Novel·la Narrativa breu Altres Estudis sobre l'autor/autora Narrativa

Rafael Escobar

Rafael Escobar (Burjassot, L’Horta Nord, 1942) és escriptor i ha treballat fins al 2007 com a funcionari tècnic de la Generalitat Valenciana. Tot i la dedicació relativament tardana a la literatura, emprèn una trajectòria rellevant tant en nombre de publicacions com en premis rebuts.

Inicia la carrera literària amb les novel·les curtes L’Estel capgirat (1992) i La dona menuda (1992), guardonades respectivament amb els premis Vila de Crevillent del 1990 i L’Encobert de Xàtiva del 1991. Dos anys més tard rep el premi Octubre-Andròmina per L’últim muetzí (1994), una novel·la històrica on narra la persecució i expulsió de la població morisca a València. L’interès per aquest gènere el porta a escriure Les veus de la vall (2000), situada en els anys següents a l’expulsió dels moriscos, i El crit de maig (2009), que descriu l’aixecament dels camperols valencians de l’any 1693. També ha publicat narrativa, amb títols com Perversa oronella tardana (1994), Vent de bruixes (1994), Històries urbanes (2003), El camí de les bardisses (2003) i Històries espectrals (2010), entre d’altres. El 2015 publica la biografia del futbolista Vicent Martínez Català, …i la glòria entreobrí les seues portes; i l’any 2024 veu la llum el títol Calendaris de cel·luloide, emmarcat dins del que es coneix com a literatura del record.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pòrtic

Rafael Escobar (Burjassot, L’Horta Nord, 1942) es escritor y ha trabajado hasta el 2007 como funcionario técnico de la Generalitat Valenciana. Pese a su relativamente tardía dedicación a la literatura, emprende una trayectoria relevante tanto en número de publicaciones como en premios recibidos.

Inicia la carrera literaria con las novelas cortas L’Estel capgirat (1992) y La dona menuda (1992), galardonadas respectivamente con los premios Vila de Crevillent del 1990 y L’Encobert de Xàtiva del 1991. Dos años después recibe el premio Octubre-Andròmina por L’últim muetzí (1994), una novela histórica donde narra la persecución de la población morisca en Valencia. El interés por este género lo impulsa a escribir Les veus de la vall (2000), situada en los años siguientes a la expulsión de los moriscos, y El crit de maig (2009), que describe el alzamiento de los campesinos valencianos del año 1693. También ha publicado narrativa, con títulos como Perversa oronella tardana (1994), Vent de bruixes (1994), Històries urbanes (2003), El camí de les bardisses (2003) y Històries espectrals (2010), entre otros. En 2015 publica la biografía del futbolista Vicent Martínez Català, …i la glòria entreobrí les seues portes; y en 2024 sale la obra Calendaris de cel·luloide, enmarcada dentro de lo que se considera literatura del recuerdo.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías del archivo personal del autor.

English

Pòrtic

Rafael Escobar (Burjassot, l’Horta Nord, 1942) is a writer. He worked, until 2007, for the government of the Generalitat Valenciana. Despite his late dedication to literature his career is notable due to his numerous prizes and publications.

His career started with the short novels L’Estel capgirat (1992) and La dona menuda (1992), awarded respectively with the Vila de Crevillent (1990) and the L’Encobert de Xàtiva (1991). Two years later he received the Octubre-Andròmina for L’últim muetzí (1994), a historical novel where he depicts the prosecution and expulsion of the Moorish Valencian population. His interest for this genre drew him to write Les veus de la vall (2000), set in the years following the Moorish expulsion from Valencia, and El crit de maig (2009), which describes the uprising of the Valencian peasants in 1693. He also published narrative, with titles such as Perversa oronella tardana (1994), Vent de bruixes (1994), Històries urbanes (2003), El camí de les bardisses (2003) and Històries espectrals (2010), among others. In 2015 he published the football player Vicent Martínez Català’s biography, …i la glòria entreobrí les seues portes.

Rafael Escobar is an honorary member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC, Association of Catalan Language Writers).

