Narrativa breu Poesia Teatre Obres completes Traduccions realitzades per l'autor/a Narrativa Discografia Estudis sobre l'autor/autora

Guillem Fullana i Hada d'Efak (Guillem d'Efak)

1930-1995

Guillem Fullana (Asobla [Guinea Equatorial], 1930 – Palma [Mallorca], 1995), conegut pel nom de Guillem d’Efak, és poeta, dramaturg, narrador, traductor, cantant i activista cultural.

De molt petit el seu pare el trasllada a la seva terra, Manacor, on viu el drama de la Guerra Civil Espanyola. Comença a escriure poesia als setze anys i rep els primers premis literaris atorgats per la premsa mallorquina. Freqüenta les festes literàries i el 1956 Josep Maria Llompart li publica el seu primer llibre de poemes, influïts per la Generación del 27, El poeta i la mar. Més tard, fruit d’una experiència laboral a Alsàcia, apareix El poeta i la mina (1966). Continua la seva producció poètica i el 1966 obté el premi Carles Riba de poesia per Madona i l’arbre. Entre popular i innovadora la seva poesia té una gran vivacitat en obres com Poeta en bicicleta (1984) o Capellet de vidre (1995).

A més de narrador (La ponentada gran) i traductor (Ivanhoe de Walter Scott) és autor teatral, especialment d’obres per a infants. Destaca per la seva popularitat El dimoni cucarell.

Als anys seixanta és un membre reconegut de la Nova Cançó catalana. Un dels seus èxits més celebrats és la Balada d’en Jordi Roca. Entre música de jazz i popular de Mallorca, algunes de les seves cançons són interpretades per diversos cantants i grups. El seu activisme cultural el porta també a la promoció teatral i musical des de locals emblemàtics com la Cova del Drac de Barcelona.

Mor el 1995 víctima d’un càncer i el 2011 se li concedeix, a títol pòstum, la Medalla d’Or de les Illes Balears.

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Documentació i fotografies de Bartomeu Mestre: Balada d’en Guillem d’Efak. Palma: Documenta Balear, 2010.
Fotografies: ©Arxiu familiar.

Castellano

castellano Guillem d'Efak

Guillem Fullana (Asobla [Guinea Equatorial], 1930 – Palma [Mallorca], 1995), conocido con el nombre de Guillem d’Efak, es poeta, dramaturgo, traductor, cantante y activista cultural.

Cuando era muy pequeño su padre lo traslada a su tierra, Manacor, donde vive el drama de la Guerra Civil Española. Empieza a escribir poesía con diecisiete años y recibe los primeros premios literarios otorgados por la prensa mallorquina. Frecuenta las fiestas literarias y el 1956 Josep Maria Llompart le publica su primer libro de poemas, influenciados por la Generación del 27, El poeta y la mar. Más tarde, fruto de una experiencia laboral en Alsacia, aparece El poeta i la mina (1966). Continua su producción poética y el 1966 obtiene el premio Carles Riba de poesía por Madona i l’arbre. Entre popular e innovadora su poesía tiene una gran vivacidad en obras como Poeta en bicicleta (1984) o Capellet de vidre (1995).

Además de narrador (La ponentada gran) y traductor (Ivanhoe de Walter Scott) es autor tetral, especialmente de obras para niños. Destaca por su popularidad El dimoni cucarell.

En los años sesenta es un miembro reconocido de la Nova Cançó. Uno de sus éxitos más celebrados es la Balada d’en Jordi Roca. Entre música de jazz y popular de Mallorca, algunas de sus canciones son interpretadas por varios cantantes y grupos. Su activismo cultural lo lleva también a la promoción teatral y musical desde locales emblemáticos como la Cova del Drac de Barcelona.

Muere el 1995 víctima de un cáncer y el 2011 se le concede, a título póstumo, la Medalla de Oro de las Islas Baleares.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Documentación y fotografías: Bartomeu Mestre: Balada d’en Guillem d’Efak. Palma: Documenta Balear, 2010.

English

English Guillem d'Efak

Guillem Fullana (Asobla [Equatorial Guinea], 1930 – Palma [Mallorca], 1995), who was also known by the name Guillem d’Efak, was a poet, playwright, fiction writer, singer and cultural activist.

