El poble xinès es va distingir ben aviat en la fosa del coure i en arts menors com ara joieria, orfebreria (treball del jade), esmalt… i, no cal dir-ho, cuina: la sopa d’aleta de tauró, el rotllo de primavera… Va sobresortir, a més, en l’artesania de la fusta i el bambú –el tret més característic de la qual, a part l’originalitat dels dissenys, resultat del domini de la línia i la forma, era la complicada tècnica d’encaix dels mobles, que prescindia totalment de claus i de cola– i també en el món de l’equilibrisme i els entreteniments. Les tombes dels segles I i II dC abunden en pintures murals, baixos relleus i objectes funeraris amb temes que representen prestidigitadors, acròbates, funàmbuls, ballarins, menjafocs, aixecadors de pesos, malabaristes…
Quant a la combinació de sons de la música xinesa, tan antiga com la seva civilització, no sé si us haureu fixat que difereix força de l’occidental. Això es deu sobretot al singular estil interpretatiu dels músics i al so peculiar dels seus instruments musicals, tradicionalment dividits en vuit categories conforme al material amb què es construïen.
Els instruments musicals de metall estaven fets de bronze i n’hi havia un fotimer: els més importants, les campanes, seguides pels címbals, o platerets, i els gongs, que es percudien amb una maça. El principal instrument de pedra era el litòfon, fet de marbre o jade, que avui només es troba als temples de Confuci i, amb una mica de sort, als Encants Vells. Els instruments de seda eren els fets amb cordes de seda: el violí xinès, l’arpa i altres. Els fets de bambú eren la flauta vertical, la flauta horitzontal i l’oboè cilíndric. Els més populars dels instruments de carbassa, fets amb la closca seca d’un tipus especial d’aquesta cucurbitàcia, eren el sheng i, més gran i amb més tubs, el yu. I per anar fent via, esmentaré només que hi havia també els instruments d’argila, com el yuan, amb un forat per bufar i un altre per on sortia el so; els de cuiro, entre els quals destaca el retronant tambor, i els de fusta, monosil·làbics, com el chu i el wu.
(Clio fa unes cervesetes. Cròniques modernes de l’Edat Antiga. Amazon, 2019)
* * *
La nit del crim eren sols a casa els pares del processat, aquest mateix, el seu germanet i una nena petita malalta (que ningú indaga qui és), estant tancada per dins la porta que dóna al carrer.
Aleshores, dos metges presentats per l’acusació afirmen conformes davant el Tribunal que el fet de ser sordmut no implica forçosament la condició de boig o imbècil (encara sort!); que en Vicente no havia executat el crim que se li imputa en estat de bogeria ni d’imbecil·litat i que el sordmut de naixement i sense instrucció pot tenir prou desenvolupament intel·lectual per comprendre la bondat o malícia de les seves accions, mentre que un tercer facultatiu, presentat per la defensa, manifesta que l’acusat amb la seva instrucció relativa pot distingir les accions bones de les dolentes.
Fins a aquest moment en Vicente s’ha trobat en una situació semblant a la d’un oïdor enmig d’una assemblea de marcians. S’ha passat olímpicament per alt el dret del processat a tenir notícia exacta de tots els detalls del judici. Una altra cosa és que sent pràcticament analfabet i usuari sens dubte d’un llenguatge de senyes casolà, hagués pogut entendre molts dels termes tècnics emprats. El cas és que ara els marcians l’han d’interrogar, i de cop i volta s’adonen que hi ha un problema.