Page updated by Josep Miàs for AELC.
Photographs from the author’s personal files.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Rafael Escobar Martínez neix circumstanciament a Burjassot (l’Horta Nord) l’any 1942, i es considera natural Manises (l’Horta Oest), d’on és tota la seva família i on viu habitualment. La infància i els seus primers anys d’adolescència estan marcats pels llibres de text, pels tebeos, pels jocs de carrer, pels programes dobles de cinema… i per Jules Verne. Son pare era mestre, així que l’ambient familiar propicia l’afició a la lectura i a la música. La passió per l’esport completa el tríptic.

Estudia la carrera de Dret i prepara oposicions. A partir de l’estada a Alacant en plena transició (1972-1980), constata l’avançat estat d’una substitució lingüística que a les comarques centrals no era encara tan evident. Col·labora, amb els seus primers articles en valencià, en diaris com La Verdad i Información, i per al programa «La nostra terra», que Pere Miquel Campos feia cada dissabte a Ràdio Popular. També funda, juntament amb Ximo G. Caturla, Joan Ponsoda i Ricard Sancho, el «Col·lectiu Benacantil», amb espai fix al diari Información, i és l’impulsor del programa de ràdio «Al vent», a Radiocadena d’Alacant.

Treballa com a funcionari tècnic de la Generalitat Valenciana, al departament de Presidència, i als 46 anys escriu el seu primer relat, anomenat «Pulcritud», que obté el premi Joan Fuster de l’Ajuntament d’Almenara. Tot i la dedicació relativament tardana a la literatura, emprèn una trajectòria rellevant tant en nombre de publicacions com en premis rebuts. En aquest sentit, diu: «La idea d’escriure em batega fa molt de temps. Però el primer premi literari, no se m’oblidarà mai perquè és com la primera nòvia, va ser a Almenara, l’any 90. Era un premi modest però m’encoratjà». L’any 1990 Rafael Escobar escriu la primera novel·la curta, L’estel capgirat, guanyadora del premi Vila de Crevillent. Des d’aquest moment ja no deixa d’escriure, principalment novel·la i narrativa breu, amb títols com La dona menuda (1992), Les hores de Vulcà (1993), L’espill de Tamanrasset (1993) i Perversa oronella tardana (1994).

L’any 1993 és el primer escriptor valencià a guanyar un premi Octubre-Andròmina, des que aquesta modalitat s’obrí als participants de tot el domini lingüístic, amb L’últim muetzí (1994), una novel·la històrica ubicada cronològicament en el temps de l’expulsió dels moriscos. Continua la producció literària amb la publicació, l’any 2000, de Les veus de la vall, una altra novel·la històrica amb l’acció situada al segle XVII, a les serres del Comtat, on l’autor tracta el tema del mestissatge i de la convivència de cultures. En la seva tercera novel·la, Els vidres entelats (2001), hi ha un canvi total de registre. Abandona la temàtica històrica i l’insiderisme, situa l’acció a la Roma de la segona dècada del segle XXI, i conta la història d’un perdedor nat, Rocco Maldini, amb el teló de fons de la mort imminent del papa Pau VII, penúltim de la Història segons la profecia de Sant Malaquies.

Entre novel·la i novel·la no ha deixat d’escriure contes i relats que obtenen diversos guardons significants. En 1994 copa el primer i el segon premi Felip Ramis, de la Vila Joiosa, amb Perversa oronella tardana (1994) i Vent de bruixes (1994) respectivament, premi que repetirà tres anys després amb el relat «In multis tribulationibus». Ha estat guardonat igualment amb L’Alambor, de Benicarló; el Literatura Breu, de Mislata; el Manuel de Pedrolo, de Gurb; el Concurs de Narrativa Curta, de la Vall d’Uixó; el 25 d’abril, de Benissa; el Ciutat de Novelda i el Ciutat de Peníscola, entre d’altres.

