Xavier Fàbregas i Surroca neix el 1931 a la casa d’estiueig de la seva família a Montcada i Reixac, on es traslladen a viure definitivament quan ell té nou anys. Estudia el batxillerat a Barcelona i després torna a Montcada. De ben jove comença a interessar-se pel teatre, primer participant en els grups d’afeccionats de la seva vila, i més tard en diversos col·lectius de teatre independent de Barcelona, on desenvolupa tota mena d’activitats.
Cap als vint anys inicia les col·laboracions a la premsa escrita, amb articles sobre teatre i cultura en general, i escriu les primeres obres teatrals en castellà. El 1957 publica i estrena, al Teatre Romea de Barcelona, l’obra Partits pel mig, traduïda d’un original en castellà. Continua amb l’estrena d’obres en els circuits independents de Barcelona, amb títols com Quizás mañana…, estrenada el 1959, El nuevo mensaje, estrenada el 1960 i guanyadora del premi TEU de la Universitat de Barcelona, El nuevo rapto de Elena, estrenada i publicada el 1957, Aquesta terra, guanyadora del premi de teatre Ignasi Iglésias dels Jocs Florals de París el 1965, entre d’altres. De la vintena d’obres que escriu, però, només n’estrena una part i la majoria resten inèdites. En aquest sentit, amb el temps acaba abandonant la seva faceta de dramaturg, segurament per les dificultats que troba per publicar i estrenar la seva obra amb garanties.
Cap al 1958 entra a treballar a l’editorial Espasa-Calpe, i més tard a Bruguera i en altres editorials de Barcelona. El 1961 funda l’editorial Trimer juntament amb Josep M. Mas i Godayol, i el 1963 l’editorial Occitània amb Mercè Lloret i Joaquim Montesinos. Al mateix temps augmenta les col·laboracions en diaris i revistes, i escriu diversos llibres d’encàrrec en castellà, com ara Los inventos. (De la piedra tallada al propulsor atómico), El hombre, Los dictadores. (De Calígula a Hitler), tots ells publicats per l’editorial Bruguera el 1962. La decisió d’assistir al curs de llengua catalana impartit per Max Cahner, el 1963, és un fet essencial per entendre com, d’escriure en castellà, passa a fer-ho majoritàriament en català. Així, per aquesta època escriu els primers relats sobre els seus viatges a peu, amb títols com Catalans terres enllà (1967) i Entre Catalunya i Aragó (1971). A més dels viatges a peu, és un gran amant dels escacs. Funda la «Peña Ajedrez Moncada» (1962), i participa en torneigs nacionals i internacionals per correspondència.
El 1965 entra com a professor d’història del teatre a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Un any després, als trenta-cinc anys, s’inscriu al curs de literatura catalana dels Estudis Universitaris Catalans, i entra com a col·laborador de la revista Serra d’Or. El mestratge de Joaquim Molas, amb qui manté una profunda amistat durant tota la vida, és decisiu a l’hora de decantar-se cap a la investigació teatral i l’estudi de la història del teatre. Història del teatre universal (1966) és el seu primer treball, però la manca d’estudis en profunditat sobre teatre català modern l’estimula per a centrar-se en aquest tema. Inicia una exhaustiva recerca en arxius i hemeroteques, i fruit d’aquesta tasca de recerca sistemàtica i rigorosa apareixen títols tan rellevants com Teatre català d’agitació política (1969), Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), Aproximació a la història del teatre català modern (1972) i Les formes de diversió en la societat catalana romàntica (1975). També s’encarrega dels capítols corresponents al teatre de «La Renaixença», de l’obra Història de la Literatura Catalana (1986) publicada per l’editorial Ariel.
Manté, simultàniament, una polifacètica activitat entorn del teatre. És un líder del teatre independent, i porta a terme una decisiva tasca de promoció i dinamització de les arts escèniques i de l’espectacle a tot el territori català. Escriu crítica i ressenyes teatrals, destacant la seva secció a la revista Serra d’Or i també a mitjans com Presència, Tele-Estel, La Vanguardia, Avui, Canigó, Oriflama, Destino, Diario de Barcelona i Els Marges, entre d’altres. Col·labora en les principals publicacions sobre teatre a escala mundial, i participa com a conferenciant en congressos i simposis internacionals sobre crítica teatral, en festivals internacionals i en universitats europees i americanes. És membre fundador de l’Escola Intenacional d’Antropologia Teatral (1979) i membre de l’Associació Internacional de Semiologia de l’Espectacle (1981) i de l’Institut Català d’Antropologia (1978).
