Teatre Obres completes Estudis sobre l'autor/autora

Eduard Escalante

1834-1895

Eduard Escalante i Mateu (València 1834-1895). Autor teatral, principalment de sainets.

Orfe de mare i abandonat pel seu pare, viu amb una família del Cabanyal de València d’extracció social humil. De jove coneix alguns membres destacats de la cultura valenciana com Teodor Llorente. Aviat combina el seu treball de pintor de ventalls amb el d’escriptor. Les seves primeres obres de teatre són dues peces sobre la vida de Sant Vicent Ferrer. Tot i que escriu un drama romàntic, Raquel, es decanta per un gènere de caràcter més popular, el sainet. A partir de 1862 amb Què no serà i La sastressa inicia una etapa d’èxits teatrals que amb Un grapaet i prou (1868) el converteixen en un autor consagrat.

Els seus sainets, humorístics, tenen com a protagonistes la classe mitjana-baixa valenciana que en la seva pretensió d’ascensió social canvia el valencià pel castellà ple de valencianismes. Alguns dels seus personatges arquetípics són presentats com a éssers ridículs i farsants. Així apareixen els forasters de l’obra Tres forasters de Madrid (1876). Estrena i publica fins a quaranta-set obres que tenen un estil perfilat al llarg dels anys i que dona peces destacades com: La xala (1871), L’escaleta del dimoni (1874), Les xiques de l’entresuelo (1877) o Les coentes (1880).

Reconegut com un dels autors més destacats del teatre valencià d’aquest gènere dramàtic, la seva influència perdura fins bona part del segle XX.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.

Castellano

Eduard Escalante castellano

Eduard Escalante i Mateu (Valencia 1834-1895). Autor teatral, principalmente de sainetes.

Huérfano de madre y abandonado por su padre, vive con una familia del Cabanyal de Valencia de extracción social humilde. De joven conoce algunos miembros destacados de la cultura valenciana como Teodor Llorente. Pronto combina su trabajo de pintor de abanicos con el de escritor. Sus primeras obras de teatro son dos piezas sobre la vida de San Vicent Ferrer. Aunque escribe un drama romántico, Raquel, se decanta por un género de carácter más popular, el sainete. A partir de 1862 con Què no serà y La sastressa inicia una etapa de éxitos teatrales que con Un grapaet i prou (1868) lo convierten en un autor consagrado.

Sus sainetes, humorísticos, tienen como protagonistas la clase media-baja valenciana que en su pretensión de ascensión social cambia el valenciano por el castellano lleno de valencianismos. Algunos de sus personajes arquetípicos son presentados como seres ridículos y farsantes. Así aparecen los forasteros de la obra Tres forasters de Madrid (1876). Estrena y publica hasta cuarenta y siete obras que tienen un estilo perfilado a lo largo de los años y que da piezas destacadas como: La xala (1871), L’escaleta del dimoni (1874), Les xiques de l’entresuelo (1877) o Les coentes (1880).

Reconocido como uno de los autores más destacados del teatro valenciano de este género dramático, su influencia perdura hasta buena parte del siglo XX.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.

English

Eduard Escalante English

Eduard Escalante (València 1834 – 1895) was a playwright, mainly of one-act farces. After his mother died and his father abandoned him, he was taken in by a working-class family living in the Valencia portside neighbourhood of El Cabanyal. As a young man he met some prominent members of Valencia’s cultural circles, including Teodor Llorente, shortly after which he began to combine his work as a painter of fans with writing. His first works for the theatre were two pieces on the life of Saint Vincent Ferrer. Although he wrote one romantic drama, Raquel, he tended to work with the more popular genre of the short comedy. After 1862, the works Què no serà (What Will Not Be) and La sastressa (The Tailoress) marked the beginning of his successful career as a playwright. The staging of the work Un grapaet i prou (Just a Little and That’s Enough) in 1868 consolidated his fame.

His humorous farces feature characters from the lower-middle classes of Valencia who, in aspiring to social ascent, change from their Valencian mother tongue to a version of Spanish that is full of Valencian idioms. Some of his archetypical characters are preposterous humbugs, for example the three foreigners in the work Tres forasters de Madrid (Three Foreigners from Madrid, 1876). He published and staged as many as forty-seven works, which took on a distinctive profile over the years, and included such notable pieces as La xala (The Spree, 1871), L’escaleta del dimoni (The Devil’s Little Ladder, 1874), Les xiques de l’entresuelo (The Girls on the Mezzanine Floor, 1877) and Les coentes (Pretensions, 1880).

Acclaimed as one of the outstanding Valencian playwrights in the genre of the short comedy, his influence lasted well into the twentieth century.

