Novel·la Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Poesia Obres traduïdes Altres

Núria Esponellà

Núria Esponellà (Celrà, Gironès, 1959) és filòloga i professora. Inicia la seva trajectòria literària en la poesia. És autora de novel·les com Gran Cafè (1998), Un moment a la vida (1999), El mateix vell amor (2000, Premi Ciutat de Badalona), la novel·la basada en la sèrie televisiva Temps de silenci (2002), Sunitha (2003), una novel·la testimonial sobre l’experiència de l’apadrinament a l’Índia, La Travessia (2005), Una dona d’aigua (2013) i La filla de la neu (2016).

Ha guanyat diversos premis literaris entre els quals destaquen el Premi Bonmatí de periodisme, el Premi Columna per la novel·la La Travessia i el Premi de novel·la històrica Néstor Luján (2009). El 2012 queda finalista del Premi Prudenci Bertrana amb l’obra Una dona d’aigua.

Per la seva obra poètica ha rebut el Premi Ciutat d’Olot (1986), el Premi Mercè Bayona atorgat al poemari Un vent, una mar (1994), el Premi Goleta i Bergantí per La mirada de la gavina (2001), prologat per Miquel Martí i Pol, i el Premi Prudenci Bertrana per la novel·la Ànima de tramuntana (2020).

L’autora col·labora habitualment als mitjans de comunicació.

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Bea Fernández per a l’AELC.
Documentació i fotografies: Arxiu personal de l’autora.

Castellano

Núria Esponellà castellano

Núria Esponellà (Celrà, Gironès, 1959) es filóloga y profesora. Inicia su trayectoria literaria en la poesía. Es autora de novelas como Gran Cafè (1998), Un moment a la vida (1999), El mateix vell amor (2000, Premio Ciutat de Badalona), la novela basada en la serie televisiva Temps de silenci (2002), Sunitha (2003), una novela testimonial sobre la experiencia del apadrinamiento en la India, La Travessia (2005), una dona d’aigua (2013) y La filla de la neu (2016).

Ha ganado varios premios literarios entre los cuales destacan el premio Bonmatí de periodismo, el premio Columna por la novela La Travessia y el premio de novela histórica Néstor Luján (2009). En 2012 queda finalista del premio Prudenci Bertrana con Una dona d’aigua.

Por su obra poética ha recibido el premio Ciutat d’Olot (1986), el premio Mercè Bayona otorgado al poemario Un vent, una mar (1994) y el premio Goleta i Bergantí por La mirada de la gavina (2001), prologado por Miquel Martí i Pol.

La autora colabora habitualmente en los medios de comunicación.

Es socia de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Bea Fernández para AELC.
Documentación y fotografías: Archivo personal de la autora.

English

Núria Esponellà English

Núria Esponellà (Celrà, Gironès, 1959) is a philologist and teacher. She began her literary career writing poetry and has also published the novels Gran Cafè (1998), Un moment a la vida (A Moment in Life – 1999); El mateix vell amor (The Same Old Love – 2000), winner of the «Ciutat de Badalona» Prize; Temps de silenci (Time of Silence – a novel based on the television series, 2002); Sunitha (2003), a testimonial work based on the experience of child sponsorship in India; La Travessia (The Journey – 2005), Una dona d’aigua (A Water Woman – 2013) and La filla de la neu (2016).

She has been awarded a number of literary prizes, notable amongst which are the Bonmatí Prize for Journalism, the Columna Prize for La Travessia and the Néstor Luján for historical fiction (2009). In 2012 her novel Una dona d’aigua was chosen finalist for the Prudenci Bertrana Prize.

For her poetic works she has been awarded the Ciutat d’Olot (1986), the Mercè Bayona for Un vent, una mar (A Wind, A Sea – 1994) and the Goleta i Bergantí award for La mirada de la gavina (The Seagull’s Gaze – 2001), which has a prologue by Miquel Martí i Pol.

She also works on a regular basis in different areas of the mass media.

She is a member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).

Web page: Bea Fernández for AELC.
Documentation and photographs: Author’s personal files.

Biografia

Núria Esponellà Puiggermanal (Celrà, Gironès, 1959). Actualment viu a l’Alt Empordà. És llicenciada en filologia catalana i professora d’ensenyament primari i secundari.

Actualment la seva feina gira entorn de l’escriptura, però continua molt vinculada al món pedagògic; això li permet moure’s per ambients diversos, col·laborar amb entitats educatives, associacions culturals i mitjans de comunicació. Imparteix tallers d’escriptura per a joves i adults.

