Joan Francesc Dalmau

Kalanos es va immolar cremant-se en una foguera sense ni tan sols fer un crit de dolor. Les flames de la seua pira es convertixen en relat on prenen veu els diversos personatges dins de la llum que il·lumina aquest espill i que, com altres espills, pot ser un parany on es quede atrapat el nostre pensament, un parany en què, en mirar-nos-hi, el cervell, que sempre intenta posar orde en el caos, cree un orde fals.

En arribar al darrer paràgraf és quan pren sentit la cita inicial de Joan Vinyoli: «Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria».

(Manel Alonso: Sobre El mirall de Kalanos. Diari gran del sobiranisme, 27 d’agost de 2024)

* * *

El mirall que la novel·la passeja per davant d’un camí contemporani reflecteix una societat en què als individus els costa cada vegada més trobar l’equilibri intern; es fa difícil gestionar les relacions emocionals i afectives; les persones més grans se senten sovint desplaçades; la violència de gènere és a l’ordre del dia; la tecnologia aporta algunes solucions, però també fa augmentar els conflictes. 

(Anton Not: «Temptativa de viure» Ressenya d’El mirall de Kalanos. Diari Segre, abril de 2024)

* * *

[…]La pell dels altres, un thriller psicològic, a terços entre la novel·la negra, la denúncia social i la incorrecció política, francament molt ben escrita, amb un bon ritme, un inici trepidant i unes reflexions lúcides. El seu autor, de la meva generació, Joan Francesc Dalmau (Miralcamp, 1968), té una trajectòria literària prou digna que ha combinat també amb la música (al grup Destil·lats JF) a unes Terres de Ponent potser massa deslligades del país. Aquesta condició perifèrica probablement li ha jugat a la contra, especialment en un país que podria millorar la seva gestió del talent narratiu.

[…] L’estructura es fonamenta en capítols breus i desordenats on es combinen punts de vista diversos en un exercici arriscat que requereix cert ofici. […] La lectura permet diversos nivells: des del consum immediat de la literatura de gènere, fins a la transcendència d’algú que busca un component social i filosòfic a una trama que podria ser tòpica, i que tanmateix, conté elements no massa comuns a una literatura encara colonitzada per una estètica neonoucentista.

En resum, un llibre que hauria merescut una major atenció quan aquest va poder sortir […]que manté la seva frescor i vitalitat, i que mereix ésser llegit també avui.

(Xavier Diez: «La pell dels altres», Espai de dissidència. La bitàcola de Xavier Diez, 29 de desembre del 2019)

* * *

Les veritats del botxí

El paper que millor interpreta el poeta, però, és una mica el del rebel sense causa -a l’estil James Dean-, fastiguejat de tot i de tothom i sobretot de la hipocresia burgesa i el cinisme del sistema, de les normes i la moral que el regeix (…) La por a arriscar-se, la solitud, el sentiment de buit -el buit i spleen baudelairià-, el pessimisme o el fàstic davant l’uniformisme social, l’adulteració necessària per afrontar l’edat adulta, la falsedat o la falsificació dels sentiments, de la religió, el mercadeig de la llibertat…són els temes que el jo poeta interpreta transformat en una mena d’outsider, millor dit, en una mena de poeta revoltat, autèntic antiheroi, aquell que per evitar que el degollin els fariseus s’autoimmola, que per eludir el mercadeig de tot es proclama inútil.

(Josep Borrell i Figuera «Xerric»: Del pròleg de Només respiren)

* * *

[…] aquest relat sobre l’autodestrucció –i que presenta un clar rerefons existencialista– acaba donant el tomb cap a una narració d’intriga (amb sorpreses i personatges de tota mena) i un desenllaç inesperat.

Ni viu ni mort és, en definitiva, una obra que consolida la trajectòria literària de Joan F. Dalmau. I acabo amb una aposta personal: si en l’actualitat la narrativa catalana a les Terres de Ponent compta amb un bon pòquer d’asos (Vidal Vidal, Francesc Pané, Pep Coll i Emili Bayo), aviat a aquesta mà se li podrà afegir un nou as, formant un repòquer, amb el nom de Joan Francesc Dalmau Llagostera.

(Josep Camps i Arbós: A propòsit de Ni viu ni mort)

** * *

Les disset narracions són un excel·lent corol·lari eixit de la rica paleta literària d’un autor, que sap dosificar a la perfecció l’alquímia del concepte, la poesia més plana, però profunda; i el que és més difícil: la quantitat exacta de sarcasme.

