Novel·la Crítica literària o assaig Obres traduïdes Traduccions realitzades per l'autor/a Altres Narrativa Estudis sobre l'autor/autora

Martí Domínguez

Martí Domínguez (Madrid, 1966), biòleg, escriptor i periodista. Doctor en Biologia i professor de Periodisme de la Universitat de València, ha alternat la recerca i la docència amb el periodisme i la literatura.

Col·labora setmanalment a la revista El Temps amb articles sobre ciència i literatura, i als diaris El País i La Vanguardia. Part dels seus articles han estat aplegats en els reculls Peiximinuti (1993) i Bestiari (2000). Com a novel·lista escriu una trilogia sobre la il·lustració francesa, amb els títols Les confidències del Comte de Buffon (1997), guardonada amb els premis Crexells, Andròmina i Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe (1999), premi Prudenci Bertrana i Crítica de la Universitat de València; i El retorn de Voltaire (2007), premi Josep Pla. El 2007 rep el Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya per a la seva labor com a director de la revista de divulgació científica Mètode. El 2013 és guardonat amb el Carles Rahola d’assaig amb El somni de Lucreci. La sega (2015), novel·la amb què guanya els premis de la Crítica Catalana, de la Crítica Serra d’Or, de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Joaquim Amat-Piniella, suposa un canvi de registre en l’obra narrativa de l’autor, que passa de les novel·les d’idees anteriors, a una novel·la que reflexiona sobre la violència i la impunitat en la llarga nit del franquisme.

És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina actualitzada per Josep Miàs per a l’AELC.
Fotografies: Arxiu personal de l’autor.

Castellano

Pòrtic

Martí Domínguez (Madrid, 1966), biólogo, escritor y periodista. Doctor en Biología y profesor de Periodismo de la Universidad de Valencia, ha alternado la investigación y la docencia con el periodismo y la literatura.

Colabora semanalmente en la revista El Temps con artículos sobre ciencia y literatura, y en los periódicos El País y La Vanguardia. Parte de sus artículos han sido reunidos en las recopilaciones Peiximinuti (1993) y Bestiari (2000). Como novelista escribe una trilogía sobre la ilustración francesa, con los títulos Les confidències del comte de Buffon (1997), galardonada con los premios Crexells, Andròmina y Crítica de la Universitat de València y traducida al castellano con el título Las confidencias del conde de Buffon; El secret de Goethe (1999), premio Prudenci Bertrana y Crítica de la Universitat de València; y El retorn de Voltaire (2007), premio Josep Pla y traducida al castellano con el título El regreso de Voltaire. En 2007 recibe el Premi Nacional de Cultura de Periodisme por su labor como director de la revista de divulgación científica Mètode. En 2013 es galardonado con el Carles Rahola de ensayo con El somni de Lucreci. La sega (2015), novela con que gana los premios de la Crítica Catalana, de la Crítica Serra d’Or, de la Crítica dels Escriptors Valencians y Joaquim Amat-Piniella, supone un cambio de registro en la obra narrativa del autor, que pasa de las novelas de ideas anteriores, a una novela que reflexiona sobre la violencia y la impunidad en la larga noche del franquismo.

Es socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página actualizada por Josep Miàs para la AELC.
Fotografías: Archivo personal del autor.

English

Pòrtic

Martí Domínguez, biologist, writer and journalist. Ph.D. in Biology, and Journalism professor at the University of València, he has combined investigation and teaching with journalism and literature.

Domínguez has written in maganizes and reviews such as El Temps —with weekly articles about science and literature—, and in the newspapers El País and La Vanguardia. Some of his articles have been compiled in Peiximinuti (1993) and Bestiari (2000).

As a novelist, he wrote a trilogy about the French Enlightenment with the titles Les confidències del Comte de Buffon (1997), which was awarded the Crexells, the Andròmina and the Crítica de la Universitat de València prizes; El secret de Goethe (1999), which received the Prudenci Bertana and the Crítica de la Universitat de València prizes; and El retorn de Voltaire (2007), which received the Josep Pla prize. In 2007 he received the Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya (Catalan National Journalism award) for his role as a chief editor of the scientific magazine Mètode. In 2013 he was awarded the Carles Rahola essay prize for El somni de Lucreci. La sega (2015), a book which received the Catalan Critics, the Serra d’Or Critics, the Valencian Writers Critics and the Amat-Piniella prizes, represents a shift of scope in Domínguez’s narrative, from the previous historical and scientific prose, to a novel that reflects on violence, impunity and the long night of Franco’s dictatorship.

Domínguez is a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Page updated by Josep Miàs for AELC.
Photographs from the author’s personal files.
Translated by Josep Miàs.

Biografia

Martí Domínguez Romero neix l’any 1966 a Madrid, on el seu pare feia d’advocat. Als cinc anys torna amb la família a València, on viu fins a l’actualitat.

Net del periodista i escriptor Martí Domínguez Barberà, creix envoltat d’art, música i literatura. Els germans Domínguez i Romero estudien en el Col·legi Francès de València, on reben una educació agnòstica. Així doncs l’idioma i la cultura francesa formen part del seu procés de formació. El francès, de fet, es converteix en la seva segona llengua després del català de l’Algemesí, d’on procedeix la seva família.

Gran observador de la naturalesa des de ben jove, decideix estudiar Biologia a la Universitat de València. Durant els estudis, Eliseu Climent li demana d’escriure un article setmanal de caire científic per a la revista El Temps, col·laboració que es manté fins a l’actualitat. Acabada la Llicenciatura comença el Doctorat en entomologia i coevolució, que el porta a viure tres mesos a París per a buscar unes arnes endèmiques al Muséum Nationale d’Histoire Naturelle, a la rue de Buffon. L’experiència de la visita al magatzem del museu li serveix per escriure el preàmbul de la seva primera novel·la, dedicada al biòleg francès Georges-Louis Leclerc. Poc després continua la recerca a la National Library d’Austràlia, on troba una extraordinària col·lecció literària d’autors del segle XVIII que l’ajuden a acabar la novel·la sobre el biòleg il·lustrat, titulada Les confidències del comte de Buffon (1997). Amb aquesta novel·la guanya els premis Octubre-Andròmina de narrativa (1997), Joan Crexells (1998) i Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1998).

Continua la recerca científica a la Congress Library de Washington. Durant la seva estada a la capital Nord-americana, aprofita el magnífic fons per a llegir sobre la figura de Goethe. D’aquestes lectures apareix, l’any 1999 la novel·la El secret de Goethe, guardonada amb el premi Prudenci Bertrana de novel·la (1999) i per segona vegada el Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2001).

