Josep Colet i Giralt

1935-2021

Josep Colet i Giralt (Barcelona, 1935-2021). Poeta i mestre d’escriptors. 

Alumne i deixeble del poeta surienc Salvador Perarnau i Canal, estudia Dret a la Universitat de Barcelona, carrera que només exerceix un parell d’anys. Es dedica a l’ensenyament de la llengua catalana i de la preceptiva poètica. És el fundador del grup literari Poesia Viva de Barcelona, que es reuneix periòdicament sota el seu mestratge i lideratge. Com a gran activista cultural funda altres grups on preval la defensa incansable de la llengua i la cultura catalanes.

Després del seu primer llibre, Poesies i sonets cruels. Primera part (1972), on fa especial atenció al sonet com a forma estròfica, evoluciona cap a l’experimentació poètica en general. En són exemples les obres El món de les tercines (1988) o Experiments i experiència: poesia (2008).

També s’interessa per l’assaig i la filosofia que segueix l’obra de Lluís-Maria Xirinacs. A partir d’aquest autor, el 2009 publica Globàlium poètic evolutiu, un llibre d’assaig i poesia sobre la filosofia globalista.

Mor el 15 de setembre de 2021 i deixa escrit Testament poètic, obra inèdita amb més de 200 poemes.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Pàgina elaborada per Francesc Viñas per a l’AELC.
Fotografies: AELC (Lletres i Memòria).

Castellano

Pòrtic Josep Colet castellà

Josep Colet i Giralt (Barcelona, 1935-2021). Poeta y maestro de escritores.

Alumno y discípulo del poeta suriense Salvador Perarnau i Canal, estudia Derecho en la Universidad de Barcelona, carrera que solo ejerce durante un par de años. Se dedica a la enseñanza de la lengua catalana y de la preceptiva poética. Es el fundador del grupo literario Poesia Viva de Barcelona, que se reúne de manera esporádica bajo su maestría y liderazgo. Como importante activista cultural, funda ostros grupos donde prevalecen la defensa incansable de la lengua y la cultura catalanas.

Tras su primer libro, Poesies i sonets cruels. Primera part (1972), donde muestra especial atención por soneto como forma estrófico, evoluciona hacia la experimentación poética en general. Son ejemplo de ello las obras El món de les tercines (1988) o Experiments i experiència: poesia (2008).

También se interesa por el ensayo y la filosofía que sigue la obra de Lluís-Maria Xirinacs. A partir de este autor, en 2009 publica Globàlium poètic evolutiu, un libro de ensayo y poesía sobre la filosofía globalista.

Muere el 15 de septiembre de 2021 y deja escrito Testament poètic, obra inédita con más de 200 poemas.

Fue socio de honor de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Página elaborada por Francesc Viñas para la AELC.
Fotografía: AELC (Lletres i Memòria).

English

Pòrtic Josep Colet i Giralt anglès

Josep Colet i Giralt (Barcelona, 1935-2021), a poet and teacher of writers, and student and disciple of the Súria poet Salvador Perarnau i Canal, studied Law at the University of Barcelona but only worked as a lawyer for a couple of years. Instead, he taught Catalan and in the area of Poetic Imperative. He founded the Barcelona literary group Poesia Viva, which met periodically under his leadership and guidance. As an eminent cultural activist, he founded other groups that were notable for their tireless defence of Catalan language and culture. 

After publishing his first book, Poesies i sonets cruels. Primera part (1972), in which he gave close attention to the sonnet as a strophic form, he moved into the domain of experimental poetry in general, with such examples as El món de les tercines (1988) and i experiència: poesia (2008).

He was also interested in the essay and philosophy along the lines of texts published by Lluís-Maria Xirinacs on whose work he based his Globàlium poètic evolutiu (2009), a book of essays and poems on globalist philosophy.

He died on 15 September 2021 and left the unpublished work Testament poetic, consisting of more than 200 poems. 

He was an honorary member of the Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC – Association of Catalan Language Writers).
 

Web page: Francesc Viñas for AELC.
Photographs: AELC (Lletres i Memòria).
Translation: Julie Wark.

Biografia

Josep Colet i Giralt neix a Barcelona el 21 de desembre de 1935. Fill únic, va a l’Escola Ramon Llull del Guinardó. Es llicencia en Dret per la Universitat de Barcelona i exerceix d’advocat durant dos anys, fins que passa a treballar a l’empresa de publicitat on el seu pare fa de comercial. Té com a mestre el poeta de Súria Salvador Perarnau i Canal, a qui més tard dedica diversos estudis i publicacions. 

