Poesia Crítica literària o assaig Traduccions realitzades per l'autor/a Estudis sobre l'autor/autora

Miquel Dolç i Dolç

1912-1994

Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912 – Madrid, 1994). Poeta, crític, traductor i llatinista.

De família camperola, cursa estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília i, de retorn a Mallorca, estudia batxillerat a l’Institut de Palma. El 1942 es llicencia en filologia a Barcelona i el 1951 es doctora a Madrid amb Hispania y Marcial (1953). L’obra poètica de Miquel Dolç comença amb El somni encetat (1943), i Ofrena de sonets (1946). Les obres Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962) i Imago mundi (1972) configuren el gran gruix del corpus poètic de l’autor. L’ombra que s’allarga (1984), és un recull de poemes sobre Santa Maria del Camí. L’obra poètica de l’autor es tanca amb Sàtires i epigrames (1994).

Com a crític literari escriu obres com El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d’avaluació (1983) o Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994). Té una gran importància la seva tasca com a traductor al català dels clàssics llatins i, així, tradueix l’obra de Virigili, els Annals de Tàcit, les Sàtires de Persi, els Epigrames de Marcial i els Amors d’Ovidi. Per la traducció de De la natura, de Lucreci, obté, l’any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i per les Confessions, d’Agustí d’Hipona, el Premi Crítica Serra d’Or de traducció en prosa del 1990. El 1983 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970).

Pàgina elaborada per Toni Terrades per a l’AELC.
Documentació: Toni Terrades.
Fotografies: © Obra Cultural Balear i L’ombra que s’allarga. Santa Maria del Camí: Edicions de l’Ajuntament, 1984.

Castellano

Castellano

Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912 – Madrid, 1994). Poeta, crítico, traductor y latinista.

De familia campesina, cursa estudios eclesiásticos en Roma y Sicilia y, de vuelta a Mallorca, estudia bachillerato en el Instituto de Palma. En 1942 se licencia en filología en Barcelona y en 1951 se doctora en Madrid con Hispania y Marcial (1953). La obra poética de Miquel Dolç empieza con El somni encetat (1943), y Ofrena de sonets (1946). Las obras Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958), Flama (1962) y Imago mundi (1972) configuran el gran grueso del corpus poético del autor. L’ombra que s’allarga (1984), es un libro de poemas sobre Santa Maria del Camí. La obra poética del autor se cierra con Sàtires i epigrames (1994).

Como crítico literario escribe obras como El color en la poesia de Costa i Llobera (1953), Virgili i nosaltres (1958), Retorno a la Roma clásica (1972), Intent d’avaluació (1983) o Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1994). Tiene una gran importancia su trabajo como traductor al catalán de los clásicos latinos y traduce la obra de Virigilio y obras de Tácito, de Persio, de Marcial y de Ovidio. Con la traducción de De la natura, de Lucrecio, obtiene, en 1987, el Premio de traducción del Ministerio de Cultura y por las Confessions, de Agustín de Hipona, el Premio Crítica Serra d’Or de traducción en prosa de 1990. En 1983 le conceden la «Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya». Fue profesor de la Maioricensis Schola Lullistica (1951), miembro del consejo directivo de la Fundació Bernat Metge (1960), miembro correspondiente del Institut d’Estudis Catalans (1961) y de la Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970).

Página elaborada por Toni Terrades para la AELC.
Documentación: Toni Terrades.
Fotografías: © Obra Cultural Balear y L’ombra que s’allarga. Santa Maria del Camí: Edicions de l’Ajuntament, 1984.

English

Miquel Dolç English

Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912 – Madrid, 1994) was a poet, critic, translator and Latin scholar.

Born into a farming family, he completed his Ecclesiastical Studies in Rome and Sicily and, after his return to Mallorca, he completed his secondary schooling at the Palma High School. In 1942 he obtained a degree in Philology in Barcelona and was subsequently awarded a doctorate in Madrid, for which he wrote a thesis titled Hispania y Marcial (Hispania and Martial, 1953). The poetic works of Miquel Dolç begin with El somni encetat (Dream Begun, 1943) and Ofrena de sonets (Offering of Sonnets, 1946). The works Elegies de guerra (War Elegies, 1948), Petites elegies (Small Elegies, 1958), Flama (Flame, 1962) and Imago mundi (1972) make up the greater part of his poetic oeuvre. L’ombra que s’allarga (The Lengthening Shadow, 1984) is a collection of poems on his hometown, Santa Maria del Camí. His final collection of poems was Sàtires i epigrames (Satires and Epigrams, 1994).