També publica Peiximinuti (1993) i Bestiari (2000), dos reculls d’alguns dels seus articles publicats al setmanari El Temps, que demostren una gran cultura interdisciplinària. Amb paraules de Francesc Pérez, «sol posar en els escrits uns coneixements envejables de la realitat, sense massa abstraccions —no diré que sense cap fantasia—, com pertoca a un biòleg que ha fet bé la carrera i —cosa potser més important— que s’ha interessat per allò que estudiava. A aquestes dades afegeix àmplies dosis de cultura literària, lectures i referències textuals que en general no apareixen com a sobrevingudes ni com a crosses artificials, sinó que s’integren amb una aparent facilitat amb la resta de les frases de l’escrit.»

Al mateix temps col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació, com ara El País, Levante-EMV, Saó, L’Espill i La Vanguardia. Des del 2002 és professor titular de la facultat de Periodisme de la Universitat de València.

Amb El retorn de Voltaire (2007), novel·la guanyadora del premi Josep Pla, tanca la trilogia dedicada a la il·lustració francesa. Tal com ens diu en una entrevista l’abril del mateix any, «vaig començar la trilogia amb Les confidències del comte de Buffon, on ja apareixia Voltaire d’una manera reiterada. Si parles del XVIII necessàriament hi apareix, sempre, i fins i tot torna a aparèixer a El secret de Goethe. A més, va viure 84 anys, realment va omplir un segle, i sempre era atractiu i divertit. Buffon i Voltaire es duien prou malament i jo vaig tenir la sensació d’haver maltractat Voltaire al primer llibre i em va venir la idea de dedicar-li una novel·la. Volia parlar del nostre Voltaire, l’actual, que és l’antireligiós, el que lluita contra el fanatisme.»

L’any 2007 rep el Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya, per a la seva labor com a director de la revista de divulgació científica Mètode, editada per la Universitat de València.

La sega (2015), representa un canvi de registre en la producció narrativa de l’autor. Enfront a les novel·les d’idees anteriors (amb figures del pensament com Buffon, Goethe, Voltaire o Cézanne), amb La sega l’autor reflexiona sobre la violència i la impunitat, sobre la llarga nit del franquisme. Amb aquesta novel·la, Martí Domínguez rep el Premi de la Crítica Catalana de narrativa 2016, per a «una novel·la que cal situar entre les millors que ens descriuen la repressió de la postguerra en l’àmbit de la llengua i la literatura catalana», en paraules del jurat del premi; el Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el Premi Joaquim Amat-Piniella.

Premis

  • Octubre-Andròmina de narrativa (1997): Les confidències del comte de Buffon.
  • Joan Crexells (1998): Les confidències del comte de Buffon.
  • Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1998): Les confidències del comte de Buffon.
  • Prudenci Bertrana de novel·la (1999): El secret de Goethe.
  • Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2001): El secret de Goethe.
  • Josep Pla 2007: El retorn de Voltaire.
  • Premi Nacional de Cultura de Periodisme de la Generalitat de Catalunya (2007): Per la direcció de la revista Mètode.
  • Premis Literaris de Girona-Carles Rahola d’assaig (2013): El somni de Lucreci.
  • Premi Llegir de la Fundació Bromera (2014): per l’article «Les dones i els dies», publicat a El País.
  • Premi de la Crítica Catalana de narrativa (2016): La sega.
  • Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la (2016): La sega.
  • Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa (2016): La sega.
  • Premi Joaquim Amat-Piniella de novel·la (2017): La sega.
  • IV Premi Proa de Novel·la (2022): Mater.
  • III Premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic (2023): Del natural.
  • Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes (2025).

El somni de Lucreci.

Martí Domínguez ret tribut al poeta Titus Lucretius Caro, que un segle abans de Crist va escriure De rerum natura (‘Sobre la naturalesa’), un poema enciclopèdic que combina la bellesa de la forma i el contingut científic. Precursor de l’evolucionisme, el text destil·la un ateisme incisiu que va ser silenciat per l’Església durant segles. El somni de Lucreci narra precisament la redescoberta del poeta romà a principis del segle XV, quan es va recuperar la darrera còpia del text en un remot monestir alemany, una troballa que va impressionar els pensadors del Renaixement i de la Il·lustració i que va influir en l’evolucionisme darwinista. Martí Domínguez destaca la vigència de l’obra de Lucreci, que ha impregnat la ciència moderna. Lucreci ja parla del pensament empíric en contraposició amb la superstició, i descriu l’home com un producte de la natura, alliberat dels déus.

El somni de Lucreci és un llibre contra el dogmatisme i el fanatisme religiós. És un cant a la ciència, al pensament lliurepensador i il·lustrat, i un clam contra la intolerància. Lucreci anima a pensar, i això sempre és necessari.

(Sinopsi)

Vincles

Comentaris d'obra

«El text de Martí Domínguez, molt equilibrat […], opta finalment per l’objectiu preferent de la veracitat històrica. Per això l’autor, en dos apèndixs, precisa els aspectes biogràfics que podrien haver quedat desdibuixats pel fet d’utilitzar el punt de vista de Voltaire en la narració i, encara, en un Apèndix bibliogràfic –per cert, excel·lent i molt útil– fa constar les fonts erudites sobre les quals s’ha basat la novel·la. El resultat és un retrat tan atractiu com fiable del personatge i del seu entorn. Em sembla que molts lectors ho agrairan perquè, avui, les novel·les que, a més d’agradar, ensenyen són molt ben acceptades. Fins i tot quan sabem que ens enreden –Dan Brown, com a símptoma–, sempre que comptin amb un maquillatge històric prou gruixut, es llegeixen amb la sensació d’aprendre-hi alguna cosa útil. De fet, la gratuïtat de la contemplació estètica no és, ni ha estat mai, una convicció ni arrelada, ni entesa. El retorn de Voltaire, en direcció oposada a la del maquillatge gruixut, és una honesta, rigorosa i atractiva recreació d’aquest personatge i de la França il·lustrada que l’observava. Com un retaule històric presidit, es clar, per Voltaire.»

