Novel·la Narrativa infantil i juvenil Teatre Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Octavi Egea

Octavi Egea (Barcelona, 1946). És novel·lista, director i autor teatral.

Als dinou anys comença la seva activitat en el món del teatre com a actor i director d’una companyia de teatre afeccionat. Amb tot, no és fins al voltant dels quaranta anys que comença a escriure de manera professional com a col·laborador d’una editorial de publicacions d’oci, on porta les seccions de teatre i cinema. L’any 1987 publica la seva primera novel·la i des d’aleshores no s’atura d’escriure i publicar. És autor d’obres de narrativa breu com Gent que estimo (1990) i Nova York era la seva ciutat (1998), de novel·les com La senyoreta Freda Kesöc (1993) o Abaddon, l’àngel de l’abisme (2001) i de peces teatrals com Davant l’Empire (1998), Cadaver? (2002), J.R.S., de dotze anys (2003) i Lost Persons Area (2007), entre d’altres. Ha estat guardonat amb nombrosos premis, entre els quals cal destacar el Premi La Piga de la Viuda Reposada de novel·la eròtica, l’any 1992, per La senyoreta Freda Kesöc, el Premi Ciutat d’Olot de novel·la juvenil de 1995 per Spaghetti per a la Gioconda, el Premi Ignasi Iglésias de teatre (1997) per l’obra Davant l’Empire, el Premi Fundació Romea de Textos Teatrals de l’any 2002 per J.R.S. (de dotze anys), el Premi Octubre de teatre (2007) per Lost Persons Area, el Ciutat de Sagunt-Pepe Alba de teatre (2013) per Amami, Alfredo, amami o el Premi Ciutat de Manacor-Jaume Vidal i Alcover de teatre (2014) per Menors.

Octavi Egea també es dedica a l’adaptació de musicals com Grease o Siete novias para siete hermanos, estrenats recentment a Barcelona i a Madrid.

És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Octavi Egea.
Imatges: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Castellano

Octavi Egea (Barcelona, 1946). Es novelista, director y autor teatral.

A los diecinueve años empieza su actividad en el mundo del teatro como actor y director de una compañía de teatro aficionado. Pero no será hasta alrededor de los cuarenta años cuando empieza a escribir de modo profesional como colaborador de una editorial de publicaciones de ocio, en la que lleva las secciones de teatro y cine. En 1987 publica su primera novela y desde entonces no deja de escribir y publicar. Es autor de obras de narrativa breve como Gent que estimo (1990) y Nova York era la seva ciutat (1998), de novelas como La senyoreta Freda Kesöc (1993) o Abaddon, l’àngel de l’abisme (2001) y de piezas teatrales como Davant l’Empire (1998), Cadaver? (2002), J.R.S. (de dotze anys) (2003) y Lost Persons Area (2007), entre otras. Ha sido ganador de numerosos premios, entre los que hay que destacar el premio La Piga de la Viuda Reposada de novela erótica, en el año 1992, por La senyoreta Freda Kesöc, el premio Ciudad de Olot de novela juvenil de 1995 por Spaghetti per a la Gioconda, el premio Ignasi Iglésias de teatro (1997) por la obra Davant l’Empire, el premio Fundación Romea de Textos Teatrales del año 2002 por J.R.S. (de dotze anys), los premios Octubre de teatro (2007) por Lost Persons Area, el Ciutat de Sagunt-Pepe Alba de teatro (2013) por Amami, Alfredo, amami o el premio Ciutat de Manacor-Jaume Vidal i Alcover de teatro (2014) por Menors.

Octavi Egea también se dedica a la adaptación de musicales como Grease o Siete novias para siete hermanos, estrenados recientemente en Barcelona y Madrid.

Es socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Octavi Egea.
Imágenes: Archivo personal del autor.