As a literary critic he published books like El color en la poesia de Costa i Llobera (Colour in the Poetry of Costa i Llobera, 1953), Virgili i nosaltres (Virgil and Us, 1958), Retorno a la Roma clásica (Return to Classical Rome, 1972), Intent d’avaluació (Attempt at Evaluation,1983), and Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Studies in Literary Criticism: From Ramon Llull to Bartomeu Rosselló-Pòrcel, 1994). His work as a translator of the Latin classics into Catalan was very important and included his versions of works by Virgil and Ovid, Tacitus’ Annals, the Satires of Persius, and the Epigrams of Martial. In 1987, he was awarded the Ministry of Culture’s Translation Prize for his rendering of Lucretius’ On the Nature of Things, while he also received the Serra d’Or Critics’ Prose Translation Prize in 1990 for his Catalan version of Saint Augustine’s Confessions. He was awarded the Creu de Sant Jordi (Saint George Cross) of the Generalitat (Government) of Catalonia in 1983.

Miquel Dolç was a teacher at the Maioricensis Schola Lullistica (1951), a member of the board of governors of the Bernat Metge Foundation (1960), and a correspondent member of the Institut d’Estudis Catalans (Institute of Catalan Studies – 1961) and of the Acadèmia de Bones Lletres (Academy of Belles Lletres) of Barcelona (1970).

Web page: Toni Terrades for AELC.
Documentation: Toni Terrades.
Photographs: © Obra Cultural Balear and L’ombra que s’allarga. Santa Maria del Camí: Edicions de l’Ajuntament, 1984.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Miquel Dolç i Dolç neix a Santa Maria del Camí, a Mallorca, el 4 de desembre de 1912.

Provinent de família camperola, cursa estudis eclesiàstics a Roma i a Sicília i, de retorn a Mallorca, estudia batxillerat a l’Institut de Palma. Durant els anys de la Guerra Civil exerceix com a intèrpret de l’exèrcit italià. L’any 1942 es llicencia en filologia a Barcelona i el 1951 es doctora a Madrid amb Hispania y Marcial (1953). Entre els anys 1943 i 1955 va ser catedràtic de llengua i literatura llatina a l’Institut d’Osca. Durant aquests anys escriu diversos llibres de text per a l’ensenyament del llatí i comença la col·laboració amb la Fundació Bernat Metge. Entre 1955 i 1957 és catedràtic de filologia llatina a la universitat de Sevilla i, entre el 1957 i el 1968 a la universitat de València, de la qual també en fou degà, de 1965 a 1968, de la facultat de Filosofia i Lletres. Entre 1968 i 1982 va ser, encara, catedràtic a l’Autònoma de Madrid, on també en fou degà de la Facultat de Filosofia i Lletres.

L’extensa producció literària de Miquel Dolç comprèn obres de crítica literària, de poesia i, també, la traducció dels clàssics llatins a la llengua catalana. Com a poeta, la seva obra comença amb El somni encetat, publicat l’any 1943, i Ofrena de sonets, del 1946. Les obres Elegies de guerra, que apareix l’any 1948, Petites elegies, del 1958, Flama, de l’any 1962, i Imago mundi, publicada més endavant, el 1972, configuren el gran gruix del corpus poètic de l’autor. L’ombra que s’allarga, és un recull de poemes sobre el seu poble, Santa Maria del Camí, que és on es va editar l’obra l’any 1984. L’obra poètica es tanca amb Sàtires i epigrames, del 1994.

Com a crític literari i investigador la seva tasca també és important i, així, escriu obres com El color en la poesia de Costa i Llobera, del 1953; Virgili i nosaltres, publicada l’any 1958; Retorno a la Roma clásica, del 1972; Intent d’avaluació (1983) o els Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, aparegut el 1994. La feina de crític també queda reflectida en la gran quantitat d’articles que publica a una gran diversitat de diaris i revistes, com Arbor, Revista de Ideas Estéticas, Revista de Estudios Políticos, Escorial, Estudios Clásicos, El Español, Archivo Español de Arqueología y Ateneo, de Madrid; La Almudaina, Diario de Mallorca i Lluc, a Mallorca; La Vanguardia, Destino, Serra d’Or o Estudis Romànics, a Barcelona; Universidad, Pirineos i Caesaraugusta, de Saragossa i Argensola, a Osca.

