Eduard Creus

Eduard Creus (Igualada, Anoia, 1960) és un escriptor diplomat en Comerç exterior i en Màrqueting. 

Interessat des de ben petit per l’escriptura, a mitjan dècada de 1980 comença a publicar els primers relats als fanzines La Brecha i DDA. L’any 2003 publica la seva primera novel·la, L’últim samurai, i el 2011 publica el treball de divulgació i recerca Aigualits, sí. 75 anys del Club Natació Igualada. L’any 2013 guanya el primer premi del Festival de Llegendes de Catalunya i ha estat finalista de diversos certàmens literaris. El 2016 publica el recull de relats Llàgrimes de tardor.

És col·laborador habitual dels mitjans locals La Veu de l’Anoia i Infoanoia, i ha presentat i dirigit (2014-2015) el programa literari Belles Lletres de Ràdio Igualada. Ha col·laborat també a les revistes literàries La Lluna en un cove i Doll de Tinta. 

Documentació i textos de l’autor i de Josep Miàs.
Fotografies de l’arxiu personal de l’autor.

Castellano

Eduard Creus castellano

Eduard Creus (Igualada, Anoia, 1960) es un escritor diplomado en Comercio exterior y en Márqueting. 

Interesado desde pequeño por la escritura, a mediados de la década de 1980 empieza a publicar relatos en los fanzines La Brecha y DDA. En 2003 publica su primera novela, L’últim samurai, y en 2011 el trabajo de divulgación e investigación Aigualits, sí. 75 anys del Club Natació Igualada. En 2013 gana el primer premio del Festival de Llegendes de Catalunya y ha sido finalista en diversos certámenes literarios. En 2016 publica el libro de relatos Llàgrimes de tardor.

Es col·laborador habitual de los medios locales La Veu de l’Anoia e Infoanoia, y ha presentado y dirigido (2014-2015) el programa literario Belles Lletres de Ràdio Igualada. Ha colaborado también en las revistas literarias La Lluna en un cove y Doll de Tinta. 
 

Documentación y textos del autor y de Josep Miàs.
Fotografías del archivo personal del autor.

English

Eduard Creus English

Eduard Creus (Igualada, Anoia, 1960) is a writer with a diploma in Foreign Trade and Marketing.

Interested in writing from an early age, he began to publish his first stories in the fanzines La Brecha and DDA in the mid-1980s. In 2003 he published his first novel, L’últim Samurai and, in 2011, his study popularising the Igualada swimming club, Aigualits, sí. 75 anys del Club Natació Igualada appeared. In 2013, he was awarded First Prize at the Festival of Legends of Catalonia, and he has also been a finalist in several literary competitions. In 2016 he published the short story collection Llàgrimes de tardor. 

He writes on a regular basis for the local publications La Veu de l’Anoia and Infoanoia, and presented and directed (2014-2015) the literary programme «Belles Lletres» on Ràdio Igualada. He has also written for the literary magazines La Lluna en un cove and Doll de Tinta. 

Documentation and texts: Eduard Creus and Josep Miàs. 
Photographs: author’s personal files. 
Translated by Julie Wark.

Biografia

Eduard Creus i Vilarrúbias neix el 1960 a Igualada (Anoia). És diplomat en Comerç exterior i en Màrqueting. La seva vocació literària comença l’any 1967, quan els seus pares li regalen una màquina d’escriure. A partir d’aquell moment escriu els seus primers contes, tots ells encara inèdits a dia d’avui. Del 1975 al 1978 col·labora a la revista Quatre fulls, editada pels alumnes del col·legi on estudia el Batxillerat Superior.

A mitjan dècada de 1980 comença a publicar els seus primers relats, als fanzines La Brecha i DDA. L’any 2003 publica la seva primera novel·la, L’últim samurai (ed. Carena). El 2011 publica el treball Aigualits, sí. 75 anys del Club Natació Igualada (ed. Escucurucuc). L’any 2013 guanya el primer premi del Festival de Llegendes de Catalunya. Ha estat finalista en altres certàmens literaris. El 2016 publica el recull de relats Llàgrimes de tardor (Ed. El Toll). Ha cursat estudis de narrativa i novel·la de ficció a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

És col·laborador de les seccions d’opinió i cultura a diversos mitjans de premsa igualadina, com La Veu de l’Anoia i Infoanoia. Durant la temporada 2014-2015 presenta i dirigeix el programa literari Belles Lletres, de Ràdio Igualada. Ha col·laborat també a les revistes literàries La Lluna en un cove i Doll de Tinta.