La vocació per l’escriptura se li va despertar en l’adolescència. Inicia la seva trajectòria literària en la poesia i, anys més tard, escriu una primera novel·la, Gran Cafè.

Núria Esponellà s’interessa pels temes referits als conflictes vitals humans, els sentiments contradictoris i la possibilitat de donar plenitud a les situacions crítiques de la vida.

És col·laboradora habitual de premsa i ràdio. Ha treballat com a articulista a La Vanguardia, escriu per El Punt diari i altres publicacions (Hora Nova). Ha col·laborat amb Catalunya Ràdio i actualment té una secció d’escriptura a RAC 1 (Al «Tot és possible» d’Elisenda Camps).

Ha viatjat per nombrosos països i, repetidament, a Cuba i al nord d’Àfrica, on es va inspirar per escriure la novel·la La Travessia. També ha viscut a l’Índia, experiència de la qual va néixer una crònica novel·lada sobre la Fundació Vicenç Ferrer, Sunitha.

El 2002 va novel·lar la sèrie televisiva Temps de silenci.

Entre els reconeixements que ha merescut la seva obra literària cal comptar el Premi Ciutat de Badalona del 2000 per la novel·la El mateix vell amor, el Premi Columna del 2005 per La Travessia i el Premi Néstor Luján de novel·la històrica del 2009 amb Rere els murs. En poesia ha estat premiada amb el Premi Mercè Bayona per Un vent, una mar i el premi Goleta i Bergantí pel poemari La mirada de la gavina. El 2004 va rebre el Premi de periodisme Bonmatí.

Amb la novel·la Una dona d’aigua queda finalista al Premi Prudenci Bertrana 2012; el 2016 publica la novel·la La filla de la neu; i, el 2020 va guanyar el 45è Premi Prudenci Bertrana amb la novel·la Ànima de tramuntana. 

És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
 

Premis

  • Premi Ciutat d’Olot-Josep Munteis de poesia (1986): Engrunes del somni.

  • Premi Mercè Bayona de poesia (1993): Un vent, una mar.

  • Premi Goleta i Bergantí de poesia d’El Masnou (2000): La mirada de la gavina.

  • Premi Ciutat de Badalona de novel·la (2000): El mateix vell amor.

  • Premi Bonmatí de periodisme (2004).

  • IV Premi Col·lumna de novel·la (2005): La travessia.

  • Premi Nèstor Luján (2009): Rere els murs.

  • Finalista al Premi Prudenci Bertrana de novel·la (2012): Una dona d’aigua.

  • Premi Prudenci Bertrana de novel·la (2020): Ànima de tramuntana.

L'autora al lliurament dels Premis Literaris de Girona.
L'autora al lliurament dels Premis Literaris de Girona.

Gran Cafè.

Gran Cafè és una novel·la ambientada a Ceret (Vallespir) en un període d’entreguerres. Es tracta d’una història d’amors paral·lels en la qual el poder curatiu de les plantes juga un paper determinant.

Coberta de Gran Cafè
Coberta de Gran Cafè

Vincles

Comentaris d'obra

Autora d’una dotzena de novel·les, entre elles l’aclamada Ànima de tramuntana (Premi Prudenci Bertrana), i de llibres de poesia com Quadern d’Empúries, Núria Esponellà ha trobat en l’escriptura un ajut inestimable per fer front al càncer. Tot el que ha viscut des del diagnòstic ho va anar anotant en uns quadernets que han donat com a resultat el llibre Amb els pits a l’aire. «El llibre és un exercici de despullament total i em feia una mica d’angúnia fer-ho públic. Em preguntava: el guardo en un calaix? Però després d’haver ordenat els escrits per donar-hi forma de llibre els vaig passar a la meva editora, que ho va trobar preciós», explica l’escriptora. «Llavors vaig pensar que si aquella història li havia arribat a ella, també podria arribar a altres persones, no només a les que pateixen càncer, ja que hi parlo del que ens sosté quan tot cau», afegeix Esponellà.

