—«La cultura ha de néixer directament de la vida», heu escrit. Thomas Mann, fent novel·les, va reflexionar sobre la fascinació de l’intel·lecte per les manifestacions més primàries de l’existència humana i els perills que comporta. Què en penseu?
—Amb els anys es tendeix a un equilibri, sense abandonar el propi temperament. Mireu, a mi sempre m’ha interessat Hemingway. En general, la seva actitud davant la vida em sembla força plausible i va escriure alguns llibres remarcables, els primers sobretot, i El vell i la mar, que vaig traduir al català. Però aquest Hemingway buscabregues, sempre amb els punys a punt, feia riure una mica , a certa edat. Quant a Thomas Mann, les seves reflexions… La meva generació ho va conèixer de molt a prop, no era pas broma. La fascinació de què parleu, jo l’he viscuda. A Alemanya va fer estralls , en els països llatins va prendre caràcters més aviat pintorescos. Els anglesos, en canvi, en van ser bastant immunes. El millor antídot, segurament, era airejar-se. La cultura burgesa d’aleshores era molt resclosida i hi va haver una reacció sovint truculenta. Però els anglesos feien esport, anaven de cacera… No us penseu que ho vulgui banalitzar, va ser un fenomen molt seriós i complex. En part propi d’aquella època – i ara hauríem de fer sociologia-, en part inherent a la condició humana. En algun dels meus llibres he intentat reflexionar-hi. N’he tret conclusions potser pessimistes…
—Pensava en Érem quatre. En qualsevol cas, de jove fèieu una vida de «gentelman farmer»
—Sí, això que ara en diuen el contacte amb la natura sempre m’ha agradat. Passejar pels boscos, sol. Però també anar de cacera i muntar a cavall amb els amics. Muntar a cavall m’ha agradat molt, des de sempre. O fer excursions, viatjar.
—I els esports, tinc entès. Fèlix Cucurull recordava no fa gaire, en l’acte d’homenatge que us van retre a la vostra vila, que a Arenys circulava un rodolí prou eloqüent: «Lluís Ferran de Pol, que juega tan bien al foot-ball.»
—Ah, força que m’hauria agradat ser un Samitier! Sí, tot forma part de la meva joventut. Gresques, enamoraments, balls de festa major…
—I el gust per la vida militar, no gaire freqüent en aquest país i molt menys en un escriptor.
—A mi, de jove, la vida militar m’agradava. Era una feina com qualsevol altra, que, en condicions normals, en temps de pau, deixava molt de temps lliure, l’ideal de tot escriptor. L’últim any d’universitari vaig acollir-me a un curs per a convertir-me en alferes de complement i vaig demanar de ser artiller, perquè als estudiants de Dret els enviaven a Infanteria. I vaig sortir-me’n.
—Imagino que a Lluís Ferran de Pol, com a d’altres escriptors, el menava a la vida militar, a banda del gust per l’exercici físic i l’aventura, tot allò que té l’exèrcit de servei anònim, de monacat actiu, viril, reglamentat i alhora lliure, on poder confraternitzar amb una tropa d’homes joves sense cabòries. Lawrence d’Aràbia, Saint-Exupéry, Orwell, Malraux o Jünger van sentir una atracció similar.
Com veieu, amb la perspectiva dels anys, aquesta època de la vostra joventut, que va coincidir amb la segona República, amb l’Estatut d’Autonomia del 32?
—L’hostilitat sense reserves de gran part de la dreta espanyola contra la República era palpable. Això cal dir-ho, perquè sense aquesta hostilitat és impossible d’avaluar l’experiència republicana. Ara, tenint-ho en compte, també és cert que el gruix dels governants- aquella burgesia liberal d’Ateneu madrileny- va actuar amb molt poca traça. Què us diré? La gent encara ho discuteix ara sense treure’n l’entrellat. Quant a mi, en tinc un record magnífic. Penseu tan sols en els homes que n’han esdevingut símbols i en el que hi havia al darrera: Francesc Macià, Pompeu Fabra, Pau Casals… Jo em vaig sentir del tot identificat amb els valors que representaven. A pesar dels entrebancs seculars i de les mancances pròpies, a la joventut del país ens semblava que per fi podríem deixar enrere l’esperit de la Renaixença i fer cultura de veritat, no una cultureta amanida d’olis pairalistes i vinagres folklòrics. La Renaixença havia estat un moviment important, molt important en el seu moment, però havia quedat tronada, i les seves supersticions culturalistes ens podien fer més mal que bé: és evident que una cultura no fa un país, sinó a l’inrevés, i, si no, vegeu l’exemple de la Provença. Ara, en aquest país l’ombra del culturalisme sempre ha estat molt llarga, massa.