When he was very young his father, a colonial civil servant, brought him back to his home in Manacor, Mallorca, where he lived through the drama of the Spanish Civil War. He started to write poetry at the age of sixteen and received the first literary prizes awarded by the Mallorcan press. He frequented literary festivals and in 1956 Josep Maria Llompart published his first collection of poems El poeta i la mar (Poet and Sea), which was influenced by the Generation of ’27. He then published El poeta i la mina (Poet and Mine, 1966), fruit of his experience working in Alsace, after which he continued writing poetry, winning the Carles Riba Prize for Poetry in 1966 for his Madona i l’arbre (Madonna and the Tree). Moving between traditional and innovative forms, his poetry shows great vitality in works like Poeta en bicicleta (Poet on Bicycle, 1984) and Capellet de vidre (Glass Bonnet, 1995).

Besides his fictional (La ponentada gran – The Great West Wind) and translating (Ivanhoe by Walter Scott) work, he was a playwright and was notable for the plays he wrote for children, amongst which El dimoni cucarell (Some Sort of Devil) is particularly popular.

In the nineteen-sixties he was a well-known member of the Catalan musical movement known as Nova Cançó. One of his best-known works in this field is Balada d’en Jordi Roca (Ballad of Jordi Roca). Halfway between jazz and traditional Mallorcan music, his songs are still performed by several singers and groups. His cultural activism included his promotion of theatre and music in such emblematic venues as the Cova del Drac in Barcelona.

He died of cancer in 1995 and was posthumously awarded the Gold Medal of the Balearic Islands in 2011.

Web page: Francesc Viñas for AELC (Association of Catalan Language Writers).
Documentation and photographs: MESTRE, Bartomeu: Balada d’en Guillem d’Efak (Ballad of Guillem d’Efak). Palma: Documenta Balear, 2010).
Translation: Julie Wark.

Biografia

Guillem Fullana i Hada d’Efak, més conegut per Guillem d’Efak, neix el 23 de març de 1930 a Asobla, Rio Muni, dins la Guinea Equatorial aleshores espanyola.

El seu pare és guàrdia colonial de la Guàrdia Civil i la seva mare pertany a la tribu dels fang. A dos anys és traslladat al barri humil del Barracar de Manacor (Mallorca) on viu a càrrec de la germana del seu pare, Margalida Fullana, que juntament amb la mestra de parvulari, Lluïsa Fuster, tenen una gran influència en la vida del jove escriptor i cantant. Acabada la Guerra Civil espanyola, compagina els estudis amb el treball. Actua en una petita orquestra local i exerceix de mestre rural particular.

Als setze anys la premsa mallorquina premia dues de les seves poesies i aviat connecta amb la tradició i la cultura popular de la seva terra d’adopció. Als anys cinquanta participa en diverses festes literàries i el 1956 veu publicat el seu primer llibre de poemes, El poeta i la mar, dins la col·lecció «La font de les tortugues» dirigida per Josep Maria Llompart. És per aquesta època que abandona temporalment Mallorca per anar a França on treballa de veremador i miner. D’aquesta experiència el 1966 apareix El poeta i la mina on parla de la solitud, la por i la solidaritat dins els paràmetres de l’anomenada poesia social.

De retorn, exerceix diverses professions. Amb la fama de bohemi i l’exotisme de la seva negritud aconsegueix ser un dels elements més destacats del music-hall La Cubana, on canta i adapta lletres noves a les cançons populars. Els seus amics Josep Maria Llompart, Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover l’animen a participar de la Nova Cançó iniciada a Barcelona el 1961 pels cantants d’Els Setze Jutges.

Guillem d’Efak esdevé un cantant català professional i actua a diverses ciutats i pobles del Principat. A més de les cançons tradicionals interpreta altres cançons pròpies que obtenen un gran èxit com la Balada d’en Jordi Roca, un «clam a la vida i a la llibertat» en paraules de Bartomeu Mestre. No tarda gaire a editar dos discs amb les seves cançons més reconegudes. Des de 1965 passa a viure a Barcelona, durant quinze anys, on es relaciona amb la intel·lectualitat catalana del moment. Aquest any rep el premi Artur Martorell pel seu disc El dimoni cucarell, millor disc infantil. El 1966 inaugura al carrer Tuset de Barcelona, La Cova del Drac, local mític on es fan representacions teatrals de petit format i recitals de la Nova Cançó. Hi actuen des de Núria Espert fins a Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor.

