Manuel de Montoliu

Manuel de Montoliu (Barcelona, 1877 – Tarragona, 1961). Crítico literario, ensayista y traductor.

Doctorado en Madrid, después de cursar estudios en Manresa y Barcelona, Manuel de Montoliu pasa unos años formándose académicamente en Alemania, en la estela de Karl Vossler. Aparte de unas primeras publicaciones de poesía, es en el campo de la crítica literaria, con un corpus ingente de artículos para varias publicaciones —El Poble Català, La Veu de Catalunya, Diario de Barcelona y un largo etcétera que incuye revistas especializadas de todo el Estado español y diarios de varias partes del mundo— el terreno en el que Manuel de Montoliu crece, y se erige en un articulista tenaz.

Sus obras más importantes son el Manual d’Història crítica de la literatura catalana moderna (1922), Goethe en la literatura catalana (1935), Aribau i la Catalunya del seu temps (1936) o los volúmenes del Breviari Crític (que recoge los artículos que escribía para la publicación La Veu de Catalunya), aparecidos alternadamente entre el 1923 y el 1936 y completados después de su muerte gracias a la tarea de Francesc Xavier Ricomà y Rosa Maria Ricomà, en los años setenta y ochenta. Entre el 1957 y el 1961 escribe, por encargo de Francesc Cambó, ocho volúmenes de crítica literària catalana bajo el título genérico de «Les Grans Personalitats de la Literatura catalana».

A sus traducciones de clásicos griegos y latinos, publicadas por la editorial Bernat Metge, y también del alemán, francés o inglés, se añaden varios prólogos, conferencies y ediciones que hizo a lo largo de su vida intelectual, y que lo presentan como un humanista total.

Es hijo ilustre de la ciudad Tarragona.

Página elaborada por: Abel Ramon Vidal para la l’AELC.

Manuel de Montoliu (Barcelona, 1877 – Tarragona, 1961) was a literary critic, essayist and translator.

After studying in Manresa and Barcelona, he obtained a doctoral degree in Madrid, after which he proceeded to further studies in Germany with the linguist and eminent Romanist Karl Vossler. Apart from some early volumes of poetry, he is best known for his literary criticism with a prodigious corpus of work in the form of articles for a range of publications such as El Poble Català, La Veu de Catalunya, Diario de Barcelona and many others, including specialist reviews in Spain and newspapers in other countries. In this terrain, where he appears as a tenacious columnist, he is an outstanding figure.

Notable among his publications are Manual d’Història crítica de la literatura catalana moderna (Manual of Critical History of Modern Catalan Literature, 1922), Goethe en la literatura catalana (Goethe in Catalan Literature, 1935), Aribau i la Catalunya del seu temps (Aribau and the Catalonia of His Times, 1936) and the three volumes of Breviari Crític (Critical Compendium), which bring together the articles he wrote for La Veu de Catalunya. These books were published separately between 1923 and 1936 and were completed after his death thanks to the work of Francesc Xavier Ricomà and Rosa Maria Ricomà in the 1970s and 1980s. Commissioned by Francesc Cambó, he wrote eight volumes of Catalan literary criticism between 1957 and 1961, these being published under the generic title of «Les Grans Personalitats de la Literatura catalana» (Great Personalities of Catalan Literature).

Besides his translations of Greek and Latin classics for the publisher Bernat Metge, he translated other works from German, French and English, wrote prologues, gave lectures and edited books throughout his life, intellectual endeavours that reveal him to be a humanist through and through.

He has been named «fill il·lustre» (illustrious son) of the city of Tarragona.

Web page: Abel Ramon Vidal for AELC.

Manuel de Montoliu i de Togores, il·lustre crític i historiador de la literatura, neix a Barcelona, per accident, com ell mateix explica al seu Memorias de infancia y de juventud, el 1877, a un pis de l’actual Plaça Universitat, fill segon de Plàcid de Montoliu i de Sarriera, d’ascendència tarragonina.

Estudia el batxillerat als jesuïtes de Manresa i es doctora brillantment en filosofia i lletres a Madrid el 1903, després de cursar la carrera a Barcelona. El 1908, juntament amb Antoni Griera i Pere Barnils, obté una borsa de la Diputació Provincial de Barcelona per anar a estudiar filologia romànica a Halle (Alemanya), amb els professors Schädel i Suchier. Quan torna a Barcelona, al cap de tres anys, treballa en les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on col·labora en el «Butlletí de Dialectologia Catalana» i edita, amb Pompeu Fabra, el Diccionari Aguiló. El 1920 fa de lector de castellà i català a Hamburg, i el 1925 dirigeix l’Instituto de Filología de la Universitat de Buenos Aires.