English

English

Octavi Egea (Barcelona, 1946) is a novelist, theatre director and playwright. At the age of nineteen he made his debut in the world of theatre as an actor and director of an amateur theatre company. However, it was not until he was around forty that he began to write professionally for a publisher of leisure publications, where he heads the theatre and cinema sections. In 1987 he published his first novel and has not stopped writing and publishing since then. He has written short stories, for example Gent que estimo (People I Love, 1990) and Nova York era la seva ciutat (New York Was His City, 1998), novels such as La senyoreta Freda Kesöc (Miss Freda Kesöc, 1993) and Abaddon, l’àngel de l’abisme (Abbadon, Angel of the Abyss, 2001) and plays, including Davant l’Empire (Before the Empire, 1998), Cadaver? (2002), J.R.S., de dotze anys (J. R. S., at Twelve, 2003) and Lost Persons Area (2007). He has been awarded numerous prizes, notable amongst which are the «La Piga de la Viuda Reposada» for the Erotic Novel in 1992 for La senyoreta Freda Kesöc; the City of Olot Prize for the Young People’s Novel in 1992 for Spaghetti per a la Gioconda (Spaghetti for Gioconda); the Ignasi Iglésias Prize for Theatre (1997) for Davant l’Empire; the «Fundació Romea» Prize for Theatre Texts in 2002 per i>J.R.S. de dotze anys; the 2007 October Prize for Theatre for Lost Persons Area; the 2013 Ciutat de Sagunt-Pepe Alba Prize for Theatre for Amami, Alfredo, amami and the Ciutat de Manacor-Jaume Vidal i Alcover Prize for Theatre (2014) for Menors.

Octavi Egea has also adapted musicals, including Grease and Seven Brides for Seven Brothers, which were recently premiered in Barcelona and Madrid.

He is an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Octavi Egea.
Translation: Julie Wark.
Images: Author’s personal files.

Biografia

Octavi Egea Climent neix a Barcelona, el mes de juny de 1946. Passa la infància i la primera joventut al barri de la Barceloneta. Per part de pare té arrels murcianes, alacantines i irlandeses, d’on era originària la seva besàvia. La branca materna és de Barcelona, Navarra, Menorca i Pontevedra. Malgrat aquesta diversitat de procedència, a casa seva sempre es va parlar català, i va ser el pare –nascut a Múrcia- qui va iniciar l’autor en la lectura i l’escriptura en català, ja que a l’escola no se n’ensenyava.

Les seves primeres afeccions són dibuixar, llegir i anar al cinema. El seu joc preferit era escenificar històries amb figures de plàstic –indis, romans, cavallers de la Taula Rodona, etc.- i, encara sense ser-ne conscient, amb aquell joc ja apunta maneres teatrals. La primera obra professional de teatre que veu és el Don Juan Tenorio, al Teatre Romea de Barcelona. Als dinou anys s’incorpora en una companyia de teatre afeccionat, primer com a actor i, cinc anys més tard, també com a director. García Lorca, Valle Inclán, Miguel Mihura, Arthur Miller, Tennessee Williams, Garson Kanin, Herb Gardner i Bernard Shaw són alguns dels autors representats sota la seva direcció.

Els estudis i l’activitat laboral que desenvolupa no tenen res a veure amb la literatura i no és fins prop dels quaranta anys que comença a escriure de manera professional, quan entra a col·laborar en una editorial de publicacions d’oci, on s’encarrega de les seccions de teatre i cinema. Paral·lelament, deixa la companyia teatral i, per omplir el buit creatiu, inicia el redactat de contes breus. Aquests contes cada cop són menys breus i acaba escrivint la primera novel·la, Sauna San Francisco, que es publica el 1987. Des de llavors ja no s’atura i segueix escrivint relats curts i novel·les com Gent que estimo (1990), Nova York era la seva ciutat (1998) o Abaddon, l’àngel de l’abisme (2001). També conrea la novel·la eròtica i, dins d’aquest gènere, és guardonat amb el premi La Piga de la Viuda Reposada dels anys 1992 i 1993 amb les obres La senyoreta Freda Kesöc i Quartet de cambra, escrita conjuntament amb Ramon Catafau i Maria del Carme Martínez.

A principis dels anys 90 comença a escriure teatre i en aquest sentit, l’experiència com a actor i director van ser-li de gran utilitat. Així, és autor d’obres com Davant l’Empire (1998), Cadàver? (2002) o J.R.S., de dotze anys (2003). El debut professional d’Octavi Egea en el teatre és amb l’adaptació del guió cinematogràfic When Harry met Sally…, de Nora Ephron, per a comèdia musical. La música i la lletra de les cançons són de Joan Vives i la direcció, de Ricard Reguant. Cuando Harry encontró a Sally s’estrena el juliol de 2002 a Santander, i posteriorment es representa a Bilbao, València i Madrid. Traduïda a l’alemany s’estrena a Berlín l’any 2004. Les seves obres han estat reconegudes amb premis com l’Ignasi Iglésias de teatre (1997) per Davant l’Empire, el Premi Fundació Romea de Textos Teatrals de l’any 2002 per J.R.S. (de dotze anys), el Premi Octubre de teatre (2007) per Lost Persons Area, el Ciutat de Sagunt-Pepe Alba el 2013 per Amami, Alfredo, amami o el Premi Ciutat de Manacor-Jaume Vidal i Alcover de teatre per Menors.

