Josep Dalmau

Fona­men­tat en el “no tin­gueu por!” que Jesús va dema­nar als seus dei­xe­bles, Dal­mau –que diu d’ell mateix que no és ni savi, ni tècnic, ni intel·lec­tual, però que se sent místic i home d’acció– s’ha posat a fons en tots o gai­rebé tots els fre­gats polítics, ideològics, reli­gi­o­sos, obrers i soci­als que s’han produït des que estu­di­ava teo­lo­gia i filo­so­fia a Bar­ce­lona i a Comi­llas i a Sala­manca. S’hi va posar sense con­di­ci­ons, afron­tant les con­seqüències que sabia que li arri­ba­rien, que van mar­car per sem­pre el seu destí, lli­gat a la fe pri­mor­dial en l’evan­geli de Jesús de Nat­za­ret, com a motor bàsic de la trans­for­mació de la rea­li­tat humana, i que l’han fet cone­gut i esti­mat per milers de per­so­nes.

Aquest segon volum relata i deta­lla aquests fre­gats, posant noms, fets i cir­cumstàncies a les mol­tes que va viure, moti­vat per “voler estar pre­sent en tot el que es movia a Cata­lu­nya, i fins i tot a Espa­nya, quan vivia Franco”. I en tot el temps poste­rior, afe­gim, que ja té qua­ranta anys, tants com els de la dic­ta­dura.

Calia que aques­tes seves memòries, que fan memòria també de tants altres, fos­sin escri­tes pre­ci­sa­ment per ell, que va estar al cap­da­vant, sense espe­rar recom­pen­ses, de tan­tes ini­ci­a­ti­ves que han donat els seus fruits: des de les ini­ci­als, del seu temps de rec­tor i vicari, a Saba­dell, Vila­nova i Gallifa, on va for­mar joves i adults en la fe i el com­promís tem­po­ral, on va aco­llir per­se­guits polítics i des­em­pa­rats soci­als i on ell mateix va començar a ser per­se­guit, sovint amb risc de la pròpia vida, fins a les dar­re­res ini­ci­a­ti­ves, dels anys vui­tanta i noranta, vin­cu­la­des a la inde­pendència de Cata­lu­nya i al sen­ti­ment eco­lo­gista de defensa de la mare terra, ide­als que va con­cre­tar, sem­pre en equip, amb la Con­venció per la Inde­pendència Naci­o­nal i amb la cre­ació, a Gallifa, del san­tu­ari de la Mare de Déu de l’Eco­lo­gia, on s’han fet tro­ba­des anu­als els dar­rers 25 anys.

(Xavier Garcia Pujades: “Noves memòries de Mn Dalmau”. El Punt Avui, 24 d’agost de 2015).
 

* * *

Quan ja portava gairebé trenta anys com a rector de la parròquia de Gallifa i havia vist arribar l’electricitat i l’aigua corrent a aquest poble de pessebre on Llorens Artigas i Joan Miró van fer-hi gran part de la seva obra ceràmica, aquest capellà rebel va refundar el castell com a Santuari Ecològic. “Ho demanaven els plecs de muntanyes que l’envolten i les catifes de verd dels boscos que li fan d’escambell. I ho proclamen sobretot els temps actuals, que han fet del mot ecologia la clau de volta d’una visió de futur. I seguint aquella lliçó evangèlica de Jesús de Natzaret, es tracta de lligar el passat amb el futur, i treure del cofre coses noves i antigues”, explicà amb entusiasme incessant.

A Gallifa va ser on mossèn Dalmau va redescobrir la nit que, com diu ell, és “transparent” i no fosca i que permet veure-hi a través, i fondre’s amb l’univers del qual tots formem part. I és que per aquest sacerdot, “no podem desenganxar-nos o desentendre’ns de la naturalesa, perquè som naturalesa”. […] “Cal retrobar el nostre mateix Déu transparent en l’univers i que l’home primitiu va intuir i viure en els seus inicis… Podem fer possible de nou la convergència entre el mite pagà ecològic dels nostres dies amb l’exigència explícita de la dimensió cristiana. El vent de la història ens va a favor.”

(Míriam Viaplana: “Mossèn Dalmau. Impulsor del Santuari Ecològic de Gallifa”, Vallesos, núm 4, 2012-2013, p. 33).