(Ramon Pla. «Retrat de Voltaire», Avui Cultura (Barcelona), 1 de març del 2007, p. 13)

* * *

«Les novel·les de Martí Domínguez han creat un nou espai en la literatura catalana. Pot ser interessant, en aquest sentit, comparar Les confessions del comte de Buffon amb El camí de Vincennes d’Antoni Marí, que relata la trobada entre Rousseau i Diderot, o amb L’Atles furtiu d’Alfred Bosch, construïda a partir de la figura d’Abraham Cresques, l’autor de l’Atles català. A Les confessions del comte de Buffon, Martí Domínguez desenvolupa les tensions entre diferents personalitats i escoles científiques, però el centre del relat no son les idees sinó els personatges. Fa servir un estil expositiu, presenta les diferents teories literalment, matisant-les amb les opinions del narrador que repassa la seva vida- Com la novel·la històrica de rema científic, articula moltes informacions i notícies d’època, i composa escenes que fan reviure el moment, desviant l’atenció cap a la vida quotidiana. Poques vegades s’ha fet amb més naturalitat i rigor. Els fets històrics, presentats amb tota modèstia, resulten més atractius que els grans discursos i les fantasies de la imaginació. Des d’aquest punt de vista, les novel·les de Martí Domínguez es poden llegir com un manifest literari a contracorrent.»

(Julià Guillamon. «Martí Domínguez torna a València vestit de lapó», Caràcters (València), núm. 27, abril del 2004, p. 22)

* * *

«L’articulisme de Martí Domínguez (en especial el que ha recollit en llibre) parteix quasi sempre de la naturalesa, i posa en joc el seu domini de la zoologia i la botànica. Amb aquest partit pres sostingut, es podria témer que caiguera en el perill de la monotonia a de la divulgació plana. En absolut: Domínguez no es limita a ser un expert amb bona prosa; també és un paisatgista dotat de recursos singulars i un precís auscultador de les emocions que pot suscitar la contemplació de la vida aliena, à plein air, en l’esperit humà. En aquest sentit pot rivalitzar amb els millors mestres descriptius de la literatura catalana i confegir, en quatre pinzellades, petites joies verbals d’una plasticitat enlluernadora.»

(Enric Sòria. «Entre Natura i Art», Caràcters (València), núm. 27, abril del 2004, p. 26)

* * *

«Acollint-se a una denominació venerable que enfonsa els orígens en una tradició allargada i diversa, aquest llibre [Bestiari] recull un seguit d’articles fabricats per un escriptor que cal probablement considerar un dels millors que ha produït la literatura catalana local els darrers anys. I ho dic pensant que allò que hauria d’ajudar a distingir els ‘bons escriptors’, no pot ser simplement una administració correcta de la llengua, perquè una prosa ben construïda –per no eixir ara de la prosa– podria ben bé amagar sovint una manca d’idees, d’informacions, de recursos o de temes.

No és aquest el cas de Martí Domínguez, autor que sol posar en els escrits uns coneixements envejables de la realitat, sense massa abstraccions —no diré que sense cap fantasia—, com pertoca a un biòleg que ha fet bé la carrera i —cosa potser més important— que s’ha interessat per allò que estudiava. A aquestes dades afegeix àmplies dosis de cultura literària, lectures i referències texuals que en general no apareixen com a sobrevingudes ni com a crosses artificials, sinó que s’integren amb una aparent facilitat amb la resta de les frases de l’escrit.»

(Francesc Pérez. «De tots els animals de la terra», Caràcters (València), núm. 16, juny del 2001, p. 27)

* * *

«Martí Domínguez xala d’allò més, tot descrivint de manera magnífica certs paisatges i certs indrets de la Roma fascinant. Es permet petites llicències botàniques i se’ns presenta com un escriptor amo del llenguatge i que és capaç de construir per als nostres ulls les frases més belles. Ens transporta amb pèls i senyals en aquells cercles artístics on la reflexió continuada sobre l’obra d’art, el seu contingut i l’embolcall on es troba són objecte de les converses acalorades dels diletants i dels artistes més diversos. Goethe despunta en aquests cenacles amb una personalitat aclaparadora que va deixant a banda i banda cadàvers i passions en un nombre semblant. En aquest sentit, podem afirmar que Domínguez ha fet un treball de reconstrucció d’una època tan excel·lent com pulcre i irreprotxable.

En el terreny dels paral·lelismes, Martí Domínguez aconsegueix que una fina línia argumental de la novel·la gire entorn de la història del jove Werther i de la possible semblança amb alguns aspectes de la trajectòria goethiana. El més destacable, en aquest sentit, és la manera com ens transmet la idea del geni turmentat per una història que escriu en un moment determinat de la seua vida i que el persegueix fins a uns límits insospitats.»

(Maite Insa. «El secret del poder de Goethe», Caplletra (València), núm. 11, abril del 2000, p. 11)

* * *

«Els articles de Domínguez són una mena de miniatures artesanals. Segur que ser entomòleg i fixar-se en els mínims detalls que caracteritzen certes espècies són coses que han influït en la capacitat de Domínguez de construir-les, com van influir en Jünger. Aquest darrer deia que una de les coses que valorava de la biologia era l’ordre, la classificació. Sortosament, hi ha persones com Domínguez que se salten les classificacions estrictes i que passes de la ciència a la literatura i a l’inrevés. Per a gaudi dels lectors.»

(Xavier Duran. «Entomòlegs», Serra d’Or (Barcelona), núm. 461, maig del 1998, p. 40)

* * *

«No resulta difícil imaginar que el moviment de l’escriptura deu molt a la mateixa preocupació de qui el va emprendre, amb una facilitat només aparent, per ambients, descobertes i personatges claus en l’evolució de la ciència que practica. Martí Domínguez Romero és biòleg i Georges Louis Leclerc (1707- 1788), més conegut pel seu títol de comte de Buffon, tan decisiu en la investigació del que en el seu temps s’anomenava Història Natural, no podia deixar de ser per a ell una figura atractiva.
Aquesta atracció és ben visible en el desenvolupament de la narració biogràfica que Martí Domínguez ens ofereix amb còpia de dades, anècdotes i reconstruccions parcials ben encaixades entre si d’una època admirable. Com ho és l’apreciable voluntat i capacitat estilística del narrador, que recrea —i busca amb traça— un ordre en l’estructura, una calma calculada en l’organització dels materials que extrau d’ací i d’allà, amb minuciositat erudita, i una voluptuositat en la tria del llenguatge, que tal volta deuen també alguna cosa a les aspiracions d’algunes de les ments més clares de la Il·lustració francesa.»