Ocasionalment torna a la direcció teatral, però el que omple i ocupa el seu temps actualment és l’escriptura teatral, sigui de textos propis o de traduccions i adaptacions de musicals, com per exemple Grease o Siete novias para siete hermanos, estrenades a Barcelona i a Madrid.

Acostuma a treballar amb música, preferentment de musicals anglesos i nord-americans. Li agraden, sobretot, Porter, Sondheim i Lloyd Webber. En el terreny del cinema, prefereix els clàssics: Welles, Hitchcock, Visconti o Wilder; i dels actuals, sens dubte, Woody Allen, al qual perdona alguna patinada en la seva filmografia. Segons Octavi Egea, Arthur Miller i Tennessee Williams són els millors autors teatrals contemporanis.

Viu a la costa, a menys de cinquanta metres del mar i si no fos perquè li agraden molt el sol i el mar i els enyoraria, viuria a Londres, ciutat que considera la seva segona casa.

Octavi Egea.
Octavi Egea.
Cartell promocional de l'obra J.R.S. (de dotze anys).
Cartell promocional de l'obra J.R.S. (de dotze anys).
Cartells promocionals de l'obra Davant l'Empire, representada a Cabrera de Mar i a Esparraguera els anys 2005 i 2006.
Cartells promocionals de l'obra Davant l'Empire, representada a Cabrera de Mar i a Esparraguera els anys 2005 i 2006.

Premis

  • Premi La Piga de la Viuda Reposada (1992): La senyoreta Freda Kesöc.
  • Premi La Piga de la Viuda Reposada (1993): Quartet de cambra [amb altres autors].
  • Premi Vila d’Ascó de narrativa (1993): El diari d’Olivia Moore.
  • Premi Vent de Port de contes de Tremp (1994): La rosa dels vents.
  • Premi Memorial Antoni Santos Antolín de teatre (1994): Larry i Danny.
  • Premi Memorial Antoni Santos Antolín de teatre (1995): Retrospectiva de Rosa von Vass.
  • Premi Ciutat d’Olot de novel·la juvenil (1995): Spaghetti per a la Gioconda.
  • Premi Gran Angular (1997): Jordi d’Urtx.
  • Premi Recull – Francesc Puig i Llensa de narració (1997): Nova York era la seva ciutat.
  • Premi Ignasi Iglésias (1997): Davant l’Empire.
  • Premi Ciutat d’Eivissa de narrativa infantil i juvenil (1999): Lluny del bosc.
  • Premi La Carrova de textos teatrals d’Amposta (1999): Tamara en Bugatti verd.
  • Premi Ciutat d’Eivissa de narrativa (2001): Abaddon, l’àngel de l’abisme.
  • Premi La Carrova de textos teatrals d’Amposta (2001): Retalls.
  • Premi Fundació Romea de Textos Teatrals (2002): J.R.S. (de dotze anys).
  • Premi Europa de guions cinematogràfics (2006): El diari d’Olivia Moore.
  • Premis Octubre de teatre (2007): Lost Persons Area.
  • Premi Vila de Paterna de teatre (2008): Imagine.
  • Premi Vila de Paterna de teatre (2010): El far.
  • Premi de Teatre Juvenil Germà Muntaner (2010): El far.
  • Premi de Teatre Ciutat de Gandia (2011): Semàfor.
  • Premi de Teatre 50è aniversari Crèdit Andorrà. XXXIV Nit Literària Andorrana (2011): Els innocents.
  • Premis Literaris Ciutat de Sagunt-Pepe Alba de Teatre (2013): Amami, Alfredo, amami.
  • Premi Ciutat de Manacor-Jaume Vidal i Alcover de teatre (2014): Menors.
  • Premi Llorenç Moyà d’obres dramàtiques (2015): Nosaltres dos.

    • Menors.