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Eduard Escalante i Mateu neix, accidentalment –els seus pares anaven amb vaixell d’Alacant a Marsella–, al barri del Cabanyal de València el 20 d’octubre de 1834. La seva mare mor a conseqüència del part i el seu pare, oficial de carrabiners i defensor de les causes liberals, deixa el fill a càrrec de tres germanes de família socialment humil que viuen en aquest barri del port valencià.

Fa els estudis primaris i va a classes de dibuix, a més d’estudiar literatura i francès, al Liceo Valenciano on coneix una part de la intel·lectualitat de l’època com Teodor Llorente. Mentre continua els seus estudis aconsegueix una feina de pintor de ventalls que li permet un mínim d’ingressos dins la migradesa econòmica d’on viu. Comença a col·laborar en alguns diaris i el 1855 escriu les seves primeres peces teatrals que són dues obres sobre la vida de Sant Vicent Ferrer amb motiu de la celebració del quart centenari de la seva canonització. Són els anomenats miracles, La muda i La vanitat castigada, que es representen a l’altar de la Plaça del Mercat.

Gràcies a l’ajuda i la protecció de la baronessa de Benimuslem, veïna seva i amiga de la família paterna, l’any 1857 pot anar a Madrid i conèixer més directament els seus germanastres Juan Antonio i Amable, fills de l’anterior matrimoni del seu pare. Però aviat torna a València sense aprofundir els lligams familiars. És l’any també del naixement del seu primer fill, fruit del seu casament amb Amalia Feo. Amb els anys té una família nombrosa integrada per nou fills malgrat que dos moren joves.

El 1858 escriu, en castellà, un drama romàntic, Raquel, on tracta dels amors del rei Alfons VIII amb una jueva. Aquesta obra no s’estrena i la seva situació econòmica s’agreuja. Abandona aquesta línia dramàtica i es dedica a escriure obres menys serioses i més populars que tinguin força demanda. D’aquesta manera es decanta per les peces curtes amb algunes sarsueles, però sobretot pels sainets tant en valencià, Què no serà (1862), com en castellà, Angelito (1864). Després de l’estrena de La sastressa (1862) comença a ser reconegut. És a partir de 1868 amb l’èxit d’Un grapaet i prou que es pot considerar un autor de sainets consolidat. En aquesta obra els protagonistes són la classe mitjana-baixa valenciana que Eduard Escalante coneixia molt bé. La majoria dels seus sainets són bilingües i sempre tenen l’humor com a element definidor. La comicitat la provoquen els personatges que en la seva pretensió d’ascensió social canvien de llengua i passen del valencià al castellà ple de valencianismes.

Amb els anys també adquireix més domini en la tècnica literària i en la construcció dels seus personatges que esdevenen arquetípics. Alguns d’ells són presentats com a éssers ridículs i farsants, especialment els forasters (Tres forasters de Madrid [1876]). Tal com afirmen Josep Lluís i Rodolf Sirera els seus personatges queden definits amb «poques frases i unes accions mínimes», característica predominant del seu estil.

Augmenta la seva fama i les seves obres es publiquen a mesura que s’estrenen fins i tot al Teatre Princesa i al Teatre Principal de València. A més, el seu èxit teatral el porta a participar en les tertúlies al voltant de la redacció del diari Las Provincias i en les activitats de Lo Rat Penat que promou Constantí Llombart. Però la seva situació econòmica no millora. Així el 1881, Teodor Llorente li aconsegueix la plaça de Secretari Administrador de la Junta de Beneficència de València.

El 1887 estrena a Madrid el seu sainet Matasiete, espantaocho i obté el reconeixement de José Echegaray i Menéndez Pelayo. La seva producció teatral és de quaranta-set obres que continua estrenant i publicant any darrere any fins a la seva mort el 30 d’agost de 1895.

La influència d’Eduard Escalante, amb l’èxit del sainet com a gènere dramàtic, segueix en el teatre valencià al llarg del segle XX.

La Consoladora. Casa de empeños y préstamos.

«Cuadro bilingüe original y en verso.»

Vincles

Comentaris d'obra

La uis comica d’Escalante no és mai incisiva, lúcida, implacable, sinó divertida, domèstica, benigna. No intenta la diatriba, sinó que «se tient partout dans les bornes de la satire honnête et permise». I això no és certament cap originalitat seua, sinó que concorda amb la pauta general de la comèdia dins la tradició occidental. Perquè la frase que he reproduït és de Molière.