(Francesc Pérez. «Vida naturalista», Caràcters (València), núm. 3, abril del 1998, p. 15)

Entrevistes

—Per què Voltaire?
—M’interessava la seva persecució, l’exili, l’aïllament de l’escriptor, un aïllament que tots els escriptors vivim més o menys i d’una manera més o menys assumida. Buscava aquest retorn després de 30 anys d’exili, en una època en què no hi havia Internet i les comunicacions eren difícils i més enmig d’unes muntanyes feréstegues, i sobretot la persecució diària a què estava sotmès Voltaire. Tots els dies d’una manera constant estava assetjat per les mentides que es propagaven contra ell, que si havia escrit tal pamflet o havia fet allò, i anaven erosionant el seu prestigi però ell només es podia defensar des de la llunyania. És aquest exili en què es troben els escriptors i també particularment els periodistes, els que són propagadors d’una certa moralitat. Els qui tenen un compromís cívic i ètic quasi sempre es veuen sotmesos a un silenciament per part de les institucions, del poder i de la societat mateixa.

—Però Voltaire fou rebut al seu retorn a París amb eufòria…
—Sí, però portava trenta anys sense poder tornar a la seua ciutat de naixença, en la qual havia tingut tots els seus èxits teatrals sense haver pogut assistir a les estrenes. Tots els escriptors som egòlatres, tots tenim el desig que ens reconeguin l’esforç que implica tantes hores de soledat i de batalla contra la facilitat de la vida. Quan Voltaire té l’oportunitat de recuperar el reconeixement social aprofita i es mostra. I tot el poder, que havia estat intentant apaivagar una mica la influència de Voltaire, es troba qüestionat.

—Voltaire es queixa que el gremi dels escriptors és sanguinari, i somia «una república de les lletres on els autors viurien com a germans»…
—Ell es pregunta: per què no ens podem unir, si els perseguidors sempre estan units? El conjunt de filòsofs, perquè la paraula intel·lectual llavors no existia, estaven tots separats.

—Ell és el primer a atacar.
—Sí, Voltaire també era molt sectari, però d’alguna forma sí que volia reunir els germans, creia en aquella república de les lletres, i sempre va col·laborar en iniciatives que no eren seues i que en alguns casos contribuïen a la glòria dels altres i no a la pròpia, com l’Enciclopèdia. Fins i tot potser Diderot era més sectari en est aspecte, ell tenia més por a la glòria de Voltaire que no pas a l’inrevés: Voltaire se sentia molt per sobre de tots.

—Les enveges es mantenen.
—No han perdut cap vigència. A mi m’interessava Voltaire com a alter ego, jo no podria escriure un personatge amb qui no em trobara d’alguna manera identificat i amb qui tinguera algunes coses a dir, perquè de vegades dius: «Per què me reconstrueixes la batalla de Trafalgar i me contes tots els mals però no hi ha cap lliçó moral?». Com em fa canviar aquest llibre, com em transforma? M’identifico amb moltíssims aspectes d’aquesta situació de l’escriptor i les dificultats de crear. L’enveja també és un motor i de vegades necessari, perquè t’estimula i t’obliga a millorar, tot i que de vegades el gremi és sanguinari. Això desespera Voltaire: veu que les idees sempre estaran separades, de vegades per insignificances, mentre que el poder sempre està unit sense fissures.

—Voltaire vivia envoltat de poderosos, i ell mateix anhelava el poder.
—Sí, però ell volia arribar al poder sempre amb la seva llibertat, i per això sempre va tenir problemes. Pensava que amb la raó podria canviar la manera d’actuar dels poderosos, i potser si Lluís XVI li haguera fet cas no haguera hagut la Revolució francesa i haguera hagut un canvi menys sagnant.

—I potser s’hauria quedat a mitges i viuríem amb dictadors il·lustrats.
—És possible, però el que no es pot justificar és la guillotina, va ser una època de terror i això la va desautoritzar. El que és segur és que nosaltres vivim fruit d’aquell moment: la llibertat de pensar és la batalla voltairiana, i no hi ha progrés sense llibertat. El benestar ve del progrés.

—«Quin treball més laboriós el d’infantar una obra, quantes penalitats ha de superar l’escriptor des de la primera línia fins a l’última!» Això ho escriu Voltaire o és una floreta que es llança vostè mateix?
—Ho escriu Voltaire, però ho subscric. Que difícil que és arrodonir una novel·la que tinga una raó de ser que no siga un simple entreteniment. Darrere hi ha un plantejament ideològic, a més d’estilístic. Voltaire era un home que en el moment de crear patia molt, perquè sabia que seria sotmès a la més salvatge crítica, com d’altra banda és natural. Tot el que ell feia interessava al món. De vegades crec que per part de la crítica, no només l’actual sinó la de sempre, hi ha una desconfiança cap al creador, una recerca de l’error i no de l’encert, i Voltaire es revolta contra això. Fins i tot hi havia un llibre que especificava totes les seves relliscades, i això per a un historiador era molt dur. Cal tenir en compte que Voltaire no tenia domicili fix fins que va arribar a Ferney. Va perdre les biblioteques en les distintes fugides. Però en qualsevol cas és un dels primers que escriu una història de manera divulgativa, que es pot llegir, té gràcia quan escriu i li interessa arribar a quanta més gent millor. No buscava l’erudició.

—D’on li ve la passió per Voltaire?
—Vaig començar la trilogia amb Les confidències del comte de Buffon, on ja apareixia Voltaire d’una manera reiterada. Si parles del XVIII necessàriament hi apareix, sempre, i fins i tot torna a aparèixer a El secret de Goethe. A més, va viure 84 anys, realment va omplir un segle, i sempre era atractiu i divertit. Buffon i Voltaire es duien prou malament i jo vaig tenir la sensació d’haver maltractat Voltaire al primer llibre i em va venir la idea de dedicar-li una novel·la. Volia parlar del nostre Voltaire, l’actual, que és l’anti religiós, el que lluita contra el fanatisme; al mateix temps l’escriptor que des de la distància i l’esforç va crear una correspondència bellíssima on es veu l’home i els esforços per millorar ell i també la comunitat amb una actitud filantròpica. Rosseau no va practicar res del que va predicar, i D’Alembert tampoc fou conseqüent, Buffon era un gran vividor, Voltaire sí que fou coherent.

