Pep Coll

[Els crims de la mel] Quan Galderic, l’hereu del Rebollé, “una masia de la Rua que pertany al municipi d’Abella”, l’u de desembre de l’any 1953 es presenta a la caserna de la Guàrdia Civil d’Isona per confessar que la nit anterior havia matat un gitano que li robava la mel, el caporal Primer Lacuriza està esmorzant amb la seva dona i no pot acabar d’aclarir si a la tarda aniran al cine del poble o a la representació, a Tremp, d’El gran teatro del mundo. I aleshores el lector s’adona que Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà 1949) ha encertat en la tria de l’obra de Calderón de la Barca perquè descriu amb justesa el que ha estat llegint en els tres primers capítols que l’han conduït fins aquí, una pacient reconstrucció, gairebé etnològica, del gran teatre del món rural a la postguerra, i que la burlesca veu narradora  d’Els crims de la mel, com si no fos capaç de creure’s de debò el que relata, com si fos conscient que si no maquillés una mica el to es precipitaria sense remei a una forma de realisme social anacrònica en excés, anirà descabdellant fins al punt final.

(Ponç Puigdevall: Quadern. El País, 29 de novembre de 2024)

* * *

[La llarga migdiada de Déu] (…) La llarga migdiada de Déu duu implícita la fascinació pel món hebreu de l’autor, que es reflecteix amb cura, amb un profund respecte i admiració. Coll aposta per una narració coral, que alterna la veu narrativa entre els seus personatges amb fluïdesa i coherència. Aquesta narració compartida ofereix una perspectiva molt afinada, única, de cadascun dels seus personatges, que l’autor construeix amb tota la seva complexitat i en mostra l’evolució al llarg de la novel·la. El conjunt és una trama plena de riquesa argumental, que ens obre les perspectives d’una àmplia galeria de personatges molt diferenciats entre ells. La duresa de la guerra els afecta i el travessa de manera diferent. Els protagonistes tenen una visió moral de la vida diferent i discrepen i xoquen constantment entre ells.

La narració és igualment dispar: en alguns punts narra en primera persona, en altres, tercera; alterna veus en present i en passat. Aquesta elecció estratègica permet apropar-nos als personatges i justificar les seves accions més enllà de la legitimitat moral. La guerra apaga l’empatia, la comprensió, la humanitat. I queda el caos que ho consum tot, amb la mort sempre a l’aguait. És inevitable que aquesta actitud bèl·lica canviï els personatges, que accentuï o minvi la seva humanitat. Però la gran qualitat d’aquest narració coral és precisament la perspectiva rica, complexa, plena de matisos i de contradiccions que genera la novel·la. Coll compara l’ambiciosa estructura del llibre amb un arbre. Les seves branques es van entrellaçant, creixen, es barregen. Però al final formen part del mateix tronc. (…)

(Alba López: «Despertar a Déu», Núvol. El digital de cultura, 2 de febrer de 2023. En línia)

* * *

[L’any que va caure la roca] A L’any que va caure la roca, Coll ens situa al poble de Malpui, una ombra fictícia de Pessonada, la localitat natal de l’autor. Tornem, doncs, al Pirineu, als entorns de Carreu, el poble tacat de Dos taüts negres i dos de blancs (Premi Crexells 2013). Aquesta vegada, però, l’origen de la tragèdia no és humà. El desencadenant de la història és una catàstrofe natural que deixa la població sepultada. Són set els supervivents de la catàstrofe. Set hereus orfes i joves que passen de sentir-se involuntàriament lligats al poble a haver de construir-ne un de nou. Coll és hàbil a l’hora d’encaixar amb naturalitat, sense xocs, una esllavissada imaginària i central en una trama impregnada de realisme.

(Gerard E. Mur: «Del dictat de les muntanyes», Núvol. El digital de cultura, 3 de setembre de 2020. En línia)

* * *

[Dos taüts negres i dos de blancs] El resultat és una novel·la coral que té formalment poc a veure al non ficcion de Capote o el reportatge narratiu de Porta, i un detall ho subratlla: davant l’espaordidora atenció mediàtica que Dick Hickock i Prerry Smith van aixecar als Estats Units, davant l’origen televisiu de la investigació que Porta va aixecar sobre el Palanca, els fets de Carreu van quedar impunes i oblidats. Potser per això, i malgrat l’esforç documentat, els principals sospitosos són els únics que Coll presenta amb pseudònim. Potser per això, la seva confessió, tan versemblant, s’ha de considerar literatura […]