    Premi Ciutat de Manacor de Teatre Jaume Vidal i Alcover 2014.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    «En un temps va tenir prou, potser, amb ser un entreteniment amable o a mostrar al lector aquella part de la realitat que li escamotejava l’altra literatura; els surrealistes van descobrir-hi el seu potencial provocador i s’hi van abonar; ara que els afers sexuals han entrat de ple en la literatura i que sembla que no hi ha res que ens pugui provocar, la novel·la eròtica només pot ser entesa com un repte literari.

    Octavi Egea, recent guanyador del premi La Piga 1992 amb la novel·la La senyoreta Freda Kesòc, opta per un tractament enjogassat i engrescador de l’erotisme. En aquesta novel·la que comentem, Per un forat, l’autor sembla haver-se proposat desmuntar algunes de les convencions del gènere. L’immoderat apetit sexual, una resistència fora mesura i la permanent disponibilitat són, juntament amb una reverent veneració del fal·lus, algunes de les constants genèriques consagrades per l’ús. El primer que sobta, a Per un forat, és el menyspreu que es té pel membre viril, al qual gairebé no se’l menciona ni, molt menys, se’n descriuen les virtuts. Sobta més, encara, que s’hagi pretès escriure una novel·la eròtica amb una protagonista que sent una indiferència manifesta, sinó aversió, cap al sexe. Nogensmenys, Octavi Egea se’n surt prou bé.»

    Josep M. Morreres: «De la distracció a la provocació o quan el gènere esdevé repte literari», Avui, 21 de febrer del 1993, p. 28)

    * * *

    «Marilyn Monroe es va convertir, a mitjan segle XX, en una icona cinematogràfica de la «dona objecte», cobejada per mitja humanitat i envejada per l’altra mitja. Morta als 36 anys, bella, complexa i insegura en la vida real, va quedar ineludiblement atrapada en l’espiral d’un estereotip, alimentat per les càmeres i els flaixos, de dona ingènua i sensual, adorable i beneita. Lost Persons Area, d’Octavi Egea (Barcelona, 1946), s’inspira en la cèlebre artista per ficcionalitzar la degradació física i mental d’un personatge, Maggie Crawford, que deliberadament s’hi assembla molt: és una actriu de renom que, en plena decadència professional, es refugia en l’alcohol i en el sexe i rodola pel pendent de l’autodestrucció. L’acció de Lost Persons Area se situa entre el 1960 i el 1963, és a dir, des de l’any en què Marilyn Monroe es va separar oficialment d’Arthur Miller fins a l’any després de la seva mort. Amb problemes greus de salut,
    per l’addicció a les pastilles i a l’alcohol, l’actriu es trobava en ple declivi professional i encadenava fracassos i escàndols, mentre somniava poder estimar en llibertat el president Kennedy, pal·liar el trauma de no haver conegut el pare i, en definitiva, escapar tant d’un passat atziac com del prototipus a què l’havien atenallat. Ara bé, lluny d’una recreació biogràfica de l’actriu, Egea s’escuda en un personatge de ficció que hi té retirada i posa l’accent en el vessant més vulnerable i humà, en la cara oculta de la dona que hi ha darrere de Maggie Crawford: la rossa més impotent i cotitzada del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta.»

    (Francesc Foguet i Boreu: «El declivi d’una icona», El País, 12 de juny de 2008)

    * * *

    «Si en alguna cosa és magistral l’Octavi Egea, és, per damunt de tot, en els diàlegs. Frescos, vius, vigorosos, absolutament coherents per endevinar qui parla i quin tarannà gasta. Quan aquesta frescor està al servei d’una novel·la d’intriga, li dóna un caràcter tan absolutament cinematogràfic, tan de pel·lícula, que la lectura es torna àvida i absorbent com ella sola. Tot i que incloure aquest relat dins d’una sèrie de misteri és potser posar-hi més pa que formatge, s’ha de dir, honestament, que no hi fa cap nosa. Es un bon relat, amb cadàver inclòs, curull d’aquells petits tocs d’humor i de crònica familiar que permeten un distanciament amable de la cara fosca del crim. I, qualitativament, és del tot coherent, tot hi lliga, al capdavall, i el lector no se sent pas estafat ni engolit per un vertigen de troballes i conclusions que no pot pair a temps. Per fer- vos cinc cèntims de l’argument n’hi ha prou de dir que la Mireia ha quedat uns minuts atrapada a l’ascensor per una avaria elèctrica (d’aquí li ve el títol) i ha sentit unes converses que la fan sospitar d’un assassinat a la mateixa escala. Però hi ha hagut o no hi ha hagut crim? De qui? Quan? Com? Les estratègies que adoptarà la Mireia per esbrinar aquest dubte són el fil conductor d’un relat més clar i transparent del que permetria sospitar una novel·la que es titula A les fosques. I, per cert, no es podria evitar que dins la literatura catalana infantil i juvenil en plena vigència hi hagués més d’una obra amb el mateix títol?»