(Cants de balena per a sords. Amazon, 2019)
* * *
Dactilologia val en primer lloc per ‘alfabet dactilològic’, un alfabet aeri perquè les seves configuracions manuals tenen lloc en l’aire, i xifrat perquè aquestes configuracions representen lletres i dígrafs, i no directament fonemes, conclusió que s’imposa, en primer lloc, perquè la configuració de la cara dorsal o el perfil d’un o més dits, per si mateix o juntament amb altres, imita –vist des de dalt o del davant–, la forma de les minúscules de la cursiva corrent a mà, semblança que sol ser més perceptible com més antiga sigui la representació de la senya que es considera, i, en segon lloc, perquè els desajustos existents entre els fonemes i la seva representació gràfica en l’escriptura, es reprodueixen exactament en dactilologia. Així, si volem expressar pont, és a dir, /pon/, amb una t muda, signem igualment P-O-N-T, o F-R-E-D i no pas /fret/, que és com ho pronunciem, prova que la dactilologia remet a l’escriptura i no pas als sons. Les seves són, doncs, senyes líteres.
Dactilologia val també per ‘realització d’una seqüència de senyes líteres’. En aquest sentit, i com tota escriptura, està sotmesa a uns condicionaments de reflexos adquirits que admeten una transformació gradual, només perceptible a la llarga i per comparació amb els models anteriors. Entre els factors determinants de transformació de les senyes líteres, deixant de banda elements adventicis com ara les raons estètiques, cal tenir en compte la velocitat d’execució, que provoca la simplificació esquemàtica de les formes; l’estil o manera peculiar d’executar la senya, i el factor voluntat que es manifesta sovint de forma contradictòria: tendint, d’una banda, com a reacció a les deformacions produïdes al llarg del temps, a la conservació de les formes antigues, de vegades mitjançant un augment progressiu de la rigidesa del to muscular, que contrasta paradoxalment amb la laxitud d’aquelles mateixes formes, i, d’una altra banda, introduint canvis que, allunyant-se de les formes inicials, pretenen fer més clara i «llegívola» la senya.
Es tracta d’un sistema de comunicació artificial que avui es fa servir sobretot per comunicar noms propis, incloent-hi sigles i acrònims, o conceptes la senya equivalent dels quals és inexistent o no es coneix, però sí la paraula, que es lletreja amb la mà dominant i que, a més, se sol articular oralment. Va néixer com a recurs per als hipoacúsics i també per als malalts terminals, necessàriament alfabetitzats, que tenien «privada la lengua aunque entero el sentido», cas del nostre Pau Claris, el president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors, que havia decidit aliar-se amb França per fer fora del país les tropes castellanes de Felip IV, mort al terme d’una ràpida malaltia, potser d’un enverinament. També ell «se tuvo que confesar por señas porque no podía mover la lengua […]» (Marimon). Aquests usuaris no rebien cap indicació sobre el lloc d’execució de cada senya i la seva única preocupació en aquest sentit devia ser que la configuració de la mà, fos on fos, resultés ben visible a l’interlocutor, que era qui l’havia de «llegir». Goya mateix, com s’infereix de Las cifras 1812, devia signar encara mitjançant el braceig tradicional.
Quan els sordsignants van incorporar aquest alfabet al seu patrimoni lingüístic, van passar a executar-ne les senyes davant la part superior del pit com la majoria de les senyes conceptuals, desplaçament que va convertir l’alfabet figuratiu de Yebra 1593 en un de figurativo-simbòlic i que va entranyar modificacions no buscades per a la configuració d’unes quantes.
Fins fa poc, aquest moment històric semblava raonable datar-lo en la primera dècada del segle XIX, arran dels primers passos fets per alfabetitzar el col·lectiu, tant a Barcelona com a Madrid, però la «descoberta» del Nuebo Abeçedario Manual y demostratibo… del pintor José García Hidalgo, que data de 1692 i que, com diu el títol, «tiene la comodidad de formarse delante el pecho conque no leeran d[e] atras ni del lado lo que se abla», fa recular més de 100 anys la data de l’històric canvi de toponema.
