segon lloc, anar a predicar per tot el món. I açò va fer sant Domènec, i ho ha de fer tot bon predicador, i no recloure’s o quedar-se en una ciutat còmodament, perquè així com la nau des que s’encalla no hi ha qui la faça moure, així és el predicador, que si es queda en una casa de religió no anirà a predicar per tot el món, la qual cosa és el seu ofici. I així podem respondre a una qüestió que és en gran manera litigiosa entre els preveres: si els preveres existeixen abans que els religiosos. I la resposta és que els apòstols van ser religiosos per tres anys abans de ser preveres, i juraren els tres vots essencials del sant orde.
I encara més: l’orde de sant Domènec també és anomenat llibrell per les cerimònies: portar escapulari blanc i capa negra, i altres ritus. I per això dic que aquest pare nostre fou elegit per Déu, del qual diu la santa Escriptura: Mireu, aquest home és l’instrument escollit per mi —és a dir, l’orde dels predicadors— per portar el meu nom davant dels pagans (Ac 9,15), etc.
Ara vegem què és la sal, és a dir, sant Domènec. Que així com la sal posada en el llibrell ha guarit les aigües, així sant Domènec, posat en aquest llibrell de la santa religió, per la santa doctrina seua ha guarit moltes malalties i moltes infeccions de pecats que patien els hòmens que volien creure en ell. Perquè abans que sant Domènec vinguera a predicar tot el món era ple de pecats. I açò fou demostrat a sa mare quan, portant-lo en el ventre, somià que ella pariria o infantaria un cadell, i portaria una foguera encesa per dues parts, i que aniria cremant els hòmens per les ciutats i viles. I aleshores es despertà tota espantada, i va dir: «Oh, mesquina! I jo he d’infantar un cadell que ha de cremar tot el món?» Aleshores no ho entenia, però després Déu li ho declarà, que el fill que ella infantaria seria predicador i que la foguera seria la seua predicació encesa per dues parts: una pel foc de la devoció, i l’altra pel foc de la caritat; i amb aquesta foguera inflamaria la gent que estimava Déu i el proïsme, i gràcies a la seua santa vida purgaria la gent de la corrupció dels pecats.
I primerament de la infecció de la luxúria, perquè era tanta la corrupció d’aquest pecat en el món, abans que vinguera sant Domènec, que no s’hi salvava ningú: ni compares ni comares, ni padrins ni madrines; i així mateix, hòmens amb hòmens i hòmens amb bèsties; així que no s’hi mantenia res. Tanta era la corrupció d’aquest pecat. Però vingué aquest gloriós sant, és a dir, sant Domènec, i gràcies a la seua vida exemplar i a la seua santa doctrina es corregia la gent. I vegeu com el nostre Senyor Déu el va mostrar a la seua mare quan el tragueren de la font del baptisme, que viu que tenia un estel en el front, i d’ell eixien raigs que il·luminaven tot el món per a donar a entendre que d’ell eixiria l’orde dels predicadors, del qual ell seria l’estel, i els raigs del qual il·luminarien tot el món.
Així mateix, hi havia altres que eren infectats pel pecat de la supèrbia i de la vanitat. I sant Domènec, gràcies a la seua exemplar vida i a la seua santa doctrina, els guaria, perquè abandonaven les pompes, les vanitats i les superfluïtats. Vegeu com ho mostrà a la dida que tenia, que ella el deixava en el llit o en el bressol, i ell alçava el cap, i si la dida dormia, ell eixia del bressol a quatre peus i es gitava en terra. I la dida, quan es despertava, el buscava amb una candela i, trobant-lo en terra, el tornava al bressol. I vegeu com es mostrava la humilitat de sant Domènec, el qual havia de predicar contra el pecat de la supèrbia.