El teatre d’Escalante és així híbrid: una mena de tragicomèdia en to menor. Ni s’atreveix a desfermar les fúries tràgiques, ni es decideix tampoc a portar l’humor fins a l’extrem. Pathos i humor són en ell esmussats, diluïts. Perquè s’interrompen l’un a l’altre i es mesclen. Totes les seues peces mereixen el subtítol «tragèdia per a riure o comèdia per a plorar».

Ja he observat que aqueixa solució no és gens original. Significa solament que Escalante –com, molt abans, Molière– va acceptar i respectar els tabús que els seus patrocinadors li imposaven. Als ulls d’aquests, la ferocitat de la passió no era pas menys suspecta que la de l’humor. L’extrem tràgic i el còmic eren per a ells igualment indiscrets, escandalosos, temibles: subversius. Preferien el mediocre equilibri en què la hilaritat frenava i ofegava a cada pas el sentimental –i viceversa. La sàtira d’Escalante va ésser així una crítica superficial– mai una anàlisi profunda. Els condicionaments socials dels fets que ridiculitzava, no sols escapaven a la seua visió, sinó que li estaven positivament vedats. Esquivant els tabús, el seu enfocament va ésser molt estret. Dins la seua obra –exactament igual que dins la de Molière–, la coentor i el canvi de llengua eren sobretot uns fets «morals», és a dir: uns vicis arbitraris de les persones. I ell tractava de corregir-los a la vella i ineficaç manera: per la persuasió. […]

Amb la seua ambigüitat i amb la seua estretor moralitzadora, Eduard Escalante es va fer còmplice de la classe dominant. Potser no va poder fer una altra cosa. Perquè –i també ho diu el Faust– «sempre que el jutge no pot castigar el culpable, acaba aliant-se amb ell».

A l’hora d’escollir una víctima per a les seues burles, Escalante no va triar pas aquells qui eren més responsables. Es va decantar per uns scapegoats, membres de la classe mitjana: la seua pròpia classe. La feina de ridiculitzar-los prometia d’ésser segura, brillant i aplaudida. Des del punt de vista pràctic, és evident que no es va enganyar pas. Si a alguna cosa va deure especialment la seua fortuna, no hi ha dubte que fou a aquella intel·ligent elecció.

Hi ha encara un punt obligat, que solament vaig a insinuar. És el del paral·lel –i contrast– entre Eduard Escalante i el seu contemporani i col·lega barceloní Frederic Soler, «Pitarra» (1838-95). Les correspondències salten a la vista. Escalante i Pitarra van cultivar amb èxit el teatre satíric. Tots dos van destacar aviat entre la plèiade dels autors menors. Però em sembla que devem véncer la temptació de prolongar l’analogia.

Pitarra va pertànyer al cercle republicà federalista de Valentí Almirall i fou el primer president de la Jove Catalunya, fundada per aquest. Concordantment, Frederic Soler fou un comediògraf revolucionari durant tota la seua primera època. Les seues peces d’aquell temps van ésser una diatriba sistemàtica de les institucions. I la seua popularitat mateixa el féu suspecte a les classes superiors.

Després –abans encara de la Restauració– Pitarra va fer volte-face. Obligat per la nova conjuntura, va esdevenir un autor costumista i innocu. Doncs bé: Escalante no va fer mai volte-face, perquè ell no en va tenir necessitat. Des del principi, va fer aquella mena de teatre «popular» que podia complaure les classes superiors. No va faltar mai a les normes de la prudència i del respecte. No va desafiar –ni tan sols indirectament– cap tabú. I el seu mèrit artístic va consistir sobretot a moure’s àgilment dins l’espai tan estret que li fou concedit.

(Lluís V. Aracil: «Introducció», dins Eduard Escalante: Les xiques de l’entresuelo. Tres forasters de Madrid. València: Garbí, 1968, p. 41-60)

* * *

Ricard Blasco, Sanchis Guarner, Lluís V. Aracil, Xavier Fàbregas i tots els que, d’una manera o d’altra, han estudiat Escalante coincideixen en què el seu mèrit consistí en saber captar les aspiracions d’una classe mitjana urbana en formació. El nostre comediògraf critica una petita burgesia pretensiosa i ridícula que, per afany de pujar en l’escala social, converteix en model de comportament tot allò que duu aire de forasteria: són els coents, els cursis, els esnobs… Pel contrari, Escalante fa una valoració positiva dels qui romanen fidels a les essències valencianes enfront dels qui les han abandonades, encara que considerava que la manca de lleialtat vers la pròpia llengua era un vici arbitrari, raó per la qual el tractava de corregir mitjanant la persuasió. Teodor Llorente també ho encertà quan va qualificar el teatre escalantià de «sermons sense Ave Maria i sàtires sense fel».

