Estan callats, mirant des de la seva taula la porta de la granja. Ell fuma amb les celles enlaire, ella plega minuciosament el tiquet del berenar.
Per fi entra el pare. Es treu el barret. S’inclina i la besa.
–Hola, Mònica. Hola, Albert.
Ell s’incorpora i li estreny la mà.
–Vol seure aquí?
–No, no, ja esteu bé –es gira al cambrer–. Un cafè.
Ell aixafa el cigarret, ella segueix plegant el tiquet. El pare somriu.
–Vaja, vaja.
(Varietés. Barcelona: Selecta, 1959)
* * *
l sol ha sortit d’una manera imprecisa. Sobre la ciutat i més enllà, damunt del mar, hi ha la boira del matí. De llevant ve la claror acarabassada, avançant en la grisor de l’aire. El sol ha sortit, però no s’ha vist exactament quan, fa cinc minuts, o deu.
La persiana americana de l’estudi I puja i queda travada, com sempre, a tres pams de terra. La Florentina l’agafa de sota amb la mà esquerra, empeny amunt i al mateix temps, amb la dreta, es penja de la corretja. La persiana passa l’obstacle i peta de dalt, amb força. La Florentina surt a la terrassa, protegint-se els ulls amb una mà. Del filferro d’estendre la roba recull una camisa de cotó, de color verd fosc; es posa les dues agulles entre els llavis mentre retira els mitjons, arrugant-los contra els palmells de la mà, per veure si estan eixuts.
(L’últim replà. Barcelona: Club Editor, 1962)
* * *
La senyora Magdalena, de can Bagot, vol acompanyar-nos fins a la sortida de Llubí, perquè no agafem un camí equivocat. Però la placa del carrer és ben explícita: ‘Carrer de Sineu’. Ens submergim altra vegada en la gràcia natural dels carrers i carrerons de Son Ramis, nascuts sense projecte, respectuosament conservats, encara que la senyora Magdalena troba que a Llubí es deixen perdre coses que valen la pena. La seva frase és una delícia: ‘Lleven lo guapo.’
Als afores de Llubí hi ha ‘la fàbrica de ses tàperes’, encara que aquí no és que les fabriquin, com es comprèn, sinó que les preparen. El cel està tapat, i de tant en tant cauen algunes gotes.
La senyora Magdalena ens acompanya, no li fa res caminar, ho fa cada dia per passejar la seva néta. Té temps, ara, s’ha jubilat de professora de matemàtiques. És una dona molt agradable i ens acomiadem al peu del camí que porta als talaiots.
És un conjunt anomenat Es Racons. Els talaiots són unes construccions prehistòriques, pròpies de Mallorca i Menorca, fetes amb pedres superposades, sense morter, que fan una paret una mica inclinada cap endins. La que trobem prop del camí és més aviat petita, molt encerclada pels arbustos. Hi ha una minúscula entrada, potser de sis pams d’altura, amb una pedra llarga al damunt. Són pedres notables, irregulars, treballades pel temps, d’un gris inicial que en algun moment s’ha fet una mica terrós. Sovint eren torres o fortificacions de defensa d’uns nuclis poblats que han desaparegut. És evident que talaiot prové de ‘talaia’, lloc de vigilància, sovint enlairat.
Ha deixat de ploure. Quan aquests talaiots no eren monuments, sinó espais habitats, el paisatge que els volta no era pas aquest que ara veig. Ni el camí era aquest camí.
Quan passo prop d’una possessió, amb galeries, amb una planta enfiladissa en una paret, amb teules, amb una palmera en un angle, sé que estic en el meu món, en la meva història. Aturar-se davant d’un talaiot vol dir mirar la pedra, només, mirar la pedra i no saber veure res. Sóc incapaç d’imaginar, d’entendrir-me. En canvi, això és el que em passa davant les cases del camp de Mallorca, que humanitzen el paisatge solitari.
Les possessions són construccions generalment apaïsades, per al meu gust les més belles, les més elegants, que sovint amaguen darrere la llarga façana estables per al bestiar i dependències per emmagatzemar-hi els productes rurals. Però vistes des de fora –i una mica de lluny–, que és com anem trobant les possessions en aquest pla, la paret principal té la unitat d’un casal distingit, amb una porta, unes finestres i a vegades uns porxos i unes galeries que combinen amb una exacta sobrietat geomètrica. També hi ha possessions formades per cases de volums diferents, algunes amb una torre que els dóna un aire acastellat. Però les que m’atrauen més, les que miro amb aquell punt d’emoció que deia, són les que s’estiren damunt d’una petita ondulació, amb una actitud plàcida, acollidora.
El mapa de les possessions és el mapa de la propietat rural a Mallorca, repartida de manera desigual, i que fins a la primera meitat del segle XX ha constituït el patrimoni agrícola de l’illa. Després va començar a decaure, en bona part per la disminució dels ingressos dels senyors, molts dels quals tenien magnífics palaus a Palma. Encara visibles. A més, les liquidacions per successió –a Mallorca també hi ha la figura de l’hereu– creaven moltes dificultats per poder continuar.
Em miro l’aire daurat que envolta la pedra d’aquests edificis, i em sembla que s’obrirà la porta i sortirà a cavall el senyor. El senyor fill del senyor que havia estat el senyor. Successió de llinatges en el mateix petit turó, petita monarquia entre un camp de monarquies, cada una dominant les seves vinyes, els seus boscos, les seves pastures, els seus camps d’ordi…
M’imagino una noia, a la finestra, mirant qui s’acosta, a cavall, pel camí.
Però el que estic mirant, ara, és el petit forat negre que fa de porta del talaiot.
Fixament, abstret. Me’n desenganxo quan en Sebastià em diu: ‘Em podries fer una foto, aquí?’ Després, quan l’hagi revelat, me l’ensenyarà. I només hi veuré en Sebastià davant d’un talaiot.
(A peu per Mallorca. Barcelona: La Campana, 2005)
_0.webp)
