CXXL
«Com en Roger de Llúria, almirall del rei En Pere d’Aragó e de Secília, preïcà a les sues gents de la sua armada
Quan l’almirall viu tanta bella companya e tan bé armada, fo molt alegre, cor tan bé eren aparellats; e dix-llur així:
–Barons: vostre senyor lo rei d’Aragó e de Sicília nós no sabem pas si és en Aragó, o en Catalunya, o en Navarra; mas on ell sia, nós som ací per ell. E sabets que anc la sua senyera no fo vençuda, ne tornà atràs, ne farà ja. Aquesta gràcia li ha Déus atorgada per ço cor molts treballs ha soferts per créixer la fe de Jesucrist. E dic-vos açò, per tal que siats ben aparellats; que ans que sien dotze jorns passats, haurem haüda una gran batalla, mas ab l’ajuda de Déu nós la vencerem. Per què cascú estia ab ferm cor e ab bo, e no s’esperda de res; que anc nulls hòmens no gasayaren tant com nós farem. E devets saber que a Nàpols ha trenta galees armades que el príncep ha fetes armar, e deven-ne venir de Proença trenta, en les quals deu venir lo rei Carles, e el cumó de Pisa deu-li’n lliurar deu armades e aparellades; e així seran setanta cors de galees. Mas jo veig les nostres galees tan bé aparellades e ab tan noble companya, que per cent galees d’altres gents nós no devem girar, ans en tot lloc on nós les sapiam les devem anar requerre.
A aquestes paraules s’escridaren totes les gents de les galees e dixeren en altes vous:
–Anem! anem lla on sien! Que totes són nostres ab l’ajuda de Déu!
CXXII
Com lo príncep, fill del rei Carles, féu armar a Nàpols vint-e-huit galeres e d’altres llenys
Ab tant tota l’armada se partí d’aquell lloc e costejaren tota la Calàbria tro a un cap qui és prop de Salern. E el príncep adoncs era en la ciutat de Nàpols e hac sabudes noves que l’armada del rei d’Aragó e de Sicília venia vers Nàpols e que era en les encontrades de Principat; e sobre açò tramès-hi un lleny armat d’un genovès qui havia nom Navarre per saber si era veritat e per escosir quantes galees eren. Mas les galees, quan hagren passat lo cap de Salern, anaven tant justades, que el lleny armat no les poc bé escosir, que no li fo semblant que fossen pus de vint galees e d’altres llenys sotils; e puis tornà-se’n a Nàpols. E el senyor del lleny armat anà davant lo príncep, e el príncep demanà’l de noves de l’armada del rei d’Aragó, si l’havia vista, ne quantes galees eren. E el genovès dix-li:
–Sènyer, nós havem vista l’armada prop lo cap de Salern, e són tro a vint galees, e d’altres llenys sotils tro a deu; e vós, sènyer, fets aparellar aquestes vint-e-huit galees qui són ací en Nàpols, que jo faç bé comte que ab aquest meu lleny armat, qui és de seixanta rems, desbarataré totes les barques e llenys sotils, e les vuint-e-huit galees nostres desbarataran les llurs vint.
–Certes –ço dix lo príncep, vós deïts bé.
Ab tant lo príncep féu manament a son almirall que faés armar les galees e aparellar als mills que pogués, e l’almirall féu-ho aitantost, així con lo príncep li ho hac manat. Mas les gents de Nàpols no volien entrar volenters en les galees.
CXXIII
Com l’almirall del rei d’Aragó hac consell ab sa gent, qual via faessen.
Quan l’armada del rei d’Aragó e de Sicília fo partida del cap de Salern, féu la via d’una illa qui és assats prop de Nàpols, qui a nom Capri, e aquí tota l’armada s’aturà tota la nuit. E l’almirall hac de consell ab la gent de l’armada, que al matí que faessen la via de Baia, d’un port qui és dellà Nàpols; e si l’armada de Nàpols llur eixia, que es combatessen ab ells, e si no els eixia, que es mesessen en mar, e que faessen semblant que se n’anassen verç Sicília e puis de nuit que fessen la via d’una illa qui ha nom Ponsa, qui és assats prop de Gaieta, e aquí que esperassen l’armada de Proença e de Pisa e que es combatessen ab ella.