Professor de literatura castellana a la Universitat de Barcelona durant molts anys, el 1931 no aconsegueix guanyar les oposicions per a la càtedra corresponent. El 1936 fuig a França, i a partir del 1937 treballa a l’oficina de premsa italiana a Sant Sebastià, òrgan de propaganda feixista durant la guerra civil de 1936-39. El 1943, després de la mort de la seva muller, la violinista Júlia Vidal, ingressa primerament a Montserrat i després a Poblet, però no hi persevera, i el 1945 és elegit assessor de cultura de la Diputació de Tarragona. És també vicepresident del Patronat de Poblet i vicepresident director de l’Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV, que ell mateix contribueix a fundar de manera decisiva el 1951 i del qual és ànima i membre il·lustre fins a l’any de la seva mort.

La seva bibliografia és abundant i de valor desigual. Després d’una primera etapa modernista, en la qual publica poemes i drames (1901-07), es dedica a la crítica literària de signe idealista -inspirada en Karl Vossler- i a l’erudició, més a base d’intuïció que no de rigor, alternada amb treballs divulgatius. Les seves obres més importants són el Manual d’Història crítica de la literatura catalana moderna (1922), Goethe en la literatura catalana (1935), Aribau i la Catalunya del seu temps (1936) o els volums del Breviari Crític (que apleguen els articles que escrivia per a La Veu de Catalunya), apareguts alternadament entre el 1923 i el 1936 i completats després de la seva mort gràcies a la tasca de Francesc Xavier Ricomà i Rosa Maria Ricomà.

La seva obra com a articulista és ingent. Ja de ben jove comença a escriure per diaris com El Poble Català (entre el 1904 i el 1911, on destaca la sèrie d’articles sota el títol genèric de «L’organització dela vida intel·lectual a Alemanya»), La Vanguardia, entre 1911 i 1916 o El Día Gráfico (1916-1919), on escriu una sèrie d’articles sobre Poblet, anomenats «Meditaciones. Un Monasterio «símbolo»». Poblet i Tarragona passen a ser els seus referents més significatius, i de fet al final de la seva vida, escriu també un llibret sobre Tarragona, anomenat Llibre de Tarragona, editat primer a Barcelona el 1953 i reeditat recentment per l’editorial El Mèdol, el 2002.

Entre el 1923 i el 1936 Manuel de Montoliu escriu articles a La Veu de Catalunya, i és d’aquí d’on sorgeixen els volums del Breviari Crític, la publicació dels quals queda estroncada a causa de l’inici de la Guerra Civil i que anys més tard, una vegada mort l’autor, als setanta, editen Francesc Xavier Ricomà i Rosa Maria Ricomà. Durant aquests anys apareixen també de manera esporàdica però ininterrompuda articles a La Prensa de Buenos Aires, entre 1926 i 1940, on destaquen els articles publicats sota el títol genèric de «Hombres y cosas de Cataluña». També escriu per a El Debate de Madrid, entre 1927 i 1931, on destaca la sèrie del 1927 sota el títol genèric de «Pláticas literarias». Ja més endavant, entre el 1941 i el 1951, l’autor publica sobretot pel Diario de Barcelona.

L’obra ingent com a crític literari de Manuel de Montoliu no té parangó. No només escriu diversos articles per aquestes publicacions, sinó que esporàdicament també ho fa per altres publicacions, com ara A, B, C de Madrid (1913), La Ciutat de Sabadell (1933), Diario Español de Tarragona (1946-1950) o El Correo Catalán (1949 i 1950) i algunes revistes especialitzades, com ara l’Anuari de l’oficina romànica de lingüística i literatura de la Biblioteca Balmes de Barcelona, el Boletín Arqueológico de Tarragona, el Butlletí de dialectologia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans de Barcelona, la revista Catalunya Social de Barcelona -on escriu una sèrie de vint-i-tres articles amb el títol genèric d'»Els Clàssics i nosaltres» en el transcurs dels anys 1928-1929-, D’Ací i d’Allà i Estudio de Barcelona o Eccelsia i La Gaceta Literaria de Madrid. Completen el seu periple crític altres articles publicats a revistes de Saragossa, Reus, Bilbao, Buenos Aires o Nova York. Tot un prodigi articulístic.

Entre els anys 1957 i 1962 Montoliu publica una sèrie de vuit llibres amb el títol «Les grans personalitats de la literatura catalana», fruit d’un encàrrec de Francesc Cambó, en què escriu sobre els grans moments de la literatura catalana: des dels trobadors a Verdaguer, passant per Ramon Llull, Ausiàs March o Bernat Metge. És també autor d’algunes biografies.

A banda dels articles i els llibres, Manuel de Montoliu escriu encara un bon nombre de pròlegs i fa traduccions de l’alemany, el francès, l’anglès, l’italià i el llatí, i dicta discursos i conferències a diversos centres i associacions del país. Crític tenaç i incansable, doncs, traductor lúcid, estudiós, asceta de la cultura, Manuel de Montoliu és un humanista total. Mor el 1961. Una beca i un premi porten el seu nom. És fill il·lustre de Tarragona.