Així mateix hi havia altres infectats dels pecats de gola, i ell, a causa de la seua vida exemplar i de la seua santa doctrina, els guaria d’aquesta infecció predicant sobre la temperància i la parquedat. I vegem com li ho mostrà el nostre Senyor Déu quan el seu pare l’envià a estudiar, que ell, sabent que el vi li seria nociu per a estudiar, s’abstingué de beure vi durant deu anys i, a més, dejunava molts dies a pa i aigua.
Encara hi havia un altre pecat i infecció: el de l’avarícia per furts i guanys. I ell, gràcies a la vida exemplar que portava i de la seua santa doctrina, guarí aquest pecat per virtut de la misericòrdia i de la liberalitat. I vegeu com ho mostrà el nostre Senyor Déu: estudiant sant Domènec en la ciutat de Palència, un any, hi hagué tanta fam en aquella terra que la gent pobra moria, i els d’aquella ciutat eren tan escassos i avariciosos que no els volien fer cap obra de caritat, per bé que els ho demanassen. I sant Domènec, veient això, i mogut per una gran compassió, va traure els seus llibres per vendre’ls en la plaça i comprar pa i donar de menjar als pobres. I els d’aquella ciutat, quan passaven per la plaça demanaven de qui eren aquells llibres, i els altres responien: «d’un tal estudiant que té per nom sant Domènec, i que els ven per a donar de menjar als pobres de Déu, els quals moren de fam». I llavors deien els de la ciutat: «Açò és una gran vergonya per a nosaltres». I des d’aleshores s’inclinaren a fer almoina.
També hi havia infecció del pecat de la ira, ja que tothom era inclinat a prendre venjança. I ell, a causa de la seua vida exemplar, els guaria predicant la virtut de la paciència i de la benignitat. I vegeu com li ho mostrà nostre Senyor Déu, que estant ell en França, en una vila anomenada Carcassona, predicava sobre aquesta virtut que és la paciència. I alguns hòmens roïns, per befa, li lligaren l’hàbit, i altres li llançaven fang. Però ell ho sofria tot pacientment, i d’aquesta manera ell els provocava a tindre paciència.
Així mateix, hi havia altres que eren negligents i ociosos a fer obres de penitència. I vegeu com els guaria amb un bon exemple, perquè tots els dies es fuetejava tres vegades amb cadenes de ferro, i es colpejava molt fort. I fixeu-vos que sant Domènec és dit sal, el qual ha estat posat en el llibrell de l’orde de predicadors: ha guarit les aigües amargues, és a dir, les males maneres de viure. I mireu, podeu dir les paraules que diu sant Agustí: [«El Senyor envià sal apostòlica a les aigües dels pecadors per a extingir la pudor»].
Segonament, la sal té aquesta propietat: que preserva de la corrupció, perquè no solament manté, sinó que preserva de la corrupció. I això es pot veure clarament mitjançant l’experiència que quan algú vol conservar peix o carn, ho posa en sal, perquè la sal estreny i ajusta. Tot i que pareix clar, encara vos donaré autoritat, perquè quan el sant home Tobies i l’àngel Rafael anaven a la ciutat de Rages, quan arribaren a un riu anomenat Tigris, Tobies pescà un peix gran, i d’ell menjaren tant com volgueren, i els sobrants els deixaren en sal. I això mateix és dit en Tobies: L’altra part la va salar i la va guardar (Tb 6,5), etc. I em pareix que sant Domènec ha tingut aquesta propietat de la sal, perquè segons jo ho entenc, aquest món s’havia de corrompre i perdre. Han passat cent anys, però Déu hi trameté sal, és a dir, sant Domènec, el qual ha preservat el món de la corrupció i encara el conserva, segons el que es conta en el llibre titulat Flos Sanctorum, i en la Vida de sant Domènec en dos llocs: que així com sant Francesc i sant Domènec es trobaven a Roma, tractant que el papa volguera confirmar aquests dos ordes i religions santes, el papa i els cardenals, veient la cosa tan difícil, és a dir, començar una cosa tan alta i àrdua com és l’ofici de la predicació, i que no tenien de què viure sinó les almoines, no els volien donar autoritat.
