ELS FRUITS DE LA VINYA
Que vinguin tots els poetes;
que vinguin tots els pintors;
que pugin amb els seus estris
tots els artistes millors;
i els més eminents orfebres;
i els forjadors de cançons;
i els més savis; i els més destres,
i els que viuen d’il·lusions.
Que pugin tots a la vinya,
i que provin d’imitar,
amb totes les seves eines
i el seu fantasiejar,
aquells fruits inimitables.
Que ni amb versos, ni amb pinzells,
ni amb cançons, ni amb fantasia
no faran raïms tan bells.
* * *
UN GOS FELIÇ
La porta mig ajustada
deixa entrar un fil de claror.
És migdia, fa calor.
El lloc més fresc és l’entrada.
El lloc, a tothom agrada;
prou ho sap el vell Alí
que cada dia va allí
a jeure la migdiada.
Ningú no el renya ni el crida,
i entremig de gent de bé,
com que no té res a fer,
allí es dona la gran vida.
Em diríeu envejós,
si jo us digués: Qui fos gos!…?
* * *
JUNY
La terra fecunda
son fruit ha donat;
la plana és daurada
d’espigues de blat.
El sol la contempla
lluminós i ardent
tot seguint sa ruta
dalt del firmament.
Ginesta florida;
flor de Sant Joan;
fruites ensucrades
que van madurant.
Són, les atzavares,
grisosos i verds
cirials encesos
de braços oberts.
Canten els insectes
son himne a l’estiu;
fent xiular les ales
passa la perdiu.
La calitja esborra
el poble en la vall,
mes se sent l’enclusa
on repica el mall,
on l’acer que hi forgen
pren forma de falç…
L’abundor s’acaba,
guatlles i pardals,
que l‘or de la plana
ja diu dies ha:
“Segadors, segueu-me,
que em vull tornar pa.
Segadors, segueu-me.
Morir no em doldrà.”
I acota la testa
curulla de gra.
* * *
BEN LLUNY DE TU
No sé quina sort m’espera,
ni si aniré a lloc segur.
No tinc cap altra fal·lera
que fugir ben lluny de tu.
Allí on no pugui desdir-me
del que em dicta el pensament;
allí on no vingui a ferir-me
ta vanitat insolent.
Vull respirar amb avidesa
l’aire d’un món més feliç;
fugir de ta mesquinesa;
desfer-me del teu encís,
colgar la meva tristesa
on no la trobi ningú,
i riure’m de ta bellesa,
del teu menyspreu… i de tu.
* * *
BALL DE DISFRESSES
Piano, saxofons i cornetins
fan un soroll eixordador, cruel.
Plou el confeti, arreu, fent remolins;
hi ha un desconcert, que allò sembla Babel.
Mariners, arlequins i bandolers;
odalisques amb gestos atrevits:
dominós virolats i cridaners…
Molta fruita a l’abast dels llargs de dits.
Un príncep, o bandit, no ho sé segur;
Colombines als braços de Pierrot;
una que duu vestit de Pompadour
i que, per imitar-la, fa el que pot.
Jovenets que fan l’home. És natural.
Homes que fan el nen; i homes de pes!
Pagesos disfressats d’intel·lectual;
intel·lectuals que estan fent el pagès.
Els uns van disfressats d’allò que són;
del que voldrien ser, uns altres van…
La seda amb la llustrina allí es confon;
i es confon la cridòria amb la Jazz-Band.
I aquesta bona gent, que amb tant delit
es llança a un batibull tan infernal,
com si el món s’acabés aquesta nit,
oblida que tot l’any és carnaval.
(Antologia poètica. Barcelona: Viena, 2005.)
_0.webp)
