Jordi Coca i Villalonga va néixer a Barcelona el 20 d’octubre de 1947. La vocació per l’escriptura se li va despertar als catorze anys. L’autor, amb una certa dosi d’humor, qualifica el descobriment de la literatura com una il·luminació, ja que va aparèixer d’una manera sobtada, de cop, sense cap antecedent familiar que la propiciés. L’atracció per l’escriptura es produeix, aleshores, de manera intensa.
En aquella època primerenca, no pensava que era escriptor, ni tan sols verbalitzava el desig d’arribar a ser-ho. Només es reconeixia la fortalesa que se li suposa a un corredor de fons que emprèn una cursa incerta sense pressa, però amb el convenciment que els fruits de l’esforç haurien d’arribar a materialitzar-se, encara que no fossin immediats. Tot un projecte i, també, una premonició. És per tot això que Jordi Coca, quan es refereix a aquella primera etapa d’enlluernament i de tempteigs, parla sovint de vocació i d’il·luminació.
No perdia de vista, en cap moment, que escriure era una faceta important de la vida, però que l’existència no comença ni acaba amb l’escriptura. La seva trajectòria vital confirmaria posteriorment aquest pensament.
Un cop acabats els ensenyaments primaris i el batxillerat, va començar a estudiar art dramàtic, que compaginava amb feines diverses. Actualment és Doctor en Arts Escèniques, té el DEA en Filologia Catalana, és titulat superior en Art Damàtic i també ha fet dos cursos de gestió cultural a ESADE.
Professionalment, Jordi Coca es vincula al món del teatre. Observem de quina manera justifica aquesta elecció:
«Per què el teatre? No ho sé. De fet el teatre mai no m’ha agradat d’una manera genèrica. No volia ser actor, ni director, ni investigador; tampoc no estava especialment dotat per relacionar-me amb la gent. I tanmateix m’interessava l’ambient d’una professió on es treballa necessàriament en grup i on el resultat de la feina s’exposa a la consideració directa del públic. Potser si les coses haguessin anat d’una altra manera m’hauria dedicat a l’arquitectura, però no va ser així.» (Escriptor del Mes, gener 1994. Generalitat de Catalunya).
La dedicació a l’ofici d’escriptor, però, continua. Ara bé, aquesta dedicació l’entén en termes de globalitat, com un tot vital:
«Treballar en una institució cultural unes hores, escriure, fer classes, relacionar-me amb artistes plàstics, anar al cinema, descobrir aquelles coses del món artístic que m’aportaven coses noves, més enllà de la rutina i d’una professionalitat i una especialització mal enteses. En aquells moments no entenia -i ara tampoc- la polèmica que es va generar a la cultura catalana sobre els escriptors dits professionals o de diumenge a la tarda. Per a mi ser professional no volia dir dedicar-se únicament i exclusivament a una sola cosa. Ser professional era treballar amb tota la força possible i, alhora, saber mantenir la distància crítica suficient. Hi ha moments en què cal deixar que el temps passi tranquil·lament.» (Escriptor del Mes, gener 1994, Generalitat de Catalunya).
Llegir i viatjar han estat, per a Jordi Coca, fonts d’interès vitals. La curiositat i el desig d’aprendre l’han dut a emprendre un periple geogràfic determinant en la seva formació i visió de la realitat. Va visitar, de bon començament, gairebé tot Europa. Posteriorment, Turquia i els països àrabs. Per acabar, el Carib i Amèrica de Nord, on ha tornat tantes vegades com ha pogut. La Revolució dels Clavells portuguesa el va agafar a Porto i, uns dies després, a Lisboa. Va ser invitat a visitar Bagdad en plena guerra Iraq-Iran. Aquestes dues darreres experiències li van resultar molt interessants de viure, igual que el fet d’haver conegut els països de l’Est a la darreria dels anys seixanta, la qual cosa el va dur a un replantejament de les seves posicions polítiques. El retret màxim que feia aleshores als règims socialistes era el dèficit democràtic que arrossegaven i el caràcter indesxifrable del seu sistema econòmic.
Ha treballat molts anys a l’Institut del Teatre com a tècnic superior d’ensenyament, i hi ha fet feines de professor, de responsable d’activitats culturals, de cap del Centre d’Investigació i Documentació i de director, durant el període 1988-1992.
Durant aquesta època s’interessa més directament per la política. Entra com a militant a Iniciativa per Catalunya, on arriba a formar part de la Comissió Permanent. És nomenat, també, director d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.
L’any 1992 té l’ocasió de passar sis mesos a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, en qualitat de professor visitant. Aprofita l’estada als Estats Units per aprofundir en l’estudi del pintor Edward Hopper, fruit del qual va sortir el llibre Paisatges de Hopper, que va quedar finalista del Premi Sant Joan de l’any 1994.
Entre els premis que ha merescut la seva feina literària cal comptar el Serra d’Or per a escriptors joves (1972), el Documenta (1987) per la novel·la Mal de lluna, l’ADB de teatre (1991), el Josep Pla per l’obra La japonesa (1992), el Premio Nacional de la Crítica de 1994 per Louise (Un conte sobre la felicitat), el Ciutat de Palma 1995 per Dies meravellosos, el Ramon Muntaner (1997) per La faula dels ocells grecs i el Premi Sant Jordi de novel·la (2000) per Sota la pols. Continua amb els llibres Lena (2002) i Cara d’àngel (2004). Aquest últim va guanyar el premi Joanot Martorell de Gandia. El 2007 publica La noia del ball, i dos anys més tard La nit de les papallones, amb la qual rep el Premi Sant Joan-Caixa de Sabadell. La novel·la En caure la tarda (2012) rep el Premi de la Crítica Catalana de narrativa del 2013. El 2014 publica una novel·la de rerefons existencialista, El diable i l’home just, estructurada en forma epistolar, que és guardonada mesos després amb el Premi de la Crítica Serra d’Or de novel·la.
Des de la primera novel·la que va publicar, Un d’aquells estius (Els Lluïsos) han passat molts anys. Durant aquest temps ha editat, entre narrativa, traduccions i assaigs, més d’una trentena d’obres, a banda de col·laborar habitualment a la premsa i a la televisió.
_0.webp)
