La novel·la No hi havia a València… és una invitació, o una incitació, a explorar totes les maneres possibles d’estimar, sense prejudicis ni apriorismes de cap mena, amb la ment ben oberta i posant el cor damunt de la taula.
L’autora del text, l’alcoiana Mercè Climent, ha sabut trenar meravellosament un grapat d’històries ben íntimes i versemblants, prenyades de realisme, que estan connectades entre si per les protagonistes principals del llibre: Jade, una estudiant de batxillerat que està a punt d’acabar l’institut; i Àlex, una estudiant universitària que compagina una feina a temps parcial amb la seua passió per la literatura.
Si hi ha alguna cosa que crida l’atenció poderosament d’aquesta novel·la és la relació epistolar que s’estableix entre les dues joves. Resulta vertaderament màgic observar com les paraules, les confidències, els anhels i els dubtes de cadascuna van esbossant a poc a poc les seues respectives maneres d’entendre el món, a través de les seues cartes amagades secretament en el pupitre d’una de les aules de l’Institut Benlliure. Sembla que l’autora ens estiga dient que hi ha vida més enllà de les xarxes i de la immediatesa de la comunicació virtual. Que si durant uns segons alcem els ulls de les pantalles i mirem al nostre voltant, és possible que descobrim persones que tenen molt per a oferir-nos, si els donem una oportunitat.
Un dels grans encerts d’aquest llibre és la voluntat clara i directa per part de l’escriptora d’interpel·lar el jovent, sense escut ni cuirassa. Climent s’adreça als lectors potencials de No hi havia a València…, posant el dit a la nafra, tocant temes que ara mateix preocupen i molt els adolescents que poblen els nostres centres educatius, però sense pretendre donar lliçons de moral a ningú, evitant la doctrina i el pamflet. Al contrari, parlant-los de tu a tu, acompanyant-los en els seus processos de maduració, no sempre fàcils ni rectilinis. L’exploració de la pròpia sexualitat, la intolerància i l’assetjament escolar, l’amor en totes les seues formes, són experiències i indagacions que els joves afronten durant els seus itineraris particulars cap a la vida adulta i estic segur que agrairan a bastament disposar de referents com els de Jade i Àlex, que en la ficció han hagut d’espavilar-se i aprendre moltíssimes coses al vol.
És una tasca pràcticament impossible inventariar les nombroses referències culturals, sobretot literàries, cinematogràfiques i musicals, que apareixen al text i que apel·len a la nostra enciclopèdia col·lectiva: l’autora ha escollit el títol de la novel·la a consciència, homenatjant un dels versos més coneguts de Vicent Andrés Estellés, però també podem trobar-hi citacions d’altres poemes de l’escriptor de Burjassot, com ara Un entre tants o La rosa de paper. I la cosa no acaba ací: l’amor per les lletres, els mots de Maria Mercè Marçal, Pere Quart, Miquel Martí i Pol o Joan Salvat-Papasseit ajuden a traçar vincles emocionals entre els personatges i, de passada, reivindiquen la nostra riquíssima tradició literària. […]
(Pau Alabajos. «A València caben totes les formes d’estimar», Llavors, núm. 1, Primavera 2021)
***
Llegir Murta i els Minairons, novel·la de la prolífica escriptora alcoiana Mercè Climent suposa endinsar-nos en una tendra història on la màgia esdevé protagonista de la mà d’una xiqueta innocent, menuda amb dos clotets a la cara, i dels seus amics, uns éssers diminuts, entremaliats i feiners: els minairons.
Moltes coses podrien destacar-se d’aquesta novel·la. Tanmateix, allò que més crida l’atenció és la màgia i com aquesta és tractada al llarg de la narració. La màgia és consubstancial a la infantesa, i fins i tot convenient i necessària. La màgia té el poder innat de desenvolupar la imaginació d’aquells més petits, alhora que els obre les portes del somni on tot pot arribar a ser possible.