A les acaballes del franquisme, es dedica a l’ensenyament del català i a l’elaboració de diversos materials pedagògics destinats a l’aprenentatge de la llengua catalana. Inicia la seva carrera literària amb la publicació del seu primer llibre de poesia Poesies i sonets cruels (Primera part) (1972). Interessat per la poesia experimental, el 1988 publica El món de les tercines. Més endavant també escriu sobre assaig, filosofia i altres obres de temàtica humanística i científica. És seguidor i divulgador de l’obra de Lluís-Maria Xirinacs i, a partir d’aquest autor, el 2009 publica Globàlium poètic evolutiu, un llibre d’assaig i poesia sobre la filosofia globalista. Entre els seus llibres poètics experimentals cal citar Macumba (1996), fruit d’una estada al Brasil o Experiments i experiència: poesia (2008). Escriu alguns llibres a quatre mans amb altres escriptors com Esther Martínez Pastor, amb qui publica Estiu sense nom (1997).

És fundador del grup literari Poesia Viva que aplega periòdicament diferents poetes a la Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona sota el seu mestratge i lideratge. Més tard funda el Club Cultural Calassanç i el Seminari d’Investigació poètica i filosòfica. Esdevé un gran activista cultural i un defensor incansable de la llengua i la cultura catalanes. Abans de la seva mort, el 15 de desembre de 2021, escriu Testament poètic, integrat per més de 200 poesies i que resta inèdit.

Va ser soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Premis

  • Englantina d’or dels Jocs Florals d’Amsterdam (1974): “La meva terra canviant”.

Articles (selecció)

  • BUSQUETS I GRABULOSA, Lluís: “Josep Colet, el realisme experiencial i compromès en poesia”, dins Parèntesi al gayter. Poema perdurable. Barcelona: Parnass, 2010, p. 9-26.

  • BUSQUETS I GRABULOSA, Lluís: “Penso que penso, un llibre sapiencial”, dins Penso que penso. Poemes del pensar enfora i endins. Barcelona: Comte d’Aure, 2014, p. 9-15.

  • BUSQUETS I GRABULOSA, Lluís: “Anàlisi del poemari”, dins Veus trobades en el camí perdut. Barcelona: Comte d’Aure, 2017, p. 9-16.

  • BUSQUETS I GRABULOSA, Lluís: “Mestre de poetes”, La Vanguardia (Barcelona), 22 de setembre de 2021, p. 29.

  • ESPAR I TICÓ, Xavier: “Pròleg”, dins Globàlium poètic evolutiu. Barcelona: Abadia, 2009, p. 11-12.

  • GORDON, Àngel: “Introducció”, dins Macumba. Barcelona: Columna, 1996, p. 15-20.

  • JOU, David: “Pròleg”, dins Experiments i experiències. Barcelona: Comte d’Aure, 2008, p. 11-19. 

  • LLORT, Lluís: “Còctel Dalai Lama”, El Punt-Avui (Barcelona), 3 de febrer de 2005.

  • MUNTANÉ, Miquel-Lluís: “Pròleg”, dins La creu dels mots. Barcelona: Parnass, 2010, p. 11-15.

  • NOPCA, Jordi: “Adéu a la veu investigadora i sàvia del poeta Josep Colet i Giralt”, Ara (Barcelona), 15 de setembre de 2021.

  • PEDRALS, Josep: “Mereixements per a Josep Colet”, El País-Quadern (Barcelona), 21 d’octubre de 2021. 

  • SAMPERE, Màrius: “Pròleg”, dins Macumba. Barcelona: Columna, 1996, p. 11-13.

Vincles

Comentaris d'obra

Formalment, no descobrirem pas ara el mestratge de Josep Colet, capaç d’oferir en els seus llibres, no sols una pirotècnia de rimes (i la rítmica abraça mètrica, estròfica, i també de rimes i accents) sinó també un reguitzell de reptes solucionats amb una perfecció impecable. En el llibre esmentat abunden els metres decasíl·labs —amb altres incursions, com ara alexandrins i fins i tot la gosadia d’uns hendecasíl·labs cesurats 7+4, al poema “Feina”— i l’estrofa dominant és el sonet de caire shakespearià, amb quatre rimes als dos primers quartets, bé que també ens dóna mostres assolides del sonet clàssic, amb dues rimes als quartets esmentats, com ara als cinc darrers. Val a dir que en els sonets shakespearians és on queda palesa la fusió de forma i fons de la seva poesia, perquè li permet acabar la composició amb un escarit epifonema o frase sentenciosa final amb què rubrica el sentit de tota la composició. Un epifonema en què, vulgues o no vulgues, se’ns dóna a conèixer i revela les seves interioritats. Afegim, tanmateix, que a més d’aquesta difícil estrofa (de la qual, per si encara fos poc, ens n’ofereix variants que van dels sonets semirimats fins al circular de rima interna passant per l’epigramàtic o el sonet d’art menor poliestròfic) en desplega d’altres: una octava reial i un romanç per acabar la primera part i, dins la segona, dues composicions amb sextets, quintets i una nova rimada d’apariats.

