El lector hi trobarà versos i estrofes de tot tipus: des de les conegudes quartetes, agrupacions de 4 versos d’art menor, als haikus, els quals faciliten tenir una mirada sonora de la natura que es pot contemplar des de la terrassa de casa.
Al final d’algunes estances hi ha un recull visual de paraules que són pròpies d’aquestes, una manera de descobrir la pròpia llengua a través de les imatges.
Les [imatges] que acompanyen aquests poemes són simplement delicioses. Es tracta de dibuixos a llapis de colors, els quals atorguen lluminositat a uns versos que faran al lector sentir-se a gust en aquest passeig domèstic.
Moisés Selfa: «Tresors rere les portes», Faristol, juny de 2024.
* * *
L’argument plana pels mesos posteriors a la mort del pare d’en Sebastià i va seguint les passes del procés de dol (negació, ràbia, agressivitat, plors, etc.) Unes referències que m’han agradat molt són les picades d’ullet a grans obres de la literatura infantil. I també hi ha referències a problemàtiques socials actuals (hipoteques, desnonaments, deslocalització d’empreses, cooperativisme, etc). D’entre tots els personatges n’hi ha un que destaca: Un home enigmàtic, un auxiliar misteriós, un amic invisible o no, que ajudarà molt al Tià, el calmarà i li donarà bons consells com que escrigui un diari.
Jaume Centelles: «El sembrador d’estrelles, una novel·la necessària», La invitació a la lectura, 7 de maig de 2018.
* * *
Marta Montañá en pinta, llavors, un de màgic, amb la closca llampant d’aerògraf, que fa que la Lea es vulgui fer petita com ell i acompanyar-lo per descobrir quina és la màgia comuna d’aquests animalons: són nens i nenes, pares i mares alhora. […] Els autors aconsegueixen que entrem i sortim de la història amb suavitat, gràcies a l’abundància de petites anècdotes perifèriques i de detalls d’una obra que, a la punta dels heterodoxos i molt acolorits pinzells de la dibuixant, porta a un món de natura inventada, tobogan i gronxador on la pluja mira des del cel allò que mulla quan les paraules parlen d’una nena que mira com plou.
Tàssies: «La Lea i el cargol», Faristol, maig de 2016.
* * *
Hi trobem subjacent la tragèdia actual dels desnonaments en la història del Becpetit, un pardal que té el niu farcit de joguines i de records a les golfes d’una casa que un dia, de cop i volta, desapareix. Les peripècies del pardalet només són ficció, però ens poden ajudar a tractar el tema amb els més petits.
Rosa Mut: «Quin niu més bonic!», Faristol, setembre de 2013.
* * *
Tots [els contes de Llegir al metro] tenen una pàtina fosca, en alguns casos morbosa, fins i tot apocalíptica, i per altra banda són imaginatius, amb capes d’un humor i lirisme d’estranyes tonalitats. La majoria d’aquests contes inquietants estan escrits en una primera persona colpidora, una veu que ens increpa des de la foscor.
Lluís Llort. El Punt Avui, 1 d’abril de 2013.
* * *
L’autor s’enfronta a un seguit de preocupacions existencials: el procés d’exploració de fronteres de la pròpia condició, els interrogants sobre la realitat, viscuda com un joc de miralls continu, els reductes inefables del record i del desig, o l’impacte de l’art etern, que transcendeix la matèria per esdevenir vehicle de coneixement essencial. Una poesia sòbria i continguda, que ens aporta una sàvia reflexió per comprendre millor el que som i el que ens envolta.
Miquel-Lluís Muntané: «Els dits de l’intèrpret», Avui, 18 de març de 2004.
* * *
Els dits de l’intèrpret conté referents del bagatge cultural de del Hoyo, de Florència al mite del laberint i els seus protagonistes, però sobretot ens mostra espais reflexius que s’expandeixen en cercles concèntrics i s’omplen d’ombres i paraules, de constants dubtes existencials.
Lluís Llort. Avui, 22 de gener de 2004.
* * *
[En Els amors furtius] con una concepción entre chejoviana y borgiana del relato, su autor nos acerca a un mundo donde la realidad y la fantasmagoría se unen. Y todo alrededor del amor, de la vivencia de sus personajes, de ese sentimiento que a veces les salva de una vida «vulgar».
Luis F. Zaurín. El Ciervo, gener de 2001.
* * *
Los cuentos de Els amors furtius constituyen aproximaciones al universo del amor, a su constelación de vacíos y plenitudes, en cuyo centro brilla el sol silencioso de la soledad. La navegación por ese espacio fulgurante y oscuro se realiza con un lenguaje suave y depurado, sin asperezas, muy natural, en el que alternan lo poético y lo humorístico, lo onírico y lo coloquial, la metáfora y el taco, y en el que menudea la voz interior, que conjuga la reflexión estrictamente subjetiva con apuntes metaliterarios y hasta filosóficos. Els amors furtius estimula la imaginación, y funciona con pulcritud y eficacia.
Eduardo Moga. Lateral, octubre de 2000.
.webp)