Qui i si no, de petit, no s’ha emocionat amb l’exhibició pública de la màgia, ja sia en forma de trucs de difícil explicació lògica, o de contes de fades, les quals amb una vareta feien realitat allò desitjat? O de la famosa llàntia d’Aladí? O la màgia negra de la bruixa de la Blancaneus?
Aquesta descoberta innocent de fer possible allò inexplicable i que l’espectador entre en un món nou, té molt a veure amb el conte per excel·lència que parla dels dos món paral·lels, com ara Alícia al País de les Meravelles, de Lewis Carroll on descobrirem, juntament amb la protagonista Alícia, un món de fantasia on res té a veure amb la realitat del món que vivim.
Quelcom semblant fa Mercè Climent a la seua obra. L’autora ofereix la seua mà al lector i el convida a descobrir la màgia. Una màgia que comença a fer-se visible al paratge alzireny de La Murta, amb un rerefons d’exuberant vegetació on no hi pot faltar la murta, planta màgica, amb una sèrie de llegendes sobre les seues propietats i disposició de les fulles i flors. La tríada al voltant de la màgia ja ens ha estat presentada: el paratge, la xiqueta i la planta, tots tres amb el mateix nom.
A partir d’aquest moment, asseguts a la primera fila, observem i descobrim, una sèrie de fets inexplicables al mateix temps que ho fa l’autora, convertida en protagonista, doncs l’acció és narrada en primera persona: eriçons i libèl·lules que apareixen, «borruscalls» de neu que cauen d’un cel que no té cap núvol, etc.
La novel·la ens presenta un concepte de màgia viva que sura en tota l’obra i que anirem descobrim pam a pam, com més coneguem Murta i el seu món misteriós, que tot i no deixar de ser el d’una xiqueta de la seua edat, amb les seues il·lusions i fantasies, aquestes tindran llur correspondència immediata amb el món i no romandran a l’imaginari de la nena com si foren somnis o propostes irrealitzables. […]
(Francesc Pou. «Murta i els minairons», Tipografia La Moderna, 19 de maig de 2019)
***
Infinitamant és una paraula de nova creació que l’autora ens ofereix generosament i que defineix un individu l’amor del qual és inesgotable.
Amb aquest llibre, Mercè Climent aposta per una poesia clara, diàfana, que entra dins dels paràmetres del realisme intimista i amb una certa predilecció pel vers lliure.
Hi ha en Climent una necessitat de definir les emocions i els sentiments, això ho trobem en diversos moments de l’obra, sobretot en el primer dels cinc apartats en què ha dividit el llibre, «La felicitat, la tendresa, la raó». També hi trobem el gust per l’al·legoria, «Dos ocells», «El Pescador».
Combina el vers breu, producte d’un colp de geni, «Blanc sobre negre», «Temps», «Mortalla»…, amb versos més llargs on d’una manera quasi narrativa ens descriu un escenari sobre el qual esbossarà un acte, com ara en «Girallunes».
Estem davant d’un llibre de poesia amorosa que ens parla dels diversos moments pels quals passa una relació de parella. Instants d’un goig, d’un plaer, d’una felicitat infinites en què no res importa sinó l’altre i tot allò que ens ofereix generosament, uns instants en els quals tenim els sentits ben alerta i receptius a cada gest, a cada paraula, a cada so, a cada flaire, un temps on el món ens pareix acabat de crear per a nosaltres, els amants. No és el món cruel que ens relaten els noticiaris, n’és un altre, que no sabem d’on ha eixit; amable, bellíssim, espill de la generositat que desprén l’estima dels amants.
Moments també per a la tristesa, una tristesa sòlida i que es pot tallar amb un coltell, un sentiment provocat pels desacords, els malentesos, la ruptura… Una tristesa que crida a les llàgrimes, que ens solcaran pel rostre, que exigeix pluja. La pluja, una metàfora recurrent en aquest llibre, un mot curt però capaç de crear una atmosfera melancòlica.