Actualment Eduard Creus alterna la seva activitat literària amb el treball de Product Manager, dins de l’àrea de màrqueting d’una empresa multinacional del sector elèctric. Està en possessió del nivell de català C2.

A part de la literatura i el periodisme és un gran aficionat a la història, tan antiga com contemporània. Entre els períodes que més li atrauen hi ha la història medieval i la Guerra Civil espanyola. És també un apassionat dels mites i les llegendes, havent fet diverses recerques sobre la figura del Rei Artur. El catarisme i l’enigma dels Cavallers de l’Ordre del Temple es troben també dins dels temes sobre els quals s’ha documentat i ha investigar àmpliament.

Eduard Creus també és esportista. Ha practicat la natació competitiva durant molts anys i encara continua practicant aquest esport gairebé a diari. Entre les seves altres aficions s’hi troben la música, viatjar i recórrer els territoris nacionals i estrangers en autocaravana.
 

Premis

  • Primer Premi del Festival de Llegendes de Catalunya (FesLleCat) (2013): amb el relat: «La llegenda de Benet de la Fou».

  • L’últim Samurai.

    David Serra, insatisfet amb la vida materialista i monòtona que li ofereix el seu treball a Barcelona, entra en contacte amb un «dojo», on el mestre Okura ensenya l’art dels antics guerrers samurais. Arran d’aquesta trobada, David, enfortit interiorment, es veurà immers en una sèrie d’aventures i viatges en els quals l’amistat, l’honor i la cerca de la veritat, seran els ingredients que dotaran la seva vida d’una bella intensitat. L’últim Samurai barreja sàviament la història dels antics guerrers orientals (samurais, ninjes, kung-fu, boxa tailandesa…) amb llegendes (una espasa amb poders màgics, la nissaga del Mushashi) i amb històries perfectament contemporànies (un oficinista barceloní, un americà excombatent al Vietnam), per dotar-se d’una trama emocionant i viva.

    Molt possiblement el lector com el protagonista de la novel·la seduït per la prosa d’Eduard Creus, emprengui, arran d’aquesta lectura, el seu particular viatge cap a una vida més intensa i compromesa; més bella i amistosa; més decisiva en la història de la comunitat humana.

    (Sinopsi)

    Vincles

    Comentaris d'obra

    […] Els autors d’aquesta obra han dut a terme una gran tasca de recerca i investigació, i cal destacar el rigor històric de tota la informació que apareix en el volum. A més a més, compta amb una alta qualitat narrativa i de llenguatge, cosa que es tradueix en una lectura fluida i una invitació al lector perquè s’endinsi en el contingut i gaudeixi del recorregut històric per la Festa de Reis d’Igualada.

    El llibre està estructurat en 6 apartats. En el primer, es parla de la història dels personatges bíblics, de com apareix la festa de reis a Catalunya, i també inclou un epígraf  que ens trasllada a la Igualada de l’any 1537, i explica que en aquesta època hi havia un hostal situat al carrer de l’Argent, a prop de l’entrada a Igualada pel portal de Capdevila (tocant a l’actual plaça de la Creu), que es deia «l’Hostal dels tres Reis». El segon és la crònica de la Festa de Reis d’Igualada, un període que comença l’any 1888 i que any rere any, explica tot el que va succeir entorn d’aquesta gran celebració, i desvela informacions i imatges que havien romàs inèdites fins ara. En tercer lloc, trobem un monogràfic dedicat a l’estimada figura del Patge Faruk. S’hi mostren els antecedents del personatge i tot el que està relacionat amb ell: arribada, recepció de cartes, missatges a la ràdio…). En el darrer capítol duu per nom «Icones de la Festa» es fa una retrospecció de tots els elements que han participat en la cavalcada de Reis, des dels seus orígens fins a l’actualitat.

    (Carmel·la Planell. Diari La Veu, 20 de desembre de 2024)
     

    * * *
     

    […] amb el títol de Llàgrimes de tardor, un esplèndid recopilatori –de narrativa de ficció– de setze relats i micro-contes aplegats en diferents blocs temàtics que van des de passatges quotidians, llegendes d’arreu i una trilogia referida a la Guerra Civil espanyola, t’endinses per un intimíssim passeig per la capacitat creadora de l’Eduard. D’una banda, ell, com mig esgarrapant a la vida diferents seqüències de situacions i personatges propers, et transporta per cruïlles que podrien ser del teu propi itinerari. Fraccions de nostàlgia i melangia, al costat de porcions d’un humor subtil, et regalen uns estimulants batecs de vida.

