Martí Dot

1900-1973

Martí Dot (Sant Feliu de Llobregat, 1900-1973). Poeta, narrador i dramaturg; metal·lúrgic de professió.

De formació autodidacta, la seva obra, essencialment poètica, parteix del cançoner popular i de l’obra de grans poetes com Verdaguer o Costa i Llobera. El seu estil planer defuig el simbolisme abarrocat i l’acosta a una literatura popular que ha merescut diversos premis en jocs florals i concursos de ciutats diverses com Barcelona, Manresa, Cornellà o la mateixa Sant Feliu de Llobregat, on obté un gran reconeixement.

El 1947 estrena al Centre Parroquial la peça teatral Joan Garí i entre 1960 i 1961 publica la novel·la Laieta a la revista Alba. Pòstumament, el 1973 l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat publica el recull Poesies i el 2005 conjuntament amb edicions Viena edita una Antologia dels seus poemes.

Des de 1975 s’atorga el premi literari per a joves poetes que porta el nom de Martí Dot.

 

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Documentació: Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Martí Dot i Parellada.

Castellano

Martí Dot castellano

Martí Dot (Sant Feliu de Llobregat, 1900-1973). Poeta, narrador y dramaturgo. Metalúrgico de profesión.

De formación autodidacta, su obra, esencialmente poética, parte del cancionero popular y de la obra de grandes poetas como Verdaguer o Costa i Llobera. Su estilo llano huye del simbolismo barroco y lo acerca a una literatura popular que ha merecido varios premios en concursos de ciudades como Barcelona, Manresa, Cornellà o Sant Feliu de Llobregat, su ciudad natal, donde obtiene un gran reconocimiento.

En 1947 estrena en el Centro Parroquial la pieza teatral Joan Garí y entre 1960 y 1961 publica la novela Laieta en la revista Alba. Póstumamente, en 1973 el Ayuntamiento de Sant Feliu de Llobregat publica Poesies y en 2005, junto con la editorial Viena, edita una antología de sus poemas.

Desde 1975 se otorga el premio literario para jóvenes poetas con el nombre de Martí Dot.

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Documentación: Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Martí Dot i Parellada.

English

Martí Dot english

Martí Dot (Sant Feliu de Llobregat, 1900 – 1973), a metallurgist by profession, was a poet, fiction writer, and playwright. Self-educated, he mainly wrote poetry inspired by popular songbooks and the work of great poets like Verdaguer and Costa i Llobera. His simple style, shunning baroque-style symbolism and closer to folk literature, received many awards in literary competitions in several cities including Barcelona, Manresa, Cornellà and, in particular, his hometown, Sant Feliu de Llobregat, where his work was widely recognised.

In 1947, his play Joan Garí was premiered at the Centre Parroquial (Parish Centre) and, between 1960 and 1961, he published the novel Laieta in the magazine Alba. In 1973, the Sant Feliu de Llobregat Council published a posthumous edition of his poems (Poesies) and, in 2005, with the publisher Viena Edicions, an anthology of his poems. Since 1975, the literary award bearing his name, the Martí Dot Prize, has been given to young poets.
 

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Documentation: Baix Llobregat Regional Archive. Martí Dot i Parellada Foundation.

Biografia

Martí Dot i Parellada neix el 14 d’abril de 1900 a Sant Feliu de Llobregat. Els seus pares, treballadors de la fàbrica de Can Bertrand, eren de Sant Joan Despí —Francesc Dot, el pare — i Molins de Rei —Teresa Parellada, la mare. De petit, primer va a l’escola de l’Ateneu de Sant Feliu de Llobregat i després a Sant Joan Despí. Des de molt jove ingressa al món laboral i esdevé metal·lúrgic de professió.