La qüestió és que Escalante va significar una empenta important per al nostre teatre, tot obrint-li unes expectatives que després, dissortadament, no es van poder assolir. Escalante intentà fer evolucionar el sainet cap a la comèdia ciutadana de costums, de la mateixa manera que hi hagueren altres esporàdiques temptatives vers el melodrama, el drama o el teatre social; però aquests experiments, totalment insuficients, fracassaren per llur baixa qualitat literària i perquè no s’hi donà el pas que va de l’observació de costums a l’anàlisi dels conflictes generats per aquests.

(Jaume Lloret i Esquerdo: «La llarga ombra d’Escalante en la història del teatre valencià», Escena (Barcelona), núm. 20, 1995)

* * *

Hom ha parlat prou sobre les constants que apareixen a l’esquema actancial escalantí, però no obstant i malgrat tots aquells trets comuns que podem trobar a les obres d’Escalante, no va ser aquest un autor amb un gust per la completa tipificació de personatges. Tot i basar-se en un substrat comú a l’hora d’estructuar els caràcters, sempre trobem que individualment cada personatge no s’acobla perfectament a l’esquema que al llarg de l’estudi hem anat configurant per a ell. Això no vol dir que Escalante no treballàs a partir d’uns certs arquetipus: Xavier Fàbregas matisava que: «el sainet neix de l’observació quotidiana de la societat i, seguint un procés de síntesi, arriba a l’elaboració d’uns arquetipus que no són els mateixos al País Valencià que a es Illes o al Principat.»

Aquest tipus de relació i els recursos lingüístics són els pilars bàsics de l’humor escalantí, que invariablement naix de les situacions conflictives. La figura del marit és, sens dubte, una figura feble que es plega a la voluntat de tothom, que evidentment no mana a sa casa i que no porta ni el pes de la trama ni mou l’acció. Generalment, sembla que l’única preocupació d’aquests personatges és la solvència econòmica ja que gran part de les seues intervencions són per queixar-se de la mala situació econòmica en què es troben. Aquest tipus de preocupació ens indica la presència d’un sentit comú de què manquen les seves dones; aquest esquema és clar que s’acompleix sols amb els marits valencians, i respon a la figura tipificada del marit rondinaire i sempre enfadat però que al final sempre accedeix als desitjos de tothom.

La figura de la muller, pel contrari, conté una responsabilitat molt més marcada. Les dones són els personatges forts a les obres d’Escalante i sobretot les dones casades. Aquestes són les que duen el fil de la trama i les encarregades de moure contínuament l’acció. Governen la casa i els fills, i sens dubte, són els personatges més elaborats i més complets de l’obra escalantina, la qual cosa no és estranya ja que representen una de les figures preferides d’Escalante: la Coenta…

(Maria Àngels Felip: «Relacions familiars a l’obra d’Escalante», dins Ferran Carbó, Ramon Rossell i Josep Lluís Sirera: Escalante i el teatre del segle XIX. Precedents i pervivència. València/Barcelona: I.I.F.V.- P.A.M., 1997, p. 85-86)

* * *

El sainet, com a teatre d’orientació costumista, posa en escena una imatge construïda- però versemblant i eficaç- de la parla col·loquial valenciana de la seva època. Clar i ras: de la parla de ciutat de València, amb tots els conflictes i les interferències lingüístiques d’una comunitat urbana. A més, el discurs col·loquial no pot deixar de ser dialectalitzant, sobretot en una cultura que no ha estandarditzat unes pautes de col·loquialisme. Però, la qüestió demana, segurament, algunes precisions prèvies.

És clar que, quan parlem de variació dialectal no resulta fàcil assignar amb exclusivitat les diverses variants a una varietat geogràficament determinada. Com és obvi, una gran part de les unitats lingüístiques emprades per qualsevol comunitat de parla són compartides per la resta de varietats de la mateixa llengua o, si més no, per alguns altres dialectes. Ara bé, en la mesura que l’ús de certes variants no és generalitzat en tot el domini lingüístic, aquestes assoleixen unes connotacions regionals o locals. En definitiva, la segmentació i organització del continuum lectal és en gran mesura una qüestió de percepció socialment construïda: com a contrast dins l’àmbit de la llengua i com a estereotip d’uns particularismes de parla. En aquest sentit, el sainetisme valencià ha contribuït indiscutiblement a la configuració d’una percepció social estereotipada de la varietat dialectal pròpia. Així, els textos d’Escalante tenen per al dialectòleg un doble valor: d’un cantó, el de testimoniatge –relatiu sempre, perquè es tracta del producte d’una manipulació literària, però essencialment vàlid– de la parla local durant la segona meitat del segle XIX; del altre cantó, tenen el valor indiscutible d’una contribució rellevant a la creacio d’una percepció estereotipada que difongueren gràcies al seu propi funcionament com a (proto)massmedia. Dit en unes altres paraules: més enllà de la documentació, més o menys fidedigna, i de la indiscutible intuïció idiomàtica de què Escalante partia, l’elaboració literària que el seu sainetisme presenta va ser acceptada majoritàriament per la comunitat i integrada en la imatge col·lectiva del dialecte propi.

