«El mal i el pecat fan el món més bell sense comparació, que no seria si cap mal ni pecat no fossin permesos per Déu; així doncs, és cosa convenient que, com a manifestació del saber i del poder del Creador, Déu hagi permès el mal i el pecat. Que això és així de fet, que el mal i el pecat fan el món més bell, ho diu sant Agustí en l’onzè llibre de La ciutat de Déu, on diu: «Així com algun color o pintura posat en el lloc adient fa la imatge, o la cosa on s’ha posat, més bella que no seria si no n’hi hagués, així el mal i el pecat posats entre la totalitat de les criatures en el lloc adient i amb allò que els pertany fan el món més bell». I per això diu el mateix sant Agustí, en aquell mateix llibre, que Déu nostre senyor ha embellit tot el món component-lo amb diversos elements contraris, que, com més diferents són en la seva natura, més bell fan el món en la mateixa proporció. Ho declara l’Eclesiàstic, en el capítol trenta-tres, quan parla de la bellesa de les obres de Déu; diu així: «Mira l’oposició i diversitat que hi ha en les obres de Déu i veuràs que com a contrari del bé hi ha el mal, i com a contrari de la vida hi ha la mort, i com a contrari de l’home just hi ha el pecador». I així succeeix generalment en totes les obres de Déu, perquè al bon parlar li convé que es calli de vegades, i a la bona vigília li convé que després es dormi, i a la bona salut li convé que de vegades es pateixin malalties; perquè, com diu Aristòtil, dos contraris posats l’un al costat de l’altre destaquen millor gràcies al constrast comú.»
(Del llibre Prosa [Xavier Renedo i Sergi Gascón (curs.)]. Barcelona: Teide, 1993, p. 31-32)
* * *
[Capítol qui posa] com catalans menjen pus graciosament e ab millor manera que altres nacions.
Qüestionejaven antigament en diverses estudis alcuns notables mestres e estudians qual manera de menjar és pus religiosa e pus honesta e pus portable e menys curiosa en christianisme, pensant comun viure de la gent, e pensada la manera de lurs convits, e pensades despeses comunes ab les extraordinàries que a vegades se esdevenen per ventura, e pensades totes les circunstàncies e unes coses ab altres. E fo concordat per la pus sàvia e sana part diverses vegades en presència mia, que nació catalana vivia pus loablament, unes coses ab altres, que nació christiana del món.
E a provar aquesta cosa foren aportades les següents probacions: La primera sí és, car nació catalana esquiva excessivament tota superfluïtat en viure comú, car en vida comuna cascú és content menjar a dinar cuyna ab carn o ab peix, [e a sopar peix] o ous o qualque cosa altra simpla en sa valor. Com, donchs, açò sia covinentea, e les altres nacions facen més o menys, appar, donchs, que la nació catalana ne ús mils que les altres.
[…]
Per aquestes, damunt dites rahons, [provaven] los damunt dits sentenciants que la nació catalana era eximpli de totes les altres gents christianes en menjar honest e en temprat beure; e sens tot dubte aquesta és la verfitat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure qui sien al món. Los ytalians són fort temprats en menjar, mas beuen massa curiosament, no en quantitat, mas en preciositat de vins, que fan grans tacanyeries en la manera del beure, així com damunt és ja dit.
(Del llibre Com usar bé de beure e menjar: Normes morals contingudes en el Terç del Crestià [Jorge J.E. Gracia (introducció i edició)]. Barcelona: Curial, 1977, p. 89-91)
* * *
«Opinó és estada de tots los filosofs passats que dins los cercles celestials habiten àngels qui els mouen a fer llur cors natural e ordinari. E per aquesta via volc Aristòtil saber lo nombre dels àngels per lo nombre de les coses celestials qui han propri moviment, segons que apar en lo dotzè llibre de la Metafísica; e aquesta mateixa opinió ten Avicenna en lo novèn llibre de la sua Metafísica (capítol 2) e d’aquesta opinió és sent Agustí (8 De trinitate, capítol 2). Per què apar que ofici d’aquests és en los cercles celestials. E pots ací pensar, lloant a nostre senyor Déu, qui tanta vertut ha dada a un àngel, que ell en espai de vint-i-quatre hores revolva tot un tan gran cel com és cascun dels sobirans; e majorment aquell qui és estel·lat, qui segons los astròlegs va aitant e circueix en un dia natural com un hom poria anar en trenta-e-sis mília anys, anant cascun jorn per set llegües comunes.»
(Del llibre Àngels e demonis [Sadurní Martí (edició i comentaris)]. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 49-50)
* * *
«Posà Ovidi que l’hom és acabat si és cient, virtuós e lligent e llenguat, mes si és ignorant, mal vivent e mal parler dix que era femer. Si era solament cient, deia que valia argent; si cient e llenguat, era aparençat; mes si era cient, llenguat e virtuós valia més que cent d’altres e que l’or preciós; e si era solament llenguat, era com a sepulcre pudent de fora pintat. Deia Sèneca que senyal que lo príncep se feia tiran era quan no s’altava d’hòmens cients ne de savis ne els favorejava, car tiran, quan veu sos vassalls savis e cients, tots temps se tem que amb llur saber no l’aucien o que, a la fi, no li tolguen la senyoria.»
(Del llibre Llibres, mestres i sermons: Antologia de textos [David Guixeras i Xavier Renedo (curs.)]. Barcelona: Barcino, 2005, p. 53)
* * *
«Corts tenen los prínceps per les següents rahons: la primera sí és per tal que sia feta justícia per lo príncep e per sos officials als altres súbdits e vassalls. E si a aquestes Corts són appellades totes les comunitats e braços del regne, appellen-se Corts generals. Si solament hy són appellades comunitats especials d’alguna part del regne o de la terra, són appellades Corts d’aytal regne o terra.
Aquí, donchs, primerament s’à a tractar e a veure ço qui·s proposa aqui, ço es, los greuges que los prínceps o sos oficials han fets contra negun en prejudici de justícia. E aquí se demana raó per què s’és fet, e·s deu requerir adob que se·n faça e provesió que s’i don, tal que, d’allí avant, no sia fet tort en aytal cas ne en semblant a negun altre. E per aquesta raó, són atorgats previlegis per los prínnceps passats que promeseren, per si e per lurs successors, al general e a tota la comunitat de lur regne, que de tres en tres anys ells los celebrarien Corts generals; hoc encara, que los divendres de cascuna setmana tendrien perssonalment audiència en cascun loch on fossen. E promeseren, encara, de cercar tot lur regne e senyoria dins tres anys si, donchs, notable e evident cas no u empatxava.»
(Del llibre Dotzè llibre del Crestià [Curt Wittlin (et al.) (cur.)]. Girona: Col·legi Universitari de Girona/Diputació de Girona, vol. 1, 1986, p. 485)
.webp)