L’any 2003 publica El camí de les bardisses, una recreació de la dècada de 1950 i inicis de 1960 de la seua Manises, i Històries urbanes, un recull de narrativa breu on s’apleguen cinc relats amb el denominador comú del seu marc urbà, i amb un cert toc irònic en el tractament de temes i personatges.

A finals del 2007 es retira de la seva tasca a l’Administració Autonòmica, i tot seguit enllesteix una nova novel·la històrica, El crit de maig (2009), basada en l’aixecament dels camperols valencians de la primavera de 1693. Uns mesos més tard publica Històries espectrals (2010), un recull de narrativa breu de ciència-ficció que és guardonat amb el Premi de Narrativa Vila de Puçol del 2009.

El 2015 publica la biografia del futbolista Vicent Martínez Català, en actiu en les dècades de 1930-40, un llibre que trenca els esquemes de la pura biografia per endinsar-se en la trajectòria i la vida d’aquest interessant i inquiet futbolista.

L’any 2024 veu la llum Calendaris de cel·luloide, una obra que, a través d’una vintena d’anys d’història del cinema, explica les aventures i experiències d’una colla de joves d’un poble de l’’Horta de València.

Rafael Escobar durant la cerimònia dels Premis Alambor de Benicarló de l'any 1992.
Rafael Escobar durant la cerimònia dels Premis Alambor de Benicarló de l'any 1992.
Lliurament dels premis Octubre-Andròmina de l'any 1993.
Lliurament dels premis Octubre-Andròmina de l'any 1993.
Presentació de L'últim muetzí a Barcelona el 1994, amb Vicent Coll, J. Piera i E. Climent.
Presentació de L'últim muetzí a Barcelona el 1994, amb Vicent Coll, J. Piera i E. Climent.
Lliurament del premi Vila d'Onil del 1998.
Lliurament del premi Vila d'Onil del 1998.
"Nit de les lletres" a la Societat Coral "El Micalet" de València, el 2004.
"Nit de les lletres" a la Societat Coral "El Micalet" de València, el 2004.

Premis

  • Vila de Crevillent (1990): L’estel capgirat.
  • L’Encobert (1991): La dona menuda.
  • 25 d’abril de narrativa de la vila de Benissa (1992): L’espill de Tamanrasset.
  • Casa del Dau de narrativa curta de Xirivella (1992): Les hores de Vulcà.
  • Alambor de Benicarló (1992): «Impecable planificació».
  • Premis Octubre-Andròmina de narrativa (1993): L’últim muetzí.
  • Felip Ramis de narrativa breu de La Vila Joiosa (1994): Perversa oronella tardana.
  • Manuel de Pedrolo de Gurb (1994): «La interrupció».
  • Vila de Mislata de narrativa breu (1996): La presó circular.
  • Felip Ramis de narrativa breu de La Vila Joiosa (1997): «In multis tribulationibus».
  • Vila d’Onil de narrativa (1998): Les veus de la vall.
  • Ciutat d’Elx de narrativa (2000): Els vidres entelats.
  • Ciutat de Peníscola (2000): «Favor per favor».
  • Premi de Narrativa Vila de Puçol (2009): Històries espectrals.
    • Lliurament del premi Felip Ramis, de la Vila Joiosa del 1994.
    Lliurament del premi Felip Ramis, de la Vila Joiosa del 1994.
    Premis Ciutat de Peníscola de l'any 2000.
    Premis Ciutat de Peníscola de l'any 2000.

    L’espill de Tamanrasset.

    Rafael Escobar, amb L’espill de Tamanrasset, ens porta a un món màgic, d’indubtables arrels mediterrànies, un tant escèptic, però sap enfonsar-se en la màgia de la Lluna cercant-hi l’esperança.

    (Fragment del pròleg de Bernat Capó)

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «L’autor, en el seu relat, ens fa viure per dins, i amb els ulls dels mateixos moriscos, la trajectòria dramàtica d’una gent, primer senyora però després esclava… Escobar abandona el punt de vista exterior i s’endinsa en la vida quotidiana dels moriscos i tracta de reviure amb la major fidelitat possible, recreant-la amb molts detalls que donen la sensació directa i humana de la vida d’aquest poble. És aquesta dimensió literària el que dóna substància i interès a la mateixa història en què es basa el relat de l’autor.»