Escriptor de formació autodidacta, se sent atret per les llegendes i cançons populars a més de les lectures dels grans poetes de la Renaixença i el Noucentisme com Verdaguer, Costa i Llobera o Bofill i Mates. Essencialment poeta, la seva poesia defuig simbolismes i elements retòrics abarrocats i el seu estil és planer amb un llenguatge concret i clar. Aviat, el 1917, amb el pseudònim de “Franc” comença a publicar alguns poemes a la revista local El Faro de Llobregat, i més tard al Butlletí dels Amics de l’Art i de les Lletres. L’any 1949 també col·labora a la revista parroquial Alba on entre 1960 i 1961 publica, en forma de fulletó, la novel·la Laieta. A més, escriu obres teatrals, quadres escènics i guions radiofònics. La peça Joan Garí és estrenada el 1947 al Centre Parroquial i el 1952 escenifica la cançó “Els tres tambors” dins l’espectacle Aires de la Terra.

Des de 1932 obté diversos premis literaris en concursos i jocs florals de ciutats com Manresa, Cornellà, Barcelona, Sant Vicenç dels Horts, Prat de Llobregat i Sant Feliu de Llobregat, on és un autor reconegut malgrat que la majoria de la seva obra hagi restat inèdita. El 1951 publica en aquesta ciutat, amb dibuixos de Joan Torras, l’»Auca de la Festa Major» de la ciutat de les roses.

Martí Dot mor a la seva ciutat natal el 26 de gener de 1973.

El mateix any una bona part de la seva poesia és editada pòstumament amb el títol de Poesies.

Des del 1975 l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat atorga el premi literari per a joves poetes que porta el nom de Martí Dot i ha editat diversos reculls de les seves poesies entre els quals destaca l’Antologia publicada el 2005 a l’editorial Viena.

Premis

  • Concurs literari Amics de l’Art i de les Lletres (1931): “Elogi de la terra”.
  • Festes de la Misteriosa Llum de Manresa (1944): “Poemets del cor”.
  • Festes de la Misteriosa Llum de Manresa (1947): “El terrissaire”.
  • Jocs Florals de Cornellà (1948) : “Instantànies”.
  • Jocs Florals de Sant Feliu de Llobregat (1948) : “Perquè estimo Sant Feliu” i “Goigs en lloança de Sant Llorenç”.
  • Premi del Prat de Llobregat al quadre teatral (1952) : El mas de l’alzina.
  • Premi literari de Sant Vicenç dels Horts (1966) : “Montserratina”.
  • I Justas literarias. XI Exposición Nacional de Rosas (1967) : “Roses, roses belles”.
  • II Justas literarias. XII Exposición Nacional de Rosas (1968) : “Voltants de Sant Feliu”.

Obres inèdites

  • Joan Garí (3 actes).
  • El mas de l’alzina (1 acte).
  • Els tres tambors (1 quadre).
  • Ocells de fang (1 quadre).
  • L’anunciació de Maria (1 quadre).
  • Visita de la Verge Maria a santa Elisabeth (1 quadre).
  • La casa de Natzaret (1 quadre).
  • El Messies (Oratori escenificat de l’obra de Georg Friederich Händel).

Vincles

Comentaris d'obra

Els temes que desenvolupa la poesia del nostre autor són: la natura, el paisatge urbà, els oficis i els sentiments. La sensibilitat del poeta s’adreça sovint als canvis del paisatge que l’envolta. La pèrdua sistemàtica del món en què viu. Aquestes ràpides transformacions encara són més dramàtiques en l’àmbit del món laboral de la seva època. És a dir, els oficis. El pas del temps i una rara ingenuïtat ens permeten afirmar que la seva obra té un to i una delicadesa que, a primer cop d’ull, ens sembla d’estampa, massa efeminada, com va etzibar-li un frare potser rudament, però fa aquest efecte per a un oient no gaire acostumat a assaborir la poesia. Tanmateix no és així.

En efecte, l’inoblidable erudit i íntim amic del poeta, Llorenç Sans, el va qualificar d’immarcescible. L’epítet per a qualsevol jove de la nostra època li sembla una barbaritat, potser una extravagància retòrica de l’il·lustre historiador local. Però hi tenia molta raó: la poesia també té els seus degustadors i Sans n’era un. Aquesta qualitat, avui resta de vegades bastant obscurida pel pas del temps. Per què? En la meva opinió, Martí Dot pertany al corrent literari de formació exclusivament autodidacta, de profundes arrels religioses i d’una actitud cívica moderada i catalanista.

