Pel que fa als poemes, haig d’observar que una primera lectura dels mateixos m’ha fet sentir la il·lusió (la sensació il·lusòria) d’haver estat llegint uns haikus japonesos, donat que el tema i, inclús, la motivació espiritual dels poemes de l’Àngel són, en ocasions, força semblants, sense concidir, és clar, en l’aspecte mètric.
Els poemes, d’una delicadesa exquisida, es podrien incloure dins d’un corrent de literatura poètico-sapiencial i, fins i tot, de caire místic, molt tradicional i significativa de l’Orient.
(Moisès Stankovich. «Comentari als poemes d’Àngel Fabregat apareguts al butlletí 73». Butlletí 76 de l’AJELC, p. 2 i 3.)
* * *
Àngel Fabregat, nat a Belianes, l’any 1965, pren un verb nu i concís gràcies al qual els mots són reduïts a una agraïda perspicàcia essencial, que va de l’antic correlat amorós amb la natura a fórmules especulatives d’observació de la vida, dins la mateixa senzillesa d’unes formes consagrades per llur brevetat. Segons la forma, hom podria separar les 4 seccions d’aquest llibre en dues parts: l’una (cenyida als metres orientals esmentats), oberta per sengles citacions d’Auden («The cold had made a poet») i Alexandre, desgrana impressions on una fluència serena i tensa equilibra els petits assalts de la vivència (minses tragèdies, idilis determinants) amb una gran capacitat de síntesi expressiva (i a voltes de la mà de la simetria); l’altre camp, obert per mots de la Marçal i d’en Hierro, amplia amb altres formes —lliures però també encertades— aquellla intel·ligència emotiva capaç de besllumar-se en el foc de la paraula (Els amants somien), però també de distanciar-se, encoberta sota aparells de normalitat. La implicació del poeta (també irònic, càustic si cal, com a Suburbi) deriva subtilment vers la recerca d’un angle de visió evident, revelador de paradoxes lantents en associacions torbadores (ja vistes abans a Transcendir, per exemple), que l’ull viu capta en fragments de vida i la paraula representa amb un llenguatge contingut, quasi primordial (Passeig).
(Xavier Canyada. «La perspicàcia essencial d’Àngel Fabregat», Avui, 23 de febrer de 2011.)
* * *
Centrándonos en el libro, debemos destacar como a través de cada uno de ellos el autor deja un espacio dentro de la mente del lector con el fin de conseguir la participación de este, incidiendo a rellenar ese espacio con su propia imaginación. Un espacio que podría considerar muy subjetivo. El cielo en ruinas es un conjunto de microrrelatos donde no solo influye lo que quiere trasmitir el propio autor sino que, según el estado anímico o las vivencias de cada lector, podrán ser interpretados de manera diferente, creando imágenes e interpretaciones diversas.
(Maria José Vera Herrera. «El cielo en ruinas, de Àngel Fabregat Morera», Magazine. Blog de Falsaria. 22 de juliol de 2015)
* * *
A lo largo de sus páginas, el autor nos somete en una mirada implacable a las heridas y cicatrices a las que nos enfrentamos cada día, pero no deja de tener un guiño cómplice y una palabra de aliento para todos los que las padecemos.
Cada relato nos traslada a este mundo caótico que hace tiempo dejó de ser el paraíso, pero en el que, como destellos, siguen vislumbrándose el amor, el perdón y la solidaridad, el anhelo de querer y ser queridos.
(«El cielo en ruinas», blog El libro durmiente. 2 d’octubre de 2015).
_0.webp)