* * *
 

Alguns contactes a París, a Budapest i a l’Havana fonamentalment ens van aportar dades rellevants sobre la importància de l’Assemblea de Catalunya des d’un punt de vista internacional. Mentre aquí era encara un fenomen socialment desconegut, era ja tertúlia obligada entre la gran família comunista internacional. Amb l’Assemblea s’hi jugaven greus i grans decisions polítiques al si de l’estratègia dels partits comunistes, a l’àmbit mundial. D’aquest paper i de llurs conseqüències, alguns n’érem progressivament conscients. Al si de l’Assemblea confluïen temps i espais fins aleshores dispars i enfrontats: obrers i burgesia antifranquista;capellans i dirigents comunistes; immigrants i catalans de socarrel; carlistes i anarquistes tots en una lluita unificada vers els quatre grans objectius pactats: llibertat, amnistia, autonomia i solidaritat (algun dia caldrà retre un homenatge al PSUC i als seus dirigents en nom de la sobirania nacional de Catalunya). Reconèixer que, aquí, democràcia i Catalunya eren indestriables d’una part i l‘únic camí progressista de l’altre, fou la gran aportació política a la cultura de la revolució: terra i pluralitat. Pàtria i Parlament. Dalmau era, ja aleshores, un convençut irredempt de totes dues coses. Estima com pocs la terra i la seva gent (puc dir que l’he vist plorar moles vegades?). Defensa com pocs el dret a la discrepància (puc dir que l’he escoltat defensar amb convicció moltes vegades el dret dels seus adversaris?). […] Amb Dalmau teníem el convenciment que l’Assemblea, finalment, malgrat alguna grolleria política que hi detectàvem, aportava un guany definitiu per a Catalunya, la democràcia i el progrés.

Un recent viatge a Algèria, participant en la Conferència Internacional dels Països No Alineats, em va suggerir el nom que Dalmau va anar explicant i venent a tota la seva gent. Nosaltres, els que veníem de les comunitats cristianes de base o els sense partit, participaríem a l’Assemblea de Catalunya sota el nom de Grup dels No Alineats. Érem i volíem fer política. Sense embuts. Però no volíem estar en cap dels partits polítics o grups que en depenien. Esgrimíem la independència personal i grupal i, malgrat tot, volíem fer política. Damau fou, de tots nosaltres, el més treballador, el més convincent i el qui va assajar, tothora, de cohesionar un grup, el nostre, un dels més nombrosos i més repartits en l’àmbit de la geografia catalana al si de l’Assemblea.

(Jaume Rodri: “L’Assemblea de Catalunya 1970-1975” dins A mossèn Dalmau. D’un home, d’un temps, d’un país. Barcelona: La Magrana, 1997, p. 219-221).

* * *

Si atenem les publicacions, caldria convenir que hi ha més interès pel nacionalisme a la Gran Bretanya, o a França mateix, que al nostre país. I, lamentablement, els treballs de persones com Joan F. Mira, que podrien ser autoritats mundials en l’anàlisi dels nacionalismes, no tenen la difusió que es mereixen, ni exerceixen el paper crític que podrien aconseguir en aquest marc acadèmic europeu.

És des d’aquest context de baix perfil en el camp analític que cal saludar i agrair la iniciativa d’escriure, i després publicar, el llibre de mossèn Dalmau sobre el procés d’autodeterminació del Jura. Efectivament, que a Catalunya, i probablement a la resta dels Països Catalans, passés desapercebut un procés com el del Jura és lamentable des de tots els punts de vista. Com també ho és l’escassa- i sovint esbiaixada- informació política que arriba de Bèlgica, o d’Escòcia o del Quebec. La informació detallada dels processos d’alliberament nacionals, sobre la que tenim una única revista, Europa de les nacions, que publica el CIEMEN, hauria de ser d’un alt interès al nostre país, ja sigui simplement per estudiar-los, ja sigui per fer comparacions i aprofitar-ne les idees, ja sigui per evitar repetir errors.

En aquesta línia, doncs, el llibre de mossèn Dalmau ens aproxima a un procés interessantíssim de reconeixement i aplicació del dret a l’autodeterminació que, per ser conegut, desmentiria molts dels disbarats que se solen dir sobre els perills que hipotèticament comporten els moviments autodeterministes a l’Europa de finals de segle.

