Narrativa infantil i juvenil Narrativa breu Poesia Narrativa

Xesca Ensenyat

1951-2009

Francesca Ensenyat i Seguí (Pollença, 1951 – Inca, 2009) és escriptora.

S’inicia en l’escriptura amb la poesia i publica Ciutat de l’horabaixa (1968). Tanmateix, la major part de la seva obra correspon a la narrativa, gènere en què obté diversos reconeixements amb títols com L’amagatall de guipur (1976), premi Ciutat de Manacor; Villa Coppola (1985), premi Ciutat de Palma de novel·la; Quan venia l’esquadra (1994), premi Ramon Muntaner de literatura juvenil; i Massa vi per a un sol calze (1994), premi de novel·la breu Ciutat de Mollerussa.

 

Considerada referent i pionera de la literatura digital, també és autora del blog L’hidroavió apagafocs, on publica els capítols de la novel·la Babalusa, la medusa, editada pòstumament.

 

L’any 1979 funda i presideix la delegació de l’Obra Cultural Balear a Pollença, així com la seva publicació El Gall. Igualment, funda i dirigeix la revista mensual L’Espira i col·labora en diversos mitjans de comunicació. 

 

El 2002 és vocal per les Illes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entitat de la qual també ha estat sòcia.

 

 

Pàgina elaborada per Marta Barberan per a l’AELC.

Documentació i fotografies: AELC.

Castellano

Pòrtic Xesca Ensenyat

Francesca Ensenyat i Seguí (Pollença, 1951 – Inca, 2009) es escritora.

Se inicia en la escritura con la poesía y publica Ciutat de l’horabaixa (1968). Asimismo, la mayor parte de la su obra corresponde a la narrativa, género en que obtiene varios reconocimientos con títulos como L’amagatall de guipur (1976), premio Ciutat de Manacor; Villa Coppola (1985), premio Ciutat de Palma de novela; Quan venia l’esquadra (1994), premio Ramon Muntaner de literatura juvenil; y Massa vi per a un sol calze (1994), premio de novela breve Ciutat de Mollerussa. 

Considerada referente y pionera de la literatura digital, también es autora del blog L’hidroavió apagafocs, donde publicaba los capítulos de la novela Babalusa, la medusa, editada póstumamente.

El año 1979 funda y preside la delegación de la Obra Cultural Balear en Pollença, así como su publicación El Gall. Igualmente, funda y dirige la revista mensual L’Espira y colabora en varios medios de comunicación.

En 2002 fue vocal por las Islas Baleares de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entidad de la que también fue socia.

 

Página elaborada por Marta Barberan para la AELC.

English

Xesca Ensenyat english

Francesca Ensenyat i Seguí (Pollença, 1951 – Inca, 2009) was a writer.

She began writing poetry and published the collection Ciutat de l’horabaixa in 1968. However, the bulk of her work is fiction, a genre in which she received several awards with such titles as L’amagatall de guipur (1976 – City of Manacor Prize), Villa Coppola (1985 – City of Palma Prize for the Novel), Quan venia l’esquadra (1994 – Ramon Muntaner Prize for Young People’s Literature), Massa vi per a un sol calze (1994 – City of Mollerussa Prize for the Novella).

Considered a pioneer and reference of digital literature, she was also author of the blog L’hidroavió apagafocs, where she posted the chapters of her novel Babalusa, la medusa, which was published posthumously.

In 1979, she founded and was president of the Pollença chapter of the Balearic Islands Cultural Foundation, and also launched its publication El Gall. Moreover, she founded and edited the monthly magazine L’Espira and worked with several media outlets.

In 2002 she was a board member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers – AELC), of which she was a member.

 

Web page: Marta Barberan for AELC.
Documentation and photographs: AELC.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Xesca Ensenyat neix al Port de Pollença el 7 de novembre de 1951, en el si d’una família de pescadors.

 

La seva vocació d’escriptora es manifesta des de ben jove: amb només divuit anys publica el seu primer llibre, el poemari Ciutat de l’horabaixa, prologat pel poeta Josep M. Llompart. Tot i aquesta precocitat literària, l’autora es dedica a diverses professions al llarg de la seva vida. Després d’acabar el batxillerat a Palma, es trasllada uns anys a Barcelona, on inicia la carrera de Medicina. Sobretot, però, s’endinsa en l’àmbit literari i també polític, entrant en contacte amb autores com Maria Barbal o Maria-Mercè Marçal i forjant una ideologia d’esquerres. En el seu retorn a Mallorca, enceta un negoci d’articles de pesca al seu poble natal i compagina la feina a la botiga amb l’escriptura i la vida familiar. És mare de tres fills, entre els quals hi ha el també escriptor Marc Cerdó. 