(Marta Costa-Pau. «Núria Esponellà: ‘He viscut el càncer amb els pits a l’aire, literalment i metafòricament'», Diari Ara, 12 de setembre de 2025)

* * *

Ànima de tramuntana és la novel·la amb què Núria Esponellà va guanyar el darrer premi Prudenci Bertrana, amb un títol que ens remet a aquest esperit lliure i lluitador que, davant de les ferides de la vida, aprèn a cicatritzar-les des de la tenacitat i el coratge. És una novel·la excepcional. Ho és, d’entrada, per la seva ambició, que queda reflectida en la seva extensió, però també en l’encreuament de dues trames narratives paral·leles separades per més de dos mil dos-cents anys, que van de les fortificacions iberes a les xarxes socials contemporànies. És així mateix excepcional pel gruix, la densitat i la profunditat amb què hi emergeixen les personalitats formidables de les seves protagonistes, Mínia i Ekinar, ben acompanyades per altres figures femenines brillantment traçades, Estel i Saratin. Ànima de tramuntana ens atrapa des del primer moment per les tensions que hi bateguen, per les circumstàncies doloroses que s’hi esdevenen i per les reflexions a què ens convida. Però també hi contribueix l’excel·lent ritme narratiu que l’autora hi aconsegueix. (…) Si les millors novel·les tenen la virtut de bastir un edifici literari, (…) aquest és el cas d’Ànima de tramuntana.

(Carles Duarte. «Ànima de tramuntana», Diari de Girona, 4 d’octubre de 2020)
 

* * *
 

L’autora diu que, a diferència de l’Anna Karènina a la qual evoca el personatge, la protagonista d’aquesta novel·la [Una dona d’aigua] –Sarah Prats– és prou capaç d’evolucionar i ho transforma tot per tirar endavant. «En realitat, el personatge està molt marcat pels temps que estem vivint, i malgrat que viu una època pretèrita, la seva vivència és molt actual, en un present marcat per les transformacions», aclareix. Núria Esponellà descriu Sarah Prats com una dona molt variable, d’una gran sensibilitat, una verdadera «dona d’aigua» capaç de percebre més enllà dels sentits físics i que deu el seu magnetisme a les aigües de l’estany. Les seves aigües, confessa, simbolitzen les emocions.

Per concebre el personatge, confessa obertament que va haver de submergir-se en la seva pròpia experiència interior, «expulsar vells fantasmes, recordar de quina manera havia superat patrons limitadors en moments de crisi». Al final, el personatge es va anar perfilant i, com ella expressa, «em vaig adonar que estava explicant un procés de la meva pròpia ànima». Es tractava, aclareix, de narrar com es poden transformar les emocions destructives en emocions creadores, com ara la rancúnia en perdó, el sentit de la culpabilitat en compassió, la inseguretat en confiança… «Tot plegat em va deixar literalment esgotada», assegura Núria Esponellà.

Tanmateix, tot i que considera que l’obra indaga en la sensibilitat femenina i la complexitat de l’ànima de la dona, l’escriptora té clar i remarca que «no és una història per a dones». El pes del personatge masculí hi és molt present, i en tot cas és l’home que se sent seduït per aquest enigma que és «intentar descobrir l’ànima de la dona». En la novel·la conviuen personatges històrics i ficticis a l’entorn d’una trama amorosa en què, a la manera d’Orfeu, un home ajuda una dona a sortir de l’infern emocional. […]

Com sempre, l’autora s’ha documentat molt bé per escriure aquesta novel·la que, com puntualitza, és més una novel·la d’època que no pas històrica. La Banyoles de final del segle XIX emmarca el rerefons de l’acció i, entre d’altres, descobrim que és una de les primeres poblacions del país de gaudir de la llum elèctrica a les cases, del telèfon públic i de l’arribada dels primers vehicles amb motor. També amb l’arribada de la modernitat, lligat al procés d’industrialització, sorgeixen les lluites entre treballadors i amos. Com va fer a la seva obra anterior, hi apareixen personatges reals, com ara Pere Alsius i Francesc Darder. D’aquest últim, l’autora en descriu la gènesi de la col·lecció Darder i la creació, fa 125 anys, del primer Museu Darder a Barcelona.

(Jordi Camps. «Descobrint l’ànima d’una dona», El Punt/Avui, 8 de febrer de 2013)
 

* * *
 

Un dels atractius d’aquesta novel·la és que, tot i presentar-se amb l’etiqueta controvertida d’històrica i, fins i tot, havent guanyat un important premi dedicat a aquest gènere, és un llibre d’aventures sobre el desig de llibertat del protagonista. El jove Blai –anomenat l’Ocell pel seu tutor, Sebastià– és orfe. S’enamora de la filla de l’escultor, Càndia. El seu desig d’atansar-se a la noia corre paral·lel a la seva ànsia per mirar de pujar en l’escalafó social. De fet, només si aprèn l’ofici d’escultor i hi excel·leix, l’Ocell disposarà d’una oportunitat per ser a prop de la noia. O per volar.