CXXIV
Com l’armada del rei d’Aragó passà denant Nàpols, e açò fo al mes de juny, en l’any 1284.
Quan venc l’endemà matí que hagren haüt aquest consell e tuit lo tengren per bo, partiren-se d’aquí e passaren davant Nàpols. E l’armada de Nàpols no els eixí, que les gents no es volien recollir ne entrar en les galees, e deïen que si el príncep no hi entrava ab de sos cavallers, que ja no hi entrarien. E les galees del rei d’Aragó e de Sicília, qui viuren que l’armada de Nàpols no els eixia, meseren-se en mar e faeren la via de Sicília. E quan foren fora en mar, l’almirall demanà de consell los còmits e els notxers de les galees e l’altra gent.
–Barons –dix l’almirall, nós havem entès que de Proença vénen trenta galees, e de Pisa deu, e així són quaranta galees. E a Nàpols ha trenta galees armades; e així son setanta galees. Vull saber de vosaltres si ens esperarem tant, tro que sien totes justades e que ens combatam ab totes ensems, o si ens combatrem primerament ab aquestes de Nàpols si ens volen eixir; e creu que sí faran, pus vegen que les anem requerir.
A açò resposeren los còmits, e els notxers e els altres savis hòmens de l’armada:
–Sényer, més nos val primerament combatre ab aquestes trenta galees qui són a Nàpols, que ab l’ajuda de Déu per nient les haurem; e puis combatrem-nos ab les quaranta, quan que vénguen. E així haurem més d’avantatge que si ab totes ensems nos combatíem.
Aquest consell tengren tuit per bo. Sobre açò tota l’armada girà, e faeren la via d’una illeta qui ha nom Nízer, qui és lluny de Nàpols cinc milles vert Baia, e fo mija nuit quan hi foren. Mas abans que hi fossen, encontraren dues galees de gaïtans, que el príncep havia fetes armar a Gaieta, qui anaven a Nàpols; e les galees del rei d’Aragó e de Sicília preseren-les, que no els pogren escapar. E puis compartiren los hòmens per totes les galees, e dels catalans armaren les dues galees, e així foren trenta-sis cors de galees ben armades e d’altres llenys sotils.
Sobre açò l’almirall féu venir una barca armada, de la qual era còmit En Joan Arbert, català, e féu-li manament que se n’anàs a Nàpols e que escosís quantes galees hi havia ne què faïen. Ab tant la barca armada se partí d’aquí e fóu la via de Nàpols, que s’acostà tant a la ciutat, que viu tot ço que feïen; e puis giraren e tornaren-se’n vers Nízer, on era la llur armada. Mas aitantost con ells hagren girat, un lleny armat eixí de Nàpols, qui els hac vists, e mès-los caça; mas sempre se’n tornà, qua hac paor que no hi hagués aguait. E la barca armada anà-se’n a Nízer, e quan fo lla, trobà l’almirall qui hac ja feta desaferrar tota l’armada.
–Sényer –ço dix lo còmit de la barca armada–, a Nàpols ha vuint-e-huit galees e armen-les a gran pressa; e a gran meravella és molta la gent armada qui entra en les galees, que tota la ribera de Nàpols resplandeix així com si era jorn, dels grans llums qui hi són, e dels elms febrits e dels hòmens armats qui es recullen en les galees.
Com l’almirall féu la via de Castellamar
Quan l’almirall hac entès ço que En Joan Arbert hac dit, partí-se d’aquí ab l’armada e fóu la via de Castellamar, qui és dellà de Nàpols vert llevant, tant en obert, que no volc fer la via de Nàpols per tal que el sol no els donàs en la cara. Açò fou lo primer dilluns de juny, en l’any de 1284.