El vessant de traductor de Miquel Dolç és molt rellevant per la traducció al català dels clàssics llatins, una feina que va desenvolupar, en gran part, a la Fundació Bernat Metge. D’aquesta manera, tradueix l’obra de Virigili, els Annals de Tàcit, les Sàtires de Persi, els Epigrames de Marcial i els Amors d’Ovidi. També cal destacar la traducció de l’obra De la natura, de Lucreci, per la qual obté, l’any 1987, el Premi de traducció del Ministerio de Cultura i de les Confessions, d’Agustí d’Hipona, traducció que li val el Premi Crítica Serra d’Or de traducció en prosa del 1990.

És un dels fundadors de l’Instituto de Estudis Oscenses i director de la revista Argensola, va ser professor de la Maioricensis Schola Lullistica, l’any 1951, membre del consell directiu de la Fundació Bernat Metge (1960), membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1961) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1970). També obté els premis Alfons de Bonany de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1954, el Fastenrath de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1961, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, l’any 1983. Entre els anys 1988 i 1994 és director general de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Miquel Dolç mor a Madrid el 27 de desembre de 1994. El 1993 és proclamat fill il·lustre de Santa Maria del Camí i, pòstumament, és nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València i per la Universitat de les Illes Balears, els anys 1995 i 1996 respectivament. El 1999, també rep, a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Miquel Dolç, el 8 de setembre de 1968, llegint a la plaça de la vila de Santa Maria del Camí.
Miquel Dolç, el 8 de setembre de 1968, llegint a la plaça de la vila de Santa Maria del Camí.
Portada de Petites elegies, amb dedicatòria de l'autor a Josep Carner.
Portada de Petites elegies, amb dedicatòria de l'autor a Josep Carner.
Coberta de l'obra El color en la poesia de Costa i Llobera.
Coberta de l'obra El color en la poesia de Costa i Llobera.

Premis

  • Premi Alfons de Bonany de l’Institut d’Estudis Catalans (1954).
  • Premi Fastenrath de l’Ajuntament de Barcelona (1961).
  • Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1983).
  • Premi de traducció del Ministerio de Cultura (1987): De la natura, de Lucreci.
  • Premi Crítica Serra d’Or de traducció en prosa (1990): Les confessions, d’Agustí d’Hipona.
  • Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (1999) [títol pòstum].

    • Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

    Aquest llibre recull un seguit d’estudis del professor, crític i poeta Miquel Dolç, referits tots a literatura catalana. El lector hi trobarà uns treballs escrits amb erudició, amb rigor i amb intel·ligència sobre Ramon Llull, Ausiàs March, Bernat Metge i Roís de Corella; sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, i sobre tres poetes contemporanis: Tomàs Garcés, Agustí Bartra i B. Rosselló-Pòrcel. Ha tingut cura de l’edició d’aquest llibre M. del Carme Bosch, professora de la Universitat de les Illes Balears, que hi ha afegit una introducció extensa.

    Coberta del llibre Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
    Coberta del llibre Estudis de crítica literària: de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

    Vincles

    Comentaris d'obra

    Sens dubte, Miquel Dolç, l’il·lustre traductor de Marcial, coincideix i ha coincidit sempre amb el poeta de Bílbilis en el desig de «poder conrear un camp propi». En atansar-se a la resplendor d’aquesta Flama, el lector advertirà com Dolç realitza el seu propòsit d’una manera inspirada i honesta. Per l’ampli moviment dels versos, per la tria i la musicalitat de les paraules, Miquel Dolç ens invita a entrar al seu clos amable i a escoltar tranquil·lament la seva veu. És una veu que canta un noble i viril amor. I amb la melodia ens arriba a poc a poc tot el que el poeta ha vist i ha donat, ara per a ell més viu i més seu, en un recobrament màgic que és alhora una conquesta del seu esforç.

    Aquest càntic llarg i sostingut, fet de tantes hores plenes, de tanta humaníssima intimitat, ens serà ofert generosament per Dolç, un cop admesos al seu secret jardí. […]

    Nitidesa, suau silenci, beatitud, difícil calma: heus aquí l’atmosfera que de mica en mica ens encercla, en avançar per aquest camp ben cultivat. Un aire lleu ens envolta, vingut de la petita pàtria de Miquel Dolç, benigna i quieta enmig del mar. Goethe, en alguna banda, diu que l’home només sent el medi en què ha nascut. Sense haver d’examinar ara l’exactitud d’aquesta dita, no hi ha pas dubte que ens és sempre aparent, a l’obra de Dolç, amb el seu prestigi enorme, la lluminosa illa que el va bressolar.