    (Josep Iborra. «Història i ficció», El Temps, 30 de maig del 1994.)
     

    * * *

    «Un testimoni cru d’una neteja ètnica, que sense voler ens du a la memòria algunes de les escenes de la guerra de Bòsnia, però la seua construcció deixa les portes obertes perquè l’autor puga desenvolupar en els capítols que segueixen tota la trama posterior. I ho tanca d’una forma circular, amb la tornada a la vall d’un treballador emigrant algerià, possible descendent d’aquells moriscos expulsats uns quants segles abans.

    Escobar, amb el seu llenguatge àgil, senzill i precís, fa un petit exercici d’estil en mostrar en els diàlegs la parla típica dels valencians d’aquell temps i dels colons mallorquins de la vall, un exercici que enriqueix la novel·la i que no resulta gens feixuga.»

    (Manel Alonso. «Amors impossibles», Levante. Posdata, 23 de juny del 2000.)
     

    * * *

    «Rocco Maldini és el personatge central d’Els vidres entelats. La seua existència trista –i tristament volguda per aquest mandrós periodista de tercera fila– sembla que arribe a un punt d’inflexió quan el director del diari per al qual treballa li encomana un article aparentment banal… Rocco tindrà als dits un canvi de vida i el lector simpatitzant li farà costat. Rafael Escobar reïx a crear un personatge que es troba a la vora de L’home del carrer que cantava Espinàs, en una escala descendent, al final de la qual hi hauria, amb perdó dels lletraferits diversos, l’infal·liblement miserable Mister Bean. Felicitem Escobar perquè no és fàcil escriure destrament sobre un antiheroi tan antiheroi, i perquè contribueix a la higiene dels novel·listes pretensiosos, i perquè no hi ha res d’estrident en aquesta novel·la que es llegeix de seguida.»

    (Maite Insa. «Dissecció d’un antiheroi», Caràcters, núm. 16, juny del 2001.)

    * * *

    «Sense ni un bri de nostàlgia, però sí des de la memòria pròpia i la dels altres, Escobar ha tornat la Història arrere. Ha reconstruït el passat… Així ho han deixat escrit també Manolo Vicent en Tranvía a la Malvarrosa, Ferran Torrent en Gràcies per la propina i Albert Hernàndez en la seua impagable Temps de fang. Tots quatre han escrit del mateix temps; un des de València, a través dels ulls d’un jove estudiant de Dret, els altres tres des de pobles de les rodalies, Benicolet, Belgina i Benialfar, tots quatre amb la imatge del tramvia com a mitjà de comunicació, com a imatge col·lectiva de transició. Tots quatre s’han negat a fer de jutge, però tots a l’ensems han passat comptes als seus fantasmes… El camí de les bardisses és un llibre exquisit, escrit des de l’amabilitat més pregona i la comprensió més ampla. Rafael Escobar ha construït una prosa elegant i bellíssima, amb un lèxic farcit d’expressions recuperades, vives encara però en desús lent i progressiu, i, sobretot, de les delicioses descripcions amb que retrata els personatges d’aquell temps… Una prosa excel·lent, entenedora i comunicativa, que recrea una societat des de la memòria. Un exercici de lectura sense prejudicis, amb respecte, totalment lliure. Un llibre excel·lent.» 

    (Antoni Zaragozà. «A la recerca d’un temps oblidat», Levante. Posdata, 6 de juny del 2003.)