 

La trajectòria literària de Xesca Ensenyat comença amb el poemari Ciutat de l’horabaixa i, tot i la bona acollida que rep, amb la inclusió de l’obra a l’exposició Irradiacions: La literatura catalana a les Illes Balears: El segle XX, l’autora farà un gir cap a la narrativa en totes les obres posteriors. Tot i això, continuarà escrivint poesia, principalment en el seu blog personal, L’hidroavió apagafocs, i en algunes revistes. 

 

El 1976 publica la seva primera novel·la, L’amagatall de guipur, guardonada amb el Premi Ciutat de Manacor. Un any després, rep el Premi de Narrativa Curta Miquel Duran pel relat Uns cabells mortalment obscurs. L’any 1984 publica la seva segona novel·la, Villa Coppola, que la consolida com una veu destacada del panorama literari català i obté el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. Aquesta obra introdueix Bellpuix, l’espai fictici més representatiu del seu univers literari, inspirat en Pollença i inclòs al Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans, de Joan-Lluís Lluís. Bellpuix reapareix en altres obres, entre les quals Quan venia l’esquadra, guardonada amb el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil de 1992. Dos anys més tard, escriu Plexiglàs, finalista del Premi Josep Pla que, malgrat el reconeixement, no arribaria a publicar-se.

L’etapa daurada de Xesca Ensenyat té lloc durant la dècada dels 90 amb la publicació de diverses novel·les: Una moda fresqueta (1991), Massa vi per a un sol calze (1994), guanyadora del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa; Canvi de perruqueria i altres misèries (1995), Quaranta anys no són res (1997), publicat sota el pseudònim de Loleta Flors, a més de la ja mencionada Quan venia l’esquadra (1994), que el 2015 va ser representada com a monòleg teatral. 

Pòstumament, se n’han publicat dues obres més: Una altra vida (2012) i Babalusa, la medusa (2021), les dues editades pel seu fill Marc Cerdó. Aquesta última sorgeix de les publicacions setmanals en el seu blog L’hidroavió apagafocs, la creació del qual la convertí en pionera de la literatura digital. També se’n va fer una adaptació teatral dirigida per l’escriptor Carles Rebassa.

Finalment, més enllà de la seva trajectòria estrictament literària, Xesca Ensenyat desenvolupa una intensa activitat cultural i de compromís social, especialment vinculada a Pollença i a Mallorca. Durant la Transició democràtica participa en la fundació de la delegació pollencina de l’Obra Cultural Balear, de la qual fou la primera presidenta, i impulsa iniciatives de promoció cultural i lingüística en català, entre les quals destaquen El Gall, una de les primeres editorials locals en català de la nova democràcia, i la revista cultural L’Espira (1987), caracteritzada per un to original, irònic i crític i dedicada a temes com la literatura, la política, la cultura popular i la identitat mallorquina. D’aquest compromís cultural també formen part altres textos d’interès, com els pregons pronunciats a les festes patronals de Pollença (1987) i d’Alcúdia (1994), titulats Compilació de bromes que vàrem fer quan estàvem de bones i quan no hi estàvem i Alcúdia, pedres velles i nous llibres, respectivament, així com el pròleg de l’antologia Al cel sia! Poeta Maria Antònia Salvà (1981). 

Malgrat el reconeixement assolit, Xesca Ensenyat mantingué una presència discreta dins el panorama literari. No amagà mai, però, la seva mirada crítica sobre la realitat mallorquina, que expressà tant en les seves obres com en els articles d’opinió publicats en diversos mitjans escrits, com ara El País o Última Hora.

Xesca Ensenyat mor prematurament l’any 2009 a Can Picafort. Tanmateix, deixa un llegat literari singular, així com un conjunt d’obres inèdites que mantenen viva l’expectativa que algun dia surtin a la llum.

Premis

  • Premi Ciutat de Manacor (1975): L’amagatall de guipur.
  • Premi de narrativa curta Miquel Duran (1977): Uns cabells mortalment obscurs.
  • Premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la (1984): Villa Coppola.
  • Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil (1992): Quan venia l’esquadra.
  • Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa (1993): Massa vi per a un sol calze.

Villa Coppola.

