Manuel de Montoliu i de Togores, il·lustre crític i historiador de la literatura, neix a Barcelona, per accident, com ell mateix explica al seu Memorias de infancia y de juventud, el 1877, a un pis de l’actual Plaça Universitat, fill segon de Plàcid de Montoliu i de Sarriera, d’ascendència tarragonina.
Estudia el batxillerat als jesuïtes de Manresa i es doctora brillantment en filosofia i lletres a Madrid el 1903, després de cursar la carrera a Barcelona. El 1908, juntament amb Antoni Griera i Pere Barnils, obté una borsa de la Diputació Provincial de Barcelona per anar a estudiar filologia romànica a Halle (Alemanya), amb els professors Schädel i Suchier. Quan torna a Barcelona, al cap de tres anys, treballa en les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on col·labora en el «Butlletí de Dialectologia Catalana» i edita, amb Pompeu Fabra, el Diccionari Aguiló. El 1920 fa de lector de castellà i català a Hamburg, i el 1925 dirigeix l’Instituto de Filología de la Universitat de Buenos Aires.
Professor de literatura castellana a la Universitat de Barcelona durant molts anys, el 1931 no aconsegueix guanyar les oposicions per a la càtedra corresponent. El 1936 fuig a França, i a partir del 1937 treballa a l’oficina de premsa italiana a Sant Sebastià, òrgan de propaganda feixista durant la guerra civil de 1936-39. El 1943, després de la mort de la seva muller, la violinista Júlia Vidal, ingressa primerament a Montserrat i després a Poblet, però no hi persevera, i el 1945 és elegit assessor de cultura de la Diputació de Tarragona. És també vicepresident del Patronat de Poblet i vicepresident director de l’Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV, que ell mateix contribueix a fundar de manera decisiva el 1951 i del qual és ànima i membre il·lustre fins a l’any de la seva mort.
La seva bibliografia és abundant i de valor desigual. Després d’una primera etapa modernista, en la qual publica poemes i drames (1901-07), es dedica a la crítica literària de signe idealista -inspirada en Karl Vossler- i a l’erudició, més a base d’intuïció que no de rigor, alternada amb treballs divulgatius. Les seves obres més importants són el Manual d’Història crítica de la literatura catalana moderna (1922), Goethe en la literatura catalana (1935), Aribau i la Catalunya del seu temps (1936) o els volums del Breviari Crític (que apleguen els articles que escrivia per a La Veu de Catalunya), apareguts alternadament entre el 1923 i el 1936 i completats després de la seva mort gràcies a la tasca de Francesc Xavier Ricomà i Rosa Maria Ricomà.
La seva obra com a articulista és ingent. Ja de ben jove comença a escriure per diaris com El Poble Català (entre el 1904 i el 1911, on destaca la sèrie d’articles sota el títol genèric de «L’organització dela vida intel·lectual a Alemanya»), La Vanguardia, entre 1911 i 1916 o El Día Gráfico (1916-1919), on escriu una sèrie d’articles sobre Poblet, anomenats «Meditaciones. Un Monasterio «símbolo»». Poblet i Tarragona passen a ser els seus referents més significatius, i de fet al final de la seva vida, escriu també un llibret sobre Tarragona, anomenat Llibre de Tarragona, editat primer a Barcelona el 1953 i reeditat recentment per l’editorial El Mèdol, el 2002.
Entre el 1923 i el 1936 Manuel de Montoliu escriu articles a La Veu de Catalunya, i és d’aquí d’on sorgeixen els volums del Breviari Crític, la publicació dels quals queda estroncada a causa de l’inici de la Guerra Civil i que anys més tard, una vegada mort l’autor, als setanta, editen Francesc Xavier Ricomà i Rosa Maria Ricomà. Durant aquests anys apareixen també de manera esporàdica però ininterrompuda articles a La Prensa de Buenos Aires, entre 1926 i 1940, on destaquen els articles publicats sota el títol genèric de «Hombres y cosas de Cataluña». També escriu per a El Debate de Madrid, entre 1927 i 1931, on destaca la sèrie del 1927 sota el títol genèric de «Pláticas literarias». Ja més endavant, entre el 1941 i el 1951, l’autor publica sobretot pel Diario de Barcelona.
L’obra ingent com a crític literari de Manuel de Montoliu no té parangó. No només escriu diversos articles per aquestes publicacions, sinó que esporàdicament també ho fa per altres publicacions, com ara A, B, C de Madrid (1913), La Ciutat de Sabadell (1933), Diario Español de Tarragona (1946-1950) o El Correo Catalán (1949 i 1950) i algunes revistes especialitzades, com ara l’Anuari de l’oficina romànica de lingüística i literatura de la Biblioteca Balmes de Barcelona, el Boletín Arqueológico de Tarragona, el Butlletí de dialectologia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona, la revista Catalunya Social de Barcelona -on escriu una sèrie de vint-i-tres articles amb el títol genèric d'»Els Clàssics i nosaltres» en el transcurs dels anys 1928-1929-, D’Ací i d’Allà i Estudio de Barcelona o Eccelsia i La Gaceta Literaria de Madrid. Completen el seu periple crític altres articles publicats a revistes de Saragossa, Reus, Bilbao, Buenos Aires o Nova York. Tot un prodigi articulístic.
Entre els anys 1957 i 1962 Montoliu publica una sèrie de vuit llibres amb el títol «Les grans personalitats de la literatura catalana», fruit d’un encàrrec de Francesc Cambó, en què escriu sobre els grans moments de la literatura catalana: des dels trobadors a Verdaguer, passant per Ramon Llull, Ausiàs March o Bernat Metge. És també autor d’algunes biografies.
A banda dels articles i els llibres, Manuel de Montoliu escriu encara un bon nombre de pròlegs i fa traduccions de l’alemany, el francès, l’anglès, l’italià i el llatí, i dicta discursos i conferències a diversos centres i associacions del país. Crític tenaç i incansable, doncs, traductor lúcid, estudiós, asceta de la cultura, Manuel de Montoliu és un humanista total. Mor el 1961. Una beca i un premi porten el seu nom. És fill il·lustre de Tarragona.
_0.webp)