    * * *

    El llibre de Rafael Escobar no és una narració per a joves i no fa, per tant, cap de les (innecessàries) concessions habituals. Hi ha un fil que, malgrat la cronologia, embasta tots els relats, que els agermana. Tots es mouen entre els bastidors de la realitat, tots cinc escorcollen el rerefons de les aparences per mostrar-nos com s’hi apleguen tot d’impostures. Les dues històries d’equívocs lletraferits són els punts àlgids del llibre. Tocades del punt necessari d’originalitat, amb una construcció de personatges ferma i un desenvolupament que combina la força i la capacitat de sorprendre el lector, dibuixen un panorama en què les raons de l’èxit d’un autor i l’entrellat dels premis literaris no respon a les claus que podíem imaginar. En definitiva, cinc contes escrits amb correcció que indaguen en el vast i sovint inexplorat territori que s’estén més enllà de les aparences.»

    (Vicent Usó. «Més enllà de les aparences», Avui, 18 de març del 2004.)

    * * *

    «El novel·lista Rafael Escobarn (guanyador del Premi Andròmina 1993 amb L’últim muetzí) fa una captivadora barreja de novel·la de creixement, o growing-up, educació cinèfila i retrat de la València del franquisme en aquesta inclassificable Calendaris de cel·luloide. A estones és un document sobre el cinema i de sobte una lliçó de vida. El protagonista explica que sovint es veien més reflectits en una pel·lícula americana com Esplendor a l’herba que en una espanyola: ‘Les espanyolades eren també, ben sovint i per això, un altre món on els valencians no existíem, en aquell cine espanyol amb pretensions d’espill.'»

    (Àlex Millán. «El català i l’alguerés al cine Germanies», El Temps, 29 d’abril del 2024. En línia)
     

     

     

    Entrevistes

    –En la major part de la teua obra anterior has tingut tendència a mirar cap al passat. ¿Per què ara has decidit mirar cap al futur?
    – En realitat no acaba de ser totalment cert, això, però sí en part. En l’obra publicada hi ha llibres, com ara, Els vidres entelats, que és una novel·la on l’acció se situa al voltant del 2020/2030, i està també el recull Històries urbanes, cinc relats curts ben actuals. I també es desenrotllen en el més rabiós dels presents gran part dels contes i relats, així com les novel·les curtes, que em publicaren en edicions institucionals i, per tant, menys divulgades però que, d’alguna manera, ahí estan, formant part del conjunt. Però la pregunta té la seua part de raó perquè és possible que se’m relacione principalment amb la novel·la històrica.

    –El futur que ens presentes en aquests relats és un futur molt deshumanitzat i cruel. ¿Creus que la humanitat va a pitjor?
    –No. Jo crec que el percentatge de crueltat en l’espècie humana ha variat poc al llarg dels segles, el que passa és que ara tot té més ressó per l’omnipresència dels mitjans de comunicació. Ahir mateix, li vaig escoltar a l’Àngels Barceló, a propòsit de la càrrega dels mossos a la plaça de Catalunya, que «per fortuna, hui, allà on hi ha una porra hi ha una càmera». Crec que és una frase molt encertada. En realitat, pense i espere que la gent «bona» continua i continuarà sent majoria. El que passa és que la gent «bona» i les bones notícies solen ser «menys notícia» perquè sembla que haja de ser l’obligat i esperable.

    –Un aspecte positiu que presentes en aquestes narracions és que, malgrat tot, sempre hi ha personatges disposats a lluitar per la seua llibertat. ¿És així?
    –Decididament sí. Mai, en cap moment o situació, faltarà gent disposada a no deixar-se arrabassar la seua llibertat. És una de les més nobles característiques de l’espècie, dit siga en honor de l’espècie.

    –Un fet que em crida l’atenció és que en totes les narracions hi ha referències a la mitologia clàssica. ¿Per què aquesta preferència?
    –La veritat és que aquesta associació ja em venia donada amb antelació. De fet, tota la nomenclatura dels astres coneguts des de més antic es recolza en la mitologia clàssica, potser perquè l’Astronomia és una de les ciències més antigues, possiblement des que la Humanitat deixà d’anar a quatre potes i pogué mirar cap al cel. Si ens fixem podrem veure que aquesta nomenclatura clàssica s’aplica amb una gran coherència: al planeta més gran del Sistema se li dóna el nom del més gran dels déus, Júpiter/Zeus, i el nom dels seus satèl·lits es treu de personatges que tingueren a veure amb el Pare dels Déus. Amb Saturn/Cronos passa el mateix, com a la resta de planetes. Per això als dos satèl·lits de Mart/Ares, déu de la guerra, se’ls anomena Phobos i Deimos, és a dir, Terror i Espant.