    (Salvador Espriu: Del «Pròleg» a Flama. Barcelona: Els llibres de l’Óssa Menor, 1962, p. 9-11)
     

    * * *
     

    L’obra de Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, Mallorca, 1912-Madrid, 1994) dedicada a la crítica literària i a l’estudi de la literatura catalana pràcticament ha romàs dispersa en les diverses publicacions on va aparèixer. Només l’any 1983 va recollir alguns dels seus pròlegs, dedicats tant a autors catalans com estrangers, a Intent d’avaluació. En l’«Advertiment» inicial d’aquest llibre, Miquel Dolç potser ens donava l’explicació del poc interès que sembla haver tingut a l’hora de reunir tot el seu treball dispers: pròlegs i introduccions, articles a revistes especialitzades i a periòdics (des del diari palmesà La Almudaina, durant la postguerra, a La Vanguardia) i, fins i tot, conferències i parlaments, que amb freqüència solen tenir una vida molt mes efímera. Allà Miquel Dolç es referia al caràcter provisional o improvisat que sovint té aquesta mena d’escrits i hi defensava la llibertat del crític davant els compromisos i les pressions personals i professionals. L’obsessió per la perfeccó i per l’exactitud i l’equilibri dels judicis emesos explica una certa reticència a recollir uns escrits que considerava fruit de les circumstàncies. A Intent d’avaluació, tot i que recopilàs escrits sobre escriptors més propers, ja hi havia la presència dels clàssics contemporanis (com Paul Valéry, J. E. Martínez Ferrando o l’Arxiduc Lluís Salvador). Tanmateix, a Estudis de crítica literària s’arrepleguen només treballs especialitzats –la selecció dels quals encara va poder ésser supervisada per Miquel Dolç–, que abasten tant autors del nostre passat com clàssics contemporanis.

    (Pere Rosselló Bover: «Miquel Dolç: Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel«. Llengua & Literatura (Barcelona), núm. 7, 1996, p. 490-493)
     

    * * *
     

    Miquel Dolç, tot i esser un bon crític literari, no és només un crític literari. En ell conflueixen les facetes de traductor, poeta, crític i professor. Per això, en la tasca del crític trobam característiques inherents a les altres activitats. Així, l’erudició i el bagatge cultural que mostra poden derivar-se de l’ofici de traductor, que obliga a manejar molts de fils alhora i no sols els purament tècnics de dues llengües. Pensem, a més, que és fonamentalment traductor dels clàssics llatins, en conseqüència és un historiador i investigador magnífic de la cultura antiga, cosa que compagina amb la informació i divulgació de la cultura dels nostres dies, assolint una perfecta harmonia entre ambdues. L’ordre, l’exhaustivitat, la lucidesa d’exposició, manifestats en l’anàlisi o la síntesi; l’afany de claretat, expressat en més d’una ocasió amb paraules idèntiques: «cal dir», «cal precisar»; els apartats en què sol dividir els seus estudis; les suggerències plantejades perquè algú les aprofundesqui en una tesi, deriven sobretot de la condició de professor, que obliga el subjecte a aquesta ascesi per tal de fer-se entendre per un alumnat canviant i dispar. L’estil acurat, consistent en un llenguatge extret del català central en la fonètica i la morfologia, mallorquí de vegades en el lèxic, la minuciositat, el perfeccionisme i el rigor emprats, ens diuen la labor de traductor i de poeta d’un Dolç alliçonat per Carles Riba en aquest aspecte.

    (Maria del Carme Bosch: «Introducció» a Estudis de crítica literària. De Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1994, p. 5-6)

     

    Portada del llibre <i>Flama</i>.
    Portada del llibre Flama.
    Coberta del llibre <i>Sàtires i epigrames</i>.
    Coberta del llibre Sàtires i epigrames.

