Xavier Febrés

«Roma, passejar i civilitzar-se és un llibre sorprenent, sobretot perquè no és una guia purament pràctica, sinó una obra de creació, amb una clara voluntat literària, i no és gens freqüent que obres d’aquesta mena siguin escrites per dos autors alhora. No és una guia de Roma, és un llibre sobre Roma».

(Jaume Fabre: Diari de Barcelona, 5 de juliol de 1987)

* * *

«Escriure literatura de viatges en català és córrer amb un handicap gairebé impossible de superar. L’ombra de Josep Pla, una ombra encegadora. Però el món canvia i bé cal deixar-ne constància. A Xavier Febrés haver de córrer amb aquest handicap sembla que encara l’esperona i, així, després del seu Roma, passejar i civilitzar-se, escrit en col·laboració amb Rossend Domènech, torna a la seva vella passió, Itàlia, aquesta vegada amb una visió de Florència i la Toscana. Cal reconèixer que Xavier Febrés se’n surt prou bé, d’aquest seu intent impossible.»

(Narcís Comadira: El País, 25 de maig de 1989)

* * *

«El mèrit de Febrés és que ha sabut organitzar un text molt llegidor a partir de materials dispersos d’índole molt diversa. Llegir la biografia de Febrés ens proporciona una imatge de Josep Pla sencera: la de l’homenot contradictori i fascinant que va ser».

(Francesc Parcerisas: El País, 20 de setembre de 1990)
 

* * *

«El lector se sent reconfortat davant treballs com La tramuntana, en què Dacosta i Febrés centren les energies en un aspecte concret, com és el vent tramuntanal, del qual espigolen tot el que se sap, s¡inventa i se suposa, amb l’aplicació i la modèstia de dos arxivers benedictins».

(Vicençs Pagès: El Punt, 7 de novembre de 1995)

* * *

«Xavier Febrés és un dels periodistes actuals que escriuen més bé i que coneixen el país, i els seus personatges, amb precisió. A L’Empordà com un món. Febrés ha escrit amb voluntat d’estil, amb amenitat i amb rigor, que és com s’escriuen les cròniques. L’Empordà, sí, com un món. Com un món per on Xavier Febrés passeja amb la tranquil·la curiositat de qui se sent a casa».

(Agustí Pons: Avui, 8 de setembre de 1998)

* * *

«A l’interessantíssim llibre de Xavier Febrés Cigars, la cultura del fum ho trobaran tot sobre els havans: història i anècdotes, marques i produccions, formes i vitolas. I, sobretot, la passió d’un autèntic fumador de cigars. És a dir, d’un artista».

(Narcís Comadira: El País, 21 de gener de 1999)

* * *

«Febrés proposa un llibre molt amè, divertit i ben documentat que, malgrat tot, m’ha provocat una nosa permanent. L’autor oscil·la entre un odi del jacobinisme i una francofília exasperant».

(Joan Daniel Bezsonoff: El País, 22 de juny de 2006)
 

* * *

«Per la majoria dels mortals els dies tenen vint-i-quatre hores. En el cas de Xavier Febrés, però, es produeix un fenomen científicament inexplicable, ja que a les seves mans el temps sembla fet del mateix material dúctil i mal·leable amb què està construí el policia dolent de Terminator 2. En efecte, amb les mateixes hores de què disposen els altres ciutadans, Febrés n només treballa i escriu, sinó que encara li queda temps per viatjar –i encara més meritori– consagrar-se al dolce far niente. L’últim llibre seu que m’ha arribat a les mans és Viatge a les illes de Catalunya«.

(Vicenç Pagès: Presència, 26 de setembre de 2008)
 

Resseguir les illes sobre els meus papers em desperta una fascinació infantil, una curiositat insaciable. L’atracció pels territoris insulars m’arrossega periòdicament a emprendre tota mena de cabotatges més o menys fantasiosos cap a la seva atmosfera iodada i lliure.