CXXV
Com lo príncep ab sos cavallers muntaren en les sues galeres e feren la via de les galeres del rei d’Aragó
Quan lo príncep viu que les galees del rei d’Aragó e de Sicília passaven davant la ciutat de Nàpols e que demanaven batalla, ell, son cors, tot armat, muntà en una galea e féu manament que tot hom qui son amic fos, que vengués aprés d’ell. Quan los cavallers e els barons qui ab ell eren, e totes les altres gents, viuren que el príncep era recollit en la galea, cascuns, al mills que pogren, recolliren-se en les galees ab llurs armes, tant que totes les galees eren plenes de cavallers e de gents armades, que no en podien pus caber. En la gala en què el príncep era havia molts comtes, e barons honrats e mouts cavallers francès e puleses, tants, que a penes podien caber en la galea. E quan foren tuit recollits, partiren-se de la ciutat de Nàpols ab gran alegre e ab gran gatzara de trombes e d’altres estruments, e faeren la via de les galees del rei d’Aragó e de Sicília.
CXXVI
Com l’almirall del rei d’Aragó féu fer una escala de vint galeres, e les altres féu metre en reraguarda
Quan l’almirall del rei d’Aragó e de Sicília viu que les galees eren eixides de Nàpols e que faïen la llur via, hac molt gran goig. E mès mans a girar, a féu una escala de vint galees, e féu metre les altres en reeguarda, e féu-llur manament que sol no es moguessen ne haguessen cura d’ells, si doncs no veïen que grans ops llur fos; e si veïen que més galees venguessen d’altra part, que donassen per ells e faessen-ho en tal guisa que fos honor de llur senyor e profit d’ells; que ben sabien qual era la llur reemçó: tal solament del morir sens nulla mercè.
CXXVII
Com En Roger de Llúria, almirall del senyor rei d’Aragó, pres lo príncep fill del rei Carles e desbaratà totes ses galeres
Ab tant les galees se foren acostades molt prop les unes de les altres, e l’almirall del rei d’Aragó e de Sicília féu llevar rems a les sues galees, per tal que els ballesters de les sues galees los poguessen colpejar de la llonga, abans que ab ells fossen ajustats. E quan totes les galees foren justades ensems e hagren ferides les unes les altres, la batalla fo molt forts e dura, de llances, e de dards e de pedres e de cairells. E la galea en què el príncep era, anà envestir la galea de l’almirall del rei d’Aragó de llong en llong, e combateren-se sí fortament, que molt era gran feredat de veer tant hom nafrat e mort de colp de llances e de cairells e de colps d’espaes e de costalers. Sí que sells de la galea de l’almirall del rei d’Aragó e de Sicília muntaren moutes vegades en la galea del príncep, que no podien esvair ne anar avant. E a la fi un proer de la galea de l’almirall del rei d’Aragó pres una destral e donà tants cops e’l costat devers proa de la galea del príncep, que esvaí la taula del costat e la trencà; e un durador de Messina gità’s en la mar ab un barrobí e barrinà la galea del príncep bé en sis llocs. E quan la galea prenia lo lats vers la galea de l’almirai del rei d’Aragó, e l’aiga entrava en la galea del príncep, tanta, que les gents qui eren dessota coberta ho dixeren als mariners qui damunt eren; sí que la galea començà a ficar la proa. E els mariners qui viuren que la galea ficava la proa e que tanta aiga havia en la galea, cridaren altes vous:
–Aquesta galea és esfondrada! –Los cavallers francès qui eren en la galea ab lo príncep no entenien què es volia dir ‘esfondrar’, mas quan viuren los mariners gitar en la mar e la galea qui ficà la proa sots aiga, meseren-se dessots en la popa de la galea; e el príncep romàs damunt en la popa de la galea ab gran re de comtes e de barons. E l’almirall del rei d’Aragó, ab gran re de sa companya, saltà en la galea del príncep ab les espaes en les mans, e donaren de grans colps de llong e de través, que no era null hom qui davant llur pogués estar, que no fos mort o nafrat. E l’almirall del príncep, qui havia nom Guillem l’Estendard, més mans a cridar:
–Beils senyor! Ací és lo príncep qui es rent a vós e al rei d’Aragó!