Menys centrat en el qui que en els perquès, en la tensió i la intriga que en la multiplicitat de visions dels fets, Coll ha renunciat però a opcions que haurien enriquit el llibre: l’humor intuït en capítols com el de la traductora a la contraposició entre tradició i modernitat que s’apunta, per exemple, amb el tema de les reserves forestals. A canvi, i aquest és un dels secrets de Dos taüts… el retrat de les misèries que el franquisme va permetre per vantar-se de modèlic és esplèndid, potser el millor que s’ha escrit de l’època. Gràcies a aquest exercici de memòria, l’autor de Les senyoretes de Lourdes ha fet molt més que investigar literàriament una atrocitat: ha exorcitzat dimonis, ha esquivat l’ombra de Porta i Capote, ha recuperat el seu millor to i ha ressuscitat la complexa vitalitat d’uns paratges que, despoblats no només físicament, a massa ignorant li sonen encara al ruralisme d’Els sots feréstecs.

(Ricard Ruiz Garzón: El País. Quadern, 26 de setembre de 2013)

* * *

[El salvatge dels Pirineus] Ventura Mir es un náufrago, pero a diferencia de Robinson Crusoe, lo que le rodea no es el mar sino las montañas del Pirineo catalán. No quiere ser rescatado y sabe lo que sucede en su entorno, de hecho, controla mejor las vidas de los que habitan en el pueblo de abajo, que los propios aldeanos.

La historia de este peculiar y un poco voyeur náufrago y las diferentes reacciones ante alguien que se obstina en estar solo, es parte de la trama de El salvatge dels Pirineus, con la que el leridano Pep Coll ha ganado el 25 Premio Sant Joan Caixa Sabadell.

Es una novela histórica y la acción se sitúa en el pueblo de Malpui (Pallars Jussà) en el año 1835. Mir no aprueba las oposiciones a notario y cuando vuelve a casa, su padre le recuerda que ya no es el heredero. Decide irse a vivir a un lugar inaccesible, rodeado de acantilados. Y ahí, en un bancal, «podrá realizar sus ideales, será propietario y podrá ejercer de notario», explica Coll. Legislará sobre los derechos de cada una de las plantas, de los animales, de los pájaros… Y se obstinará durante 12 años en no ser rescatado.

(Sílvia Marimon: «Pep Coll gana el Premio Sant Joan con la historia de un náufrago voluntario», El País, 22 de juny de 2005)

* * * 

[Muntanyes maleïdes] Pep Coll, de quien conocíamos su Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986), y cuyo enunciado ya demuestra el gracioso y malintencionado tono del libro, es un hombre del Pallars y sabe de los recovecos, maravillas e insidias de estos parajes sobrecogedores. Él nos da a entender lo sombrío de les Muntanyes maleïdes, el talante de los hombres que viven bajo su vigilante mirada (la Maladeta), muy propicio a suscitar un mundo féerique. Son, en general, hombres que no han perdido el sentido de lo sobrenatural y van más lejos del «big-bang». Son hombres limpios de corazón, pues todos detectan el misterio.

A Pep Coll le asiste un lenguaje expresivo, claro y, cuando se tercia, poético. El libro, además tiene un tono directo, pero tierno, con una soltura propia de un escritor que sabe adónde va y qué es lo que quiere expresar y con qué matices expresarlo cumplidamente.

El libro aparece dividido en apartados correspondientes a nieves, lobos, osos, serpientes, moros, sitios encantados, brujos, muertos, curas, diablos, pastores, santos, payeses, tontos, discretos, frailes, bandoleros, mujeres, encantamientos…

(Joan Perucho: La Vanguardia, 30 d’abril de 1993)

* * * 

[La mula vella] Pep Coll no cal que es mogui del Pallars , pot, si continua així, universalitzar-lo com va fer Ramuz amb la seva regió particular suïssa. La mula vella és un símbol del món pallarès en allò que té d’emigració, afebliment i alhora perdurabilitat i revitalització. Sempre sota l’estrella del sacrifici, però: les mules pallareses, quan ja no tenien res a fer en el desenvolupament d’una agricultura que perdia la força de la sang, i, per tant, s’esfumaven les fires substancioses del Pirineu… van anar a parar a l’Índia, a les escorrialles de qualsevol guerra nord-hindostànica.