Algú podria pensar que Catalunya és un país mancat d’illes. La veritat és que en té una colla, mal conegudes. Jo em vaig fer gran amb illa, concretament amb les illes Formigues del litoral palafrugellenc com a referència visual constant, l’element que trencava la platitud de la línia d’horitzó i l’amollonava amb un interès viu. Encara avui me les miro en silenci des de la platja durant una quantitat d’hores que les persones del meu voltant no entenen.

El meu vell amic de cal Rajoler de Pals, Miquel Bofill Abelló, també em portava –i encara em porta– a les illes Medes amb la barca del seu pare des del moll de l’Estartit, com dos juramentats del Maig 68 que alguna tarda, de tant en tant, juguem furtivament a fer de comtes de Montecristo. Més endavant m’hi portava Manuel Vázquez Montalbán amb la seva barca menorquina cabinada, abordada cada matí d’estiu pel amics al mateix moll de l’Estartit.

A Cadaqués, l’illa de Portlligat continua sent encara avui la peça mestra d’un redós màgic, un port «lligat» per aquesta illa que el tanca. A les seves calanques hi he fet últimament amb Amadeu Cuito sumptuosos esmorzars de ceba i anxova (més algun paté francès i algun embotit ibèric, si molt convé), amb coca de pa de la fleca de ca l’Àngel, una ampolla de vi i un cigar havà. Aquest inesgotable corn de l’abundància era transportat dintre d’una petita motxilla per l’amic, guia i amfitrió Miquel «Quelet» Noguer, capaç de conduir-nos-hi a rem malgrat el grop de tramuntana i fer-nos voltar tota l’illa a peu abans de procedir a l’àpat, gràcies a la seva agilitat de cames rodada en el dia a dia, un coneixement del terreny terrestre i marítim imbatible i un paladar igualment ben entrenat.

M’agradaria instal·lar-me a una illa solitària, ja no diguem arribar a ser-ne el propietari. No resultarà fàcil que ho acompleixi. De moment, en tinc algunes curosament apamades i descrites amb intenció al llarg d’aquest llibre. Segurament són illes sense màster, illes de col·leccionista. Per a mi representen una reducció a escala domèstica –ngènua i limitada si es vol, però més real que cap altra– de les grans illes de llegenda i del viatge fabulós. Cada persona hauria de poder trobar la seva illa dintre del casino mundial. En anglès la paraula island s’acosta molt a I-land. En català s’acosta a «ella», que no deixa de ser una altra illa habitada, un altre somni permanent de mitja humanitat a propòsit de l’altra mitja.

Cada persona és una illa, una maqueta del món, un efecte lupa, un territori off-shore, una engruna confidencial de terra emergida. I les illes imanten la imaginació, no en tinc cap dubte, com un banc de dades de la nostra fantasia. La seva estranya atracció neix segurament de l’anhel edènic de poder abraçar amb les pròpies forces l’univers dislocat, aconseguir aïllar-se en una sola unitat d’espai, arribar a la llibertat de ser un home-illa.

(Del llibre Viatge a les illes de Catalunya. Barccelona: La Magrana 2008)
 

* * *
 

L’enigmàtica Aurora, destinatària de les contínues cartes apassionades i dels viatges a Buenos Aires que puntegen obsessivament el llibre Notes per a un diari, va protagonitzar tota la segona meitat de la vida sentimental, intensa i sempre intermitent, d’un escriptor que l’amagava darrere la màscara de missògin, de cínic, d’antiromàntic, o potser simplement d’home feble i contradictori.

Tota l’obra de Pla és una ocultació de la seva freqüent relació amorosa amb les dones, camuflada sota divagacions literàries sense correspondència amb la veritat de la pròpia vida. Excepte en el cas d’Aurora i de Notes per a un diari, en aquest camp no va voler convertir l’experiència en literatura, primer per un agut sentit de la timidesa i del ridícul, o per un sentiment de fracàs. Però també per la feblesa que van marcar la seva conducta amb totes les dones que va estimar sense decidir-se a retenir-ne cap al seu costat. Al seu costat i en la seva intimitat, de forma estable només hi va haver sempre una ploma, un tros de paper, la solitud i la decisió de combatre-la o d’amagar-la amb literatura.

(Del llibre Les dones de Josep Pla. Barcelona: Edicions 62, 1999)