    –Entre els escriptors en llengua catalana n’hi han pocs que han conreat la ciència ficció, potser Pedrolo i pocs més. ¿Has tingut algun escriptor de model a l’hora d’escriure aquest llibre?
    –Potser n’hi ha més, però jo no en tinc constància. Tinc la meua teoria sobre el fet que planteges. Pense que el fenomen de la diglòssia està més arrelat del que pensem, fins i tot entre gent que podríem anomenar «nostra» i que en principi hauria de tenir açò molt clar. Si mirem enrere veurem que hi hagué un temps en que només es considerava (i consideràvem) «normal” fer poesia, però no, per exemple, novel·la. Després arriba la Transició i es posa de moda l’assaig que podríem dir «insiderista», però no, encara, la novel·la -quin atreviment!-; això ve després – parle del País Valencià, òbviament–, i en acabant venen les traduccions, altre pas que tampoc no tots veien clar, però que ja està ací. I ara, dins del camp de la narrativa, alguns pensem que per què no la de ciència ficció? Està clar que es va avançant però no de manera uniforme. Respecte a la segona part de la pregunta, tinc una gran admiració per autors com Asimov o Clarke, però no crec tenir-los de model, almenys a nivell conscient.

    –En el relat «Morat?», a partir de la idea d’un disminuït psíquic, indirectament l’escriptor Arnold Mac Kinley escriu un llibre. ¿Pretens amb això criticar la petulància de certs escriptors?
    –De cap manera, tot i que seria absurd negar l’existència de petulància en alguns literats, però no en un percentatge major que el que dóna qualsevol altra professió. Això sí, en literatura la petulància es nota de seguida, més aviat que en altres camps. Però jo tinc molt clar que la majoria dels autors sabem que, en un elevat percentatge, les idees ens venen de fora, del dia a dia, de la quotidianitat, i de tota classe de persones a les quals hem d’estar agraïts i hem de respectar, perquè potser escrivim millor que elles, però elles ens superen en altres aspectes de la personalitat i de la vida, com per altra banda sembla normal i lògic.

    (Josep Manuel San Abdón. «Entrevista amb Rafael Escobar», 3×4.info, 1 de juny de 2011)

     

    Retrat recent de l'autor.
    Retrat recent de l'autor.

    Antologia

    «–Vostè no sap el que diu si pretén canviar tota la representació sols perquè ha trobat aquests papers. Vostè encara no coneix bé la gent de Benimoraia i jo sí. Es troba contenta i cofoia amb el que té i no vol canvis. Si ho sabré jo!
    –Canvis ja es van fer, i ben negatius. I ningú no protestà.
    –Ah, sí? Quins?
    –Doncs, per exemple, el cant de l’Àngel. M’ha dit el senyor pàrroc que la xiqueta que el representava apareixia cantant per la finestra redona de la façana, la del cor. I d’això no fa tant. Però ara ho fa a la pròpia plaça i amb això es perd gran part del sentit de l’acte i es deixa perdre una tradició centenària. Després tenim el tema dels cantants que es porten de la ciutat. Cada vegada participa manco gent del poble. I aqueix és un canvi també ben recent… i ben lamentable. Per no parlar ja del fet que tot es fa en castellà.
    –Ja hi som!
    –Sí que hi som, mossén Pau, perquè, amb tot el respecte que vosté em mereix, he de dir-li que la festa de l’Ascensió, tal com ara es fa, es una farsa coënt i provinciana.
    –Moltes gràcies pels adjectius si tenim en compte que sóc jo l’autor d’alguns d’aqueixos canvis dels quals tant blasma. La xiqueta canta a la pròpia plaça perquè és menys perillós que fer-ho des de la finestra del cor. Els cantants de la ciutat han realçat la representació, conferint-li dignitat. Quan a l’idioma he de dir-li que, evidentment, no sóc jo qui disposà que es fes en castellà. La cosa, com es pot suposar, ve de llarg perquè ni els més vells del poble recorden haver-ho escoltat mai en valencià, així que d’aqueix tema no em pot culpar, si és que fer-ho en castellà és un delicte, cosa també molt opinable.