El poeta es gronxà en l’abrandat romanticisme de mossèn Cinto i la passió il·limitada del país de Carner, home que abonà sense reserves els postulats del Xènius.

Sempre fou fidel a aquesta tradició i la seva poesia no era una activitat al marge d’aquest perfil. Seguidor dels Jocs Florals en tot el seu vessant romàntic, empaità els temes per excel·lència de la poesia floralesca: l’Amor, la Pàtria i la Fe.

(Agustí Vilar: “La poesia de Martí Dot” dins El centenari de Martí Dot a les escoles. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 2000, p. 6-7).
 

* * *
 

També l’art lligat a les tradicions més antigues, ha sentit els signes d’aquests canvis tan profunds. S’abandonen els camins que eren segurs i s’adopten noves tendències poètiques i filosòfiques, noves maneres d’actuar, de sentir i de dir. El passat cau damunt de les noves generacions com el pes d’una llosa, i els innovadors han commocionat les idees i els sentiments que estaven profundament arrelats dins de nosaltres.

Malgrat tot, la poesia catalana, com la de Martí Dot, encara serva l’esperit primigeni dels qui iniciaren la seva història. La naixença de la poesia catalana no fou un fet insòlit. Sorgí de la lírica provençal i trobadoresca, i adaptà, en principi, les formes, els temes i el llenguatge poètic i els conceptes d’aleshores (talment com si en fos una continuïtat) fins a enllaçar amb l’obra de Ramon Llull, a qui hem de considerar com el primer poeta català, allunyat de totes les interferències provençals i trobadoresques. A partir d’aquest moment, la poesia catalana va adquirir personalitat pròpia i caràcter de nacionalitat. 

[…]

Per això hem d’agrair que poetes com Martí Dot, ens hagin deixat la seva obra, com una continuïtat, i també com un estímul perquè molts d’altres puguin seguir el seu exemple, ja que, malgrat totes les dificultats que trobà al llarg de la seva vida, no defallí mai, i si no va poder escriure per als altres, escriví per a ell. Però tota obra noble arriba un dia que troba la seva compensació i el seu premi, com en el cas d’avui.

(Lluís Gassó i Carbonell: Pròleg a la segona edició de Poesies de Martí Dot, dins Martí Dot: Poesies. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Edició commemorativa del X aniversari de la seva mort, 1983, p. 25).
 

* * *
 

El bagatge intel·lectual de Martí Dot era fruit exclusivament de la seva inquietud personal, sense cap auxili didàctic més enllà de l’ensenyament elemental i l’estudi necessari per iniciar-se en la tècnica del seu ofici.

En els seus versos, doncs, no hi trobarem la marca d’una elaboració cerebral que plasmi les vivències a través de símbols. Tampoc no hi veurem una aventura de recerca en la riquesa del lèxic per extreure’n expressions fulgurants que puguin enriquir un sentit. Martí Dot, home de franca senzillesa, coneixia les seves limitacions i les acceptava bonament. Mai no va tractar d’aparentar transcendència; mai no va cercar ressonàncies buides. Allò que sentia, allò que volia dir, ho expressava planerament, en to gairebé col·loquial, amb els mots de cada dia, concrets i clars; ni retorçaments barrocs en l’estil, ni esquemàtiques abstraccions en la forma; ho deia tal com li ho suggeria la seva sensibilitat d’home bo i de poeta nat.

D’adolescent, l’havien enamorat les venerables estrofes dels nostres poetes de la Renaixença, dels nostres romàntics, dels nostres clàssics noucentistes, i les nostres llegendes, les nostres cançons populars… I foren sobretot aquells ritmes i aquelles formes les que li cantaven per dintre amb els mots que li hi anaven naixent, i les que li serviren de vehicle d’expressió.

