Així és com comencen algunes de les meves històries…
Un dia la Clàudia va descobrir que al safareig de casa seva hi arribava l’aigua del mar; que aquell safareig era un trosset de mar, una petita badia. I al cap d’una setmana, ja hi havia pescat un lluç, un parell de raps i una muntanyeta de gambes que s’hi havia acostat.
(D’El Mar dels Naufragis, 1994)
* * *
A les sis en punt, es va obrir el teló del guinyol i un pagès amb unes galtes vermelles com uns tomàquets va entrar a l’hort tot xiulant. Portava un magalló a l’espatlla i va aturar-se al davant d’un presseguer molt gran que hi havia al bell mig de l’hort.
Els nens, de moment, no deien res.
(D’El dimoni sense feina, 1997)
* * *
Aquets senyor que veus és un forçut,
un xic calb, força gros i molt pelut,
que les peses que són de formigó
les alça com si fossin de cartró.
(D’El forçut manyós i el lleó xerraire, 1997)
* * *
El nyandú és un animal llunàtic, capritxós, i quan s’hi han de tenir tractes val més carregar-se de paciència.
El nyandú sempre viu en grans grups, cosa estranya si tenim en compte que és tan poc sociable i que s’irrita per no-res. Els nyandús en comunitat tenen un comportament nyeu-nyeu, s’estan matí i tarda nyic-i-nyec i acaben sovint amb una bona colla de nyanyos.
(De Caps i potes, 2000)
* * *
Un matí, va acostar-se al meu taxi un home carregat amb dues maletes tan grosses que vaig tenir feina a entaforar-les al portaequipatge. Un cop me’n vaig haver sortit, vaig preguntar-li on anava.
—A donar la volta al món… —em va dir.
(De La volta al món en taxi, 2001)
* * *
Al poble del Comal i a tots els pobles al voltant de les Muntanyes Negres s’explicava un conte que era molt popular: el conte dels Ogres Golafres. Era la història de dos gegants terribles que vivien amagats en una cova de les Muntanyes Negres. Eren malcarats, geniüts, ferotges; i el pitjor de tot era que sempre tenien gana. Eren molt golafres i el seu plat preferit eren les criatures. Les atreien cap al seu cau amb les olors delicioses dels pastissos que cuinaven i quan les tenien a prop les agafaven i se les cruspien de dues en dues.
(D’El misteri dels Ogres Golafres, 2002)
* * *
Com cada nit, el pare va agafar en Joan a coll i va pujar escales amunt per posar-lo a dormir. En Joan va agafar la marmota i el conill, que sempre dormien amb ell, i al cap d’uns moments tots tres eren dins del llit.
Després d’acotxar-los, i un cop havia fet un petó a la marmota, un altre al conill i l’últim a en Joan, el pare va ajustar la porta i va dir: «Bona nit, Joan!».
Llavors es va sentir un «Bona nit, pare» i dos «Bona nit» més. I després tot va quedar a les fosques.
(De Bona Nit, Joan, 2004)
* * *
Eren les nou de la nit. En Pere va arribar a casa. Estava molt cansat. Va deixar la caixa d’eines i va mirar el telèfon desitjant que no hi hagués cap missatge. Però n’hi havia un…
«Senyor electricista, li truco des del pessebre. És urgent: estem a les fosques. Se n’ha anat la llum. No sabem què fer, i demà és dia vint-i-quatre… Si us plau, vingui de seguida que pugui. Demani per Sant Josep. Gràcies.»
(De A les fosques, 2007)
* * *
Hi havia una vegada un vaixell pirata que navegava mar enllà. Al vaixell hi anava una princesa. Els pirates l’havien fet presonera i el capità volia canviar-la per un gran tresor.
Però el viatge havia estat molt llarg. Havien passat els dies i les nits… i el capità dels pirates s’havia enamorat de la princesa.
(D’El pirata i la princesa, 2007)
* * *
Hi havia una vegada un ratolí que vivia en una biblioteca. Es deia Aquil·les. Els seus pares, que també havien estat ratolins de biblioteca, li van posar Aquil·les perquè era el nom de l’heroi d’un llibre que havien llegit. I és que com a bons ratolins de biblioteca tots havien après a llegir. I per això l’Aquil·les no només es menjava el paper dels llibres, sinó que primer se’ls llegia.
(De Les aventures d’un ratolí de biblioteca, 2008)
* * *
GOS LLAMINER
Quan ensuma xocolata
ja se sent al paradís;
et canvia un bon plat d’ossos
per un xic del teu pastís.
GAT NOCTURN
Ninetes grogues,
ulls de moresc,
la nit espia,
detectivesc.
Les galtes roges
per l’aire fresc,
pertot s’enfila,
funambulesc.
La cua negra,
un arabesc,
ell fa la guàrdia,
tot soldadesc.
I quan clareja
i mica en mica
tothom es lleva
i surt del rusc,
ell torna a casa
-fi de jornada-
i al jaç badalla
com un mol·lusc.
(De Com gat i gos, inèdit)
_0.webp)