—I, finalment, la guerra.
—Despres de l’Alzamiento vaig anar a la caserna de Mataró a oferir els meus serveis, com a oficial de complement que era i com a militar que em considerava, però els de la FAI, que en aquells primers moments ho manegaven tot, em van dir que no els feia falta. El poble havia de fer la guerra i la revolució. De fet, no vaig entrar en combat fins que l’exèrcit de la República va esdevenir un exèrcit més o menys convencional. Mentrestant, a la rereguarda, vaig fer d’instructor de les Milícies Populars -una iniciativa de la Generalitat per posar una mica d’ordre- i vaig viure de prop els desgavells dels primers mesos, les matances indiscriminades… A mi no m’agradava gens. Procurava abstreure-me’n. Llegia, escrivia… En general, la guerra, per a a gent de la meva generació, va ser com una esgarrapada fonda. La guerra i la derrota. Aquest país va ser derrotat, encara que a uns quants ja els estigués bé. Negar-ho o fer-ne sofismes fa riure. Una guerra sempre és un trasbals per a un país, ni que sigui per les fàbriques destruïdes. Imagineu-vos, doncs, una guerra perduda en un país que es reconstruïa amb un suport popular important. Espiritualment, és una experiència abissal. Vaig descobrir-hi l’heroisme a què pot arribar el poble quan ho ha perdut quasi tot. I els sentiments més primaris: la por, la mesquinesa més crua, la generositat… Les meves vagues intuïcions de senyoret lletraferit van cristal·litzar de sobte, brutalment, en un bany de realitat.
—I després d’uns mesos al camp de concentració, l’exili a Mèxic, tot i que vós, en principi, volíeu anar a Anglaterra.
—És el que us deia abans. A Anglaterra el seny i la rauxa hi han conviscut secularment en molt bona harmonia. Ha estat un país de grans aventurers i, fins i tot, de grans bojos, però pragmàtic, positiu, desproveït, en general, de l’intel·lectualisme retòric que tant es dóna a França i que a mi m’embafa d’allò més. Jo veia en Anglaterra un país molt murri. M’agradava el seu sentit de la privacy. Els veia com una mena de catalans idealitzats del nord. Ara he de dir que a Mèxic vaig ser molt feliç. A la Universitat, on vaig llicenciar-me en Filosofia i Lletres, vaig conèixer la meva muller, l’Esyllt T. Lawrence, que venia de Cambridge a doctorar-se en la mateixa carrera. Ella ha donat rigor intel·lectual i un estímul decisiu a la meva obra.
—A Mèxic us vau dedicar al periodisme.
—El periodisme va molt bé per a deixar-se de romanços. A mi em va guarir d’una certa tendència a la verbositat. Vaig treballar a «El Nacional», cosa que em va permetre conèixer a fons el país, inclòs el món fascinat dels indis, amb els quals vaig arribar a conviure setmanes senceres, a les muntanyes. Sempre m’oferia a cobrir les notícies que comportaven més riscos.
—Sempre heu donat rellevància al muralisme dels Rivera, Orozco, Siqueiros…
—Quan vaig arribar a Mèxic governava Lázaro Cárdenas, que havia assajat un socialisme autòcton amb aspectes molt interessants. Per exemple, un art exigent i de gran volada, però a l’abast del poble, espiritualment poderós. Em va atraure molt. Hi retrobava el millor del que havia deixat enrere, truncat: l’esperit de Pau Casals.
(Fragment de l’entrevista de Carles Mengual: «Lluís Ferran de Pol, centaure i cavaller», Serra d’or (Barcelona), núm. 390, 1992)
_0.webp)