    Emperò, des d’un altre vessant, unes llegendes sobre uns esdeveniments fantàstics i estranys, que havien succeït durant el segle XIX, et conviden a una insòlita incursió per un món fantasiejat, no sense influències d’autors com Poe o Stevenson, entre d’altres. I, per últim, un dels més penosos capítols de la història contemporània del nostre país, la Guerra Civil, és presentat en aquest llibre a mode d’homenatge als que van donar la vida en defensa dels seus ideals republicans. Així, escenaris de diverses poblacions, que van viure el drama de la Batalla de l’Ebre al costat de les rutes que definien el Camí de l’Exili, i la menció a diferents perfils humans víctimes de la contesa bèl·lica se sumen a descobrir-te un emotiu retrat d’aquells, els perdedors.

    Llàgrimes de tardor, publicat per editorial El Toll, apunta a ser, en definitiva, una d’aquelles realitzacions en què cadascú realment s’hi pot sentir identificat; no solament per la dimensió retratista i descriptiva d’alguns dels relats sinó per l’abast somiador d’altres que –gràcies a l’accent d’uns ocurrents recursos narratius– t’acompanyen per uns palpitants imaginaris.

    (Carmel·la Planell. «Llàgrimes de tardor, o el batec interior de l’Eduard Creus», 13 de gener de 2017)
     

    * * *
     

    […] El treball de recerca dut a terme per Eduard Creus dóna com a fruit un recopilatori de tota la vida esportiva i social d’aquesta entitat nascuda l’any 1934, arran de la construcció de la piscina municipal del Molí Nou, i que setanta-cinc anys més tard va inaugurar el nou complex esportiu «Infinit», al parc del Puigcornet.

    Aquest grapat d’anys plasmats en el llibre són el testimoni d’igualadins i d’igualadines que des del món de l’esport, de la vida política i social de la ciutat i del lideratge, van reeixir amb empenta i esforç una entitat que ha sumat documents inèdits, transportats en vivències, èxits, curiositats, polèmiques, desenganys, sensacions… Tot plegat forma part del passat en què es teixeix tota aquesta història, a partir d’un recull de molts documents provinents de l’arxiu de l’entitat, d’organismes oficials i de premsa, i de particulars que han ajudat a fer realitat aquest llibre. Un llibre elaborat, treballat, dissenyat i presentat amb entusiasme des del propi autor fins als membres de la Junta actual.

    (Diari La Veu, 2011)

    Entrevistes

    –Ha estat complicat fer la història del CNI (Club Natació Igualada)?
    –Una mica. Va caldre una gran tasca per posar en ordre els arxius, i després, d’investigació per trobar tota la informació que no estava prou documentada.

    –Quina importància té el club en l’esport igualadí i anoienc?
    –EL CNI ha estat durant molts anys el degà dels clubs esportius d’Igualada i comarca. No només han desenvolupat activitat en l’àmbit esportiu, sinó també en el social i cultural. La història del CNI va lligada a la ciutat.

    –El CNI és prou valorat?
    –Diria que sí, el que succeeix és que els temps han canviat. Tant l’oferta de lleure com el ventall de disciplines esportives són actualment molt nombroses. No obstant això, crec que la natació és encara una de les opcions més triades a l’hora de voler dur a terme una activitat esportiva. […]

    –Per què li ha correspost a vostè fer el llibre del CNI?
    –És una entitat a la qual port molts anys vinculat com a esportista i com a mebre de la Junta Directiva. Això, afegit a les meves activitats periodístiques i literàries, van situar-me com a la persona més adient pel treball.

    –És més complicat el treball de venda i/o màrqueting actualment?
    –Per vendre has de ser competitiu i oferir una bona relació qualitat/preu. En màrqueting t’has de saber anticipar a les necessitats dels consumidors i fer una comunicació exhaustiva que transmeti al mercat els avantatges dels teus productes.

    –Què és El último Samurai?
    –La meva primera novel·la de ficció. Explica la història de dos personatges ben diferents que per l’atzar coincideixen al Japó, i s’impliquen en una aventura per recuperar un sabre llegendari que ha estat robat. En la trama es posen de manifest valors humans com l’honor i l’amistat.

