Prosa Crítica literària o assaig Obres traduïdes Altres Estudis sobre l'autor/autora

Alexandre Cirici

1914-1983

Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 1914-1983), estudiós i crític de l’art, docent, dissenyador gràfic, publicista i polític.

Du a terme una tasca constant de descripció, interpretació, valoració i difusió dels monuments del nostre país, tant de les grans obres del passat com les dels artistes més recents i encara desconeguts. És un dels primers a reconèixer i promoure la importància del modernisme català, menystingut fins fa no gaire dècades, i a analitzar i difondre arreu pintors avantguardistes com Picasso, Miró o Tàpies. En definitiva, treballa per exposar tota una morfologia pròpia de l’art català, i encara més per fixar els trets característics de la nostra arquitectura.

Els seus llibres de divulgació i les seves crítiques artístiques a revistes com Serra d’Or arriben a un públic divers i nombrós, del tot desconeixedor dels tresors del propi país. Igualment cal destacar la seva faceta de memorialista, sociòleg de la cultura, amb quatre volums publicats a la dècada de 1970.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Pàgina elaborada per X. R. Trigo per a l’AELC.
Textos: Jordi Ferrer.
Fotografies de l’arxiu familiar de l’autor.

Castellano

Castellano

Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 1914-1983), estudioso y crítico del arte, docente, diseñador gráfico, publicista y político.

Lleva a cabo una constante descripción, interpretación, valoración y difusión de los monumentos de nuestro país, tanto de las grandes obras del pasado como las de los artistas más recientes y aún desconocidos. Fue de los primeros en reconocer y promover la importancia del modernismo catalán, menospreciado hasta hace pocas décadas, y a analizar y difundir en todas partes pintores vanguardistas de la talla de Picasso, Miró o Tàpies. En definitiva, trabajó para exponer toda una morfología propia del arte catalán, y sobretodo para fijar los rasgos característicos de nuestra arquitectura.

Sus libros de divulgación y sus críticas artísticas en revistas como Serra d’Or llegan a un variado y numeroso público, desconocedor de los tesoros del país. Así mismo cabe destacar su faceta de memorialista, sociólogo de la cultura, con cuatro volúmenes publicados en la década de los setenta.

Fue socio de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Página elaborada por X. R. Trigo para la AELC
Textos: Jordi Ferrer
Fotografías del archivo familiar del autor.

English

English

Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 1914-1983), was a scholar, art critic, teacher, graphic designer, publicist and politician.

He worked constantly at his task of describing, interpreting, evaluating and making known the monuments of our country, both the great works of the past and those of more recent and previously-unknown artists. He was one of the first to recognise and make people aware of the importance of Catalan Modernism, which had been undervalued until not many decades ago, and also to analyse and make widely known the work of avant-garde painters like Picasso, Miró and Tàpies. In brief, he worked hard to offer a whole morphology of Catalan art, while also making a further considerable contribution in defining the characteristic features of our architecture.

His promotional books and his critical studies in the domain of art in reviews like Serra d’Or reached a wide-ranging and numerous audience of people who had not previously known about their country’s treasures. Also notable is his work as a memoirs writer, and sociologist of culture, with four volumes published in the 1970s.

He was a member of Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (Association of Catalan Language Writers, AELC).

Web page: X. R. Trigo for AELC.
Documentation: Jordi Ferrer.
Photographs from the author’s personal files.
Translation: Julie Wark.

Biografia

Alexandre Cirici i Pellicer neix el 22 de juny de 1914 a Barcelona, en una casa del carrer Còrsega construïda pel seu avi. Rep l’educació primària a l’escola pública Montessori, que seguia el mètode del mateix nom, fins que la dictadura de Primo de Rivera va clausurar-la. Immers en un ambient noucentista i catalanista, continua els estudis a l’Escola Blanquerna i a l’Institut Balmes, i ben aviat s’acosta a l’art i a l’arquitectura de la mà dels llibres i revistes il·lustrades de l’avi i les passejades per la ciutat amb la mare. Amb catorze anys ja era redactor en cap d’una revista escolar, Junior, i l’any següent d’una altra, Prismes, de caire futurista, en línia amb l’avantguardisme de l’època.