—Amb què es queda, de Voltaire?
—No és just pensar que ens en queda poca cosa. Pensa que durant el segle XIX a França el van tractar molt, i ací no hi ha hagut una cultura que haja conreat d’alguna manera el pensament voltairià i les seves obres. Crec que els seus contes són modèlics, i Càndid és una de les grans obres. Trobe que el Diccionari filosòfic està al nivell dels assaigs de Montaigne, té substància, és una obra de referència fonamental que s’hauria de llegir, és una font de lectures, de cites, de suggeriments, és ple d’anècdotes sobre l’incest, l’onanisme, l’adulteri, les religions… És d’una gran actualitat! Llegir els il·lustrats sempre és un refugi en moments de dubte, perquè són optimistes, volien canviar el món.

—Voltaire defensa que l’escriptura és l’art superior perquè és l’única que pot millorar el món…
—Era escèptic al davant de la música, de l’art… Per ell no eren instrument de canvi, i no li interessaven. La majoria de músics i artistes plàstics han estat moguts per escriptors.

—Ara no tenen aquest pes.
—Joan Fuster es considerava el darrer voltairià, i en un article deia que calia un Voltaire en l’Islam, un de budista, un de marxista, un Voltaire en cadascuna de les àrees del fanatisme. Voltaire és l’actitud contra els ismes, contra tota actitud no racional, i això? el fa molt actual. La societat ha evolucionat i té una actitud basada en un liberalisme del confort, i per tant totes les crides per part dels escriptors tenen menys ressò. L’intel·lectual ha acceptat el benestar, hi ha un excés d’erudició. Hi ha pocs intel·lectuals revoltats, poca gent que abandona la seva comoditat, els seus congressos i les seues càtedres per dir coses i protestar i que té un protagonisme impertinent. Voltaire volia poder, però no per a enriquir-se sinó per a contribuir a millorar el món, com finalment s’ha vist que va fer a Ferney, on va portar la prosperitat quan abans era una zona d’aiguamolls insalubres: era un civilitzador autèntic.

—Era generós…
—Als intel·lectuals d’ara els manca aquesta actitud altruista. Tots duem al nostre organisme un codi genètic que desperta l’egoisme i hem de fomentar el contrari. Cada vegada hi ha menys escola, el món acadèmic crea menys deixebles, hi ha una excessiva competitivitat en el món intel·lectual entre individus,
mentre que el protagonisme que dóna el mestratge del pensador es va erosionant. Costa més trobar referents.

—I des de València qualsevol petit gest és més difícil?
—Escriure en català a València significa tenir-ho tot en contra.

—Hi ha gent com Xulio Ricardo Trigo que ha vingut a Catalunya, o el més dràstic de Toni Cucarella, que va anunciar que deixava la literatura…
—Cucarella s’equivoca, a mi m’agrada molt el que escriu, em sembla que té força idiomàtica i estilística. Has d’escriure per a la teva pròpia satisfacció, i després pensar en el lector. A València tot costa més. Cap institució valenciana de govern m’ha dit res pel premi; realment vius en un exili. El meu París és Barcelona, i per això vos necessitem tant, i necessitem que Barcelona siga un exemple.

(Francesc Bombí. «Llegir els il·lustrats és un refugi en moments de dubte», Avui Cultura (Barcelona), 12 d’abril del 2007)

* * *

—És la tercera vegada que situa una novel·la en l’època de la Il·lustració i a partir d’un gran nom del pensament europeu. Què l’atrau d’aquell temps?
—El Comte de Buffon em va permetre oferir una visió amable del XVIII i de la manera que tenien de reconciliar la ciència amb la literatura, tot partint de la idea que el coneixement és un i no es pot compartimentar. Amb Goethe em vaig centrar en el seu viatge a Itàlia, el desencís amorós i la recerca de l’amor, i en com la passió xoca amb la raó. Ara Voltaire em permet parlar de la persecució i de l’odi. Als 84 anys aquesta figura central de la Il·lustració decideix arriscar-se i tornar a París. Fins aleshores havia triomfat sense viure el triomf. És com si hagués guanyat el Pla cinc cops seguits i mai hagués pogut anar a recollir el premi, però la nit de l’estrena d’Irene, el 1778, va triomfar i va ser una apoteosi.

—No per gaire temps.
—Va ser un moment àlgid de la Il·lustració. La gent l’aclamava pel carrer i li cridaven: «Visca el Voltaire que ens ha ensenyat a pensar!». Això va molestar l’Església. Ell va emmalaltir i va entendre que el seu càstig per haver tornat de l’exili seria que no el deixarien soterrar-se en terra cristiana. El que menys m’interessa, però, és l’anècdota històrica. El llibre és una reflexió sobre l’aïllament de l’escriptor, la persecució i l’exili i aquell idealisme de pensar que el pes dels arguments i la raó ho poden vèncer tot.

—Què n’ha quedat d’aquesta convicció racional dels il·lustrats?
—Una part d’Occident viu sota els seus arguments i sota la declaració universal dels Drets de l’Home, però és evident que hi ha un ressorgiment del fanatisme i la intolerància. Un Voltaire musulmà no duraria ni dos minuts, però als Estats Units tampoc no duraria gaire perquè hi ha una actitud cada vegada més visceral en contra de la ciència i el pensament. Ja es veu què passa amb la Teoria de l’Evolució, a molts llocs no la deixen ensenyar a les escoles. I aquí, si no hi ha queixes, és perquè no s’hi arriba mai per culpa del temari. És increïble que en temps d’Internet, els integrismes fanàtics s’estiguin guanyant el món.

—I a València, com es porten aquests fanatismes?
—La figura del Voltaire exiliat a Suïssa, que escriu per als seus lectors de París, em permet fer un paral·lelisme de l’escriptor català a València. Jo escric per a la meva capital cultural, que és Barcelona, és el meu París. És dur emetre una llumeneta des de València perquè Barcelona és dura, exigent i insolidària, va molt a la seva i sovint oblida la necessitat de conservar la riquesa que prové del País Valencià i les Illes.

—De fet, Josep Piera és l’únic altre autor valencià amb el Pla.
—Sí i és un premi molt prestigiós, amb una nòmina espectacular com Terenci Moix, Baltasar Porcel, Carme Riera, Valentí Puig… A més, Pla m’agrada molt. Era molt afrancesat, encara que poc volterià. Un mestre per a tots.