(Josep Vallverdú: Segre, 16 d’abril de 1989)

La notícia dels assassinats de Carreu es va estendre com taca d’oli entre els masos i poblets que aquells anys plantaven encara ben vius per les serres meridionals del massís del Boumort, escampada pels qui baixaven al mercat setmanal, per l’enrenou dels tricornis que anaven amunt i avall amb els cavalls i per la cautela que havien de prendre els estraperlistes d’oli, de bestiar i de fesols. El rumor de la matança va arribar a les poblacions importants que ja figuren als mapes de carretera, com la Pobla de Segur, Tremp, Isona i Organyà. I aquí es va aturar. Cap diari ni revista no van dedicar ni una sola ratlla a l’assassinat múltiple. En aquells primer anys de la postguerra una censura estricta de premsa impedia que els crims i delictes d’una certa consideració sortissin als diaris o que es difonguessin per la ràdio. Calia donar la imatge que la nueva Espanya era un paradís de pau on tothom complia al peu de la lletra els dictats de Franco i els manaments de la llei de Déu. Aquells dies de primers de març de 1943 La Mañana de Lleida, l’únic diari de la província, esmentava a la crònica de successos el cas d’una senyora que s’havia punxat el dit amb l’agulla de cosir i havien hagut d’assistir-la a la Casa de Socors.

(Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona: Proa, 2013, «El jutge en funcions», capítol 10)

* * *

El Mingo era de bon conformar. A pesar de sirgar festa i feina com una bèstia, sempre el veies content i satisfet. Mentre treballava, no parava mai de cantar, i si la feina era molt bruta, com és ara treure fem del corrals, estalzinar la xemeneia o netejar el pou de la comuna, la cançó encara era més bonica. Un dia que la mare a l’hora de sopar li va preguntar per què feia sempre aquella cara de pasqües, ell va respondre que era per la sort de viure, perquè la vida, mestressa, és com un rellotge trobat. I tot seguit, per explicar l’exemple del rellotge, ens va contar un fet que li havia ocorregut de jove, quan estava llogat a casa Perutxo de Malpui. Resulta que una vegada ell es va trobar un rellotge d’or en una font del terme, cosa que li va fer suposar que el propietari se’l devia haver tret per rentar-se les mans i després se l’havia descuidat vora la tolla. Era un rellotge preciós, d’or massís que lluïa fins i tot a la nit amb la llum dels estels. El mosso en va donar veus pel poble, i vist que no sortia l’amo, el duia sempre al canell, sense amagar-se de presumir-lo davant de tothom. Al cap d’uns quants dies va aparèixer l’amo, un guàrdia civil de la Pobla, a qui el Mingo va tornar el rellotge sense cap ombra de disgust. I quan el civil, que ja donava la joia per perduda, li va dir que muchísimas gracias, ell va replicar: «Sóc jo, senyor civil, el qui hi he d’estar agraït. Gràcies a vostè, jo he pogut lluir aquest preciós rellotge durant uns quants dies». I per això, segons ell, la vida era justament una cosa així com un rellotge que havíem trobat en una font i que era ben nostre mentre el propietari no ens el reclamés.

(El segle de la llum. Barcelona: Empúries, 1997,  capítol 7)

* * *

No hem sabut mai a quina hora de la nit el poble va desaparèixer de la faç de la Terra. Érem molt joves, llavors, i tot i així ens sentíem els més desgraciats del món. La condició d’hereu ens havia condemnat de per vida a quedar-nos a casa amb els pares i padrins, mentre que els nostres germans havien tingut el privilegi d’anar-se’n a la ciutat, a treballar en una feina neta, a continuar els estudis, o a fer el que els vingués de gust. Com deia l’Esteve del Guillot, la desgràcia ens venia d’haver heretat dels vells un munt de béns inútils. Pitjor que ser uns desheretats. Dissabte fèiem cap tots a la discoteca. Per bé que la majoria ens hi deixàvem caure amb poc entusiasme, teníem ganes d’escapar-nos d’aquell món de vells, de bèsties i de rocs, de carrers empedrats, bruts de fem, abonyegats per les roques enormes que sobresortien de les cases com tumors d’un mal lleig.