Esponellà ha escrit una novel·la d’aprenentatge: en aquest sentit, l’Ocell és el personatge que es forma. Vol anar més enllà dels murs, i de fet acabarà fent realitat el seu somni. Però aquesta no és l’única línia argumental. L’excusa del període històric en què s’ambienta l’acció permet a l’autora reflexionar sobre el poder: les tensions entre el pare abat i dos nobles, que sembra el país amb uns quants cadàvers. I li permet reflexionar, també, sobre la mort, que plana sobre moltes de les pàgines de l’obra.

Rere els murs és una novel·la d’aventures, i em sembla que és així com s’ha de llegir. La tria d’uns quants elements dramàtics donen compte de la bona mà d’Esponellà per a la construcció novel·lesca: una carta pontifícia robada, un passador de cabells i una cadernera que funcionen com a penyores d’amor, unes relíquies que han de seguir un viatge força accidentat. I de fons, sempre, la imponent mola del monestir al qual l’escriptora ha retut homenatge.

(Jordi Llavina. «El temple de la tramuntana», Presència, de l’1 al 7 de gener del 2010, p. 36)
 

* * *
 

[Petits grans plaers] Els plaers d’Esponellà són més a l’abast de la mà i de la butxaca, i literàriament l’estil de l’escriptora es mostra més solvent i donat a la glossa lírica. […] M’han agradat molt aquells plaers relacionats d’una manera més íntima amb la naturalesa, que Esponellà coneix molt bé.

(Jordi Llavina. El Punt, 27 de juliol del 2006)
 

* * *
 

[La travessia] La vida quotidiana del Xevi i la Montse ocupa el gros de la novel·la i és el que ha despertat més interès en aquest lector. El Xevi és tota una troballa: un dels primers periodistes de la literatura catalana que, lluny del faldillerisme i del cinisme, es mostra com «un home sense angles ni reversos foscos». […] Esponellà s’ha esforçat a crear una estructura envoltant, amb un ordre més literari que cronològic i amb capítols que alternen el punt de vista i que donen peu a un cert perspectivisme. El millor és el llenguatge: útil i real, amb pinzellades líriques.

(Vicenç Pagès Jordà. El Periódico, 5 de maig del 2005)
 

* * *
 

M’atreveixo a afirmar que en aquest llibre no hi ha cap vers gratuït i que tots responen a un procés de reflexió, d’anàlisi, d’exigència, és a dir, que expressen un compromís vital plenament assumit […] És en aquest sentit que em permeto de cridar l’atenció del lector sobre alguns aspectes diguem-ne exteriors o formals. El primer és la riquesa d’imatges i de metàfores […] El segon és la precisió, la idoneïtat i l’adequació de la llengua i del llenguatge en els diferents registres ambientals del llibre. I el tercer és el compromís diguem-ne existencial que l’autora no refusa mai d’assumir i que adquireix una gran bellesa i una admirable dignitat en els poemes amorosos.

(Miquel Martí i Pol. Pròleg a La mirada de la gavina. Barcelona: Columna, 2001)

Coberta de la novel·la <i>La filla de la neu</i>.
Coberta de la novel·la La filla de la neu.
Coberta d'<i>Una dona d'aigua</i>.
Coberta d'Una dona d'aigua.
Coberta de <i>Rere els murs</i>.
Coberta de Rere els murs.
Coberta de <i>Petits grans plaers per ser feliç</i>.
Coberta de Petits grans plaers per ser feliç.
Coberta de <i>La travessia</i>.
Coberta de La travessia.
Coberta d'<i>Ànima de tramuntana.</i>
Coberta d'Ànima de tramuntana.

Entrevistes

Amb Rere els murs, Núria Esponellà (Celrà, 1959) aconsegueix la doble fita de fer una reconstrucció històrica amb el màxim rigor i, alhora, atrapar el lector amb les històries de personatges plens de passió i emoció.

–Per què ens agrada tant la novel·la històrica?
–És una constant en la literatura catalana, no és pas cap moda. No crec que siguem una societat nostàlgica, però ens agrada conèixer el nostre passat.

–La seva novel·la, Rere els murs ens trasllada al segle XII i al monestir de Sant Pere de Rodes. Per què aquesta tria?
–Sant Pere de Rodes és una imatge potent de la meva infantesa, quan el meu pare va portar-me a visitar les ruïnes. Al llibre intento explicar la vida al monestir i la seva zona d’influència al segle XII, una època intensa en la vida de Catalunya.

