Josefa Contijoch i Pratdesaba, neix a Manlleu (Osona) el 20 de gener de l’any de l’aiguat, com li agrada dir. A Manlleu tothom sap de quin any es tracta, perquè va ser una catàstrofe que va somoure el poble.
No és estranya la seva atracció per la lletra escrita, al contrari, es pot dir que va ser un fet inevitable. A casa seva hi havia botiga de llibreria, papereria i, a part, el seu pare portava la impremta. O sigui que l’olor de la seva infantesa (barreja de fusta dels llapis, de papers, de tintes) era una olor embriagant que la va marcar. A casa, a part de l’ofici, també hi havia afecció pels llibres i la lectura. Sempre recorda a l’avi Contijoch llegint La Vanguardia, i el seu pare, Antoni Contijoch Capdevila, era un autèntic lletraferit.
Des de molt petita ja llegia tot el que arribava a la botiga, essencialment els patufets; després va passar als diaris i a les revistes; sobretot les més exòtiques: Paris Match, Life, Tempo, Elle… I va desembocar inevitablement en el món dels llibres. Se sent deutora de tot el que ha llegit, però si hagués d’assenyalar autors amb els quals ha sojornat llargament, citaria en poesia: la generació del 27, José-Miguel Ullán, Espriu, Rimbaud, Apollinaire, Nerval, Quasimodo, Montale, Pavese, Elitis, Seferis, Emily Dickinson, Elizabeth Bishop, T.S. Eliot, Celan, Mallarmé… En novel·la: Faulkner, Carson MacCullers, Truman Capote, Kafka, Albert Camus, Samuel Beckett, George Perec, Raymond Queneau, Nathalie Sarraute, Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Thomas Bernhard… I, no cal dir, els clàssics grecs i llatins, la Bíblia, Shakespeare, Montaigne…
D’adolescent ja volia ser escriptora, però no pas com un somni, sinó com una realitat. Donat que en aquella època el franquisme ensenyava en castellà i tot es publicava en castellà, va començar a escriure en castellà, i el seu pare va suggerir-li la importància d’aprendre la gramàtica catalana. Ben aviat va confegir un poemari en castellà i, com que estava al corrent, pels diaris, de les col·leccions que s’editaven, el va ensenyar a Joaquín Buxó Montesinos, que aleshores dirigia la col·lecció «De trigo y voz provisto» a l’editorial Trimer. De la soledad primera va ser publicat l’any 1964. El va enviar a tots els ressenyadors de llibres dels diaris de Barcelona i Madrid; de seguida em va anar caient una allau de comentaris crítics prou encoratjadors. Aviat, un editor de Madrid, Juan Van-Halen, va escriure-li per demanar-li un poemari que va editar Ediciones Alorca, l’any 1965, Aquello que he visto.
Després d’una reflexió sobre la llengua, en la qual va rebre l’ajuda d’Armand Quintana, Miquel Martí i Pol, Segimon Serrallonga, Lluís Solà i José-Miguel Ullán, va anar escrivint poemes en català, barallant-se amb la nova eina que era la seva llengua mentre llegia sobretot Verdaguer. D’aquí va sortir el premi Marisa Picó d’Alcoi 1972 al recull «La corda de l’arpa i el coll de l’artista», que no es va publicar. L’any 1980 van concedir-li l’accèssit del premi Ciutat de Tarragona per «Orient/Express» que tampoc no es va publicar. L’any 1989 va obtenir l’accèssit al premi de poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter amb un poemari titulat Tractat de somnis. Aquests poemaris, canviants, refosos, van prendre cos en Ales intactes, editat l’any 1996. Abans havia guanyat el primer premi de poesia que havia instituït CC.OO. amb el poemari Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe), publicat l’any 1983. Després van venir Les lentes il·lusions, 2001, i Congesta, 2007.
Per a Josefa Contijoch la poesia és exaltació i consol, totalitat i veritat. La llengua poètica l’obliga a l’exploració, al desxiframent, a la transformació, i se sent com si una interferència (amb espurnes de presagi) vagaregés per l’indret. L’espai poètic hauria de ser, doncs, o almenys ho és per a ella, l’espai humà. Entremig d’èpoques de silenci poètic es dedica a la narrativa, que va pel camí experimental. Excepte algunes obres prou remarcables, en general diu que la novel·la convencional l’avorreix. El perquè no el sabria dir, però potser deriva del fet que la narrativa que li agrada llegir és la que manifesta l’exigència, també, de dir veritat i d’experimentar amb la llengua i l’arquitectura o la construcció de l’entramat novel·lesc. També troba molt enriquidora la tasca de fer traducció, una feina que practica escadusserament i que li permet gaudir i practicar una de les seves propensions preferides: remenar diccionaris, encaterinar-s’hi i encallar-s’hi.
Però no tot és escriure en silenci i solitud. L’any 2012, va arribar el moment de les alegries públiques i compartides. Durant la setmana de la poesia, les amigues-poetes Dolors Miquel i Montserrat Rodés van prendre la iniciativa de fer-li un homenatge amb motiu dels seus setanta-dos anys, amb l’agombolament humà i econòmic del Festival de Poesia de Barcelona, Unnim-Obra social, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Associació d’Escriptors en llengua Catalana, el Museu d’Història de Catalunya, l’Editorial Lleonard Muntaner, el Grup 62 i la Llibreria Documenta. Va ser el dia 9 de maig de 2012 al Museu d’Història de Catalunya. A Manlleu, la seva ciutat natal, li van fer un altre acte d’homenatge uns dies més tard, el 27 de maig de 2012.
Josefa Contijoch confessa que Sense alè, llibre del gènere d’autoficció –on va començar a barrejar narrativa i poesia, ficció i realitat– va sorprendre-la agradablement. Aquesta obra agosarada i trencadora, menyspreada per algunes editorials, va ser publicada amb alegria i confiança per Josep Cots, editor d’Edicions de 1984. Confiança que potser no s’ha vist recompensada en el sentit de ser un best-seller però sí plenament gratificant intel·lectualment.
Sense alè va obtenir tres premis importants a llibre publicat, El Ciutat de Barcelona de literatura en llengua catalana del 2012. Després va venir el Premi Crítica de Serra d’Or 2013 de novel·la i tot seguit va arribar el Premi Crexells de narrativa 2013. Aquesta recompensa a la seva obra s’ha vist reforçada per l’obtenció de la Creu de Sant Jordi el 2016. Un guardó que agraeix profundament.
És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
_0.webp)
