AI, DAMA DE QUERMANÇÓ,
castell de Vilajuïga,
un cavall i una cançó
que el vent i la terra lliga!
Diu que és filla de l’incest
de Magaulí i la germana,
nit d’escaig de l’any bixest,
bramul de la tramuntana.
Només l’han vista algun cop
els trabucaires estrenus;
quan travessa el pla a galop,
els clergues diuen que és Venus.
Del molí de l’Arbre Sec
als trullols de Peralada,
retruny al pas del seu brec
i s’escolta la tonada:
«Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó.»
De Bellcaire a Requesens,
des de Roses a Navata,
els molins li paguen cens,
tots els rius li duen plata.
La tenora arrenqui el plor,
a cada costat un tible.
Quan passa per Quermançó,
el vent es torna irascible.
La comtessa de Molins
les tramuntanes empaita
amb seguici d’assassins.
L’Orlina toca la gaita.
Tremoli el dubte d’un vers,
arpegis, laments i fugues.
Interludi de collverds
i adagi de fredelugues.
Posa brida a belfegor,
calça l’esperó de plata;
la segueixen per amor
set bandits a salt de mata.
la comtessa sap camins,
coneix els guals de la Muga
i cull a Pont de Molins
clavells i matafaluga.
L’amor d’home no li plau,
que l’amor no li plau gaire.
Només fora el comte Arnau
cavaller adust pel seu aire.
«Per no haver sabut un dia
que el pa amb nous era millor,
vaig perdre la senyoria
del castell de Quermançó»
L’esgarrinxa el parallamp
i els cabells al vent s’ondula.
Els abellots de l’eixam,
morts, semblen grans de cugula.
I giravolta el motiu
amb l’ala lleu de la frase.
Tot és fum, brasa i caliu:
ja no vol convent ni casa.
¿De quina color té l’ull?
¿Per quina amor es trastoca?
Alenada de cerfull,
ull de menta i pit de roca.
I els dies que no fa vent
–que, per atzar, no són gaires–
es tramunta al firmament
com un estel de set caires.
¿Qui sap on va i el que vol?
Però el seu nom és Teresa.
El vent esquinça el llençol
com una fogaina estesa.
(El cavaller Parsifal,
que amb veu de baix diu la coda,
passa amb el místic Graal
devers Sant Pere de Roda).
Visita el parent dispers
de Darnius a l’Armentera,
dues cosines a Llers,
l’oncle a Palau-saverdera.
Un bes per una cançó;
té a cada mas un baladre,
i a cada poble un baró,
i a cada castell un lladre.
¿Diu que ha fugit d’un convent?
Els clergues saben que és bruixa;
la revolada del vent
la faldilla li afluixa.
Els lladres de Quermançó
per llur dama fan la capta.
Ella se n’omple el sarró;
no sap ningú on va el dissabte.
Però vénen de Culips,
on Odisseus tingué espluga,
lamentables esgarips
de la nimfa malastruga.
El castell li fou petit,
la plana li fou estreta;
cap anell no duia al dit
perquè hi volia un cometa.
¿Quin pelatge té el cavall
d’elèctrica carnadura?
Amb el pinzell d’un buscall
li retoca la pintura.
Va saltant de bella nit,
de puig en puig, la muntanya,
bo i repassant el circuit
de la barrera d’Espanya.
Amb les ales del mussol
mou els molins de la lluna
rics d’alfàbrega i fajol,
calamarsa que s’engruna.
De Griselda du cinyell
i la trena de Nausica;
una esquerda de castell
i un amor que no s’explica.
I quan ha fet el seu torn
centrant la circumferència
al Far, llisca enmig del born
i seu a la presidència.
La comtessa de Molins
diuen que és una gran dama:
té una espluga de robins
i un cavall, sepulcre i flama.
Sigui folla, o si no ho és,
ningú no en sap l’oradura.
Un reialme per un bes,
amb el llavi a la ventura.
Un llindar que perd l’encaix
d’una torre, i per l’esquerda,
la cua del llangardaix
mou una maragda verda.
I la gent, esfereïda,
escolta al vent la cançó
de la cabra sebollida
que bela enterrada en vida
al castell de Quermançó.
(Del llibre Les bruixes de Llers. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 93-98)
* * *
Olivera
No vull, per viure, els fums d’opi
que m’ofrena la ciutat,
sinó l’aspra voluptat
d’un vi bru de celler propi.
Sabré, quan la mort s’apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!
La vida no em fou baldera:
he dit himnes als fonolls
i he libat als alcofolls
de N’Orfeu i Taballera.
Vull morir com l’olivera
encerclada de rebrolls.
(Del llibre Primer llibre de sonets. Olot: Aubert Edicions, 1979)
* * *
El meu epigramatari
farà somriure a tothom
excepte al destinatari.
La meva vida no és bruta;
tampoc dic que sigui neta:
per no casar-me amb la puta
ho faig amb la Ramoneta.
No et faci por la vellesa:
procura estimar el record
d’un bes, contra l’escomesa
taciturna de la mort!
RETRAT A LLAPIS DE JOSEP PLA
És tan obert l’Empordà,
ample, esbatanat i llis,
que l’home que escriu més pla
ha pres el nom del país.
Tots els calós d’aquesta terra
camelen en Salvador Dalí
i a la Gala, que és la seva busní.
Si no saps el què i el com, i no
capeixes l’art de Picasso?
Fes com el que juga al dòmino
i, si no té joc, diu: –Passo.
Sol tenir més d’una amiga
el regidor de la Lliga.
El cant de «La Marsellesa»
en boca de Charles de Gaulle
és com una bollavesa
engolida pel Rei Sol.
Mireu si en sé d’anar amb moto:
d’Espanya sóc campió,
però a Girona me la foto
i haig de tornar amb avió.
Hi ha marit que si l’enganyes
no es conforma de dur banyes:
en afers d’amor és carca
com Calderón de la Barca.
El paraigua sembla obert,
un negre bolet de roba
que el dia que plou es troba
i amb un raig de sol es perd.
(Del llibre Epigrames. Olot: Aubert Edicions, 2002)
.webp)