    Antologia

    I

    ELS COLORS

    Observem prèviament que en aquest estudi prenem la paraula color no en el sentit tonal, és a dir, d’efecte lumínic, produït pel contrast –tan grat a Miquel Costa i Llobera– de llum i d’ombra, sinó en el sentit cromàtic; examinem la poesia de Costa en allò que pot despertar en nosaltres una impressió colorista, no una impressió plàstica, racional, encara que en alguna ocasió no defugim tampoc aquesta interpretació. Les valoracions cromàtiques, doncs, de la seva poesia són considerades ací com a matèria literària i estilística, amb les seves realitats corpòries, amb els seus sentits estrictes i independents, que, en fondre’s amb el món complex dels altres aspectes i dels altres temes de l’obra del poeta, creen l’essència del seu art. 

    D’altra banda, no situem el concepte de color sota el signe d’una rígida concepció tècnica o científica. És sabut que la primera dificultat que s’experimenta per a anomenar correctament els colors prové de llur mateixa indeterminació. Els colors primaris o fonamentals (blau, vermell, groc) estan subjectes a tres tipus de variacions, és a dir, a tres dimensions; la qualitat, que produeix els diversos matisos de transició, sovint difícils de determinar (ex. groc ataronjat=»groc envermellit»); la intensitat o grau d’energia derivada, segons les tintes, de la lluminositat (ex. groc pàl·lid=»groc poc vibrant»); la saturació, inversament proporcional a la quantitat de blanc que conté un color, que amb les seves variacions dóna lloc als tons (ex. groc clar=»groc tirant a blanc»). Aquestes variacions, evidentment, degut a la subtilesa dels conceptes que impliquen, no poden ésser apreciades per tothom. D’on, els noms confosos i relatius amb què popularment se solen designar els diferents tipus de variacions -color de xocolata, de cafè amb llet, d’ametlla, de pa torrat, de taronja, de llimona, de cel, etc.-, encara que cada un d’ells pot tenir, en rigor, la seva expressió justa en el cercle científic dels colors.

    (El color en la poesia de Miquel Costa i Llobera. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1953, p. 4)

    * * *

    VEL I VENT

    No són cabells. Són núvols odorants,
    garba, cascada, aurora,
    els teus cabells dintre les meves mans.

    Si es fan escàpols en la llum sonora,
    em meravella aquest translúcid vel
    que entre Tu i jo s’arbora,

    acostant més encara el nostre anhel:
    ara, poruc, s’amollaria,
    ara es deplega, gloriós, rebel.

    Tanta llum irradia
    el rostre teu, entre els cabells absort,
    que rosella en camp d’or hom el creuria.

    Joiell viu en la carn del meu record!
    No seràs per a mi recer ni altura,
    ni per a Tu jo seré port.

    Pel teu cap, messa ja madura,
    més que no ala d’oratjol d’estiu
    que adés et bressa, adés s’atura,

    seré vent desbridat: de viu en viu
    m’enduré tes espigues, rica presa,
    per llançar-les al sol que en mi reviu…

    Oh escamp fecund sobre la jovenesa!

    («Vel i vent», dins de Flama. Barcelona: Els llibres de l’Óssa Menor, 1962, p. 21)

    * * *

    EN LA MORT DE MARILYN MONROE

    ¿No hi hagué un àngel més que els altres fort
    per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,
    que un mercadeig infame de guineus
    ultratjà i exalçà fins a un deliri
    d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust
    ens ha deixat de llot i d’alga
    el teu inútil acte impietós,
    que t’ha fet sols un número de cripta!
    Tu, l’escultura, pols avui,
    pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos
    admiratius. Sense conèixer els jocs
    ni els lleures infantívols, et llançares,
    tu, la dumb Monde, víctima innocent,
    cap a l’enorme trampa de la vida.

    I et fou la trampa com un circ golut,
    però desert, enmig d’un públic àvid
    d’enviliments. Avui, dels milions
    de llops que atreia el teu tumult d’imatges,
    i qui per a tu tindrà un esquitx
    de la infinita pietat que ens feies?

    Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons
    d’aquest progrés de coca-cola
    i de desvari nuclear, que encén,
    delint els vells, cent mòduls nous, que jutja
    més viril el barbut, que confon l’art
    amb la publicitat a tant la lletra
    i amb el tòrax florit! Estem sadolls
    de fang i de mentides,
    i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys
    pel passadís de vori,
    duent al puny l’auricular
    per enviar-nos des de l’altra riba…
    í,què: l’esperança, el pànic, el no-res?
    Ai, dea sense entranyes!

    (Poema «En la mort de Marilyn Monroe», dins del llibre Imago mundi. Palma: Moll, 1973, p. 29-30)