Aquestes formes harmonitzen absolutament amb el seu estil.

(Lluís Busquets Grabulosa: “Penso que penso, un llibre sapiencial” a Penso que penso. Poemes del pensar enfora i endins. Barcelona: Comte d’Aure, 2014, p. 10-11.)

* * *

La creu dels mots és un llibre d’una homogeneïtat remarcable que se situa en una cruïlla de camins, en aquell punt on conflueixen impulsos oposats i contradictoris. Els títols dels poemes són formats per dos mots antònims que s’entrelliguen talment com ho fan les contradiccions a cada punt de la nostra vida. Amb tot, l’autor ens fa avinent la proximitat i la complementarietat dels contrastos: “Sembleu molt diferents i us assembleu / i fins teniu, sovint, semblant la veu”. O bé: “La vida ens fa, la mort ens duu: / néixer i morir pot ser tot u!”. L’homogeneïtat pot resultar encara més sorprenent i meritòria si tenim en compte que trenta-quatre anys separen l’elaboració de la primera part de la segona. “Que veinte años no es nada”, afirma el cèlebre tango; ben mirat, ni vint, ni trenta, ni quaranta anys no són res quan som capaços de junyir-nos a uns fils argumentals que són eterns i immutables.

(Miquel-Lluís Muntané: “Pròleg” a La creu dels mots. Barcelona: Parnass, 2010, p. 12-13)

* * *

L’aspecte més visible i immediat de l’exploració del nostre autor és el formal: la indagació de més de tres-centes formes estròfiques, en una combinació de rimes i de ritmes, en diàleg amb tota la història de la poesia. En una època en què les inquietuds investigadores dels poetes han apuntat més aviat cap al trencament de l’estrofa i l’abandó de la rima, cap a la visualitat i la dislocació, Colet ha viscut la seva experimentació en un afany de reviscolar formes estròfiques fecundes però oblidades i en una proposta de noves formes inexplorables fins ara, que l’han dut a publicar diversos volums en col·laboració amb Esther Martínez-Pastor —una gran poeta, autora d’una vintena de llibres rics i diversos, que el dia que siguin publicats en forma conjunta donaran una bona mesura del seu talent i sensibilitat extraordinaris: El món de les tercines, El món de les quartines, Els sonets nous, Diàleg: poesia a quatre mans: un tresor de propostes que han donat fruit no tan sols en l’obra d’aquests autors sinó també en la de nombrosos amics i deixebles dels cursos i seminaris de preceptiva literària.

(David Jou: “Pròleg” a Experiments i experiències. Barcelona: Comte d’Aure, 2008, p. 12-13.)

* * *
 

A mi em correspon de tocar l’aspecte estrictament poètic de l’obra. Amb l’evident dificultat que això representa. Perquè en aquest text la poesia és inseparable del tema. Fins al punt que resulta gairebé impossible de trobar un sol vers exempt de secretismes, d’influxos magicotel·lúrics, un sol poema lliure de grups de misterioses cursives torbadores. Només cal veure que en cada pàgina hi ha un nombre considerable de mots específics (una mitjana de dotze?), obscurs i juganers alhora, que interfereixen l’amable lectura horitzontal a què hom té dret, i que obliguen a un exercici d’interpretació diferida. I per bé que el llibre conté un vocabulari terminològic annex, això no salva l’obstacle de la interrupció sinó que compromet, encara més, la independència legítima i natural de la poesia.

Això no obstant, en Josep Colet és en Josep Colet. És a dir, el poeta que està per damunt d’exigències i de contingències. I tots els lectors —iniciats o no en els ritus màgics— que siguin bons amants de la paraula ben dita i ben escrita se sentiran a bastament compensats, d’aquells possibles inconvenients, pel mestratge de l’autor, qui, malgrat el rigor temàtic, no escatima imatges belles, metàfores inesperades, hàbils construccions al voltant de l’eix de la rima, moments, en fi, de gran volada.

(Màrius Sampere: “Pròleg” a Macumba. Barcelona: Columna, 1996, p. 12-13.)

Antologia

El bosc mormola
cançons de vent i, a terra,
ombres que ballen.