D’una manera discreta abandona la cançó i es dedica més a la literatura i a la promoció teatral i musical. El 1968 obre el bar cultural La Cucafera amb Carlota Soldevila, Fabià Puigserver i Núria Picas. Un any després guanya el premi Carles Riba de poesia amb l’obra Madona i l’arbre on ressalta el tema de l’alliberament sexual. Tradueix entre altres obres Ivanhoe de Walter Scott i escriu peces teatrals per a infants. El 1973 obté el premi Ciutat de Palma per l’obra de teatre J.OM. i el 1976 queda finalista del premi Joaquim Ruyra amb la novel·la La ponentada gran, metàfora dels quaranta anys de franquisme. Malgrat el seu allunyament de la cançó, les seves lletres són interpretades per cantants i grups diversos.

Guillem d’Efak torna definitivament a Mallorca el 1980. Treballa de guia turístic i es dedica a la literatura. Publica el llibre de poemes Poeta en bicicleta (1984) i l’obra de teatre, on defensa la natura, Fum, fam, fems (1988). Passa a militar a Unió Mallorquina com a partit que pot fer possible el redreçament cultural i polític.

El 1993 rep la distinció de l’Obra Cultural Balear i el 1994 un gran homenatge a l’Auditori de Palma amb la presència dels màxims representants de la cançó catalana. Un any abans de la seva mort apareix el recull antològic de la seva obra poètica Poemes, cobles i cançonetes (1994). Guillem d’Efak mor el 15 de febrer de 1995 víctima d’un càncer.

El febrer de 2011 se li atorga la Medalla d’Or de les Illes Balears.

Guillem d'Efak amb el seu pare.
Guillem d'Efak amb el seu pare.
Guillem d'Efak a Manacor.
Guillem d'Efak a Manacor.
Guillem d'Efak
Guillem d'Efak

Premis

  • Artur Martorell (1965): Cançó i conte del dimoni Cucarell.
  • Club de joves de Tarragona (1967): J.O.M.
  • Cavall Fort (1968): Les vacances d’en Jordi.
  • Última hora (1968): Els de fora.
  • Carles Riba (1969): Madona i l’arbre.
  • Ciutat de Palma (1973): J.O.M. (nova versió)
  • Medalla d’or de les Illes Balears (2011)

    • Guillem d'Efak
    Guillem d'Efak

    Madona i l’arbre i altres poemaris.

    Conté Madona i l’arbre, Erosfera i poemes inèdits.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Va publicar el seu primer llibre, un breu recull titulat El poeta i el mar, el 1956, que no tenia cap pretensió de denúncia política ni de cap altra espècie i era escrit dins l’estil d’un Simbolisme estilitzat, o enterbolit, per les avantguardes de l’hora, dominades pel Surrealisme. En El poeta i la mina (1966), la denúncia –social, laboral, obrerista- com que hi faci aparició, però compta més encara el to líric, ben adient amb el títol del recull. En el pròleg que vaig escriure pel seu tercer recull, Madona i l’arbre (1970), deia: «la poesia d’En Guillem no ha anat fent salts i bots al compàs de les dictadures de cada moment: ara poesia pura, ara poemes socials, ara hermetismes intel·lectualosos, ara pornografies surrealistes, i tornem a començar. Ha anat fent i lliscant, com aigua de bona deu, etc.». La tasca de poeta de Guillem Fullana es completa amb la seva professió de cantant i autor de les lletres de les seves cançons. Després ha fet teatre, narració breu i tenia començada una novel·la que no deu haver acabat. S’agrada d’usar paraules molt nostrades, com «nadís», «festes colendes», «madona», » a copdescuit», «desaregar». Com molts de mallorquins, s’enllepoleix amb les singularitats de l’idioma, mostrant una certa mentalitat de costumista.

    (Jaume Vidal i Alcover: Estudis de literatura catalana contemporània. Barcelona: PUB, 1993, p. 208)

    * * *

    Al llarg de tot el poemari, Guillem d’Efak ens fa sentir l’escorça del seu arbre, un dels seus símbols recurrents. Amb una infantesa malmenada per la guerra i per la postguerra, i arrabassat d’arrel, de ben petit, de la Guinea Equatorial, enyorarà el ventre de la dona –la mare, la terra–, i potser l’enyorarà per sempre. Aquesta característica que el conforma és present a tot el poemari i, també, a la relació vehement que estableix amb les dones. El símbol universal de l’arbre, que el representa a ell mateix i a la seva vessant masculina, es troba també a versos posteriors, com als del poemari Poeta en bicicleta (1984): «La fusta podrida del meu taüt/era un arbre florit/quan ma mare era verge.» A Madona i l’arbre, hi veiem també l’home, que torna arbre fecund de fruits, a cada encontre amorós: «Aquests dos ritmes…/sacsats pel vent/ i esclafint en fruita.»