Havent sopat ens entreteníem bona estona al bany ensabonant-nos de cap a peus, perfumant-nos a raig d’ampolla per treure’ns del damunt la pols dels camins, les brosses i cospins enganxats als cabells, la pudor de fem que arrossegàvem tota la setmana. La mare ens havia deixat damunt del llit la roba neta i planxada. La majoria dels nostres vells veien amb bons ulls la sortida nocturna del dissabte. L’esperança que a la discoteca trobaríem una dona per casar-nos podia més que la por a l’accident de cotxe, a l’alcohol o a altres porqueries encara pitjors que ells sortosament ignoraven. Es negaven a admetre que les dones havien fugit del país com de la pesta, que les poques que hi havien quedat, el rebuig de la ramada com en deia el Bepgròs, s’estimaven mil vegades més aparellar-se amb un castellà mort de gana abans que amb un pagès del poble més rònec i miserable del Pallars. Tanmateix, els dissabtes d’hivern la discoteca semblava el mercat del mascle. I així i tot, suportàvem tres o quatre hores de patxum-patxums eixordadors tot fent veure que ens divertíem, només per poder presumir l’endemà que havíem passat la nit al Yellow. Si ens quedàvem engorronits a casa, ens sentíem encara més desgraciats. La nit del dissabte era sagrada per nosaltres: encara que s’ensorrés el món, hauríem tocat el dos del poble.

(L’any que va caure la roca. Barcelona: Proa, 2020, p. 11-12)

* * *

Dimarts, 4 de maig de 1943

Abans d’agafar el llapis em rento les mans i així i tot, els dits m’han quedat verdosos, les ungles negres i la pell rasposa de tant arrencar males herbes. Després de ploure surten amb un estirada suau de les entranyes terra amb tota l’arrel. Perquè les remolatxes es facin ben grosses i panxudes, diu el Ramon que s’han d’eliminar les males herbes de l’entorn, que els xuclen la humitat. El primer dia vaig demanar-li que m’aclarís quines eren exactament “les males herbes”, com es podien distingir de les altres,“les bones herbes”. Em va explicar que primer em fixés com eren les fulles de remolatxa i que arrenqués totes les que eren diferents. Vaig dir: “O sigui, que si enmig d’un camp de remolatxes hi trobo, com ara, una planta de blat de moro o una mata de patates, també l’he d’arrencar”. I ell: “Ja veig que ho has entès. Les males herbes són les que creixen en un bancal que no és el seu”.

A posta de sol ha vingut l’Aurora per ajudar-me a traginar fins a casa els feixos d’herbes pansides. Són pastura per als conills. Els primers temps de la colònia la dona sempre em preguntava pels meus pares, trobava curiós que tinguéssim una rellotgeria. Això de poder calibrar el temps exacte li devia semblar cosa de bruixots o de màgics. Ja fa temps que no me’n pregunta, deu pensar que si algun dia en tinc notícies per carta ja l’hi diré. O no caldrà que l’hi digui, ella m’ho coneixerà a la cara. Si avui m’ho hagués preguntat, li hauria dit que els meus pares són com males herbes a Alemanya. Igual com jo ho sóc a França i com ella i la seva família ho deuen ser a l’Espanya de Franco. Em consolo pensant que la mala herba no ho és per la seva natura sinó pel lloc i per l’època que li ha tocat de néixer. 

(La llarga migdiada de Déu. Barcelona: Proa, 2023, p. 275)

* * *

Ell, per dir alguna cosa, va mostrar interès pels viatges amb bicicleta al cine d’Isona el diumenge a la tarda.
– Ara hi ha d’anar ell sol –va aclarir la dona- El Leandro sense la pel·lícula setmanal no podria viure. Jo amb el nen a la panxa, no em vull enfilar al quadre de la bicicleta. Però no et pensis que tingui cap disgust, al contrari. A l’hora de tornar a casa, vaig a esperar-lo a la collada. Hi vaig molta estona abans que es faci de nit. M’agrada veure com es fa fosc. Veus que la nit va pujant pujant des de les clotades, a poc a poc però sense parar. Com en una inundació. Arriba un moment que em cobreix del tot. Llavors penso, si tarda gaire, m’ofegaré. I començo a patir imaginant que potser s’ha obert el cap en un revolt o que al cine ha trobat una dona guapa com la que ha sortit a la pel·lícula, o que l’Agustí l’esperava amb l’escopeta i li ha disparat com va fer al gitano. Ruqueries així. No t’ho creuràs però m’agrada patir una estona perquè encabat la sorpresa és més bonica. I la sorpresa és una llumeta com un estel que forada la nit i va venint cap a jo fent pampallugues. Tornem a casa tots dos a peu, empenyent la bicicleta, un a cada costat del manillar. Pel camí m’explica la pel·lícula. La porta tota dintre del cap enrotllada com una madeixa. I va descabdellant-la a poc a poc amb tots els detalls, tan bé que veig les figures damunt la pista de terra. No t’ho creus, oi? Com si el far de la bicicleta fos la màquina de fer cine.

(Els crims de la mel. Barcelona: Proa, 2024, capítol 16)