Villa Coppola introdueix per primera vegada Bellpuix, un dels elements centrals de l’univers literari de Xesca Ensenyat. Inspirat en Pollença i, especialment, en l’ambient mariner del moll on l’autora va créixer, aquest espai fictici esdevé una representació simbòlica de la vida quotidiana de la comunitat marinera i de les profundes transformacions socials, culturals i paisatgístiques que experimenta l’illa amb l’arribada del turisme. Aquest escenari i aquesta temàtica reapareixen al llarg de la seva obra, sovint sota altres topònims ficticis com País d’Urxella o Tarrella, i esdevenen un element recurrent en obres posteriors com Quan venia l’esquadra. La importància de Bellpuix dins la literatura catalana queda reflectida en la seva inclusió al Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans, de Joan-Lluís Lluís.

Vincles

Comentaris d'obra

Xesca Ensenyat era una novel·lista desconcertant que se les enginyava per obtenir un estil molt modern, ple de paradoxes i digressions, a partir de l’observació d’una realitat petita, vilera, fins i tot kitsch de tan pròxima al costumisme, molt fàcil de situar per als qui coneixem el poble mallorquí de Pollença i el seu port. També és cert que la seva intel·ligència afilada a vegades semblava detenir-se a les portes d’alguna gran revelació que s’intuïa a l’abast, en part per convicció poètica i en part, però, presa d’una ràbia freda que n’ofegava l’esforç final. Així, almenys, recordo els seus llibres —i heus aquí el que importa: els recordo molt. Si parlem de succés mundà, el seu nom va mig treure el cap pel gran circuit literari, algun premi, alguna editorial de prestigi, per conformar-se finalment amb la dura condició de “veu silencia­da”. Això darrer ho diu el seu fill, el novel·lista Marc Cerdó, a Una llum submergida, un llibre en el qual escoltem la mateixa Ensenyat celebrar el fracàs de la seva trajectòria, perquè “l’èxit no sempre és bo; moltes vegades perjudica: abaixes la guàrdia i comences a dir bestieses; i, sobretot, no disposes de temps per escriure, per llegir, o per estar sense fer res, que també és molt important. A mi els elogis no m’han tudada…”. Potser tenia raó i, tanmateix, jo crec que en meresqué més, d’elogis.

(Nadal Suau. El País, Quadern: 3 d’octubre de 2025).

***

Xesca Ensenyat (Pollença, 1952 – Inca, 2009) va ser una de les veus més incòmodes de la literatura catalana contemporània. Va ser una de les pioneres de l’escriptura digital i en aquesta casa va escriure el bloc L’hidroavió apagafocs, en què va anar publicant fragmentàriament el llibre Babalusa, la medusa. […] A la novel·la destaca la mirada sobre la realitat illenca i la transformació que ha generat el turisme a Mallorca, però sobretot la voluntat estilística i l’ús particularíssim de la llengua que fa servir Ensenyat a tota la seva obra i que aquí excel·leix novament. 

Xesca Ensenyat va ser sempre una veu incòmoda i li va costar de trobar el seu espai a la literatura catalana contemporània, tot i que els anys noranta va ser una autora molt llegida i seguida. Nascuda el 1952, alguns hi han volgut veure un epígon de la generació dels setanta. Certament, va publicar el primer llibre, Ciutat de l’horabaixa, el 1969, i el primer de narrativa el 1976, L’amagatall de Guipur, que va guanyar el premi Ciutat de Manacor. Un any abans havia debutat Carme Riera i quan es va estrenar en poesia feia poc que havien començat a publicar Antònia Vicens i Maria Antònia Oliver. Totes quatre conformarien el pòquer de narradores illenques d’aquella mateixa generació, però Ensenyat va ser sense cap mena de dubte la més amagada i desconeguda, i avui dia ho continua essent tot i tenir una obra d’una potència i una qualitat fora mida. […]

Però sota tot aquest posat vital hi ha una obra de primera magnitud que la publicació de Babalusa, la medusa confirma i fins i tot consolida. Pollença es transforma en Bellpuix o País d’Urxella al corpus d’Ensenyat i la seva mirada sobre el territori és sovint demolidora. El 1985 va guanyar el premi Ciutat de Palma amb l’obra Villa Coppola, però el seu èxit més gran va arribar el 1994 amb l’obra Quan venia l’esquadra, un llibre a mig camí entre la novel·la de no-ficció i les memòries, en què repassa una part important de la seva vida i de les transformacions que va comportar per a Mallorca el turisme de masses que va començar a arribar els anys seixanta. Passava comptes així amb una de les grans qüestions de la transformació social illenca, tal com havien fet tants autors abans: Llorenç Capellà amb Dos dies de maig; Antònia Vicens amb 39 graus a l’ombra i Gabriel Tomàs amb Corbs afamegats. Aquesta novel·la es va convertir en un monòleg teatral protagonitzat per Cati Solivellas el 2015.