E mantenent l’almirall correc avant e demanà qual era el príncep; el el príncep féu-se avant e donà-li l’espaa, e l’almirall pres-lo per la mà, e trasc-lo de la sua galea e mès-lo en l’altra sua. E els còmits e els barons francès e puleses qui ab ell eren reteren llurs espaes als notxers e als hòmens de la galea de l’almirall, e meseren-los en la galea ab lo príncep ensems. E mantenent la galea del príncep fo plena d’aiga e entrà-se’n a fons ab tota la gent armada qui llaïns era, que no pogueren dar consell.
E les altres galees del príncep foren ja desbaratades e preses, e els hòmens lligats e compartits per galees, cells qui vius foren escapats de la batalla. Mas no en retengren sinó catorze galees, que les altres catorze, quan viuren que no podien més durar la batalla, desllenegaren-se de les altres e giraren la proa vers la ciutat; e puis bateren de rems, e fugiren aitant com pogren, e vengren a la ciutat de Nàpols, qui els era molt prop, e comtaren com llur era esdevengut e con lo príncep era pres ab tota sa gent.
Quan lo príncep fo en la galea de l’almirall e viu que així li era pres, hac gran paor de morir e fo molt esperdut; e no fo meravella. E l’almirall dix-li:
–Sire príncep, si vós volets escapar a mort, fets-me venir la sor de madona la reina, que vós tenits en presó.
–Sire almirall –ço dix lo príncep–, ço serà fet molt tost.
E el príncep manà a un seu cavaller francesc d’aquells qui eren preses, que hi anàs a Sent Salvador de Castellamar, on era, e que dixés a la princesa com li era esdevengut, e que la li tramités. Ab tant lo cavaller muntà en un lleny armat que l’almirall féu venir, e portaren-lo lla on la princesa muller del príncep era. E el cavaller dix-li com llur era edevengut e com lo príncep era pres ab gran re de barons e de cavallers; e si volia que no morís, que li trametés la sor de la reina d’Aragó.
CXXVIII
Com lo príncep fill del rei Carles féu retre a l’almirall del rei d’Aragó la germana de la reina d’Aragó que ell tenia presa
Quan la princesa muller del príncep entès que son marit era pres e que tota la sua armada era desbaratada per les gents del rei d’Aragó, hac tan gran dol en son cor, que mantenent caec en terra esbalaïda, e eixí fors de son seny, e estec gran temps que no parlà e perdé sa color així com si fos morta. Mas les dones e les donzelles qui ab ella eren, la confortaren e la tornaren en son seny als mills que pogren, e li faeren remembrant ço que el príncep havia manat d’aquella dona, que li fos tramesa. Quan la princesa fo tornada en son seny, remembrà-li de son marit lo príncep, e aitantost entrà-se’n en una cambra e féu venir aquella dona qui era sor de la reina d’Aragó e de Sicília; e arnescà-la molt bé de rics vestits e de riques joies que li donà. Puis agenollà’s als peus e dix-li en plorant:
–Bella amiga dolça, ben veets vós que les aventures d’aquest segle són molt grans e meravelloses; que en poca d’hora és hom ric, o en poca d’hora és hom pobre, que perd hom si mateix e tot quan hom ha. Certes, jo us he amada e honrada de mon poder e anc no us fiu res qui us tornàs a pesar ne a enuig. Per Déu vos prec que siats membrant de mon senyor lo príncep, que preguets madona la reina per ell, que no li faça mala presó ne haja per ella negun mal.
–Certes, madona, jo hi faré tot mon poder en servir ell e honrar aitant que pusca, e son molt despagada con la sua noble persona pren dan ne deshonor en re.
Ab tant la sor de la reina d’Aragó e de Sicília pres comiat de la princesa, e el cavaller qui hi era vengut, atresí; e muntaren e’l lleny armat e puis tengren llur via tro lla on l’armada del rei d’Aragó e de Sicília los esperava. E vengren a la galea de l’almirall, on lo príncep era, e la dona muntà en la galea ab gran honor, e aquí fo molt bé servida per l’almirall e per tots los altres.
(De l’edició Barcelona: Edicions 62, 1982)
_0.webp)
