ELS ANYS SERENS
S’asseu damunt d’un tronc de taronger
a reposar el pes del compromís
amb els seus dies. Tragina la sort
d’alenar l’aire, el cansament que encara
la vida li reserva. Però enllà
de la finestra aquell esforç em cou
al pit, com si la seua cicatriu
hagués obert un cràter al cor meu.
Com si aturar-se fos abandonar,
s’encara cautelós al munt de llenya
i en fa petits fragments, d’antigues gestes.
Endreça cada soca per al foc
i amb dits d’escorça tendra s’inicia
en el camí dels anys serens, mon pare.
En el silenci de la seua treva,
brolla de sobte un cant d’ocell. Esclata
abril com una rosa, i ell l’escolta
amb un calfred de por i de grandesa,
per primera vegada lluny de l’home
que fou, abans d’un primer rossinyol
ressuscitat.
(De Flors a casa. Barcelona: Edicions 62, 2007)
* * *
LA LLUM ÉS L’EXCEPCIÓ
La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d’absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s’acabarà la treva
de l’aire.
L’infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se’ns imposa.
La calma d’una nit és una treva, una excepció.
L’excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.
La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit
definitiva.
(De Flors a casa. Barcelona: Edicions 62, 2007)
* * *
SERENA BARCA
Naveguem desnonats cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar si és en terra benigna:
ens avala un viàtic de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars, de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes, radiants camafeus
de nacre. Redimits de quasi tot.
(De Serena barca. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2016)
* * *
EL POU: L’ORIGEN
Josefa Vidal Chova
La meua mare és sàvia.
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones.
Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —«què et sembla…?»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.
Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:
l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna.
(De Serena barca. La Pobla de Farnals: Edicions del Buc, 2016)
* * *
LATITUD ZERO
Estar. Ací. Aquest ací no és
cap lloc. Estar
en els noms. Més
enllà, un altre jo
m’observa esbalaït, làbil
espelma tremolosa:
tant de conhort
en tanta humilitat. Estar
ací. En aquesta
latitud sense
coordenades
on tot el que no és
pregona soledat és rellevant
només en la mesura que és escrit.
L’amor no redimeix de la ferida.
L’amor és la ferida.
(De Sempre és tard. Barcelona: Proa, 2020)
* * *
EL CUC
Amb mi conviu un cuc que alguns dies em rosega com si fos una fulla de morera. Fins a l’espina descarnada, si en lloc de fulla en diguérem peix. Metàstasi de la inanitat. Obscenitat del buit. Intempèrie que calla, perquè són vanes les paraules que no remouen ventres necis. Aleshores el silenci, tantes vegades clement, esdevé un pou on només retrona el desconsol del propi silenci. El dolor i el seu eco, que amplifica fins a límits probablement immerescuts la nostra insignificança humana.
En una casa impregnada amb l’olor de sutja de vet a saber quants hiverns inconeguts, la gravetat d’uns mots m’omple de llum: pitjor que sentir a dintre el rosec constant d’un cuc i retorçar-se de neguit seria encarar el vent com cucs sense ànima. Ser capaç de comprendre el patiment. Viure-hi des de la més franca condició i respirar-lo, cada dia, nauseabunda olor de sutja indeleble.
Amb mi conviu un cuc que alguns dies em rosega com si fos una fulla de morera. Fins a l’espina descarnada. I jo soc la fulla obscena. I jo soc el cuc.
De Sempre és tard. Barcelona: Proa, 2020)
* * *
l’alegria de l’oblit
palpar el cos
fins a la cicatriu.
amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d’una estrella
morta.
fer-ne memòria. que ja
no dolga.
per a Miren Agur Meabe
(De L’alegria de l’oblit. Barcelona: Edicions 62, 2025)
.webp)