    El coadjutor estava una mica sorprés pel to que havia adquirit la conversa i pels canvis que observava en l’expressió del vicari a qui se li marcaven clarament les venetes del front i a qui al llarg d’alguns dels moments de la parrafada li havia tremolat la veu. Mai no pensà que s’ho arribaria a prendre d’aquella manera. Allò era inesperat fins a cert punt però també li semblava com una mena de coacció que no tenia per què admetre.»

    (Fragment de Les hores de Vulcà. Paiporta: Camacuc, 1993)
     

    * * *
     

    «Mossèn Joan engolí saliva. Segons com relatés el seu problema podia, fins i tot, semblar ridícul. Millor seria exposar la situació, sense afegir ni treure res.

    –Senyora, a l’interior de l’església es troba un morisc fugitiu. Un dels que burlaren l’autoritat del Baró, el vostre cunyat. Ha tancat les portes per dins i resulta impossible l’accés a l’edifici perquè deu haver acumulat obstacles al darrere. Ara està dalt del campanar i des de lo balconet recita les seues oracions agarenes en llengua d’algaravia. Els veïns es temen que no estiga cridant la seua gent. 

    La Vídua escoltava hieràtica però l’expressió dels seus ulls s’havia modificat.
    –Un fugitiu morisc, dieu? I per què no vos heu dirigit al batlle o al justícia de la vila.

    El rector es mogué nerviosament.
    –Senyora, de vegades les coses vénen com vénen i ha plagut a Déu que, en aquesta circumstància, també el batlle i el justícia es troben absents a València.
    –Més correcte seria dir que ha plagut al dimoni. El poble sense autoritats i amb un moro fugitiu dins de l’església!
    –Potser, a més, que no es tracte d’un fugitiu corrent. Alguns veïns diuen que es Àngel Ferrer, l’antic alfaquí, encara que altres ho dubten perquè no és fàcil distingir les seues faccions. Però, qui siga, desafia el Baró i la seua autoritat i profana la casa de Déu. Disposeu vós què fem i considereu que potser sia cert que crida los agarens perquè mos ataquen. 

    L’esfinx que tenia al davant es mostrà sarcàstica.
    –Crida els agarens! No haureu begut massa vi, ans de consagrar-lo, mossén Joan? Sabeu bé que lo regne és ja ben net de moriscos.»

    (Fragment de L’últim muetzí. València: Tres i Quatre, 1994)

    * * *

    «El Rocco havia perdut feia temps la seua pretesa fredor crítica i deixava anar un sarcasme rere l’altre.
    –Vaguetats i més vaguetats. Millor dit, concreció fins al mil·límetre pel que fa als papes anteriors a l’ ‘aparició’ dels papers, al 1590, i després vaguetat i molt de morro. Una falsificació grollera, trapella i desmanyotada. Com feta per un xiquet.
    –Vegem: ací tenim, com ara, el lema 99, Vir religiosus, corresponent a Pius VIII. Home… Si no diu altra! Per no parlar d’aquest altre d’ací, De bona religione. Això sí que és arriscar a mort, sí senyor! Un brindis pel profeta! Ara, seriosament, no em negaràs que divises així li quadrarien a qualsevol papa. Vés mirant, vés –el Rocco resseguia amb l’índex tota la relació–. Mira, Crux de cruce, Lumen in coelo, Fides intrepida, Pastor angelicus… Açò és una broma, eh? Tot són simbolismes catòlics genèrics i adaptables a qualsevol. Com siga aquest el llistó d’exigència per a ser profeta jo m’apunte.

    (Fragment d’Els vidres entelats. València: Tres i Quatre, 2001)