(Primer Diccionari General i Etimològic de la Llengua de Signes Catalana. Girona: Documenta Universitaria, 2011)
* * *
Va aprofitar llavors el Sr. Cases per demanar un xic incongruentment que es prengués nota d’avisar Sanitat per la qüestió del fum que pujava pel shunt i les burilles, i per notificar que fotia el camp, moment en el qual el Sr. González júnior va dir que es permetia, ignorant mirades angunioses als rellotges, un suggeriment: que abans de tocar el dos rumiés i reconsiderés el Sr. Morales la seva actitud pel que toca als pagaments perquè qui paga, descansa i perquè, comptat i debatut, tots es feien càrrec del que és una mala situació i no tenien cap inconvenient a acordar una manera de pagar tan fraccionada com volgués, a la qual cosa va respondre l’interpel·lat, que va fer una ganyota com si percebés una agra ferum de tigre, que d’ell a les bones el que fos, que si ell ho veia clar menjaria palla tan sols per complir, però que de què; ja els havia dit a aquests, va advertir assenyalant els Srs. Garrido i Tutusaus amb un dit com un botifarró, que no li traurien un duro més fins que veiés els comptes clars com l’aigua.
I debades van protestar els Srs. Domènec i Busquets constatant si fa no fa a l’uníson que no era pas aquest el tema en discussió sinó el trasbals que els representava la gent que s’havia instal·lat al costat de casa i l’escudella que del predicador començaven a fer la ràdio i els diaris, com també, de manera més o menys connexa, la necessitat o no del culte a un Déu suprem personal o impersonal, el Sant Llençol, santa Tereseta de Lisieux i el cos, presó de l’ànima o l’ànima com a forma del cos; debades perquè tothom va col·laborar a estroncar-los la vena. Així, el Sr. Morales va rematar una llarga intervenció impossible de transcriure dient que li posessin un plet, que l’hi posessin, que ell se’n fumia, de la virolla, i la jove promesa de l’advocacia li va fer avinent que no considerava aquella actitud gaire elegant, la qual cosa va replicar l’altre, amb cara de desmamar criatures, dient que ell no devia ser elegant, no n’era, d’elegant, no, però que ell, va bramar, sempre amb la veritat per endavant i, a més a més, senyor aprenent d’advocat, que dos i dos eren quatre i no eren vuit, i no li farien veure que eren vuit tots els picaplets i tots els fills de p… d’aquest món.
I amb l’afirmació esmentada i mentre el Sr. Busquets assegurava, torcant els vidres presumiblement emboirats de les ulleres, que si el punxaven no li treien sang, va obrir-se en un no-res un capítol de culpes incendiari en el curs del qual, lliscant per les parets desllorigades figures folles, el Sr. Morales, arrogant i tocat pels llamps com el Pi de les Tres Branques, va ser a punt de ser atonyinat per la presidència i la vicepresidència plegades o viceversa. En el paroxisme del pànic, la Sra. Del Val va xisclar i, tot passant de la quarta posició al grand battement, es va fer una carrera a la mitja des del taló fins a la cuixa, exhibint uns cabells esborrifats en perdre el turbant que va recollir a cop calent el Sr. Busquets per haver de suportar tot seguit, amb l’estoïcisme que li és propi, que els més fogosos li trituressin, ah, les bifocals, caigudes inopinadament a terra. El Sr. Terrades, entre els contendents i ja sense cigar, que segurament era al parquet, cremant-lo, va forcejar i gesticular i girar uns quants cops sobre ell mateix com sembla que havia fet una noia als baixos de referència. El Sr. Cases, a qui la Sra. Del Val deixava per algun motiu poc clar com un drap brut, va semblar que volgués morir matant, va abraçar en un clinching arrauxat la cadira més propera i de passada va fer pols un cendrer, mentre aquest administrador s’escarcanyava invocant el seny i el bon sentit, els deures cívics i la desitjable harmonia i bona convivència entre veïns, coses de les quals, començant pel grupet que s’havia anat formant prop de la porta, amb l’esquena arrambada a la paret, es van acabar fent més o menys ressò tots els assistents.
(La destral i l’arrel. Barcelona: Viena, 1998)
_0.webp)
