El bosc mormola
cançons de vent i, a terra,
ombres que ballen.
La rel obscura
encén amb llum de saba
cada cirera.
Branques tallades;
tot arbre rep la poda
amb joia trista.
La fulla seca
s’apunta a l’alta cursa
de la ventada.
Oh fulla esclava.
El vent, quan siguis groga,
ja et farà lliure!
Gespa, catifa
de verdor programada…
La prada, enyora.
Només amb l’eco
la paraula perduda
és retrobada.
Ja som a octubre
i un estiu estiueja
dins l’enyorança.
Com un tsunami
puja l’ona del vespre
i ofega el dia.
Es mor el dia:
el ventre del crepuscle
infanta l’ombra.
La tarda abraça
el sol, que escriu la posta,
per als poetes.
La nuu s’envola
i l’Ull, que crema el dia,
l’hora dibuixa.
(Dins A ritme de haiku, la vida. Barcelona: Comte d’Aure, 2020, p. 12-13)
* * *
LABERINT
Se’n van, me’n vaig,
ara recordo que no sé res de mi.
Màrius Sampere
Se’n van, se’n van igual que jo me’n vaig
per una senda obscura i compartida.
Tots som com una font que vessa a raig
un doll d’hores d’angoixa consentida.
Volem llegir la pàgina del món
i el jutge-temps, benèvol, ens indulta;
volem espiar el rostre de Caront,
des d’una escletxa anònima i oculta.
Volem comprendre el cel, saber-ne més,
des de l’arrel que ens lliga a aquesta terra,
i veure allò que és, o que no és,
sota el missatge alat que el cos enterra.
Mes quan pregunto endins, al propi instint,
em perdo en mi: sóc sols un laberint!
(Dins El ressò i la nova veu. Barcelona: Comte d’Aure, 2016, p. 38)
* * *
COM UNA TEIA
No sé què en deurà dir, de mi, aquest món,
quan marxi per la Porta del darrere…
¿Seré un silenci buit, com tants ho són,
o restarà un ressò d’allò que era?…
Però tampoc no sé què em deuran dir,
si rere el Forat negre hi ha rebuda…
O bé si hi ha buidor, sense destí,
i el meu poema és sols estrofa muda…
Sols sé que no sé res, com Delfos deia,
i en feia la divisa el savi grec.
Avui que encara sóc, sóc una teia,
que sols cremo sonets amb so de prec.
I clamo, prop la cendra que m’espia:
té algun sentit fer tanta poesia?
(Dins Metapoesia. Poesia de la poesia. Barcelona: Comte d’Aure, 2014, p. 56)
* * *
… LES FRESQUES NITS DELS ESTIUS…
(Et beuries els estius
com un vi de bogeria,
amb els graus de la verema
de la teva voluntat.
Fóres l’amo del teu viure:
cap penó ni cap bandera,
i el record de les derrotes
et faria suc d’oblit.
Els teus himnes vestiries
amb capell de tramuntana
que, bufant la veu secreta,
restarien emmudits.
Flors d’enclusa i xurriaca
que, amb el ferro dins la flama,
torçaries amb les venes
i el martell!)
(Dins Parèntesi al gayter. Poema perdurable. Barcelona: Parnass, 2010, p. 51)
* * *
PARC GÜELL
Mil onades de sol empresonades
en esplugues de pedra i de frescor,
quietuds de follia com cascades
sota l’ombra esclatant de la claror.
Tot solatge de llum cada racó
i la lluna s’hi adorm en nits callades;
fins el vent invisible, té color
quan serpeja en les torres encantades.
Amb tres creus et corones l’horitzó
i ens enlaires arpegis de cançó
en coixins de silenci, a les clotades.
I els pilars fan suport a les petjades
d’aquest poble, que cerca en la foscor
mil onades de sol empresonades.
(Dins Experiments i experiències. Barcelona: Comte d’Aure, 2008, p. 57)
* * *
INVITACIÓ
Al morro hi ha una festa, hi ha delit,
i una posta flameja la favela.
Você vem…!
Hi ha una bona Macumba aquesta nit!
Les cruïlles enlairen la candela
i un exú de silencis i de crit.
Tot o Rio s’adorm vora la mar;
Iemanjà porta l’ona escumejada.
Você vem…!
Hi ha una bona Macumba cap al tard!
I a l’eterna cruïlla de l’onada
fa un despatx implacable cada far.
Al morro hi ha una festa, hi ha brogit…
Set caboclos ja baixen de la lluna.
Você vem…!,
un cavall blanc m’ha dit:
hi ha una bona Macumba aquesta nit!
(Dins Macumba. Barcelona: Columna, 1996, p. 23)
.webp)