(Ramon Guitó: Presentació de Per darrere i a les fosques)
 

Passa el temps estirat al llit, amb els porticons tancats, provant de dormir tantes hores com pot. No té ànims ni de baixar al jardí. L’estat de la gespa és deplorable. Les clapes ermes proliferen pertot. En canvi, les males herbes es multipliquen amb una rapidesa miraculosa. Broten entre les esquerdes del ciment, despunten per les vores de la tela que havia d’impedir que arrelessin, creixen amb ànsia enmig de la grava. Ho colonitzen tot, sense aigua ni adob ni cap mena d’atenció. Les males herbes són com la mentida. No necessiten res per consolidar-se i s’escampen amb facilitat.

(El mirall de Kalanos. Benicarló: Onada Edicions, 2024)

* * *

La nit en què complíem quatre anys de vida en comú, em va abocar que volia ser mare i que la nostra relació només podia continuar si m’hi avenia. Hauria pensat que feia broma si no fos per l’expressió de la seva cara. Ni la millor actriu podia aconseguir una mirada com la que havia usat per subratllar les seves paraules. Se’m va fer un nus a l’estómac, però tenint davant un còctel de gambes, em va venir al cap la inconveniència de perdre la gana. Feia uns minuts me l’estava menjant amb els ulls. 

Em vaig sentir fatal pel fet que la meva primera reflexió no hagués estat una altra, però és que l’ultimàtum em va agafar a contrapeu. Se suposa que els ultimàtums arriben després d’unes quantes advertències i ja he dit que d’avisos no en vaig captar ni un.

Tot allò em semblava una mica exagerat. Si no fos una expressió desafortunada, diria que la cosa havia sortit de mare. 

(La mort d’Abel Moustaki. Carlet: Neopàtria, 2022)

* * *

Imagines per què em vaig implicar tant en aquell cas? Clar que sí. Certes experiències et marquen, se’t posen a dins. Deixen bombes de rellotgeria amagades a les golfes del cervell. S’activen en qualsevol moment. Potser quan ja te n’havies oblidat. També hi va ajudar això nostre, però vam quedar que no te’n parlaria. No ho faré.

Hauré tingut una carrera ben curta com a mosso. Encara no entenc per què van comptar amb mi. Jo era un agent novell. Suposo que van adonar-se del meu interès. El que no sospitaven és el motiu pel qual el cas m’apassionava. Ja veuràs que, quan ho escric, atribueixo aquest interès desmesurat a una pura afecció per la criminologia. Què volies? No sé què se n’acabarà fent d’aquests papers. No tinc perquè desvetllar la veritable raó. Ningú n’ha de fer res.

(La pell dels altres. Lleida: Pagès, 2007)

* * *

Era ple de salut quan va deixar la feina. La noticia va córrer pel poble amb una celeritat sorprenent. No podien explicar-se que un jove amb un pervenir sòlid ho hagués engegat tot a dida en el moment més dolç (havia arribat a cap d’exportació d’una empresa barcelonina de certa volada). La gent enraonada considerava que l’Ignasi tenia l’enteniment una mica pertorbat. No tan sols abandonava una bona feina, a més decidia vendre’s el cèntric apartament de la ciutat i instal·lar-se en un vell pis als afores. 

(Ni viu ni mort i altres narracions. Valls: Cossetània, 2004)

* * *

El savi

Tens l’edat dels vençuts:
saps que qualsevol victòria comporta massa pèrdues.

(La malícia dels mots. Juneda: Fonoll, 2016)

* * *

Testament

Cada cop ens n’anem més lluny
i a mi res em ve de nou.
El present ni m’espanta ni l’ignoro.
Senzillament trobo que put a un tuf de mort
que m’ennuega el pensament
i deix difunt el més simple dels projectes.

Estic tan mort com tu, però a desgana.
L’aixopluc promès resulta ser una gàbia
on no plou ni fa sol, ni hi ha risc imprevist.
Tot té mesura i cadascú s’ho sap.

Fins i tot l’optimisme més feblement nascut
retroba en cada part una traïció impensada.
Jugant a atribuir bon nom a males flors
n’acabes ensumant ingenu, velles flaires.

Me’n vaig i no ho faré de qualsevol manera.
Penso que convé deixar-vos per herència quelcom que em perpetuï.

Quedeu-vos el meu buit.

(Només respiren. Lleida: Pagès, 2000)