Comença a assistir a les exposicions d’art avantguardista, habitualment organitzades pel grup ADLAN (Amics de l’Art Nou), i queda impressionat per un número especial de la revista D’Ací i d’Allà que, dedicat a l’art del segle XX, oferia un visió panoràmica de l’avantguarda internacional. El 1935 ingressa a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on forma part del Comitè Revolucionari d’Estudiants per col·laborar en l’elaboració d’un nou pla d’estudis, i aviat s’introdueix en grups i associacions de marcada tendència catalanista com Palestra —dirigida per Pompeu Fabra—, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, o les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català.

A l’octubre de 1936, amb la guerra, marxa al front d’Aragó com a topògraf fins a l’octubre de l’any següent. Un cop a Barcelona du a terme tasques de disseny d’impresos, emblemes i cartells per a la Generalitat, i l’any 1938 contrau matrimoni. Poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, just dos dies després del naixement de la seva filla Marta, s’exilia a França: passa pels camps de concentració de Prats de Molló i Perpinyà i s’acaba establint a Montpeller, destinació de gran quantitat de refugiats catalans. En aquesta ciutat pot seguir estudis d’art, a la Universitat i a l’Escola de Belles Arts, i se centra en matèries com l’arquitectura de la pintura i l’art romànic; també forma part del Grup d’Estudiants Catalans que, sostingut econòmicament pel Comitè Britànic, organitzava exposicions i conferències i editava un revista. L’any següent decideix traslladar-se a París per estudiar arquitectura, però ha de fugir-ne poc després per l’entrada dels nazis, i torna a Montpeller.

El setembre de 1941 és la data de retorn a Barcelona, però com que el nou règim no li permetia prosseguir amb els estudis universitaris, comença a treballar per a editorials i per a l’arquitecte Mariano Romaní. De seguida comença a publicar llibres d’art a les editorials Sopena i Amaltea, generalment síntesis per a universitaris com els de la col·lecció Speculum Artis. A l’editorial Sopena coneix Rosa Leveroni, que l’introdueix en les sessions d’un grup anomenat Amics de la Poesia. De seguida comença a col·laborar en els primers intents d’organització catalanista, ja fossin de caire universitari (Front Universitari de Catalunya), polític (Grups Nacionals de Resistència) o cultural (Esbart Verdaguer, Miramar i Societat Catalana d’Estudis Històrics). Evidentment totes aquestes organitzacions eren il·legals, fins i tot l’Esbart no seria reconegut oficialment fins al 1947, per al qual Cirici realitzava nombroses escenografies, així com dissenys de vestuaris, cartells i programes.

L’any 1946 publica un dels primers llibres importants sobre Picasso a Espanya, Picasso antes de Picasso, que va obtenir un ressò internacional considerable; també col·labora en el naixement de la revista Ariel, que dos anys després dirigiria. El 1949 participa en la creació del Club 49, entitat que havia d’heretar la filosofia de l’ADLAN d’abans de la guerra i que faria possible l’estrena d’obres de teatre poc convencionals —Joan Brossa per exemple—, presentació de films, conferències sobre art contemporani, concerts de jazz… Alexandre Cirici també va ser el director artístic de la pel·lícula de dibuixos animats Érase una vez…, basada en la Ventafocs i guardonada a la Biennal de Venècia.

El 1951 publica El arte modernista catalán, obra de gran rellevància si es té en compte que en aquella època el modernisme era un moviment que gaudia d’un reconeixement reduït. Dos anys més tard, amb els artistes Fluvià, Tàpies, Planasdurà i Subirachs, creen l’Associació d’Artistes Actuals que proposava la fundació d’un Museu d’Art Contemporani.

La relació d’Alexandre Cirici amb el teatre parteix de la seva faceta de creació plàstica: realitza escenografies per a muntatges i també el disseny de programes i cartells i fins i tot de vestits. L’any 1954 intervé en la realització dels decorats i figurins de l’obra El sueño de una noche de verano, que va presentar-se al Centre Parroquial de Sarrià. També realitza el dissenys dels gegants i d’un estol de nans de Castellterçol. El mateix any 1954 escriu una obra dramàtica, Llum d’oli, que mai no s’ha publicat ni s’ha dut a escena.