    En general, Madona i l’arbre evoca un amor autèntic, lliure, l’amor «del tacte i la saliva»; genuí i fluid «sense inventar, sí, l’hemorràgia». És l’amor que es rebel·la contra l’establert, precisament perquè es reconeix fonamental, necessari i biològic: «i els dos trunyella i ble de la cera dels dies»; «Aquest drama resolt de tenir dos sexes».

    Amb tot, al llarg del poemari se’ns mostra l’home que es fa a si mateix i se sap posseïdor d’una naturalesa «que tanmateix sols és de ferro». Al poema setè de «Madona, això no es fa», la marededéu de Bonany parla amb en Guillem, de mare a fill, en un diàleg tendre, desvergonyit i lúcid, en el qual ella s’atribueix l’ànima de ferro, rovellada pel temps, el guix i la pintura. El ferro, element emparentat amb el foc, és resistent i tenaç, però es rovella. Magnètic i amb conductivitat, s’encén i torna mal·leable, però alhora és cada vegada una mica menys fort. Heus aquí la naturalesa de Guillem.

    (Elisenda Farré i Secall: «Pròleg», dins Guillem d’Efak: Madona i l’arbre i altres poemaris. Palma: Departament de Cultura, 2005, p. 22-23)

    Fotografia de Guillem d'Efak
    Fotografia de Guillem d'Efak
    Guillem d'Efak
    Guillem d'Efak
    Fotografia de Guillem d'Efak
    Fotografia de Guillem d'Efak

    Antologia

    IX
    TORNEM-HI, torna-hi
    a veure cada dia
    aquestes cares pàl·lides de sang
    esblanqueïda
    que me fan tanta llàstima.
    Aquest pols que sols batega
    a ritme d’underwoods
    mig importades.
    Aquesta fam que canta
    totes les fams a pic i pala.
    Tots aquests sexes
    encistats dins fàbriques.
    I aquests cervells a cap de dits
    enllestint expedients.
    I aquests cors farcits
    de pulsacions que fan funcionar màquines.
    I aquestes mans, per a la carícia inútils,
    omplint capses i capses,
    aquestes mans,
    llavis amb dits, abans sols per la fruita,
    desagradades avui
    a masturbar un taló, una factura,
    un il·lusori
    rebut o una lletra retornada…

    (Tants de camins, Madona,
    on hi ha una raconada
    en la qual ni poc ni gens
    no ens mancaria una coca-cola
    per fer-hi una pausa…)

    Tanta vida que per viure
    sols demana
    el trepig assaonat d’una mirada.

    (Del llibre Madona i l’arbre i altres poemaris. Palma: Consell de Mallorca. Departament de Cultura, 2005, p. 45-46)

    * * *

    II
    EL VENT

    JO sóc el vent, fecundador unànime.
    Tinc els dits irisats
    com els del nin que ha agafat la papallona.
    Jo sóc el vent total,
    jo sóc l’embat suau i delicat
    amb els dits impregnats de pol·len,
    de fullaca són les rodes del meu carro.
    A l’esquena, el tro,
    més enllà, la pluja.

    A les adolescències
    faig memòria del cos
    i del fullam a les vegetacions.
    La meva carícia sàviament es filtra
    i arriba a les raconades íntimes
    i esborra els pensaments.

    Darrera meu,
    contemplau la terra
    vençuda i fecundada.
    Contemplau l’espasme del fasser
    sota el llamp i tro de la mà meva;
    i el vessar de llavors enrampades
    que provoca la meva arribada.

    A l’esquena el tro, al davant la pluja.
    Jo sóc el vent, fecundador unànime.

    (Del llibre Madona i l’arbre i altres poemes. Palma: Consell de Mallorca. Departament de Cultura, 205, p. 56)

    * * *

    A LA CADIRETA

    ENTRE cançons
    i mentidetes
    me duen a la mort,
    a la cadireta.

    A la cadireta,
    a la cadiró,
    entre mentidetes
    i velles cançons.