Però estem davant d’un llibre amable. No s’equivoquen, no parle del que expressen els poemes, que són sentiments, emocions viscudes amb intensitat. Vull dir que és amable perquè és com una casa amb les portes obertes de bat a bat i on qualsevol lector o lectora amb una mínima curiositat intel·lectual, amb un mínim gust per la bellesa, pot entrar-hi i gaudir sense hermetismes fal·laços de cadascun dels versos i fer-los seus si així ho vol; ja que és un llibre en el qual la senzillesa i la bellesa es donen la mà, amb versos clars, directes i amb un ritme àgil.
Mitjançant les diverses citacions d’aquest poemari trobem, per una banda, les lectures poètiques de l’autora, unes lectures els ecos de les quals ens donen pistes de quins són els seus interessos estètics: Estellés, Vinyoli, Ponç Pons, Huidobro, Clapés o Ramon Guillem, a qui, una vegada més, no cal fer cas perquè sempre ens repeteix que els pròlegs estan fets per a no ser llegits, i ara signa un pròleg per a aquest llibre de recomanada lectura.
D’altra banda, també hi ha la reivindicació en Climent, sempre constant i present, de la figura del seu pare. Mercè se sap poeta i filla de poeta; d’un poeta per desgràcia poc conegut i reconegut però que va tindre en vida una gran passió per la poesia.
(Manel Alonso Català. «Temps de poesia», Lletres Valencianes, núm. 47, juliol 2016)
***
Aquella nit de finals de juny de l’any passat, al Palomar, es decidia qui havia estat el guanyador del XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida. Amb la companyia d’uns gatets i gatetes, anà transcorrent la vetlada fins que la presentadora, Esther Vallés, descobrí l’obra guanyadora i els seus creadors. Somiant amb Aleixa, de Mercè Climent i Francesc Mompó. Hui, un any després, la novel·la té forma, color, volum, portada i etcètera. Però, sobretot, té quelcom que fa que no te’n pugues desenganxar quan comences a iniciar-te en un món entre els somnis i la realitat.
Aleixa, una jove de vint-i-set anys, busca treball de professora per a poder mantenir la seua independència familiar. I aleshores, el primer somni eròtic, amb el cap d’estudis, un fanàtic religiós que, no obstant això, no li posa entrebancs a una imaginació picant i extremadament luxuriosa. La protagonista té un do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix, la qual cosa tenia al principi certs avantatges, però, a poc a poc, es van convertint en inconvenients.
El cap d’estudis, un llibreter, un alumne i una classe sencera amb desitjos bacanals, l’encarregat del Sara… Una amiga, un rotllet, un nuvi de joventut i un cambrer de Gandia… El país oníric es barreja freqüentment amb la realitat. O és la realitat la que s’entremescla amb les imatges oníriques? El que sí que és cert és que aquests dos magnífics escriptors han traçat un món gens allunyat de la quotidianitat, amb un detallisme just, puntual, que ens permet imaginar, àdhuc, les sensacions interiors d’una Aleixa que va soterrant-se cada volta més pel temor, per la por, però, sobretot, per una inseguretat que no la deixa ser feliç. Una atmosfera que en algunes ocasions ens transmet una angoixa o pressió similar a la que sofreix ella. El fet de somiar que tots la desitgen, amb escenes agradables i delicioses, però també amb submissions i, fins i tot, violacions, no li permet confiar en ningú. Ni amb ella mateixa.
Per això, podríem afirmar que, a través de les gairebé 200 pàgines, veiem l’evolució d’un personatge que acabarà descobrint que no hi ha cap do, que tot són jugades del seu subconscient i madurarà i creixerà fins a somriure a la vida. […]
Somiant amb Aleixa és alguna cosa més que una novel·la eròtica. És una guia d’acceptació personal, d’observar que els únics prejudicis que fan mal són els que nosaltres ens muntem al nostre cap, de comprendre que no hi ha res de dolent a estimar les persones, independentment del sexe que tinguen, d’entendre que l’erotisme no és sols sexe […].
(Àngel Cano. «Somiant amb Alexia», Vilaweb, 26 de juny de 2011)
_0.webp)