I que ningú no diga que hi ha un altre orde més alt que no ho són aquests dos. Perquè si els altres religiosos contemplen i envien predicadors a predicar, i també disputen, així ho fan aquests. I si altres diuen l’ofici, també ho fan aquests. I si altres porten una vida activa, que donen a menjar a molts, també aquests, que donen a menjar a les ànimes bones doctrines, així com jo faig ara. I si altres redimeixen els captius, també aquests ho fan, que redimeixen les ànimes de la captivitat quan, per mitjà de la seua predicació, els hòmens tenen propòsit d’abstindre’s dels pecats.
I així mateix, també es dóna a beure als que tenen set quan, a causa de la predicació, els vénen les llàgrimes als ulls. I també, mitjançant aquestes predicacions es poden véncer les batalles que els dimonis fan contra nosaltres. I així, dir que un altre orde és més perfecte que aquest és com dir que tal religió és més perfecta que la de Jesucrist, perquè aquest orde és aquell que féu i ordenà Jesucrist, és a dir, quant als vots essencials i anar a predicar per tot el món. I per això es llig Contra, De Hereticis: I aquest orde és el més menut quant a la pobresa, que no pot haver-hi major pobresa que anar a mendicar.
I mireu que un dia, estant aquests dos en Roma, és a dir, sant Domènec i sant Francesc, amb els seus companys fent oració en l’església de sant Pere de Roma, pregant al nostre Senyor Déu que volguera inspirar el cor del papa per tal de conformar aquests dos ordes sants, van veure, de la mateixa manera que moltes altres persones santes d’altres parts que vetlaven en l’església, com el nostre Senyor venia irat amb tres llances en la mà per destruir el món, i aleshores, tots tremolosos digueren: «Ah, El nostre Senyor vol destruir el món, i no hi ha cap sant que pregue per nosaltres». I llavors, estant ells així, veren vindre la Verge Maria —podeu suposar com de pressa—. I així com socorreríeu el vostre fill si véreu que un gos rabiós el va a mossegar, així podeu entendre com la Verge Maria venia dient: «Oh, fill meu! Heu pres les llances contra el món? Senyor, vós deixàreu posar claus a les vostres mans per a salvar el món, i ara preneu les llances?» Per això ara podeu entendre per què venia la Verge Maria dient: «Oh fill meu! Calmeu la vostra ira i espereu un poc de temps».
I aleshores digué Jesucrist: «Mare, puc fer més pel món del que he fet? Jo els he enviat profetes i els han mort; després els he enviat apòstols i no els han volgut creure; i els he enviat màrtirs i els han mort i trossejat, i han escampat la seua sang; i els he enviat doctors, confessors, verges i no els han volgut sentir ni creure, i encara que ara els enviara no el creurien». I aleshores va dir la Verge Maria: «I, fill meu, tot i que no ho meresquen, recordeu com vos he portat nou mesos al meu ventre, i com vos he alletat d’aquests pits, i que en aquests braços vos he portat. Per això mateix, feu el que vos demane per l’estima que em teniu. Vós, fill meu, mai m’heu dit que no a res que vos he demanat. Per la qual cosa, ara, fill meu, vulgueu obeir les meues súpliques, perquè ací hi ha dos servidors vostres, és a dir, Francesc i Domènec, els quals aniran a predicar per tot el món. I si per la predicació d’aquests no es converteixen, aleshores feu allò que vulgueu, fill meu». I aleshores Jesucrist respongué:
«Mare, per l’estima que vos tinc, m’esperaré per veure si mitjançant la predicació d’aquests dos es converteix el món, però si no es converteixen, d’ací en avant no em pregueu, que no els perdonaré». I respongué la Verge Maria: «Gràcies fill meu». I aleshores deixà les llances, i mà per mà se’n tornaren al cel ell i la Verge Maria.»
(Fragment del «Sermó sobre sant Domènec», Tractat de la vida espiritual. Sermons. Barcelona: Proa, 1998, p. 109-118)
_0.webp)