Poc després Alexandre Cirici inicia la publicació d’una col·lecció en tres volums que es convertiria en la primera síntesi d’història de l’art del nostre país: L’arquitectura catalana (1955), L’escultura catalana (1957) i La pintura catalana (1959). Així mateix, aprofundeix en la seva faceta de crític d’art en publicacions com Voy, Revista o Revista Gran Vía.

Els anys 50 li suposen la primera aproximació al món de la publicitat, des de la revista Zen i també treballant a l’agència Pan, del grup Sagi, convençut de la possibilitat d’integrar la publicitat en l’art contemporani. L’any 1960 és nomenat director del flamant Museu d’Art Contemporani de Barcelona fins a la seva clausura tres anys més tard. El mateix any comença a col·laborar a la revista Serra d’Or en qualitat de crític d’art, i el 1975 entra en el seu consell de redacció sense deixar mai de publicar-hi les crítiques, que suposen una enorme tasca educativa per al lector mitjà.

De 1960 a 1966 és professor a l’escola Elisava, que deixa per crear l’empresa publicitària Espira. A més, participa en la fundació de l’escola Eina de grafisme, interiorisme i disseny, on també exerceix la docència fins al 1972. A partir de la dècada dels setanta mostra un interès creixent per la semiòtica, sobretot en la relació entre art i llenguatge, i publica llibres de gran importància en aquest camp com L’art català contemporani o Tàpies, testimoni del silenci. El popular Barcelona pam a pam, del qual s’han fet nombroses reedicions, sortiria d’impremta el 1971. D’altra banda, comença a impartir a la Universitat de Barcelona les noves assignatures de Sociologia de l’art i Art del segle XX, i alguns anys més tard Semiòtica visual i Codis artístics. El 1979 apadrina Joan Miró en la seva investidura com a Doctor Honoris Causa.

Cal esmentar també la seva activitat política posterior a la guerra: el 1947 participa en el primer congrés del Moviment Socialista de Catalunya i el 1971 és un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, per la qual cosa és empresonat. Amb la democràcia incrementa notablement la dedicació a la política: és un dels impulsors del Grup d’Independents pel Socialisme i participa en el congrés constituent del Partit dels Socialistes de Catalunya i en el Pacte d’Abril, d’on resultaria l’actual PSC-PSOE. El 1977 és elegit senador en la candidatura Entesa dels Catalans, juntament amb Josep Benet i Paco Candel, i novament els anys 1979 i 1982 en la candidatura del PSC. En la seva tasca a la cambra alta, col·labora amb organismes com el Consell d’Europa i la Unesco en temes socioculturals com les llengües minoritàries i l’obra de Pablo Picasso.

Per acabar, cal remarcar la seva faceta de memorialista, amb quatre volums publicats de 1972 a 1977.

Alexandre Cirici mor a Queralbs el 10 de gener de 1983, mentre treballava en una novel·la que va deixar inacabada.
 

Alexandre Cirici amb Lluís Clotet, Oriol Maspons i Òscar Tusquets a l'estudi d'Oriol Maspons. Fotografia extreta del llibre L'art gòtic català.
Alexandre Cirici amb Lluís Clotet, Oriol Maspons i Òscar Tusquets a l'estudi d'Oriol Maspons. Fotografia extreta del llibre L'art gòtic català.
N'Elisenda i en Roger, figures dels Gegants de Sabadell, van ser dissenyats per Alexandre Cirici. Imatge: © jaumebarbera.wordpress.com
N'Elisenda i en Roger, figures dels Gegants de Sabadell, van ser dissenyats per Alexandre Cirici. Imatge: © jaumebarbera.wordpress.com

Premis

  • Premi Lletra d’Or (1971): L’art català contemporani.
  • Premi Serra d’Or d’assaig (1971): L’art català contemporani.
  • Premi Serra d’Or d’assaig (1972): Miró llegit: una aproximació estructural a l’obra de Joan Miró.
  • Premi Josep Pla (1972): El temps barrat.
  • Medalla del FAD (1974).

    • A l’alemany

  • Spanien und seine Kunstschätze: von Karl V. bis Goya. Genève: Skira, 1965; Einl. von F. J. Sánchez Cantón.
  • Spanische Kunst der Gegenwart<. Nürnberg: Kunsthalle, 1967.
  • Spanische Kunst heute. Bochum: Städtische Kunstgalerie, 1967.
  • Tapies: Zeuge des Schweigens. Düsseldorf: De May, 1971.

