La veu de la Carmeta em va fer obrir els ulls i tant de bo no ho hagués fet mai, perquè el que vaig veure va quedar molt de temps gravat a les meves ninetes. El pare era a dos pams de la meva cara. Una de les baranes del carro se li havia clavat a l’estómac i s’estava dessagnant. Els seus ulls conservaven el darrer esguard empipat que recordava, quan les bombes queien al nostre voltant. La mare era molt a prop, separada del meu cos per la banqueta. Tenia el braç estirat per damunt meu i els seus ulls em miraven dolçament, com feia només uns minuts, però era morta. Fins i tot jo, que ben just entenia el que volia dir la mort, ho sabia. La mula restava estesa a terra i movia els ulls, però el cos el tenia totalment immòbil.
Recordo que vaig sentir la Carmeta sanglotant amb desesperació. Vaig provar de moure un braç per alliberar-me de tot el que tenia al damunt.
–Déu meu! Ha de ser la Maria. La Maria és viva. Correu, l’hem de treure d’aquí. Maria, Maria!, no et moguis, per l’amor de Déu, no et moguis… La Carmeta et traurà d’aquí, ja ho veuràs.
(Del llibre Les cadenes subtils. Barcelona: Terra Ignota, 2016)
* * *
Sigil·losament, com si llisqués entre les pedres centenàries, arriba al temple que, il·luminat tan sols per la llum tènue del gairebé esgotat Ciri Pasqual, sembla dormir el somni de la calma eterna, atorgat només per Déu als seus fidels. Però l’abadessa Sofia no es deixa enganyar i es dirigeix directament a la tomba de Violant d’Hongria. Una ombra forfolla per obrir-ne la coberta, fent palanca amb una barra. Ha desplaçat la cadira de braços del mossèn fins al sepulcre i hi ha pujat al damunt.
–Déu del cel! –crida, en una exhalació, l’abadessa, mentre s’hi abalança– Què estàs fent, infeliç?
La tapa encara no ha cedit i l’ombra, que ha deixat de ser-ho, ha d’abandonar la seva comesa per poder-se alliberar de l’abadessa, que amb una mà li estira el xandall i amb l’altra li dona cops a l’esquena. Forcegen. L’abadessa Sofia és grassa i no gaire alta. Costa poc de lliurar-se’n. Amb les dues mans l’empeny fort, l’abadessa cau d’esquena i pica de clatell amb l’escala de pedra que separa l’absis del creuer. L’agressor se la mira i es queda estupefacte quan s’adona que… és morta! En el mateix instant, sent un soroll que ve d’on ha aparegut abans l’abadessa i, ràpidament, torna la cadira al seu lloc, agafa la barra amb què estava a punt d’obrir el sepulcre i s’esquitlla per la porteta que dona accés al campanar.
(Del llibre El silenci de Vallbona. Barcelona: Terra Ignota, 2017)
* * *
(Del conte «La roca del gamarús»)
El relat heroic sobre el Gamarús el va escoltar l’Àguila Daurada en diferents versions que, tot i exagerades, coincidien en allò essencial. L’Àguila era gran, molt gran, mastodòntica, i quan obria les ales encara ho era més i, amb aquella taca daurada al cap i el reflex daurat de les seves plomes, es creia la reina de la muntanya. I encara l’envania més el fet que mai no es relacionava amb ningú i que disposava de la vida de qualsevol animaló a caprici i sense donar explicacions. A l’Àguila se li notava que s’havia engelosit del Gamarús insignificant, de mida insignificant i ales esteses insignificants, a qui tothom tenia per heroi i admirava i estimava. Ella gaudia d’admiració, però no d’estimació. I tampoc no semblava necessitar-la. I, tanmateix, a l’Àguila li molestava molt el Gamarús; li molestava el seu cant a la nit, li molestava veure’l aletejar amb les seves ales curtes i toves, li molestava sentir que parlaven d’ell tot el dia, li molestava… tot! El Gamarús li feia molta nosa. Només calia fixar-se en la seva mirada quan l’esguardava fixament des del seu pic.
(Del llibre Baltasana. La muntanya em parlava. Barcelona: Terra Ignota Edicions, 2022)
* * *
La Marieta, amb tres anys, va ser diagnosticada d’una afecció rara lligada a l’autisme. El neuròleg va emetre el diagnòstic: aquella manera de comportar-se, pròpia dels Asperger, a l’edat de la Marieta era més fàcil de reconduir. Amb un aprenentatge correcte i constant, la nena podria fer una vida força normal i sense problemes. Gràcies a aquell aprenentatge conscient, que la majoria dels mortals fa de forma instintiva, la Marieta va desplegar un sisè sentit i es va convertir en una experta en l’art d’observar tot el que l’envoltava. La iniciació, tot i que cap de les dues no ho sabia, havia anat a càrrec de la padrina Mariona durant els estius de la seva neta a Poble. Aquelles boletes de fang, transportades una a una, amb què l’oreneta construïa el niu arrodonit a la teulada de cal Brostat, la posta dels ous, veure com la mare els covava, el naixement dels pollets, com els alimentava amb el bec i, sobretot, el moment d’arrencar el vol, li agradava tant… I la sortida de la lluna des d’un punt diferent cada dia i el fer-se grossa i fer-se petita. I les plantes que la padrina Mariona tenia al terrat, ara amb fulles, ara amb flors… Sempre plorava quan les flors començaven a caure i la padrina no la podia consolar. I resulta que, de tant observar, va començar a endevinar… coses. Els pares van quedar astorats quan va predir que el presentador del Telenotícies estava a punt de rebre una “última hora” informant d’una molt mala notícia. També sabia quan algú estava a punt de dir-li alguna cosa, abans que fes el gest, i endevinava les intencions del gos que començaria a bordar al cap d’un minut. Avançava la pujada de preu de la carn i el peix, començava a encertar les variacions de la borsa i va endevinar la gran crisi mundial que va provocar Corea del Sud quan es va voler annexionar Corea del Nord.
(Del llibre L’amagatall. Barcelona: Terra Ignota, 2026)
_0.webp)