Ara bé, el llibre de mossèn Dalmau no és només una crònica de periodisme polític, i encara menys un llibre d’història. El llibre de Josep Dalmau és un text apassionat de reflexió política, on el cas del Jura, explicat extensament, és el pretext per a fer unes reflexions molt lliures, poc o molt intuïtives, poc o molt documentades, a vegades de denúncia rigorosa, a vegades ratllant el pamflet, però sempre legítimes, sobre el futur de la realitat nacional dels catalans.

(Salvador Cardús: “Pròleg” dins Josep Dalmau: La batalla per l’autodeterminació dins la Unió Europea. Barcelona: Mediterrània, 1996, p. 6-7).

* * *
 

El punt de partida de les exploracions teològiques de mossèn Dalmau és, doncs, la praxi de la fe. Això no és cap novetat: era el que feien els primers pares i teòlegs de l’Església, teologia d’avui i per a l’home d’avui, teologia pastoral. Allò que caracteritza més concretament la recerca de mossèn Dalmau és que la fonamenta sobre l’experiència personal de la fe d’un sector de cristians d’un país donat, el nostre, i en un moment històric donat, el d’ara. És, més bona o més dolenta, una teologia catalana i una teologia d’avui. Potser no es l’única possible ni la millor que es podria fer. Però té certament, l’element de realisme i d’autenticitat que en fa veritable teologia.

D’altra banda, comparteix les febleses de l’experiència de fe dels cristians catalans problematitzats d’aquests darrers anys: condicionaments terribles en l’ordre ideològic i vital, desempar doctrinal, experiència creativa parcial i esporàdica, desestructuració comunitària i indiferència de l‘entorn.

La primera matèria ha quedat reduïda a l’experiència personal de la fe d’un tipus especial de cristià català. A l’Amèrica llatina, veiem darrerament, el camp d’anàlisi no és personal, sinó col·lectiu: el moviment d’alliberació ja en marxa i que marca els cristians que hi participen. La dimensió potser massa individual de l’enfocament de mossèn Dalmau, que alguns trobaran mancat de la suficient visió política, no és pas atribuïble al teòleg, sinó a l’experiència real de fe sobre la qual treballa. ¿És culpa de la teologia que el cristianisme català no estigui encarnat en un projecte històric definitiu i coherent?

(Josep Camps: “Pròleg. La teologia salvatge” dins Josep Dalmau: El malefici dels símbols. Barcelona: Pòrtic, 1973, p. 10-11).

Malgrat tot, el Concili no va passar en va. Abans havies de demanar permís per parlar amb el bisbe; i el tràmit es feia amb un respecte temorós, amb una por reverencial. Ara, la comunicació està burocràticament reglamentada. Però el canvi ha acabat refermant el de sempre. Es diu sovint, entre els sociòlegs que : “Cal canviar per poder mantenir el mateix poder”.

Després de la mort de Joan XXIII, la continuació del Concili amb Pau VI les coses van començar a canviar d’arrel. Les paraules i conceptes religiosos aparentment semblaven la continuació del “mateix” Concili. Però era un simple miratge. A sota d’aquesta vestimenta, s’hi va colar de contraban; l’antiga Cúria.

El Concili es va acabar més aviat del que hauria durat seguint el ritme de la primera part de Joan XXIII. I per això quedaren oberts molts camins sense transitar, com el canvi d’estructura d’una església amb poder absolut de comandament a una església més democràtica. Així, en el primer Sínode de Bisbes, presidit pel Papa, els bisbes van quedar marginats, i en comptes de mantenir el poder de ser els continuadors del Concili en els seus debats amb conclusions vinculants que continuessin amb l’esperit de l’aggiornamento del Concili, el diàleg i les conclusions dins el Sínode van passar a tenir només la categoria de Consells papals.

Després del Concili, més enllà d’uns retocs de poca substància que foren benvinguts, com ara el nomenament de “bisbes auxiliars” a Espanya, on Franco es va negar a prescindir del privilegi que li atorgava el Concordat, es van començar a manifestar grans insatisfaccions i angoixes entre els laics i els sacerdots més atents. Així mateix, uns quants bisbes van ser destituïts per massa independents –a Holanda i a Alemanya–, enmig d’un remolí d’escàndols i d’abandonament de la fe de molts laics. El Nou Catecisme holandès, que s’havia escampat amb milions d’exemplars i que fou àmpliament traduït, va ser prohibit pel nou Sant Ofici, anomenat ara “Congregació per a la Doctrina de la Fe”.