    • Vincles

    Comentaris d'obra

    El panorama artístic del país permetria avui l’existència d’un home com Alexandre Cirici Pellicer? Fóra desitjable, però no sé pas si possible, ateses les circumstàncies actuals. Cal fer notar que en el moment de la irrupció de Cirici a Catalunya el món de les arts plàstiques és desolador. Sobretot per als més joves, que no troben espais de divulgació. Les úniques galeries que ofereixen creació contemporània són les sales Gaspar i René Metras de Barcelona. A la Gaspar hi exposen Picasso, Miró, Tàpies i Clavé. A la Metras s’hi pot contemplar l’obra de Fontana, Fautrier, Hartung, Wols i Millares. Fora d’aquests àmbits, la resta de la creació local s’exhibeix de manera caòtica al Saló de Maig o bé als Premis de Pintura de l’Hospitalet i de Terrassa (la recompensa per al guanyador, equivalent a vuitanta-cinc euros d’ara, era aleshores molt cobejada pels participants).

    Cirici desafia amb vigor aquest totum revolutum. Destria, relaciona, ordena amb coneixement i voluntat creativa. Amb generositat. Des de les pàgines de Serra d’Or parla d’Adorno, Fromm, Bloch, Reich, Freud, i relaciona el pensament crític d’aquests pensadors amb la creació local. Furga sota les pedres, res no s’escapa del seu interès. No hi ha inquietud cultural (per més imperceptible que sigui) que no en prengui el pols, veu que no ausculti, neguit que no divulgui, que no n’inventi el relat que finalment farà productius esdeveniments i veus. Es desplaça allà on calgui. Sense mandra. Tant li fa el mitjà de transport i la incomoditat del trajecte. Obre els ulls als que van a les palpentes, estableix familiaritats, insufla confiança als principiants, crea teixit cultural, estructura, delimita, relaciona, promou. Muntades, Miralda, Xifra, Rabascall, Ribé, Galí, Gubern, Jové, Miralles, Noguera, Garcia Sevilla, Pazos, Rosell, E. Grau, Torres, Grup de Treball, Benito, Abad, Duran, Ponsetí, i encara molts més, entre els quals em compto, som producte de la seva fe. De la seva voluntat d’estructurar el país. I és just aquí, en aquesta voluntat, que hi ha el secret de la seva efectivitat. Cirici no concep el seu país sense artistes. Aposta per fer reals uns creadors que no poden afermar-se per culpa del context social; i, malgrat la precària materialització de llurs obres, s’implica en el procés de fer-les conèixer. Creu (per coincidència en el temps i sintonia d’esperit) que allò que fan aquells joves es pot equiparar amb la creació més avançada del moment. I amb autoritat intel·lectual els situa al món. Sense complexos.

    Hauríem de demanar-nos per què ara que disposem de museus i fundacions, de multitud d’estudiosos i de curadors informats, de polítiques culturals (gens menyspreables, encara que insuficients), el nostre potencial artístic és incapaç de deixar la petja que va deixar el pas de Cirici Pellicer. La nova fornada d’artistes és també abundant i, tanmateix, la seva obra no rep l’atenció que caldria, ni del mercat ni de les institucions. El seu potencial és vaporós, sense esdevenir argamassa. Podem disculpar aquesta desafecció carregant les culpes a la mundialització que, força sovint, no permet de sedimentar les realitats situades fora de l’entramat d’influències imposades per determinats agents invisibles. O excusar-nos mútuament denunciant l’allau d’informació (d’informació-notícia) que ens aclapara, que ens boicota la capacitat de conèixer, que ens priva del saber derivat del contrast d’experiències. Podem parlar, encara, dels interessos gremials sorgits de la proliferació d’institucions culturals, de les xarxes de poder que controlen els especialistes que les ocupen, sovint més dedicats a fer carrera que no pas a l’esforç abnegat del corredor de fons. Però cap d’aquests entrebancs no eximeix ningú de la responsabilitat de fer productiu el gran potencial creatiu de la nostra comunitat artística. Per això, i perquè enguany es commemora el centenari del seu naixement, proposo de prendre Cirici d’estímul. Cal recuperar el seu entusiasme, la seva fe. El seu compromís polític. La seva sensibilitat i capacitat creatives. La seva visió estratègica. La seva erudició enciclopèdica, una erudició que li va permetre poder gaudir no sols de l’art del seu temps, sinó també del Romànic, del Gòtic i del Modernisme: n’era un especialista solvent.