A partir de 1971 es fa càrrec del departament d’investigació de l’Institut del Teatre, dirigeix la revista Estudis Escènics i la col·lecció «Monografies de Teatre», editada pel mateix Institut. Amb el material de les seves investigacions, escriu diverses adaptacions teatrals, com Balades del clam i de la fam (1967), una adaptació a partir de sainets d’autors anteriors a Serafí Pitarra, Francesos, liberals i trabucaires (1972), dramatitzada a partir de textos de Josep Robrenyo (1780-1838), i A l’Àfrica, minyons (1972), un recull de textos teatralitzats que fan al·lusió a la campanya del Marroc de 1859. El 1980 és nomenat cap del servei de cinematografia i teatre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, càrrec que dimiteix uns mesos després.
Influït per les teories de la semiologia, s’interessa per l’estudi del teatre com a llenguatge, i es qüestiona el significat i materialitat dels signes i de la posada en escena. En aquest sentit Iconologia de l’espectacle (1979) és un treball pioner a Catalunya. També centra les seves recerques en la qüestió de l’origen del fet teatral i els límits del teatre mateix. S’interessa per l’antropologia cultural i estudia les diverses manifestacions parateatrals dels Països Catalans: rituals, tradicions, festes populars i religioses, etc. Publica els assajos El teatre o la vida (1976), Cavallers, dracs i dimonis: itinerari a través de les festes populars (1976), Tradicions, mites i creences dels catalans (1979), El fons ritual de la vida quotidiana (1982), premi Xarxa d’Assaig del mateix any, De la cuina al menjador (1982) i El llibre de les bèsties: zoologia fantàstica catalana (1983), premi Crítica Serra d’Or del 1984. També continua amb el conreu de narrativa, i publica el relat de viatges Europa, Europa! (1982), i una única novel·la, L’encalç (1982).
Als cinquanta anys, Xavier Fàbregas és considerat el crític teatral de més prestigi a casa nostra, un dels experts més valorats en història del teatre català, i una autoritat internacional en semiologia i antropologia cultural. En el moment de plena maduresa de la seva obra, mor sobtadament a Palerm (Sicília), el 10 de setembre de 1985. El buit que suposa la seva desaparició és insubstituïble, i mai cap persona ha tornat a aglutinar tant prestigi i influència en tots els àmbits del teatre. Per això, després de la seva mort, se succeeixen els homenatges: li concedeixen el Premi Nacional d’Activitats Teatrals (1985) i el premi Crítica Serra d’Or de Teatre (1986); s’instauren el Premi Nacional Xavier Fàbregas d’investigació i assaig sobre les arts de l’espectacle (1986-1997), el Premi Xavier Fàbregas sobre el món del pallasso (1986-1995) i el premi Xavier Fàbregas per a joves dramaturgs concedit per la Universitat de Palerm (1990-1995); l’Ajuntament de Montcada i Reixac inaugura l’exposició «Memorial Xavier Fàbregas» i n’edita el catàleg; les revistes Serra d’Or i Estudis Escènics li dediquen monogràfics.
Maryse Badiou, vídua de l’autor, duu a terme una generosa tasca de divulgació i compilació de la seva obra. Té cura de la publicació de Teatre en viu (1987-1993), que recull, en tres volums, els seus articles de crítica teatral. També organitza el Simposi d’Antropologia Cultural sobre Xavier Fàbregas, a l’Ateneu Barcelonès (1989), recollit i publicat el 1990; i publica el treball Xavier Fàbregas. Bibliografia (1951-1985) (1993), que recull la bibliografia completa de l’autor. També, la Universitat de París-Sorbona i el Centre d’Études Catalanes organitza, el 1993, unes jornades d’homenatge a la seva obra i trajectòria, recollides i publicades el 1996. El 2006, l’Ajuntament de Montcada i Reixac publica l’opuscle Xavier Fàbregas 1931-1985, en commemoració del 75è aniversari del naixement de l’autor.
Segons Joaquim Molas, en el pròleg d’Els orígens del drama contemporani (1995), el conjunt de l’obra de Xavier Fàbregas, amb el de Josep Yxart, és una de les grans fites dels estudis teatrals al país.
_0.webp)