(Josep Dalmau: Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat. Barcelona: Icaria, 2014, p.130-131).

* * *
 

D’un quant temps ençà, es deia que el corrent independentista estava creixent en les noves generacions, i que aquest alè s’encomanava als més grans, com a resultat de la migradesa de possibilitats que ens ofereix l’Estatut d’autonomia. Just per moure’s sobre el buit o al marge de la realitat, la Convenció per la Independència Nacional –un grup d’opinió nacionalista català– va voler saber fins a quin punt la nostra hipòtesi de treball –la independència de Catalunya– tenia avaladors dins la societat catalana, i l’enquesta d’opinió se’ns presentà com l’eina més adient.

Els resultats foren sorprenents i tingueren la virtut de desbaratar alguns dels clixés rutinaris que ens feien anar amb pinyó fix en el discurs sociopolític. Els resultats de l’enquesta posaven en evidència que mentre les altes esferes del poder polític de la Generalitat mantenen l’ambigüitat del projecte final amb expressions com “més autonomia”, “més traspassos”, “més poder polític”, “més autogovern”, etc., dins l’òrbita de l’Estat espanyol, o l’oposició del PSC-PSOE, per imperatius de realisme o com a passatemps, ens proposa una desviació anomenada federalisme, en l’inconscient col·lectiu del poble català s’està gestant un sentiment amorf, un “contingut emocional que espera una paraula autoritzada que li faci de continent i li doni forma”. Resulta que el 44,6% de la nostra població –incloent-hi els antics immigrants- votaria a favor de la independència de Catalunya en un referèndum democràtic. Sols un 26% hi votaria en contra! No està tan dispers ni va tan desencaminat el nostre poble, ell tot sol! A les palpentes, va trobant el camí de sortida! Heus aqui una primera sorpresa.

El panorama real que ens ha revelat l’enquesta de la Convenció és que aquell 44,6% de votants potencials a favor de la independència nacional està disseminat en una quantia més o menys gran en tots els partits catalans. Per exemple, el 30% dels votants del PSC-PSOE dirien sí a la indepenència. També el 56% d’IC, el 66% de CiU i el 88% d’ERC. És a dir, no hi ha un partit que es pugui aixecar com a representant exclusiu de la independència, perquè en tots hi ha votants potencials a favor de la plena sobirania nacional.”

(Josep Dalmau: Espanyols per força. Barcelona: Proa, 2002, p. 184-185).

* * *
 

El culte dels misteris pagans va néixer en temps de Crist a Roma i es centrava sobretot en els antics ritus de la vegetació davant els misteris de la mort i la renaixença anual de la naturalesa. Hi havia gent iniciada que entenia –i hem de creure que vivia– aquests misteris de la naturalesa en unes festes populars on assistia tothom, però de les quals sols uns “iniciats” collien tot el significat.

En els primers temps del cristianisme, hi hagué algun intent de fer extensiu els ritus del culte dels misteris a alguns sagraments com el de l’eucaristia. Però els apologistes ho rebutjaren, “veniu a casa nostra! És aquí on es troben els veritables misteris!”. Però més tard, cap a l’any 500 les expressions del Pseudo-Dionís estan ja plenes de terminologia dels misteris.

Sembla a molts que l’anomenada “disciplina de l’arcà” està empeltada del culte dels misteris. Els nous batejats eren anomenats “iniciats” i els seus mestres “mistagogs”, termes certament pagans. La disciplina de l’arcà exigia que certes fórmules i certs actes culturals, com el símbol de la fe o les paraules de la consagració, etc. , fossin guardades secretes davant els no batejats. Aquestes fórmules, per aquesta raó, no podien ser escrites, sinó transmeses sols oralment.

Que el sacerdot tingués manat fins ara de pronunciar en veu baixa les paraules de la consagració i d’altres, podia molt ben arrencar d’aquí, per fer-ho, encara, tot més misteriós i impenetrable a la massa dels fidels. Convenia que seguissin com a ramat, més que no pas com a persones. El govern a través de l’estil representatiu i del gran cerimonial, suposa portar la gent d’alguna manera – àdhuc de bona fe- enganyada.

(Josep Dalmau: L’església subterrània o la missa secularitzada. Barcelona: Lavínia, 1969, p. 161).