(Ada Castells. «El Voltaire aïllat em recorda l’autor en català a València», Avui Cultura (Barcelona), 8 de gener del 2007)

Antologia

País de garrofer

‘Un bell arbre i tendres pensaments, hi ha alguna cosa millor al món?’, escrivia un excel·lent autor francès. Potser per això, en aquest país, tan desproveït de pensament, els bells arbres han patit des de temps immemorials una persecució inflexible. Inútilment, Frederic Mistral Lloava l’ombra del lledoner, i Llorenç Riber, anys després, lamentava la falta de sensibilitat de la pagesia en tallar els gegantescs lledoners que arredossaven els masos de Mallorca amb ‘la seua ombra vasta i patriarcal’. En la ment del camperol, per aqueix casuisme irreductible que els arrela a la terra, subjau sempre el desig de desarrelar tot obstacle vegetal, i tot arbre monumental s’hi transforma de manera immediata en un aparador, una consola i una dotzena de cadires.

Josep Pla, que s’autodefinia un pagès teòric, veia amb molt mals ulls tota aquella botànica estèril. Xipresos, acàcies, plàtans, pins i carrasques, els trobava inservibles, enfront de les ‘prodigioses oliveres’ o de les productives pollancredes ordenades en la geometria d’Euclides. La definició de Rusiñol de l’olivera (‘un arbre Lluís XV’) l’hauria considerat absolutament afectada i ridícula. Però Rusiñol, com Mistral i Riber, veien en aquests arbres exclusivament la part poètica de l’existència: el tronc retort, torçat, barroc i centenari de les velles oliveres, o l’ombra esponerosa, catedralícia i fresca del lledoner, eren estímuls suficients per a justificar la seua existència. I el mateix pensava Dionisi II, tirà de Siracusa, que llegia poesia a l’ombra de plàtans immensos, i els va arribar a estimar tant que tots els dies els ruixava amb vi.

En canvi, jo regaria amb vi alguna de les velles garroferes que encara sobreviuen prop de la costa. Durant molts dies d’estiu, quan el cel assoleix una naturalesa untuosa i mòrbida, i les cigales es perden en el seu zumzeig interminable, l’ombra del garrofer m’ha protegit durant uns minuts de la insolació angoixant. Malauradament, aquells vells horts de garrofers han anat desapareixent, i en el seu lloc han instal·lat tarongerars i urbanitzacions, runes i femers. El garrofer, després de dos mil anys d’amable coexistència amb l’home, ha passat a engrossir, poc a poc, la llarga llista de la botànica estèril. Aquesta és la gran tragèdia humana: la seua vacuïtat, la seua superficialitat. Però a l’ombra del garrofer, d’un arbre que ‘vol veure la mar’, com el descrivia un savi botànic, la vida resulta molt més amable i plaent. Allò és el Mediterrani: és a dir, amics, la millor cosa del món.

(Del llibre Bestiari)

* * *

Elogi de sant Eustaqui

Recorde una frase de Miguel Delibes del seu llibre La caza en España: «El biólogo es uno de esos seres extraños que no merecen opinar por carecer de sentido práctico». Sovint em ve a la memòria, i especialment quan hom m’intenta vendre la imatge del caçador com un gran amant de la natura, fins i tot com una persona que amb la seua afecció cinegètica protegeix els ecosistemes naturals. Miguel Delibes és d’alguna manera el prohom del caçador civilitzat («yo so un cazador que escribe antes de un escritor que caza» és la seua frase preferida), l’intel·lectual que estima la natura i que tot i això no dubta a agafar l’escopeta i disparar a guatlles i perdius, a llebres i conills, a tudons i merles. Quan torna a casa, deixa l’escopeta i pren la ploma, amb total naturalitat: passa de l’estri primitiu (la caça és el joc de sentir-se primitiu, escriu Ortega y Gasset) a l’estri humanitzador. De l’escopeta a la ploma, i de la ploma a l’escopeta, així, alternativament. En un entrevista, demanaren al seu fill, del mateix nom i investigador destacat de Doñana, si era conciliable l’amor per la caça que sentia son pare amb la conservació de la natura, i va respondre això: «La caça és una forma de coneixement de la natura i de respecte als hàbitats, si es fa bé. És molt millor caçar en un parc natural que no plantar-hi gira-sols» (Mètode, 52). Evidentment, és una resposta demagògica: per a un parc natural la millor cosa és que no s’hi cace ni, òbviament, s’hi planten gira-sols. Però, comptat i debatut, en un parc natural també s’hi poden plantar gira-sols, si «es fa bé». Tanmateix, la realitat és que el caçador odia els biòlegs (segurament «por carecer de sentido práctico»), i els biòlegs els caçadors, perquè omplen les muntanyes de reserves tancades, maten espècies de gran bellesa, alteren el curs de la natura i són, molt sovint, autèntics delinqüents que disparen a tort i dret, sense respectar res. En realitat, no hi ha res més lluny del biòleg que el caçador, ni actitud ni tarannà més diferent: el caçador segueix la seua presa per a matar-la i el biòleg per a estudiar-la. Rere el caçador hi ha sempre un primitiu, rere el biòleg un home que desitja saber: el caçador vol la presa –la presa física–, l’única captura que persegueix el biòleg és la troballa intel·lectual, sovint del tot evanescent. El biòleg contribueix amb el seu esforç a la saviesa, a entendre millor el món en què vivim; el caçador ho destrueix, mai no en té prou, i el seu somni és la cacera en massa, la matança inoblidable. Tot caçador és doncs suspecte, i quan em diuen d’algú que és caçador –i més de caça major– em pose en guàrdia. No hi ha cosa que em produesca més repugnància que veure’l caminant per les muntanyes, amb la seua ridícula roba de pana verda d’El Corte Inglés, trepitjant ambients naturals que estime, amb algun tord sanguinolent penjant del cint. O quan sent els trets ben a prop meu, i m’amarguen el silenci de la natura. No hi ha cosa més dubtosa per a una persona –i que parla del seu tast moral– que fotografiar-se amb dotzenes de perdius mortes en un mateix dia, o, encara pitjor, vora els trofeus de cinc o sis cérvols. Qui mata un cérvol, desitja de seguida matar un ós, o un llop, o un linx o una àguila imperial. Qui mata un cérvol desitja de seguida anar-se’n a l’Àfrica i caçar un rinoceront, o un elefant o un lleó. Pertany a aquesta classe de persones: qui es fotografia vora un cérvol abatut d’un tret sortit del seu fusell amb mira telescòpica no dubtaria a fer-ho vora un búfal, o vora un lleopard o vora, què sé jo, un cocodril gegantí. Al capdavall, aquesta classe de persones després narren les seues trepidants aventures cinegètiques, els seus abrivats esforços per a abatre d’un sol tret la presa, tal com el biòleg explica amb emoció les seues observacions naturalístiques. Cal tenir poques entranyes per a disparar a un cérvol, i quan s’ha fet aquest pas, i hom n’ha mort uns quants exemplars, ja no hi ha trofeus que el bon caçador no desitge aconseguir. Tan sols un miracle pot aturar la repugnant fal·lera de la caça. Per això, sant Eustaqui té la meua simpatia. Però em tem que fou un cas aïllat, i del tot extraordinari.