    (Teresa Duran: «Octavi Egea: A les fosques«, Faristol, abril del 2000)

    Entrevistes

    Una obra basada en les relacions entre Truman Capote i Marilyn Monroe ha obtingut el premi de Teatre. L’autor és Octavi Egea, nascut el 1946 a Barcelona. L’obra es titula Lost Persons Area. Parla de la infelicitat del triomf.

    Octavi Egea té una llarga obra editada, de teatre i narrativa i molts premis, d’ençà que el 1992 va obtenir el de literatura eròtica La Piga.

    —La negativa de la Paramount a escollir Marilyn Monroe per al personatge de Holly Golightly, a l’adaptació de Breakfast at Tiffany’s, com volia Capote, és el germen de l’obra?
    —Exacte. L’obra comença quan Capote li diu que n’han triat una altra. Encara més, quan la vaig començar a escriure pensava que tot giraria sobre això. Però com que sempre vaig al gra, durava uns vint minuts i em va caldre introduir-hi més fets, com la mort de Marilyn, que, com que no és ella, em permeto de situar-la en un altre moment.

    —Doneu una versió diferent de les causes de la seva mort?
    —Sí, la del complot d’estat, per les seves relacions amb els Kennedy, tot i que a l’obra no s’anomena cap president en concret.

    —Encara que els noms siguin canviats, voleu que l’espectador pensi en Capote i Marilyn?
    —Sí. L’espectador coneix els referents que falten.

    […]

    —Quin és el to de l’obra, dramàtic com Tennessee Williams, realista com Arthur Miller o còmic, com Neil Simón?
    —Simón, descartat, en aquest cas. Si digués que tira cap a Tennessse Williams seria molt pretensiós, però sí que el to és també de cruesa i poesia alhora. Sí, tira cap a aquest autor, perquè el personatge de la Marilyn mai no hi surt glamurós i podria tenir una tendència cap a la Blanche Dubois del Tramvia, o l’Alma de Summer and Smoke, aquelles heroïnes fràgils, maltractades per la vida, que Williams sabia descriure tan bé. 

    —La personalitat de Capote és prou coneguda, però podem saber com era exactament la personalitat de l’actriu?
    —Una part de la informació que em calia me l’ha donada precisament l’entrevista amb Capote. A l’obra, hi ha, retocades, frases d’aquesta conversa. A banda que com que jugo amb la ficció em puc permetre llicències. Si em diuen que no és exactament ella, sempre podré dir que no escric exactament sobre ella.

    —Finalment, si l’obra no és sobre Capote i la Marilyn, sobre qui és?
    —Sobre dos personatges desitjats, símbols del talent i la bellesa, que íntimament no se senten tan feliços com ens podem imaginar.

    —Com sorgeix el títol?
    —Surt d’una fotografia d’Elliott Erwitt. S’hi veu el cartell Lost Persons Area, en un parc urbà, i dues dones que han perdut els fills.

    —En quin moment lligueu l’expressió amb l’obra?
    —La vaig recordar mentre l’escrivia. Vaig veure que el títol li esqueia.