    A la cadireta
    no hi vull anar, no,
    que tinc dues cames
    i un cor per motor.

    No sé a on vaig
    però sé d’on fuig.

    (Del llibre Madona i l’arbre i altres poemes. Palma: Consell de Mallorca. Departament de Cultura, 2005, p. 102)

    * * *

    Entre el blanc pur
    i el negre estricte
    la inquietant
    aventura de viure,
    la impossible aventura
    de fer quadrar una suma.
    Per què
    dos i dos senyor sempre
    han de ser quatre?
    demanava Alícia.
    La infància
    és l’edat passiva
    del pur joc sense regles,
    per això ens fa tanta por
    d’abandonar-la
    i posar-nos
    definitivament en marxa
    i és per això també que l’enyoram
    cada horabaixa.

    (Del llibre Capellet de vidre. Palma: «Sa Nostra», 1995, p. 40)

    * * *

    CONTRABANDISTES (1)

    La rusca i la ronya,
    la pell amb poagre
    la fam torna agra
    vermella vergonya.
    De pares a fills,
    la talent, la gana
    i molta misèria
    que s’acaramulla
    entre dit i dit.
    L’embalum de sac
    val tant com la vida
    que alena tabac.
    Estrelles i estels
    van de contraban,
    ja que fins i tot elles
    guanyen un jornal
    i en fan a mitges
    amb carrabiners
    que la saben llarga
    tal com els xiprers
    que vetllen la càrrega
    del cotxe dels morts
    amb muda eloqüència
    puix se saben forts.

    PAISATGES -EL MÓN

    Diuen que encara
    hi ha més món
    més enllà de Na Xicamunda.
    I què voleu que us digui
    si amb el que tinc ja faig?
    No tenim barrancs
    ni muntanyotes
    i amb les nostres ensulsiades
    ja en tenim ben prou.
    El nostre hivern no es des-
    glaça
    d’una manera gaire
    espectacular,
    el voltor n’és l’excepció,
    el passarell la norma
    i les taques vermelles
    de caderneres i pinsans
    el puntet de color
    ni poc ni gens dramàtic
    i tampoc no ens fa falta
    cap volcà.

    I anam fent,
    la vida és quotidiana
    i pregam Déu
    que ho sigui sempre el pa.

    (Del llibre El món. Paisatges. El darrer quadern. Binissalem: Di7, 1997)

    * * *

    BALADA D’EN JORDI ROCA

    Madona d’es Caparó
    en Jordi Roca vos crida.
    Madona d’es Caparó,
    que li perdoneu sa vida,
    que vos demana perdó.

    I que vos n’enrecordeu d’aquest trobo?
    En Jordi Roca té pena de la vida.
    Tothom es compadeix d’ell.
    Tothom, fora de la principal acusadora…
    I la justícia farà el seu camí…
    No se sap si per calça d’arena, forca o garrot…
    Lo cert és que demà de matinada
    en Jordi Roca morirà, morirà…

    Demà en aquestes hores,
    ai las, ja seré mort.
    Demà en aquestes hores,
    m’hauran donat garrot.
    Tan sols pel teu amor,
    tan sols pel teu amor,
    demà en aquestes hores,
    ai las, ja seré mort.

    Alça los teus ulls, garrida.
    No els alcis per mirar-me;
    alça-los i pendràs plaer
    de veure finir ma vida.
    Tothom que passa pel carrer se demana:
    «I quin delicte ha comès en Jordi Roca
    per tenir tanta severitat amb ell?…»
    Estimava, estimava
    i el varen prendre per lladre.
    I el mesquinet, la nit abans de morir,
    canta , canta…

    T’estim com t’estimava.
    I fins demà t’estimaré
    i si hi ha una altra vida,
    allà t’esperaré.
    Mai més no et podré dir:
    «T’estim, t’estim, t’estim…»
    perquè demà en aquestes hores,
    m’hauran donat garrot.

    (Del disc Guillem d’Efak. Selecció de cançons. Palma: Blau, 2010)

    Diferents portades de Cd's de Guillem d'Efak.
    Diferents portades de Cd's de Guillem d'Efak.
    Guillem d'Efak
    Guillem d'Efak
    Diferents portades de Cd's de Guillem d'Efak.
    Diferents portades de Cd's de Guillem d'Efak.
    Guillem d'Efak
    Guillem d'Efak