(«Històries naturals», dins el setmanari El Temps (València), núm. 1289, març del 2009)

Coberta del llibre Bestiari.
Coberta del llibre Bestiari.

«La mort de l’oficial em va fer tronar a Dijon, on la meua fama d’excèntric es va veure reforçada per la meua reputació d’home femeller. Convindreu que era un mal principi per a un filòsof que aspirava a entendre «la història de l’home»… Sortosament, durant aquells dies de 1730 es trobava a Dijon, en una estada curta, el jove duc de Kingston, un dels primers lords d’Anglaterra, que era un apassionat de les ciències naturals, i que anava acompanyat per Nathaniel Hickman, membre de la Royal Society, i una de les persones de conversació més plaent i extensa que he conegut. Quan aquells nous amics deixaren Dijon per fer una ruta naturalística pel sud de França i per Itàlia, no vaig poder resistir la temptació d’unir-me a ells i d’acompanyar-los en la seua gira. A més a més, la meua partida era el més prudent: a Dijon, bé que prou lluny d’Angers, podia ser fàcilment localitzat pels oficials del Royale-Cravate, que encara no havien perdut les ganes d’apallissar-me i venjar la mort del seu malaurat company.

De seguida vaig descobrir que els interessos dels meus nous amics no es circumscrivien als misteris de les ciències naturals, sinó que la seua curiositat era molt més àmplia. Mentre que Hickman era un veritable entès en art, un erudit de la pintura italiana, el jove duc –que era quatre anys més jove que jo–, tenia un interès veritablement extraordinari per les llengües llatines. Des de novembre de 1730 fins a maig de 1731 vaig viatjar amb aquells amics per Nantes, Bordeus, Tolosa i Montpeller, lliurant-nos a tots els plaers i les dissipacions propis de l’existència. En aquest sentit, el duc mantenia la teoria que per a aprendre bé l’idioma d’un país calia estar amb el major nombre de dones indígenes possible. En canvi, el ventrellut i vividor Hickman, que tenia el desagradable costum de fumar tothora, emprava els seus amplis coneixements d’art per a traficar amb pintura i d’aquesta manera pagar-se els seus vicis, que comprenien gran part de les prostitutes de França. Sí, ja ho sé, probablement no era la millor companyia per a un jove i ambiciós naturalista de vint-i-quatre anys. Però quantes voltes he recordat aquelles joves de Tolosa, de bellesa mediterrània inigualable! Vaig conèixer tantes dones boniques durant aquells dies!

En qualsevol cas, aquest meu interès envers el bell sexe és una vella qüestió de família. La meua mare va morir l’any 1732, mentre jo era a Roma amb el duc de Kingston, i vaig acudir –bé que amb el retard inevitable– al seu funeral. La mort de ma mare va produir en el meu ànim un trasbalsament indescriptible, un dolor pregon com mai no havia experimentat. Aquell mateix any el meu pare es va enamorar d’una jove de vint-i-dos anys, Antoinette Nadault, que transportava una mirada plàcida i virginal, de naturalesa més aviat bovina, però que en el meu pare va disparar no sé quin ressort priàptic irreductible. El vaig combatre amb totes les meues forces, però amb escàs èxit, tal era la magnitud de l’esdeveniment i la resistència del ressort estimulat. Potser us sorprendrà que tracte aquest assumpte familiar amb tanta frivolitat, però en aquell moment l’actitud del meu pare em semblava una forma més d’infantilisme, una irresponsabilitat de la qual depenia econòmicament: si el meu pare es casava de nou podria perdre tota la fortuna de la meua mare. Malauradament, vaig haver de recórrer als tribunals, i per sort vaig obtenir la lliure disposició dels diners materns; però aquest problema familiar em va marcar profundament, per tal com va produir entre el meu pare i jo un inevitable allunyament, que ha durat anys i anys. Per això sempre he trobat a faltar aquest amor patern que Diderot defineix com un dels més poderosos afectes de l’home.

Finalment vaig arribar a un acord amb el meu pare, que em va cedir les terres de Buffon, així com la casa de Montbard, a canvi d’una bona pensió. Tanmateix, no em vaig instal·lar de seguida a Montbard, on volia retirar-me per dedicar-me plenament a l’estudi; abans necessitava fer els contactes adequats a París per a poder accedir al que des de feia un anys era el meu somni: l’Acadèmia de Ciències.»

(Del llibre Les confidències del comte de Buffon)

* * *

«Ningú pot negar que les coses que satisfan la intel·ligència no són sempre preades i buscades per la massa» era una frase de Miquel Àngel que agradava especialment a l’autor del Werther. Sempre he pensat que Goethe es creia el Buonarroti de la literatura: el poeta que rescataria definitivament de l’oblit el classicisme dels teatres grecs. I per això el Werther, aquella obra de joventut, li era especialment incòmoda, perquè no era fruit de la seua lectura dels clàssics, sinó tan sols dels imperatius més innats del seu cor. En diverses ocasions em va assegurar que les seues obres no podrien esdevenir mai populars, que no estaven escrites per a la massa, sinó tot el contrari, per a éssers humans individualitzats que gaudien amb temes semblants. Llavors el contradeia i li posava l’exemple del Werther, que semblava molestar-lo. Mai no he conegut una glòria tan poc desitjada: el preocupava la influència que estava tenint aquell llibre entre la joventut. Recordava amb especial dolor el cas de la jove Christel de Lassberg, que creient-se abandonada pel seu promès va decidir suïcidar-se al riu Ilm de Weimar, i quan la trobaren portava a la butxaca un exemplar del Werther. Els familiars de la jove de seguida acusaren Goethe d’haver-la induït al suïcidi. Una altra vegada el meu amic hagué de fer un viatge a una localitat veïna per a calmar personalment un hipocondríac al qual la lectura del Werther havia acabat de tornar boig. Goethe sempre que parlava de tot això romania seriós i enquimerat durant una bona estona, com si evoqués tots aquells episodis de la seua vida.