(Vicent Savador: «Del dialectalisme i del discurs col·loquial: una aproximació als sainets d’Escalante.» , dins Ferran Carbó, Ramon Rossell i Josep Lluís Sirera: Escalante i el teatre de segle XIX. Precedents i pervivència. València-Barcelona: IIFV-PAM, 1997, p. 320-321)

Antologia

ESCENA PRIMERA

(PEPE I VICENTITO. Després ROSETA pel fòrum)

PEPE. Estarà dormint encara…?
(Mirant a la porta de Barbereta)
Són les nou, i és impossible
sent ella tan matinera…
Tornaré: jo necessite
fer pau; la vullc, i ademés
m’he entretengut estos dies
pintant-les, i m’han deixat
arrutx: maleïdes siguen…!
Sentiria que me vera
la de dalt, pues com me guipe,
s’agarrarà en Barbereta,
i jo em quedaré fent riure.
(Veient ROSETA, que ix pel fòrum).
Si més prompte ho dic…!
ROSETA. Oi, Pepe!
M’esperava?
PEPE. Estic solsint-me…
ROSETA. M’he entretingut ahí baix…!
PEPE. Pues ara ja me les guille.
ROSETA. Quina presa…?
PEPE. Estic fent falta.
ROSETA. Tinga, abans que se m’oblide;
(Donant-li una treneta de cabells embolicada en un paper)
la treneta de cabells
que em demanà.
PEPE. Molt estime…
(Ni tampoc me’n recordava).
Ja ens vorem.
ROSETA. Atenga: mire
que Bàrbara me provoca,
i diu que per molt que el lligue,
vosté se casarà en ella,
pues ja ha fet atres fugines:
però quien tuvo, retuvo…
PEPE. Xica, això tot són mentires.
Adiós (no faça el dimoni
que vinga i parlant nos pille).
ROSETA. Adiós (recelosa estic,
i en ella la vaig a tindre).

(Se’n va PEPE per la porta del fòrum, i ROSETA, per l’esquerra.)

ESCENA II

(VICENTITO al finestró de la porta de D. SANTOS; la so NÀSIA aguaita per la porta de la seua habitació, i al seu temps D. SANTOS.)

VICENTITO. ¡Cúantos peligros arrostro
por tu amor, querida Inés!
Tu tío…¡Dios le confunda!,
es un déspota cruel
que ha jurado estrangularme.
Siempre allá donde me ve,
me amenaza con un palo
cual si fuera yo un lebrel.
Anoche soñé contigo,
y esta mañana también.
Mi pasión es más inmensa
que la tuya, es más fiel.
Pero tu me amas, ¿no es cierto?
Repítemelo otra vez.
NÀSIA. Ma que es necessita tindre
humor pe’a pasar el temps
d’eixa manera dient-se
tots els dies lo mateix!
Si Don Santos ix i el pilla,
segur que no tindrà fred.
VICENTITO. ¡Dueño querido, alma mía!
En pago a mi ardiente fe,
deja que bese tu mano.
(Besant la mà que apareix per la reixeta.)
¡Oh!¡Más dulce que la miel!
¿Tu tío! ¿Que sale el tío?
¡Canario…!

(D. SANTOS apareix per la porta de la seua habitació, amb un pal-bastó en la mà, amb què farà un colp contra el terra. VICENTITO fuig precipitadament cap a la porta del fòrum, on entropessa amb D. JAUME, que apareix seguit de dos mossos de corda carregats amb uns quants mobles. Aquest final d’escena haurà de fer-se amb molta rapidesa.)

D. SANTOS. ¡Huyó!¡Voto a cien mil
demonios…!

(Desapareix per la mateixa porta i la tanca de colp.)

D. JAUME. Mala bomba t’aplane!
VICENTITO. Dispense usté.

(Desapareix pel fòrum.)

ESCENA III

(D. JAUME, els mossos de corda i la so NÀSIA aguaitant per la porta de la seua habitació.)