La rel obscura
encén amb llum de saba
cada cirera.

Branques tallades;
tot arbre rep la poda
amb joia trista.

La fulla seca
s’apunta a l’alta cursa
de la ventada.

Oh fulla esclava.
El vent, quan siguis groga,
ja et farà lliure!

Gespa, catifa
de verdor programada…
La prada, enyora.

Només amb l’eco
la paraula perduda
és retrobada.

Ja som a octubre
i un estiu estiueja
dins l’enyorança.

Com un tsunami
puja l’ona del vespre
i ofega el dia.

Es mor el dia:
el ventre del crepuscle
infanta l’ombra.

La tarda abraça
el sol, que escriu la posta,
per als poetes.

La nuu s’envola
i l’Ull, que crema el dia,
l’hora dibuixa.

(Dins A ritme de haiku, la vida. Barcelona: Comte d’Aure, 2020, p. 12-13)

* * *
 

LABERINT
                                           Se’n van, me’n vaig,
                                           ara recordo que no sé res de mi.
                                                                     Màrius Sampere

Se’n van, se’n van igual que jo me’n vaig
per una senda obscura i compartida.
Tots som com una font que vessa a raig
un doll d’hores d’angoixa consentida.

Volem llegir la pàgina del món
i el jutge-temps, benèvol, ens indulta;
volem espiar el rostre de Caront,
des d’una escletxa anònima i oculta.

Volem comprendre el cel, saber-ne més,
des de l’arrel que ens lliga a aquesta terra,
i veure allò que és, o que no és,
sota el missatge alat que el cos enterra.

Mes quan pregunto endins, al propi instint,
em perdo en mi: sóc sols un laberint! 

(Dins El ressò i la nova veu. Barcelona: Comte d’Aure, 2016, p. 38)

* * *

COM UNA TEIA

No sé què en deurà dir, de mi, aquest món,
quan marxi per la Porta del darrere…
¿Seré un silenci buit, com tants ho són,
o restarà un ressò d’allò que era?…

Però tampoc no sé què em deuran dir,
si rere el Forat negre hi ha rebuda…
O bé si hi ha buidor, sense destí,
i el meu poema és sols estrofa muda…

Sols sé que no sé res, com Delfos deia,
i en feia la divisa el savi grec.
Avui que encara sóc, sóc una teia,
que sols cremo sonets amb so de prec.

I clamo, prop la cendra que m’espia:
té algun sentit fer tanta poesia?

(Dins Metapoesia. Poesia de la poesia. Barcelona: Comte d’Aure, 2014, p. 56)

* * *

… LES FRESQUES NITS DELS ESTIUS…

(Et beuries els estius
com un vi de bogeria,
amb els graus de la verema
de la teva voluntat.
Fóres l’amo del teu viure:
cap penó ni cap bandera,
i el record de les derrotes
et faria suc d’oblit.
Els teus himnes vestiries
amb capell de tramuntana
que, bufant la veu secreta,
restarien emmudits.
Flors d’enclusa i xurriaca
que, amb el ferro dins la flama,
torçaries amb les venes
i el martell!)

(Dins Parèntesi al gayter. Poema perdurable. Barcelona: Parnass, 2010, p. 51)

* * *
 

PARC GÜELL

Mil onades de sol empresonades
en esplugues de pedra i de frescor,
quietuds de follia com cascades
sota l’ombra esclatant de la claror.

Tot solatge de llum cada racó
i la lluna s’hi adorm en nits callades;
fins el vent invisible, té color
quan serpeja en les torres encantades.

Amb tres creus et corones l’horitzó
i ens enlaires arpegis de cançó
en coixins de silenci, a les clotades.

I els pilars fan suport a les petjades
d’aquest poble, que cerca en la foscor
mil onades de sol empresonades.

(Dins Experiments i experiències. Barcelona: Comte d’Aure, 2008, p. 57)

* * *

INVITACIÓ

Al morro hi ha una festa, hi ha delit,
i una posta flameja la favela.
Você vem…!
Hi ha una bona Macumba aquesta nit!
Les cruïlles enlairen la candela
i un exú de silencis i de crit.

Tot o Rio s’adorm vora la mar;
Iemanjà porta l’ona escumejada.
Você vem…!
Hi ha una bona Macumba cap al tard!
I a l’eterna cruïlla de l’onada
fa un despatx implacable cada far.

Al morro hi ha una festa, hi ha brogit…
Set caboclos ja baixen de la lluna.
Você vem…!,
un cavall blanc m’ha dit:
hi ha una bona Macumba aquesta nit!

(Dins Macumba. Barcelona: Columna, 1996, p. 23)