    (Lluís Bonada: «Faig ficció amb Capote i Marilyn», El Temps, 30 d’octubre del 2007, p. 10)

     

    Antologia

    El professor Anselm Vendrell va mirar de fit a fit el seu interlocutor i, amb una mica de sornegueria, el va censurar.
    —Aquestes coses no són pas pròpies d’aquests temps, a la porta quasi del segle XXI. Vostè em parla de llegendes i supersticions que tenen més de quatre-cents anys. Vivim en una societat dominada per la tecnologia i no pas per monstres fantàstics amb cap d’ós, braços de simi i cua de peix. Això ja ni serveix per fer por als infants.
    L’Anselm Vendrell es va aixecar amb certa dificultat de la butaca. Amb setanta-set anys conservava les facultats mentals en perfectes condicions. Altra cosa eren les físiques. Caminava encorbat i arrossegant els peus. Es va dirigir cap a la biblioteca. Va escorcollar entre els llibres fins que va trobar el que volia i llegí el títol.
    —«De monstres et prodiges». Es va publicar originalment a París, l’any 1575. El seu autor va ser un cirurgià anomenat Ambroise Paré, metge de la cort francesa. Va servir a quatre reis consecutius de la dinastia dels Valois: Enric II, Francesc II, Carles IX i Enric III. Malgrat la protecció reial, va patir les ires de l’Acadèmia de Medicina per haver publicat aquest llibre.
    En Vendrell va tornar a seure, es va posar les ulleres de vidres gruixuts i va llegir el començament de «De monstres et prodiges».
    —«Les causes dels monstres són diverses. La primera és la glòria de Déu. La segona és la seva còlera. La tercera, la quantitat excessiva de semen. La quarta, la seva insuficient quantitat. La cinquena, la imaginació. La sisena, l’estretor o la mida de la matriu, massa petita. La setena, la manera inadequada com la mare, portant el fetus dins, s’ha assegut, amb les cames creuades o prement el ventre. La vuitena, per caigudes o cops contra la panxa, durant la gestació. La novena, per malalties hereditàries o casuals. La desena, per la podridura del semen. L’onzena, per barreja de sèmens. La dotzena, per enganys de captaires itinerants. I la tretzena, per obra dels dimonis».

    (Fragment inicial del llibre Abaddon, l’àngel de l’abisme. Eivissa: Res Publica, 2001, p. 7)

    Època actual.
    Manhattan.
    Teulada d’un edifici en primer terme. Al fons es veuen els característics gratacels amb les finestres il·luminades. Hi destaca, just en el centre, l’Empire State Building. A la façana de la casa de la dreta, finestra del pis de     JO. A la façana de la casa de l’esquerra, finestradel pis de BO. Des de totes dues finestres s’accedeix fàcilment a la teulada. Totes les entrades i sortides seran, òbviament, per les finestres.
    Perquè quan comenci la representació es tingui la sensació que     BO fa molta estona que s’està assegut a la teulada, l’autor suggereix que, quan el públic comenci a entrar a la sala, el teló estigui obert i l’actor ja sigui a l’escenari.

    ESCENA PRIMERA

    Abril.
    Al cel, lluna minvant.
    Els projectors de la part superior de l’Empire fan una llum groga i blanca (la il·luminació de Pasqua).
    BO, assegut a la teulada.
    Soroll de trànsit. De tant en tant, se sent la sirena d’una ambulància, dels bombers o de la policia.
    Per la finestra de la dreta, entra     JO.

    JO: Fa estona que t’observo.

    BO es tomba a mirar-se-la.

    Quan t’he vist, he tingut un bon ensurt. Imagina-t’ho. Miro per la finestra, i et veig dret al terrat. No sabia què fer, si cridar-te, sortir a parlar amb tu, avisar… Quan t’has assegut, m’he tranquil·litzat, tot i que…

    Pausa

    Pensava que volies suïcidar-te.

    BO: No.

    JO es queda dreta al seu costat.

    JO: Anava a cridar la policia.
    BO: Per què?
    JO: Ja t’ho he dit. Perquè pensava que volies suïcidar-te.
    BO: I per què m’havia de suïcidar?
    JO: No ho sé. No… No et conec i no sé si tenies motius…
    BO: Si no em coneixes, per què has pensat…?
    JO: No és corrent que algú surti a la teulada i s’hi assegui.
    BO: Tu hi has sortit.
    JO: Sí. Però jo ho he fet perquè tu…
    BO: Has sortit perquè has pensat que anava a saltar al carrer? Plafff!
    JO: No. No ho diguis, això. Només de pensar-hi… Mira, se’m posa la pell de gallina.

    BO es posa dret.

    No! No saltis!

    BO: No penso pas fer-ho.
    JO: I per què t’ha aixecat?
    BO: Perquè me’n torno a casa.

    JO seu.

    (Inici de l’obra Davant l’Empire. Barcelona: Institut del Teatre, 1999, p. 19-21)