Retratava el món incipient del canvi turístic, però Ensenyat no mostrava la cara amable de la Mallorca pre-turística, ans al contrari: ens ensenyava tota la duresa i crueltat de l’illa, potser perquè la seva pertinença a una família de pescadors sense gaires recursos li havia fet entendre ben aviat el sistema de classes socials imperants a la pedra que sura. […]

Ensenyat va ser una escriptora que sempre va cercar la màxima qualitat literària i lingüística per als seus texts i no es va estar de denunciar l’empobriment progressiu de la literatura catalana. A més de la creació pròpia, són molt recordats els pregons i alguns texts assagístics i sobretot la lectura moderna que va fer de la poesia de Maria Antònia Salvà el 1981, ara fa quaranta anys, i que llueix al pròleg a l’antologia poètica de la poetessa de Llucmajor.

El 2012 es va fer una jornada sobre blocs i literatura i creació virtual a Búger en homenatge a l’escriptora, que havia estat tota una pionera. Cal desitjar que l’edició d’aquesta novel·la pòstuma serveixi per a redescobrir una narradora excel·lent, incòmoda i valenta.

 

(Sebastià Bennasar: El ressorgiment de Xesca Ensenyat. VilaWeb: 1 d’agost de 2021).

 

Antologia

Una cosa era Pollença, i l’altra el Moll. A Pollença deien l’amo’N Biel i aquí el cosí-En-Biel; a Pollença deien l’amo, i aquí el patró; a Pollença la madona, i aquí la patrona, alhora que per embullar-me més encara la troca, a Pollença La Patrona era una Mare de Déu que havia ajudat a arruixar els moros, cosa que em feia veure les nostres patrones, que anaven a cercar el pa al forn de can Buger amb un cantó del davantal, tot ple d’escates (l’havien duit per vendre el peix davall El Tamarell), travat a la cintura, em feia veure les nostres patrones com criatures sobrenaturals, i no dic que ho hagin deixat de ser.

(Fragment de Quan venia l’esquadra)

***

A les festes dels gitanos no hi havia cadires mai a bastament i feien seure els convidats damunt aquella roca fabulosa que ja li he retret que no hagués conservat, entre les herbes trepijades, i ells rebien la calentor del foc de drets o d’ajaguts per damunt mantes. Una vegada que un gitano vell se va aixecar per donar una cadira rompuda a la meva tia, ella s’havia estimat més no seure, i pot estar ben segur que a n’aquelles hores que hi anàvem na Rafela ja estava ben espotonada. Era més neta que les flors la tia Rafaleta, pertot purificava. Quan en Paco es va casar (amb una nina que podia haver estat filla seva i que jo vaig entendre que la família d’ell l’havia ‘baratada’ o ‘comprada’ als seus pares quan va néixer) embolicat amb paper de regal els havíem duit un càmping-gas perquè es poguessin fer el menjar ells dos totsols dins la seva caravana.

No sé si és perquè es posaven davant la mar, que aquells aperduats sempre em feien pensar en els peixos. El seu estil de vida era molt paregut, i quan havien de fugir escapats, eren iguals. Les llunes dels vestits que aquelles dones duien per ballar, quan el pàlpit d’una flama s’hi superposava, a mi em feien l’efecte d’escates; i a tots aquells altres, els que no teníem tan vists, quan se n’anaven del costat del foc i els pegava la fosca, jo els trobava misteriosos com els peixos solitaris, els veia com els pedassos en descobrir-me inesperadament quan nedava, que de l’esglai d’haver-me vista els venia un tremolor dins la clapa de sorra que els posava un reixat de com tela mosquitera, un vel que momentàniament els estotjava ocults, fins que fugien escapadets amb aquella disfressa d’una arena remoguda i tota esfilagassada. Els gitanos també em feien pensar un instant en les moles d’esparralls que jo havia posat en fuga, i em feien pensar en el vestit de retxes de les salpes, uniformades de presidiàries quan m’ensenyaven els costats. Perquè jo moltes vegades nedava ben aferrada als peixos davall el sacseig d’aquelles arboces que, menjades amb desmesura, més de dos pics m’havien fet engatar.  

(Fragment de Babalusa, la medusa. Capítol 3 del blog L’hidroavió apagafocs, 10 de juliol de 2008).