    Vaig conèixer Cirici Pellicer l’any 1965. En aquell moment jo pintava compulsivament en un entorn no gaire propici. Un dia, forçat per les incerteses que m’aclaparaven, vaig agafar la guia telefònica i hi vaig cercar el telèfon dels crítics que més respectava: volia saber què en pensaven, dels meus treballs. Tots em van prometre que vindrien a veure’ls. Cap no va venir, llevat d’en Cirici. Aparegué un bon dia d’imprevist i, després d’observar atentament les meves obres, em féu un reguitzell de preguntes. Davant la meva ignorància, exclamà: «El teu art confirma una teoria que tinc: les intuïcions estètiques del moment suren en l’èter i són les antenes sensibles les que les capten i que hi donen forma». Encara avui li n’estic profundament agraït.

    (Antoni Llena. «Agraïment a Cirici Pellicer», Ara, 2 d’abril de 2014)

    * * *

    Una de les aportacions cabdals de l’obra de Cirici és el seu intent de definir els trets característics de l’arquitectura catalana. L’obra més important en aquest sentit és el petit llibre publicat el 1955 per Raixa, de la Ciutat de Mallorca, com a part d’un treball més ampli per a definir tota una morfologia pròpia de l’art català. L’interès d’aquest assaig és molt notable perquè es tracta de la primera vegada que, d’una manera explícita i global, es planteja tant la tipificació d’allò que és característic de l’art català, com també perquè és un dels intents més ambiciosos per estructurar en el temps els grans períodes de l’art i de l’arquitectura catalanes. […]

    Arquitectura gótica catalana i L’art gòtic català constitueixen un esforç de síntesi completament necessari per tal de desvetllar una discussió global sobre el període que difícilment es produiria des de les aportacions puntuals. Segurament des del llibre de Pierre Lavedan del 1935 no hi havien hagut intents tan ambiciosos d’explicar en un sol panorama l’arquitectura d’un dels moments més brillants de la nostra història de l’art i de la nostra història política. És per això que, en aquest cas, novament, el que més compta no és l’aportació erudita —ja ho sabem que Cirici no era un medievalista— sinó la relació que en els seus llibres és capaç de proposar i desenvolupar entre els fets arquitectònics i els altres fets artístics i culturals d’una mateixa època.

    (Ignasi de Solà-Morales. «Combats per l’arquitectura catalana», dins Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Universitat de Barcelona, 1984, p. 67-68 i 70)

    * * *

    L’art com a pretext i com a raó de ser; l’art, tal com el va interpretar en un dels seus moltíssims articles (Avui, 25/04/1976), «sense límits», com a plataforma d’una vida alhora «més conscient i més intensa». L’art era per a Cirici una forma de confrontar-se amb la realitat, d’interpretar-la, de llegir-la. El seu combat era un combat que partia d’una indefugible concepció patriòtica i s’oposava a tot el que fos mediocre, esterilitzant o anorreador. En parlar de l’art ens feia veure i viure. Ens imitava a mirar, a tocar, a olorar els espais i els objectes, tot desvetllant en nosaltres un desig de fruïció que aplegava totes les arts i ens permetia d’entendre el món des d’una perspectiva globalitzadora.

    (Daniel Giralt-Miracle. «L’art sense límits», Serra d’Or, núm. 283, abril de 1983, p. 25)

    * * *

    En el camp de les arts plàstiques: tota un labor constant de descripció, d’interpretació, de valoració, de difusió, tant dels nostres grans monuments del passat com de les obres dels nostres artistes més recents en tots els seus vessants, ja siguin els creadors dels objectes populars més senzills o de les pintures i escultures més sofisticades. Aquest amor i especialment aquesta actitud, diguem publicitària, per exalçar les obres del nostre poble certament van marcar moltíssim la majoria dels seus treballs de crítica, fins al punt que s’ha parlat d’actitud hiperbòlica que li llevava la imparcialitat. Doncs bé, contràriament a aquestes opinions, jo sempre he cregut que aquest és un tret de Cirici que més aviat ara ens ha de plaure destacar sense cap mena de rubor.