–Moltes de les històries que explica al llibre, però, són vàlides també aquí i ara.
–Vaig començar a desenvolupar la idea de la novel·la al voltant d’un personatge –que finalment va esdevenir secundari– que abandona la lluita pel poder i es perdona a si mateix i perdona el món. Això, i l’amor, l’amistat o l’espiritualitat, són temes vàlids en totes les èpoques.

–Vol dir que són valors vigents avui en dia?
–Crec que sí, a pesar de tot. El que passa és que estem envoltats d’una intoxicació informativa, i també emotiva. Hem deixat de cercar el sentit de la vida.

–En té, de sentit, la vida?
–Potser no en té, però n’hi hem de donar nosaltres. Hem de fer una pausa i mirar-nos endins, anar a l’essència. El problema que tenim és l’antropocentrisme. Com a país tenim el mateix. Les esquerres independentistes arriben al poder i s’obliden de tot. Per això sorgeixen les consultes populars, com a resultat d’una sensació col·lectiva d’impotència. Però repeteixo, si mirem endins, hi trobarem els mateixos valors que al segle XII.

–Una novel·la històrica no és un llibre d’història. Ha intentat ser-hi fidel, però?
–Molt pocs dels personatges principals i secundaris de la novel·la són inventats. He intentat ser fidel a la història del monestir i de la societat del segle XII. No va ser fàcil, però. Van ser tres anys de feina, de documentació i d’escriure. Vaig trobar la dificultat afegida que l’arxiu del monestir es va cremar durant la guerra del Francès. Vaig haver de recórrer a documentació de referència, a Montserrat, al bisbat de Girona, als arxius municipals.

–Finalment, va escriure una novel·la. Fa falta tant de rigor històric?
–Jo he volgut escriure una història ben documentada, que traslladés el lector a aquella època. Hi he posat l’ànima durant tres anys. He dormit al monestir, he empaitat arquitectes per entendre com s’ho feien per construir a dalt de la muntanya, vaig passar-me un mes acompanyant un mestre escultor a la seva feina, per absorbir l’esperit de la seva feina. Vaig descobrir que aquella muntanya té una força tel·lúrica important, que ha estat un centre de pelegrinatge des de temps prehistòrics.

–Aleshores, la feina prèvia és tan o més important que l’escriptura mateixa, oi?
–Exacte. I també és important un ordre, una disciplina. Has de tenir molt clar tot plegat abans de posar-t’hi, perquè si descobreixes una errada històrica quan vas molt avançada, pot ser que hagis de revisar i corregir moltes i moltes pàgines. Per això, primer vaig estar-me dos anys fent la feina de documentació, preparant esquemes i quadres, per tal de tenir-ho tot ben clar a l’hora d’asseure’m a escriure. Un cop fet això, vaig estar-me un any escrivint intensament, cada dia. A partir de la segona part, vaig adonar-me que havia agafat velocitat. I vaig sentir que havia connectat amb aquelles novel·les d’aventures que llegia de petita, amb Dumas, amb Verne.

–La va seduir la vida monàstica?
–No. Vaig documentar-me molt també pel que fa a la vida als monestirs. Vaig llegir la regla de sant Benet. No trobo el sentit de la normativa i el dogma, però sí de l’essència, l’espiritualitat, el silenci, la pau interior. Tanmateix, els monestirs del segle XII eren quelcom diferent, eren veritables centres de poder, en constant pugna amb els nobles i senyors. També hem de tenir en compte que al segle XII encara s’admetia que els clergues tinguessin dona i fills, es tolerava. Va ser a partir d’aleshores que va començar la repressió.

–La novel·la va guanyar el premi Nèstor Luján, va per la tercera edició, s’ha traduït al castellà… No ha deixat el llistó massa alt per a la propera?
–Ni m’ho plantejo, això. Per a mi, escriure és un repte personal, i ara estic gaudint del resultat d’un gran esforç. Demà?, ja ho veurem. Tinc clar que pot ser que el proper llibre –si n’hi ha– no interessi a ningú, però jo no em plantejo fer de l’escriptura un mitjà de vida. Crec que qui es posa com a objectiu viure de l’escriptura, ni viu ni escriu.

–Ara em dirà que l’èxit no té cap importància?
–Què és l’èxit? Arribar al cim? Doncs si et quedes al cim de l’Everest, et faràs mal, has de baixar de seguida. La gràcia està en el camí, és el que de veritat et dóna satisfacció, tant de pujada com de baixada.

(Germà Capdevila: «Ja no cerquem el sentit de la vida», El Punt/Avui. Especial St. Jordi, 23 d’abril de 2010, p. 12)