Durant aquells matins al meu estudi també discutíem el paper que havien de jugar l’escriptor i l’artista en la societat. Goethe era més aviat pessimista, i recitava uns versos eloqüents de Lessing:

Un Klopstock, ¿qui no el lloarà?
Però ¿el llegeix algú? –No.
Doncs volem que ens enaltesquen menys
i que ens llegesquen amb més ganes.

–¿I qui llegeix ara Lessing, estimat Tischbein? –preguntava amb l’aire derrotat, aclaparat i depressiu–. ¿Qui llegeix el Laocoont, que tanta influència va tindre sobre tots nosaltres?… És cert que Klopstock és avorridíssim, i que quan es llegeix a un públic la Messiada cal despertar-lo als pocs minuts a bastonades. Però, ¿qui llegeix Wieland, Gessner, Bodmer…? I és que hauríem d’entendre que igual que en l’art no busquem un romanç o una història, de vegades tampoc cal buscar-lo en la literatura, sinó tan sols aspirar a descobrir una nova forma d’exposar la realitat i gaudir amb l’habilitat estilística de l’escriptor.»

(Del llibre El secret de Goethe)

* * *

«Va sentir por quan va entreveure l’ombra fosca de París allargant-se per les ribes del Sena. Havien passat quasi trenta anys de de l’última visita. Trenta anys sense reveure la seua ciutat de naixença. Que estrany, sentia por, però por de la desil·lusió, que els records no s’ajustaren ja a la realitat, una mena de vergonya, d’aprensió, d’esborronament indefinible. Entre aquells carrers, entre aquella massa d’edificis, hi havia els seus vells amics, però també els records més pregons, la vida familiar, el col·legi dels jesuïtes, els seus primers passos literaris, els primers amors. La Comédie, l’Òpera, els cafès, en aquella massa d’edificis entre grisencs i blavencs s’hi trobava el cos compacte d’una part de la seua vida, i tornar era com endinsar-se en una estança que no hem obert des de fa anys i panys, però que sabem que conté parts preuades i íntimes de la nostra existència, algunes fins i tot noves i desconegudes, bocins valuosos de vida que ens havien negat, que ens havien segrestat, i que, de sobte, per les circumstàncies inescrutables que guien els passos dels homes, podem recuperar, reviure, revisitar. Por, va sentir por, quina necessitat tenia ell d’encarar-se amb aquell tropell de memòries, amb aquell abisme del passat! Quina necessitat tenia d’exposar-se, de ser centre d’atenció, de recuperar tantes coses mig oblidades quan estava a un pas de la mort i ja de poc li servia, perquè a un pas de la mort tot allò són ornaments i fatus innecessaris. Montaigne escriu que és dolorós detenir-se en un lloc on tot el que albira la nostra visita ens commou i afecta. I no hi havia a París ni un sol racó que no fóra corprenedorament evocador, fins i tot les novetats tenien la seua part amarga, perquè parlaven de cases destruïdes, de racons perduts, de carrers transformats, de moments esborrats per sempre. No havia dit, al seu amic el duc de Richelieu, que la vida a París el mataria en vuit dies? Arribant ja detectava aquella trepidació, aquell estat febril, excitat, de la gran urbs; ja olorava els seus carrerons, les seues tavernes, la vida nocturna, l’agror mordent dels molls, la gernació enxubada, confusa i indestriable, la pleballa voraç i egoista: aquell rebombori de l’activitat humana, i també aquella necessitat impel·lent d’anar sempre amb presses tot i que res no urgeix, malgrat que un siga totalment lliure del seu temps, l’avidesa atordidora de la Gran Ciutat, epicentre de la civilització, on tan sols bruela l’ambició –què és la pressa sinó la manifestació més clara de la cobdícia?

Poc abans d’arribar a París, en l’última part del trajecte, s’havia trencat l’eix de la carrossa, afortunadament sense conseqüències greus. Però no havia pogut evitar sentir un estremiment, com si aquell accident uns pocs quilòmetres abans d’arribar al destí, al punt final del trajecte, fóra una mena de presagi, tinguera algun sentit ocult. No, ell havia combatut tota la vida la superstició, no es deixaria ara influenciar per aquestes circumstàncies, ni traure pronòstics endevinaires. Al capdavall, tot al llarg del viatge havia anat recollint l’estima dels francesos: a Nantua, a Senecy, a Joigny… Persones distingides havien anat a visitar-lo en cadascuna de les seues etapes; altres havien pagat els criats dels hostals perquè deixaren la seua porta mig oberta i poder veure’l un moment; fins i tot, a Dijon, alguns estudiants s’havien vestit de criat per poder servir-lo a taula, per poder intercanviar algunes paraules amb el vell patriarca de Ferney.»

(Del llibre El retorn de Voltaire)

* * *

El cinquè dia de sega, el capità Maximino Mata va aparèixer al mas, seguit pels seus homes. Al grup s’hi havia afegit un nou guàrdia civil, molt jovenet, de nom Julián Torregrossa. També anava amb ells Ferroviari, vestit com un més, amb l’hule del tricorni molt brillant. S’entaularen de seguida, i s’acabaren tot el perol i uns colomins farcits que ma mare havia preparat per a celebrar la collita del blat. Ferroviari no va creuar ni una sola paraula amb la meua germana Teresa, jo diria que ni es varen mirar. Per un moment vaig pensar que estava tan penedit del seu comportament, de la seua traïdoria, que no s’atrevia a enfrontar-se amb ella. El silenci era dens, tansols alterat per les ocurrències d’Alejandro, un dels civils de primera: la presència de la meua germana li esperonava la llengua i estava loquaç i animat com mai. El sometent Pelut havia anat al seu mas a dinar, perquè feia un parell de dies que no parava per casa.

Però abans de marxar li havia dit a ma mare:
—Bela, la seua filla està més pita que mai! Recorde allò que li vaig proposar! La meua oferta segueix en peu. I ara encara més.

Ma mare fins aquell moment no va capir com es podia complicar tot amb l’arribada dels nouvinguts. Quan els havia vist arribar pel camí del mas tan sols havia dit, en veu baixa, per a ella, «Mecàgon déna, els civils!», i de seguida s’havia ficat en la cuina. Però la mirada de Pelut cobejava moltes coses, i Ferroviari era present quan li va dir allò i altres comentaris que no vaig sentir bé. Els ànims estaven molt encesos, es notava en l’ambient la tensió que desperta la desesperació i el desig amorós. Els ulls de cristall de Pelut semblaven encara més transparents, i el gest de Ferroviari era esquerp i contingut, denotava una calma tensa.

(Del llibre La sega)