(Joana Raspall de Cauhé: Presentació, dins Martí Dot: Poesies. Sant Feliu de Llobregat: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Edició commemorativa del X aniversari de la seva mort, 1983, p. 15-16).

Antologia

ELS FRUITS DE LA VINYA
Que vinguin tots els poetes;
que vinguin tots els pintors;
que pugin amb els seus estris
tots els artistes millors;

i els més eminents orfebres;
i els forjadors de cançons;
i els més savis; i els més destres,
i els que viuen d’il·lusions.

Que pugin tots a la vinya,
i que provin d’imitar,
amb totes les seves eines
i el seu fantasiejar, 

aquells fruits inimitables.
Que ni amb versos, ni amb pinzells,
ni amb cançons, ni amb fantasia
no faran raïms tan bells.

* * *

UN GOS FELIÇ
La porta mig ajustada
deixa entrar un fil de claror.
És migdia, fa calor.
El lloc més fresc és l’entrada.

El lloc, a tothom agrada;
prou ho sap el vell Alí
que cada dia va allí
 a jeure la migdiada.

Ningú no el renya ni el crida,
i entremig de gent de bé,
com que no té res a fer,
allí es dona la gran vida.

Em diríeu envejós,
si jo us digués: Qui fos gos!…?

* * *

JUNY
La terra fecunda
son fruit ha donat;
la plana és daurada
d’espigues de blat.

El sol la contempla
lluminós i ardent
tot seguint sa ruta
dalt del firmament.

Ginesta florida;
flor de Sant Joan;
fruites ensucrades
que van madurant.

Són, les atzavares,
grisosos i verds
cirials encesos
 de braços oberts.

Canten els insectes
son himne a l’estiu;
fent xiular les ales
passa la perdiu.

La calitja esborra
el poble en la vall, 
mes se sent l’enclusa
on repica el mall,

on l’acer que hi forgen
pren forma de falç…
L’abundor s’acaba,
guatlles i pardals,

que l‘or de la plana
 ja diu dies ha:
“Segadors, segueu-me,
que em vull tornar pa.

Segadors, segueu-me.
Morir no em doldrà.”
I acota la testa
curulla de gra. 

* * *

BEN LLUNY DE TU
No sé quina sort m’espera,
ni si aniré a lloc segur.
No tinc cap altra fal·lera
que fugir ben lluny de tu. 

Allí on no pugui desdir-me
del que em dicta el pensament;
allí on no vingui a ferir-me
ta vanitat insolent.

Vull respirar amb avidesa
l’aire d’un món més feliç;
fugir de ta mesquinesa;
desfer-me del teu encís, 

colgar la meva tristesa
on no la trobi ningú,
i riure’m de ta bellesa,
del teu menyspreu… i de tu.

* * *

BALL DE DISFRESSES
Piano, saxofons i cornetins
fan un soroll eixordador, cruel.
Plou el confeti, arreu, fent remolins;
hi ha un desconcert, que allò sembla Babel.

Mariners, arlequins i bandolers;
odalisques amb gestos atrevits:
dominós virolats  i cridaners…
Molta fruita a l’abast dels llargs de dits.

Un príncep, o bandit, no ho sé segur;
Colombines als braços de Pierrot;
una que duu vestit de Pompadour
i que, per imitar-la, fa el que pot.

Jovenets que fan l’home. És natural.
Homes que fan el nen; i homes de pes!
Pagesos disfressats d’intel·lectual;
intel·lectuals que estan fent el pagès.

Els uns van disfressats d’allò que són;
del que voldrien ser, uns altres van…
La seda amb la llustrina allí es confon;
i es confon la cridòria amb la Jazz-Band.

I aquesta bona gent, que amb tant delit
es llança a un batibull tan infernal,
com si el món s’acabés aquesta nit,
oblida que tot l’any és carnaval. 

(Antologia poètica. Barcelona: Viena, 2005.)