    (Antoni Tàpies. «Alexandre Cirici, crític d’art», Serra d’Or, núm. 283, abril de 1983, p. 23)

    * * *

    Si el mètode era noucentista, la sensibilitat era modernista. Recollits i ordenats, els treballs de Cirici d’aquells anys (ca. 1948) ens donarien aquest doble joc. […] Al costat de treballs sobre Gaudí o Francesc Pujols, sobre Pompeu Fabra («Llengua i estètica») o sobre el nou soli de la Mare de Déu de Montserrat, Alexandre Cirici escriu a «Ariel» sobre Dalí (en parla repetidament), sobre Josep-Lluís Sert («Un constructor de ciutats») o sobre Tàpies i sobre «Dau al set». Són articles tensos i ràpids en els quals els contrastos cerquen un punt de fusió, sovint entre la lògica i la inspiració i entre la intuïció i l’experiència. El súmmum, però, de tots els treballs de Cirici a «Ariel” és el titulat Eufòrion, publicat al núm. 19 (el primer després de l’entrebancada policíaca que obligà a una pausa i a prendre més precaucions): la síntesi hi ascendeix cap a una fusió gairebé mística en la sublimitat de l’home cap a la mort.

    (Joan Triadú. «Cirici a la revista Ariel«, Serra d’Or, núm. 283, abril de 1983, p. 17)

    * * *

    Un llibre que jo trobo extraordinari: La ceràmica catalana, escrit l’any 1977. És un llibre voluminós sobre un tema que ell no coneixia gaire. S’hi va haver de posar a treballar quan en va rebre el encàrrec, i no es va espantar sinó que s’hi va enfrontar, tot i que sabia que tindria crítiques pels seus defectes possibles de catalogació; però ell es va enfrontar amb aquesta història de la ceràmica i des del neolític fins a avui […] Ell tocava aquest tema no pas com un expert, o com un científic o un historiador, sinó com un afeccionat atrevit, fent teories a l’entorn de cada peça. Teories paradoxals, perquè la paradoxa era quelcom que plaïa molt a l’Alexandre Cirici.

    (Antoni de Moragas i Gallissà. «Memòria subjectiva d’Alexandre Cirici», dins Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Universitat de Barcelona, 1984, p. 96)

    * * *

    El propòsit inicial de Cirici no era d’autobiografia cronològica, lineal i molt documentada: per això en deia «testimoni» o «notícia», amb un tractament per temes amb l’espontaneïtat del record. Tanmateix, això només ho va aconseguir en els dos primers volums, Nen, no t’enfilis i El temps barrat, testimoni o notícia de la seva infantesa i la seva adolescència. A partir del tercer, A cor batent, i en el darrer, Les hores clares, el pes d’una història dura i cruel —guerra civil i, posteriorment, per a l’autor, l’exili durant la segona guerra mundial— va modificar la idea inicial. […] El sociòleg de la cultura que va ser Cirici aplicava a la reflexió de la seva obra, amb lucidesa, un principi que molts han volgut negar al llarg de la història de la cultura: la creació i la creació més pura, fins i tot, no queden eximides dels esquitxos més o menys dramàtics de les grans sotragades històriques (guerres, revolucions, trasbalsos socials, etc.).

    (Josep M. Castellet. «La doble mort d’Alexandre Cirici, memorialista», Serra d’Or, núm. 283, abril de 1983, p. 27)

    * * *

    Cirici, amb la seva claredat de pensament, anà ajudant a definir i a estructurar l’escola (Eina). La seva idea bàsica era que una escola no ha de donar un repertori de solucions a uns problemes estandarditzats, sinó que ha d’ensenyar la manera de plantejar-se’ls correctament. D’aquesta forma cadascú trobarà la seva pròpia solució, vàlida i personal, és a dir, original. Coincidírem també en la idea de donar a l’alumne una formació de caràcter humanístic que complementés els aspectes tècnics de la professió. Així l’ensenyament del disseny esdevenia eminentment conceptual, i un criteri clar era la clau de la resolució dels treballs.

    (Albert Ràfols Casamada. «Cirici i l’ensenyament del disseny», Serra d’Or, núm. 283, abril de 1983, p. 29)