D. JAUME. M’ha xafat el ull de poll
que me martiritza més…!
En mal peu entre jo ací.
Vagen espai: espaiet
en pegar colps. Eixe armari,
més fàcil per a vostés
haguera sigut muntar-lo
per lo balcó. Ja li han fet
saltar una estella: és clar,
com van a trompaes en ell…

(Desapareix un moment amb els mossos de corda per la porta de la seua habtació. Els mossos, tot just hi deixen l’armari, se’n van una altra vegada pel fòrum, i tornen a aparéixer després, portant una gerra menuda i una tarima d’un braser.)

NÀSIA. No hi ha dubte, eixe és l’amo,
i a soles segurament viurà,
perquè l’únic llit
que han dut és un catre vell.
D. JAUME. Munten prompte lo que falta
(Als mossos)
i espai en los colps. ¡Lusbel!
¡Pues no hay ya poca desdicha!
Sant Abdó i Sant Senent
me’ls trobe en l’úrnia, a l’u
gitat, i a l’altre caent.
Tinc un torero de Sant-
barati, qui sap el temps…!
Eixes coses que u les guarda
per lo antigues, i ara veig,
que, sense embestir-li el bou,
s’ha quedat curro: et pareix?
A vore si eixa gerreta
(Als mossos.)
no la sacsen molt, pues té
olives i es llançaran
a perdre. Porta un mareig
mudar els trastos…
Jo estic rendit a més no poder…!
(Als mossos, que han deixat els objectes a l’habitació.)
Ja està tot ací…? Pues tornen
acabant i els pagaré.
(Se’n van els mossos pel fòrum.)
TIO QUICO: faça el favor
(Tocant a la porta esquerra del fòrum.)
d’abaixar un instantet.

ESCENA IV

D. JAUME i el tio QUICO, per l’esquerra del fòrum.

QUICO. S’ofereix algo?
D. JAUME. Podrà
la seua xica després
netejar l’habitació?
QUICO. Tot quant siga menester.
Com que ha heretat la casa?
D. JAUME. Morí mon germà…
QUICO. Pues és
bona finca.
D.JAUME. Si pagaren
els inquilinos corrent…
QUICO. Entropessen?
D. JAUME. ¡Friolera!
I m’ho pregunta vosté…?
Benito, que en glòria estiga,
o era molt condescendent…
QUICO. Son germà? Un bello sujeto!
Jo vint-i-cinc mesos dec,
i mai…
D. JAUME. ¡Vamos!
QUICO. Per supost;
tot s’ha de dir. Jo li he pres
a esta caseta un cariño
tan gran…
D. JAUME. Mira tu, ja ho crec…!
Ací porte els seus recibos:
Traient-los d’una cartera.)
Francisco Pla i Ambuder…
(Llegint)
QUICO. Amigo, nos ha perdut
estar jo mal tant de temps.
D. JAUME. Però ja està bo del tot…?
QUICO. Home, ja vaig fent pinets.
Si no fóra perquè m’ha quedat
un gran desmenjament…!
Allò de no tindre ganes…
D. JAUME. (Ni de pagar, se coneix).
Pues, jo necessite fondos,
i eixe deute és menester…
QUICO. Home, jo a vosté li’l negue…?
Si li’l negara…
D. JAUME. Això és.
En què voste no me’l negue,
ja estic jo pagat i llest.
QUICO. Home, que jo ja m’he mort…?
D. JAUME. ¡Otra te pego!
QUICO. Algo més deurà el govern.
D. JAUME. Tio Quico,
eixe estribillo ja és vell;
de memòria el saben tots
els estafaors.
QUICO. Justet.
Roseta, baixa en seguida.
(Cridant-la)
Els pobres mai tenen veu…
D. JAUME. Pues vamos, el meu programa
des de hui serà el següent:
Artículo prinsipal:
el que no pague, al carrer.
Segundo: aqui no permito
roïdos ni canyarets.
(Se sent tocar una corneta de claus.)
Això és cornetí…?
QUICO. Corneta de llaves.
D. JAUME. ¡Hombre, muy bien!
I la tocateta és nova!
Ans d’eixir-me a mi les dents
ja la tocaven…!
QUICO. Ahí baix
hi ha un rellogat que deprén…

(Del llibre L’escaleta del dimoni. València: Bromera, 2007, p. 12-20)

* * *

ESCENA XIII

Pepeta, Macario, Romana, Pura y Mariquita por la puerta de la izquierda.