    (La Veu de l’Anoia, 20 d’abril de 2012)

    Antologia

    La nit va arribar lentament i un embolcall de núvols grisos va cobrir el cel de Kyoto. Poc després, aquella foscor va ser truncada per la lluna, quan de sobte aparegué per mostrar el seu rostre blanc i lluent. A la zona de la ciutat coneguda com a “bosc de l’oest” hi regnava la tranquil·litat; només el “cric-cric” dels grills trencava el silenci que presidia aquells carrers. Mansions de luxe es barrejaven amb antics casalots que eren allà des de temps immemorials. Quan ja era negra nit, un cotxe es va aturar i del seu interior en baixà una dona jove. Després de dir adéu als que l’acompanyaven. Va empentar una porta de fusta, travessà el petit jardí i es dirigí cap a l’entrada de la casa.

    Procurant no fer soroll, va extreure un clauer de la bossa i ficà una de les claus al pany. Llavors, es submergí en les penombres, caminant de puntetes per no fer soroll, aleshores quelcom va cruixir sota la sola de les sabates. Es va acotar per mirar d’esbrinar de què es tractava. Llavors, els seus dits van palpar una cosa fina i esmolada. Quan es va incorporar, va nota una brisa que s’esmunyia per una de les finestres que hi havia darrera seu. S’hi va apropar i aleshores es donà compte que el vidre estava trencat.

    De sobte sentí un calfred. Volia estar-se quieta, però el seu cap girava en una i en l’altra direcció, a la recerca d’un senyal enmig de l’obscuritat. En aquell precís instant va pensar que si algú hagués entrat per la finestra, el soroll hagués despertat als seus pares. Això, però, només era una suposició. Llavors, la incertesa s’apoderà d’ella.

    (L’últim Samurai. Barcelona: Carena, 2002)

    * * *

    L’èxit i la gran acollida que tingué aquell festival, va animar als membres de la encara vigent comissió pro-piscina a organitzar-ne un d’altres. L’ajuntament va creure oportú nomenar una comissió que seria l’encarregada d’organitzar-los. Van tenir lloc un seguit de reunions, on a part de parlar dels festivals pròpiament, es començà també a barallar la possibilitat que tots els nedadors igualadins s’unissin sota la mateixa bandera. Això, no obstant, no semblava agradar a totes les entitats esportives. Es va organitzar un festival el dia 14 d’agost que havia de servir de preludi pel que havia de tenir lloc la vigila de la Festa Major. Finalment, es van poder salvar totes les diferències existents, i el dia 23 d’agost la piscina va acollir un convidats d’honor com van ser els clubs Atlètic de Barcelona i el Martorell que van disputar el primer partit de waterpolo que es va fer a Igualada. En aquella ocasió, tant els directius de les entitats esportives com els propis nedadors van comprendre que si volien que la natació igualadina es fes un lloc en aquest esport, calia unificar forces i allunyar les diferències. És per això que els representants locals que van competir en les proves de natació lliure ho van fer sota el nom de Club Natació Igualada. Aquell dia, naixia el club, no de manera oficial, però sí oficiosa.

    Passada la Festa Major, s’inicien els tràmits per a la fundació i posterior registre a la Federació del Club Natació Igualada. Per tot això es considera que la data del 23 d’agost de 1934 és la que marca l’inici de la nova entitat.

    (Aigualits, sí. 75 anys del Club Natació Igualada 1934-2009.  Igualada: Escucurucuc, 2011)

    * * *

    INDIGENTS

    «De mica en mica, la rialla els va passant. Mentre han estat enraonant, el rellotge no ha parat de donar voltes, i, sense que ho hagin advertit, s’han fet quarts de quatre de la matinada: hora de tancar. Incondicionals i ocasionals comencen a abandonar la taverna».

    NANUK

    «En aquests dies de la meva senectut, em tornen a la memòria records viscuts durant els anys més novells de la meva vida. D’alguns sempre me n’he recordat; d’altres, en canvi, havien romàs en el racó més ocult del meu ésser. Ara, quan hi penso, crec que vaig ser jo mateix qui decidí deixar-los allà. Suposo que hi ha coses que, malgrat hagin succeït, val més oblidar-les per a sempre».

    LLÀGRIMES DE TARDOR

    «La remor d’aquell himne llibertari es va estendre per tot el paratge. Uns cantaven amb els punys alçats, d’altres enlairaven banderes republicanes. A algunes persones, entre ells el Tonet i l’Enriqueta, els rostres se’ls van compungir i dels seus ulls vidriosos van eixir-ne regalims de llàgrimes. Són les llàgrimes del record».

    (Llàgrimes de tardor. Almansa: El Toll, 2016)