PEPETA. ¡Bon viatge!
¿Quina mosca els ha picat
a esta parella de locos,
que d’eixe modo se’n van?
ROMANA. Per si aplegaven els atres
i s’armava un guirigall,
no li he dit: por esta casa,
Manolo, no venga más.
D. MACARIO. ¡Me feu fer a mi uns papers!…
MARIQUITA. Mireu, ¡Pepeta! encà estan
per mig totes les caïres.
¿Això és lo que t’han manat?
¡És lo més gossa!…
D. MACARIO. Deixeu-la.
PEPETA. Xiques, aneu a filar.
ROMANA. Com no l’ix un nòvio, ràbia.
PEPETA. Les que es quedaran rabiant
sereu vosatros, coentes,
que volent aparentar
lo que no sou, tots els hòmens
us pareixen poc, i al cap
la que tot li pareix poc,
sinse res se sol quedar.
ROMANA. ¿Veus? ¡Ai, mosote!
D. MACARIO. ¡Pepeta!
PEPETA. ¿Per què me vénen punxant?
Vase por el foro

ESCENA XIV

Dichos y Santi-Ponce, Silvestre y el Afligido, por el foro. A su tiempo, Pepeta por la misma puerta.

SANTI-PONCE. Ya estamos aquí de vuelta.
PURA. Prompte han vengut.
SANTI-PONCE. En dos saltos.
ROMANA. ¿Por fin salieron ustedes
airosos en el encargo?
MARIQUITA. ¿Vindran?
SANTI-PONCE. Si precisamente
lo habían ellas pensado.
ROMANA. ¿Allí quién estaba?
SANTI-PONCE. El novio
de Gertrudis y el de Amparo,
que se disfrazan también.
Saludándole
A la orden, don Macario.
AFLIGIDO. Salude…
SILVESTRE. ¿Vosté està bo?
D. MACARIO. Molt orgullós…muy ufano
de que honren mi humilde chosa,
y de que las chicas…vamos…
SANTI-PONCE. ¡Choza! Diga usté un jardín
de bellas flores sembrado.
ROMANA. ¡Quin piquerol! ¡Huy, amante
amantísimo!
D. MACARIO. No tanto…
AFLIGIDO. Ací té vosté un tresor
que dóna gust admirar-lo.
D. MACARIO. Si se l’endugueren prompte
ballaria jo el fandango.
SILVESTRE. En efecte, bé pot dir
que té vosté ací un ganao…
ROMANA. ¡Animal! ¿Que som borregues?
D. MACARIO. Tants d’elogis i agasajos,
proven l’afecte…
ROMANA. Papá
si te pidieran mi mano,
¿la darías? Considera
que tengo veintitrés años.
D. MACARIO. Siendo persona conforme…
ROMANA. Ya puedes pensar…
SANTI-PONCE. ¡Canario!
No hay que atropellarse de esa
manera.
ROMANA. ¡Es que me deshago
de amor!
PURA. Silvestre també
suponc que te vol dir algo.
SILVESTRE. ¿Qui, jo?
D. MACARIO. Foc en ells,
a vore si van caent.
SILVESTRE. No, reparo
ningú. Vosté ja sabrà
que sóc propietari..
PURA. Guapo.
SILVESTRE. Pos bé; com tinc una finca,
mire, m’han tirat el ganxo.
D. MACARIO. ¡Home!…

(Al Afligido)
MARIQUITA. Òbriga el seu pit…
AFLIGIDO. Tinc una passió d’ànimo…
MARIQUITA. ¡Ai! ¡No vinga en ploraeres,
per Déu! ¡Quin treball, Dios santo!

Pepeta por el foro, retirándose luego por la misma puerta.

PEPETA. Unes màixqueres pregunten
per vostés.
SANTI-PONCE. ¡Ellas son, bravo!
ROMANA. Que entren, ves.
MARIQUITA. ¡Ya están ahí!
PURA. ¡Anem a passar un rato
divertit!
SANTI-PONCE. Pronto han venido.

ESCENA XV

Dichos; por el foro Manolo y Llepolia
cogidos del brazo y disfrazados de
guerreros; el primero disimulando la cojera.

ROMANA. ¡Calla!
PURA. ¡Chica!
MARIQUITA. ¡Y este cuadro!
SANTI-PONCE. ¿Dónde van estos guerreros?
D. MACARIO. ¡Eu! ¿Qui són estos tan majos?
SANTI-PONCE. ¿No sospecháis?
ROMANA. No adivino…
SANTI-PONCE. ¡Voto a mi nombre! ¡Ya caigo!
El novio de la Gertrudis…
ROMANA. Es verdad, y el de la Amparo.
D. MACARIO. Xe, ¿qui us ha enganyat?
MARIQUITA. ¡Qué risa!
PURA. ¡Qué broma! Digau-mos algo.
SANTI-PONCE. Ese debe ser Matías.
ROMANA. ¡Vaya un par de mamarrachos!
MANOLO. ¡Hum!…
LLEPOLIA. ¡Nos van a conoser
si gruñe usté, condemnat!
¡Este coixo del dimoni
me fica a mi en uns fangars!
ROMANA. Venga; ¿que no me dais mate?
MANOLO. Dígale…
LLEPOLIA. Bien; pero a (e)spai
en grunyir…Jo no sé dir
res en la cara tapà…
Romana, no me conoses;
yo sí te conosco.
MARIQUITA. És clar.
ROMANA. Querido, entrambos a dos
nos conosemos.
PURA. I tant.
LLEPOLIA. Tú eres novia de mi amigo
Coixinera.
MANOLO. ¡Barrabás!
¿Cómo Coixinera?
LLEPOLIA. Calle,
home, que me s’ha escapat;
per dir Manolo…
ROMANA. Te engañas;
mi novio es este marsial
teniente.
MANOLO. ¡Hum!…
LLEPOLIA. ¡No grunyga, Cristo!
Sinós, el deixe i me’n vaig.
Fingiendo la voz
Pues bien querías casarte
con l’otro.
ROMANA. ¡Qué atrosidá!
SANTI-PONCE. (A part) ¿También coqueta?
ROMANA. ¡La idea
es pelegrina! Mirad
que sería delisioso
verme por la capital
del brasero con un hombre
que me llevase al compás
de su coixinera, hasiendo,
repareu: tan tarantán
Imitando la cojera de Manolo
que las higas son verdes;
tan tarantán, que ellas madurarán.

Todos se ríen a carcajadas

MARIQUITA. ¡Romana, eres el dimoni!
A Llepolia, quitándose las caretas
MANOLO. ¡Quite usté, no puedo más!
LLEPOLIA. ¡Al bordell!
ROMANA Y D. MACARIO. ¡Manolo!
PURA. ¡Sielos!
¡Y Llepolia!
D. MACARIO. ¡Empastrà!
MANOLO. ¡Pérfida!
SANTI-PONCE. ¿Qué significa?…
MANOLO. Se lo voy a usté a explicar
fuera de aquí.
SANTI-PONCE. Las bravatas
no me intimidan jamas.
D. MACARIO. Escuche…
ROMANA. (A Santi-Ponce) No le hagas caso.
MANOLO. ¡Tu corazón desleal
me vendía!
ROMANA. No le creas.
LLEPOLIA. ¡Pura, vosté s’ha portat!…
SILVESTRE. ¿Sent lo que li diuen?
PURA. Deixe’l.
SILVESTRE. ¿Que el deixe? No xiularàs
tu en la meua finca.
D. MACARIO. (A Manolo y Llepolia) Ustedes
debían conocer ya
que a ellas no les hacen xiu…
LLEPOLIA. Home, quin xiu ni quin xau.
SANTI-PONCE. (A part) Veo que el lance es ridículo
y un susto les voy a dar.
A Manolo
(Alt) Lucharemos hasta que uno de los dos muera.
MANOLO. Si tal,
no ha de faltarme valor.
ROMANA. ¡Santi-Ponse, por piedad,
que me quedaré donsella!
SANTI-PONCE. No temas, venceré.
ROMANA. ¡Ay!
¡Pues entonses no lo mates;
encoixale nada más
la otra cama!

A Llepolia

MANOLO. Usté también
reñirá con su rival.
LLEPOLA. ¿Qui?
D. MACARIO. ¿Con Silvestre?
SILVESTRE. Al guerrero
li plante una garrotà,
i en seguida a tots vostés
els envie a passejar.
D. MACARIO. ¡Home!
MANOLO. ¡Salgamos!
LLEPOLIA. ¿A mi
què me fica este arrastrat?
Sosiéguense un poco. ¿Quieren
un carquinyol?
MANOLO. ¡Quite allá!
Despidiéndose
En marcha.
SANTI-PONCE. Pronto, a la orden.
MANOLO. Adiós, mujer desleal.
Sigan ustedes.
LLEPOLIA. Ya vamos.
Vanse Manolo y Sati-Ponce por el foro
Així pegares un bac.
Jo tremole. Deu fer goig
un guerrero tremolant.
A Silvestre
¿Però en mi té algun agravi
vosté?
SILVESTRE. Home, deixe’m estar.
LLEPOLIA. ¡Respire! Filles, si a un chino
no l’enganyen, les veig mal.
Vanse los dos por el foro

(Del llibre Les xiques de l’entresuelo dins Escalante, Eduard: Teatre original complet. València. Edicions Alfons el Magnànim, vol. II, 1995, p. 1483-1488)

Coberta del primer volum del Teatre original complet (1995).
Coberta del primer volum del Teatre original complet (1995).